Norfolk

Fa dos caps de setmana varem fer una petita sortida per veure la costa de Norfolk. Fou un viatge accidentat perquè varem esmerçar més temps del que pensàvem cercant lloc per aixoplugar-nos. No és pas que Norfolk sigui un lloc de turisme massiu, però feia bo, el lloc és ben atractiu i l’oferta hotelera no és gaire gran. Per un nadiu de Catalunya constitueix un espectacle gairebé exòtic un país amb kilòmetres i kilòmetres de costa verge, sense edificacions i amb una vida natural sorprenent, rica i variada. En aquest cas però la naturalesa ha ajudat, ja que des fa tres segles el mar s’ha anat retirant. Per això, molts pobles de la part més bonica de la costa afegeixen al seu nom next-the-sea perquè tot i que estigueren a tocar ja s’han allunyat un parell de milles. A Blakeney, per exemple, ha calgut un canal per fer operatiu el port almenys quan la marea puja. A diferència de quasi tota la resta de la illa la sorra de les platges és molt fina. La diferència entre els nivells de la marea és molt pronunciat, de kilòmetres diria jo, i això crea una sensació de molta amplitud en el moment de la marea baixa. Als dos extrems hi ha els dos pobles més gran. D’una banda Hunstanton, un poble típic de costa anglesa amb les barraques d’atraccions i els llocs de fish and chip i marisc fresc, i Crommer amb la mateixa mena de cutrerio, però en un emplaçament privilegiat, a un lloc on la línia de la costa fa un angle de noranta graus. Entre tots dos lloc hi ha els pobles ja esmentats i quasi tota la costa és una successió de reserves naturals. Nosaltres hi varem gaudir de potser la millor passejada que hem fet a aquesta illa. Des de la platja de Cley varem caminar unes quatre milles seguint la direcció de la costa, en direcció Oest envers el Blakeley point. A l’esquerra veiem zones de maresmes, mentre a la dreta veiem la línia de costa retrocedir, lenta i incessantment. Entorn del refugi del National Thrust hom pot passejar per una zona de dunes, tornant després al camí de la platja i reprenent la direcció que dúiem, varem trobar una colònia de foques que gaudien del dia solejat i de l’espectacle ofert pels caminaries que quan arribàvem no podíem resistir la temptació de jeure a la sorra per descansar i mirar-nos-les. Estratègicament col·locades, un braç de mar ens separava, passarem una bona estona contemplant, essent contemplats i fent fotos com aquesta:

Joey deFrancesco

Visitem el dijous el Ronnie Scott’s club on encara no havíem estat mai, un dels temples del jazz a la ciutat de Londres. El motiu és el retrobament d’un vell conegut, Joey deFrancesco, al qual havia vist dues vegades al Jamboree de Barcelona. Tot i que cadascun al seu àmbit els dos locals són referents en el mon del jazz, els plantejaments són diferents. El local de la plaça reial obria molt cap al tard i hi havia generalment només una actuació. A Londres en canvi el local està obert des de les sis de la tarda fins a les tres de la matinada, hi ha dos torns de l’artista principal i també actuacions dels músics de la casa, la Ronnie Scott’s all stars, que són pel que vaig veure un complement gens menyspreable, molt ben liderats pel saxo Peter King. En tota aquesta estona el públic té l’oportunitat de sopar i beure molt. Això fa que al mig de la nit l’ambient sigui certament ben diferent al del Jamboree, molt menys jazzístic, perquè quan hi ha alcohol pel mig, pels britànics tots les altres possibles atraccions esdevenen irrellevants. Nosaltres varem estar una bona estona fins al final de la segona actuació de DeFrancesco, i la nit s’ho valgué. DeFrancesco segueix estant en bona forma, fent una exhibició d’energia i vigor. El seu grup era reduït i atípic, pianista, bateria i ell mateix alternant la trompeta i el Hammond, però van mantenir el tipus a la primera part de la nit enfront d’un públic molt dispers i van estar extraordinaris a la segona quan se’ls hi va afegir un saxo americà anomenat alguna cosa així com Harry Vernon. De fer, aquí el plantejament varià i DeFrancesco adquirí un paper molt menys estel·lar. Tanmateix en tots moments va donar mostrar de la seca capacitat d’improvisació essencialment jazzística i de la seva originalitat com a intèrpret d’un instrument potser no massa freqüent, però que ha donat alguns moments de glòria al gènere jazzístic, com els propiciats per Jimmy Smith

conclusió i rectificació

Hi ha coses que no tenen volta de fulla. El treball docent és diferent de la gestió de la docència. És possible així ser millor director (o secretari o cap d’estudis) que professor. Però no es pot ser un director acceptablement eficient (o un secretari o un cap d’estudis) sinó és té una mínima consciència i una mínima competència com a professor. No hi ha via des de l’absoluta mediocritat personal i professional a l’excel·lència professional ni tan sols a la discreta competència. Quan fa gairebé dos anys enumerava els motius personals per a no ser director (http://www.blogger.com/post-edit.g?blogID=12262860&postID=113492737948159374), oblidava l’objecció més poderosa contra els meus plantejaments.

White Heat

Com feia molts anys TVE, la BBC omple alguns buits de programació amb pel·lícules velletes de la millor època del cine americà, cosa que em permet de tant en tant retrobament joiosos, així mentre l’altra dia comentarem The Big heat, aquesta setmana han projectat un altre clàssic de títol semblant, White heat de Raoul Walsh. Walsh va fer més d’un centenar de pel·lícules i potser no totes són bones, però quan rodava en estat de gràcia el seu vigor narratiu era insuperable, fins i tot a vegades per sobre de Hawks l’únic cineasta que podria competir amb ell en aquest sentit. White Heat és un exemple d’aquesta facilitat i felicitat. Estructurada en tres blocs molts clars: el primer robatori, l’estada de cody a la presó, i la recreació de la guerra de Troia en una factoria química, el mecanisme narratiu és del tot perfecte. Els protagonistes són Edmond O’Brien, l’inoblidable periodista que parlà a Liberty Valance de la llibertat de premsa, i James Cagney, potser en el seu paper més memorable, amenaçador, energètic i alhora fràgil. Hom ha remarcat sovint la relació del cine de Walsh amb Shakespeare i certament la relació entre el protagonista i la seva mare fora digna de qualsevol obra del dramaturg anglès. Molt possiblement a Shakespeare no li hagués desagradat el final apocalíptic de la pel·lícula. Quasi seixanta anys després de la seva realització White Heat resulta torbadora per la seva ambigüitat moral: el personatge de Cagney pot ser intrínsecament repulsiu però al capdavall és un home capaç d’identificar-se amb un valor moral tan cert com l’amistat, botxí però també víctima, el policia, que pregondament és l’heroi positiu, acaba resultant molt més antipàtic i en molts aspectes no gaire millor que el psicopàtic criminal.

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

Física i Hipocresia

Complint les meves tasques de tutor miro de consolar, o al menys demanar que s’ho prenguin amb calma alguns alumnes, acabats d’arribar i que ja tenen forces dubtes sobre el seu futur a Londres. La causa del seu malestar rau a l’assignatura de física. Els hi manquen fonaments i a hores d’ara aquest retard acompanyat del desafiament que suposa venir a cursar segon de batxillerat a Londres se’ls presenta com un desafiament gairebé insuperable. No puc negar que tenen essencialment raó i és un fet que el programa de física és molt exigent. Allò però que em posa de mala llet és l’actitud hipòcrita i la impostura de les autoritats educatives. Des de que vaig començar amb aquest negoci (el febrer farà vint anys) estic sentit que els continguts no són importants i que hem de fer altres coses. Tanmateix en tot aquest temps el conjunt de continguts teòrics que teòricament han de ser transmesos no ha disminuït en absolut (tot i que sí el número d’hores disponibles per fer-ho). En qualsevol cas, més enllà de l’adaptació al nou temps, no sé sí Blackburn té raó quan assenyala al seu llibre Think que hi ha una certa contradicció en demanar a uns joves que assimilin en un any, idees que alguns dels caps més clars de la humanitat van trigar tota una vida a veure-les clares.

Think

Think, l’altre llibre de Blackburn on he esmerçar algunes hores del meu oci estiuenc, és pot llegir de dues maneres. La primera com una introducció als problemes de la filosofia exposada de manera coherent i amena, arrelada a allò que l’autor sembla conèixer millor: la tradició moderna, Wittgenstein i la filosofia analítica. Des d’una altra perspectiva el llibre és una reivindicació de David Hume i del seu caràcter de maître à penser. Això que durant la seva lectura podia no passar de ser una impressió merament subjectiva queda del tot corroborat per la defensa de l’escepticisme moderat amb la que clou el llibre i d’alguna manera era també el resultat que varem treure de la nostra reflexió sobre Descartes. Tres són els elements humeans que mereixen ser a hores d’ara posats en primer terme:
1. La seva crítica il·lustrada a la religió possiblement el text més actual de tot el segle XVIII.
2. La seva actitud escèptica enfront la filosofia de la naturalesa del seu temps, en concret, de la ciència newtoniana. Una mirada ràpida sobre el panorama de la física del segle XX, no ens allunya gaire de la reflexió de Hume. El nostre coneixement del que pot significar un terme com electró té un contingut simbòlic no factual.
3. L’emotivisme moral; una perspectiva del tot rebutjable pels que aspiren a alguna cosa així com a una ètica normativa, però del tot enraonada per l’escèptic moderat que es conforma amb mirar d’obtenir una descripció fidel de com funciona el nostre raonament pràctic. L’ètica hauria de consistir així no tant en un exercici de raonament com a una educació del sentiment que no pot ser diferent d’una formació del caràcter. La fonamentació és en tot cas un exercici acadèmic, sense cap conseqüència d’importància.

Sofistica

Parlant d’allò que suposa la sofistica, és a dir la distinció entre phisis i nomos, no puc deixar de pensar el caràcter provincial que potser en realitat té allò que ens sembla universal. La direcció de Confuci i del pensament xinés sembla ser més aviat l’oposada, la reflexió política s’ha d’adreçar a conservar i retenir la màxima naturalitat en els fonaments. És una idea a retenir quan sembla que a Xina allò que cada cop predomina amb més claredat és una mena de neo-confucionisme.

Retrat holandès a la National Gallery

Des de finals de juny la National Gallery ha exhibit una exposició sobre retrats de la pintura holandesa del segle XVII. En aquesta ciutat mai no manca l’oportunitat de veure una exposició de primer ordre, però fins i tot aquí la qualitat és realment excepcional. Els 66 quadres exposats provenen de fons de diversos museus londinencs i de diferents museus holandesos. Entre les pintures portades d’Holanda per aquesta ocasió figuren obres tan importants com la lliçó d’anatomia de Rembrandt, normalment al museu de la Haya. Hi havia vist nombroses il·lustracions, però al natural sense cap mena de reducció em resultà força impressionant, no sol per les seves qualitats pictòriques sinó per l’associació que em permeté establir amb un dels meus herois filosòfics, Descartes, que esmerça una bona part del temps de la seva vida amb aquesta mena de pràctiques, tot i que els seus èxits en aquest camp foren, sent benvolents, discrets. Rembrandt és un dels eixos de l’exposició i el quadre esmentat no és la única de les seves obres mestres presents. El retrat doble de Jan Ricksen i Griet Jans és una obra amb una gràcia fora del comú per la manera com assoleix presentar un retrat fidel trencant el quietisme i la rigidesa que sovint és pròpia del gènere. El retrat d’un home vell pintat el 1667 és una obra d’aquelles que costa treure’t del cap. És difícil pensar un equilibri més perfecte entre l’habilitat de l’execució i la potència d’allò mostrat posseïdor d’una força gairebé arquetípica. L’altre eix fonamental de l’exposició és Franz Hals, un pintor del qual quan veus unes quantes obres seguides és difícil negar-li la categoria de genial. Hi ha exposades 14 obres del pintor d’Antwerp i entre elles jo destacaria un vell conegut:el retrat de Pieter van der Broecke que normalment hom pot veure a la Kenwood House, a Hampstead Heath, un prodigi de vigor i naturalitat. També és interessant el contrast entre els dos retrats de Willem van Hethuysen el primer, provinent de München, hieràtic i formal i el segon, que pertany a una col·lecció privada, del tot formal i distés. La resta d’autors són menys coneguts, però un dels seus treballs em cridà poderosament l’atenció: el retrat de Carles I pintat per Gerrit van Honthorst el 1628. No recordo cap altre retrat d’un rei de l’època on aquest aparegui menys investit dels atributs de la monarquia absoluta d’origen diví. La posició és del tot informal, com si el rei hagués estat capturat en un moment de la seva quotidianitat, en uns quefers del tot ordinaris. No és cap afirmació maximalista dir que amb algunes poques excepcions la pintura del XVII és holandesa i espanyola. Sé que no manquen raons per dir que una figura com la de Velázquez suposa un fita absoluta de l’art pictòric. Tanmateix i deixant de banda les qüestions purament formals, sento com a mes meves i em trobo més a gust amb l’ambient presentat pels pintors holandesos, testimonis d’una època apassionant que va engendrar el món on hi som ara. Retrat dePieter van der Broecke (Franz Hals)

Retrat d'un home ancià (Rambrandt)

Retrat de Carles I (Gerrit Van Honhorst)

J.G.Ballard

En part mitjançant l’obra de Grey, he arribat a llegir aquest any un parell de llibres de J.G. Ballard, un autor del que només havia sentit parlar vagament (coneixia només l’adaptació cinematogràfica d’una de les seves novel·les Crash que rodà fa bastants anys David Cronenberg) Per Gray, Ballard és un dels autors més il·lustratius del moment present en el mateix sentit en que foren il·lustratius Orwell o Huxley. Vaig llegir primer la seva darrera novel·la Kingdom Comes, que em sembla interessant en el seu plantejament sense que em convencés la finalització de la trama. Aquest estiu he llegit Super-cannes i m’ha resultat més interessant. Les dues obres tenen un esquema molt semblant. Totes dues es poden descriure com exploracions per un subjecte, d’entrada badoc, de mons aparentment exemplars però que acaben mostrant-se com àmbits especialment patològics. En el cas de Super-cannes, és un conjunt de zona residencial i parc d’empreses situat a la costa blava francesa. El capítol X és un dels més interessants del llibre. Comença amb una intent d’explicació del turisme com una resta ancestral del nostra passat neolític i erràtic per acabar oferint una visió de la utopia presentada a la novel·la on assistim a la formació d’una super-elit, segregada de la resta de la humanitat i alienada en un sentit proper al marxista, la seva vida consisteix quasi únicament en el treball, tot i que la seva existència no està marcada per la misèria, més aviat, tot el contrari. L’objecte d’aquesta utopia és la total realització, en profit de les corporacions, del potencial creatiu que hom en pugui tenir. El premi és la llibertat de la vella moralitat, tutelat pel domini omniabarcador d’aquestes corporacions. Això sembla una direcció possible per un canvi que efectivament està succeint a marxes forçades:el progressiu increment de la pèrdua de rellevància de les classes mitjanes que de fet són possiblement un luxe que Occident ja no pot ni necessita permetre’s (mesures com les donacions electoralistes de Zapatero em sembla que també tenen aquesta direcció). Evidentment, sense classes mitjanes només podríem parlar de democràcia en un sentit virtual del terme.

Reflexions d'estiu (V)

Al capdavall el llibre de Blackburn és un al·legat moral. Mentre que les objeccions a l’eliminitavisme o el realisme són merament teòriques, no s’esdevé el mateix en el cas del constructivisme, engendrador d’un relativisme que permet prescindir de la condició de ser racional per reduir el subjecte a la condició de pacient, on les meves afirmacions no tenen importància més que com a símptomes. Des de la pràctica docent aquesta animadversió al constructivisme-relativisme és ben comprensible. Considerar el relativisme com una pràctica docent que apunta a la distracció és una conclusió evident. El relativisme és sovint la sortida que permet no prendre partir, fugir d’estudi o simplement estalviar-se pensar.

The Big Heat

Algunes vegades l’exercici de retrobar-te amb allò que t’havia entusiasmat en un passat resulta un exercici força decebedor, d’altres vegades afortunadament s’esdevé tot el contrari. La setmana passada vaig experimentar un d’aquests moments, quan la BBC em va permetre reveure The Big Heat (en castellà, los sobornados). El meu record era bo però la projecció ho va confirmar plenament. Sé que és dir molt, però probablement estem parlant del millor Lang americà. La pel·lícula es recordada sobretot per una famosa escena on un nerviós Lee Marvin desfigura el perfil de Gloria Grahame amb el contingut d’una cafetera bullint (una escena realment exemplar perquè veiem molt més del què púdicament Lang ens mostra en realitat), però la importància del film va molt més enllà. The big Heat és en primer lloc un thriller excel·lent, mostra d’una saviesa narrativa de primer ordre. Totes les escenes estan perfectament integrades a la narració, sense deixar de tenir interès en elles mateixes. Pels fanàtics de la “mise en scene” el film resulta d’un interès absolut. Però els seus valors en cap cas són només formals. En el context de l’Amèrica dels cinquanta suposava una gran valentia moral prendre com a tema de la pel·lícula la corrupció institucional. Huston cinc anys abans havia mostrat un policia corrupte a The Asphalt Jungle, però hom podia entendre aquest fet com una excepció. Al film de Lang, l’excepció és el policia honest interpretat per Glenn Ford, mentre que la institució policial en ella mateixa és una joguina controlada pels mafiosos. (recordem que sis anys després la Mafia va tenir prou força com per donar la victòria al seu candidat preferit en unes eleccions a president, J. F. Kennedy) Des d’aquestes premisses el final feliç pot semblar forçat, però hi ha un component d’acte de fe en la capacitat democràtica del poble americà, expressada en el fet que siguin un grup d’ex-combatents els que prenguin cura i recolzin l’aïllat i solitari policia protagonista, el retrat del qual és una mostra de la capacitat de Lang per copsar l’ambiguïtat de la situació humana quan ens endinsem a l’ambit de la moral. Hauria també de parlar de Gloria Grahame, però em sembla que aquesta actriu mereixeria una entrada per ella sola.

Reflexions d'estiu (IV)

Tot i que, primer el prestigi de la cultura alemanya i després els prejudicis del nostre temps jugaren en contra seva, la filosofia de la historia de Hume té un valor indiscutible. Hume no parteix de l’apriori que la història ha de ser racional, ni tan sols que els homes són essencialment racionals i per això el fonament de la seva reflexió és allò que podríem anomenar les patologies de les funcions cognoscitives que no ens permeten mesurar de manera efectiva les nostres evidències. Hume no sols no és provincial, com assenyala la crítica més estereotipada, sinó que és del pocs pensadors que ha pensat amb cura el equilibri entre la diversitat i la uniformitat.

Reflexions d'estiu (III)

Truth de Blackburn té com a objectiu fonamental la defensa d’una concepció minimalista de la veritat. El concepte de veritat que hom pot extreure de l’activitat discursiva humana és massa poca cosa per donar un fonament seriós a cap de les grans teories sobre la veritat. La conclusió on es vol arribar, és que cal oblidar-se de la veritat per passar a parlar de veritats. No pas en un sentit relativista sinó més aviat aristotèlic, tot pensant que la veritat es diu de moltes maneres. No té més sentit parlar d’un element comú a les diferents raons que fan un enunciat vertader, del que tindria donar una resposta única a la qüestió de perquè hi són dins els passatgers d’un avió. Cal refusar endinsar-se en els àmbits de la metateoria en contra de concepcions, la batalla contra les quals mai no pot ésser guanyada. Cal, diu explícitament, desencoratjar-nos de cercar alguna cosa més general. La única propietat que sembla ser característica de la noció de veritat és precisament, com deia Frege, la seva transparència. Blackburn defineix la seva posició com quietisme, i la contraposa a les altres nocions bàsiques sobre la teoria de la veritat: L’eliminativisme, el realisme i el constructivisme. El tret més essencial de la seva proposta és el minimalisme, que sorgeix com a conseqüència raonable de preguntar-se coses com si és mes veritat un mapa demogràfic d’un territori que un mapa físic. La seva línia d’argumentació esta farcida de moments interessants com la seva confrontació amb Rorty, l’obra del qual es presentada com l’exponent més clar de la crisi del concepte de representació, tot presentant idees ben suggeridores, com afirmar que el pragmatisme és la teoria del coneixement pròpia del darwinisme. Em va semblar particularment interessant la crítica a Rorty perquè a apunta a allò que des del meu punt de vista constitueix l’element més essencial del projecte moderns; el nucli de les seves objeccions és que la llibertat mai pot tenir un caràcter de fonament.
Mentre que a l’àmbit de la ciència aquesta proposta sembla ésser prou plausible no s’esdevé el mateix a l’àmbit de la moral. El seu punt de vista, però, és que el relativisme provocat per la qüestió de la impossibilitat de justificar els nostres propis punts de vista, allò que ell anomena “hidden dark forces” és sovint una distracció que defuig la qüestió principal, la qual és al capdavall la de si podem sentir-nos orgullosos o avergonyits de la nostra posició. Dit d’una altra manera, la filosofia del segle XXI no pot anar més lluny de Plató com qualsevol bon lector del Gorgies recordarà.

Punk

Aquest estiu la galeria de l’art del Barbican ha commemorat l’eclosió del moviment punk al Regne Unit, amb una exposició anomenada Panick Attack! Art in the punk years. L’exposició té un caràcter cronològic. Comença amb treballs dels inicis dels setanta, els primers artistes exposats són Jamie Reid i Victor Burgin, per acabar amb treballs de començaments del vuitanta. Varem veure l’exposició amb un interès decreixent. Mentre que les primeres sales mostraven treballs que crec retenen encara força i sentit, el trànsit de la sala 1 a la sala 18, és un camí farcit de repetició, amanerament i progressiu buidament. Finalment la tesi és que la conseqüència del moviment punk és el neo-romanticisme de la dècada dels vuitanta, amb la qual cosa el terme degeneració és segurament el més escaient. És ben probable que els artistes de l’exposició siguin poca cosa a les futures històries de l’art, si el nostre futur encara permet que s’escriguin històries de l’art. Això no treu però la pertinència del punk com resposta i reacció, en un moment on la putrefacció del sistema ja era massa evident com per fer veure que no es sentia. Com vaig d’alguna manera explicar a les pel·lícules, crec que la joventut dels setanta, la que participa d’alguna manera a la transició, estava molt més alienada del que ella era capaç de reconèixer i potser per això la presència del punk al nostre país fou molt més epidèrmica del hauria tocat. Jo no vaig ésser-ho en el seu moment, però de fet la meva simpatia per aquesta gent no ha parat de créixer, mentre que pel contrari el pop immediatament anterior i dels seixanta només em provoca desinterès, si no menyspreu.

La matèria primera

Per recomanació del Ramon he estat llegint aquest agost, el llibre d’en Francesc Serès, la matèria primera. És un text que et reconcilia amb el país. Si ha gent capaç de fer un llibre com aquest és que segurament no tot està perdut. En un català preciós perquè és també precís, la prosa de Serès descriu un paisatge humà, radicalment real, rabiosament autèntic. Em comentava Ramon que el treball d’aquest autor ocupa un lloc indefinit. Tot i que ha obtingut un bon nombre de premis i reconeixement de la seva qualitat, no deixa d’ésser un autor ignorat pels que remenen les cireres a l’àmbit de la cultura. No és però estrany. Si alguna cosa caracteritza les pseudo-elits de la Catalunya post-nacional o post-nacionalista és la seva irrefrenable tendència a mantenir-se allunyades de la realitat. En deixaran ben poca cosa, però probablement el llibre d’en Francesc romandrà i serà un testimoni de primer ordre de l’esforç, sovint sobrehumà, fets per les classes populars d’aquest país per mantenir la il·lusió de què són classes mitjanes. En molts moments el llibre pot fins i tot fer mal: l’escena dels treballadors de Sants, la descripció de la rutina a l’Institut d’Ensenyament Mitjà .... És per això que és necessari. Només des de consciència de la malaltia, en pot haver un guariment per la nostra immensa, aparentment irredimible, mediocritat

Madeleine

Si dilluns passat hi havia alguna divergència, avui la unanimitat a la portada de tots els diaris és absoluta: tots obren amb el retorn dels pares de Madeleine, la noia desapareguda a Portugal el mes del maig, a Anglaterra, ja no com a víctimes sinó com a principals sospitosos. El fet és comprensible perquè si les hipòtesis de la policia són certes, l’aixecada de camisa feta a l’opinió pública anglesa és monumental. La narració dels fets més probable és que es tracta d’un homicidi involuntari. Els pares van subministrar una sobredosi de somnífers per error i amb l’objectiu de mantenir-la dormida mentre sopaven. Després se’n van voler sortir tot fingint un segrest. No vull fer una categoria des d’un exemple, ni donar per cert uns fets que només són probables, però tot llegint aquesta història, em sembla que en un cert sentit és ben significativa i simptomàtica d’allò que suposa el problema de l’alcohol en aquest país. Una cultura on pràcticament ja no es concep la diversió sense el consum d’alcohol i el consum d’alcohol té com a finalitat exclusiva la intoxicació absoluta, quan més ràpid millor. És sorprenent però el contrast amb la mort del nen de Liverpool, fa uns dies. Allò va ser vist com simptomàtic d’un problema nacional, la mort de Madeleine serà finalment considerat, si les sospites de la policia son certes, l’acció aïllada d’uns pares desnaturalitzats tot i que fins llavors tothom els havia considerat com gent normal i exemplar.

La dama de l'ermini

Doncs, aquí la teniu. Molt menys famosa que la seva germana del Louvre, però em sembla que no menys atractiva. No tinc una opinió prou fonamentada com per decidir si la seva diferència de popularitat té bons fonaments, però si per dir que l’experiència estètica produïda per la contemplació d’aquesta noia és molt més interessant que la que vaig tenir al Louvre. Mentre que a la galeria Czartorykisch varem poder estar-nos tota l’estona que varem voler, sols o ocasionalment amb algun altre desvagat, tinc un record molt difús d’entreveure la Mona Lisa al darrera de dues files de turistes japonesos pugnant per endur-se una foto d’un del seu grup al costat del quadre.

Escenaris d'estiu (III): Polònia

La darrera setmana de vacances va estar reservada per conèixer una mica de món i varem viatjar a Polónia o,més concretament a les ciutats de Warszawa i Krakow, que són els llocs concrets on es varem allotjar. Deu valer la pena, però, fer una visita més extensa per conèixer la Polónia més rural, que té molt bon aspecte. Tanmateix veure les dues ciutats esmentades en una setmana és una bona manera d’aprofitar el temps. La nostra porta d’entrada fou Warszawa, que em sembla una ciutat en general de perspectives amplies i gens massificada. El país ja no és particularment barat, sense arribar al nivell de Barcelona o molt menys de Londres, i la gent és amable, educada i quasi tothom té algunes engrunes d’anglès. L’alemany en canvi no sembla haver fet avenços consistents i com ja podia imaginar, per les converses que havia tingut amb els polonesos que havia tractat anteriorment, hi ha un cert esforç per oblidar el rus, que d’altra banda és de tots aquest idiomes el més proper al polonès. A la capital polonesa visitarem els seus parcs més importants, Lacienzki i Vilanow, la residència real a la plaça Zamkowy (on una habitació sencera esta decorada amb els treballs de Canaletto sobre la ciutat), el palau de les arts i la cultura, un gratacels que constitueix l’herència soviètica per excel·lència i que òbviament és una variació- replica dels originals de New York i Chicago (cosa que suposo l’hagués agradat a John Gray perquè corrobora la seva tesi de la relativa superficialitat de les diferències entre liberalisme i marxisme), però el lloc que recomanaria si hagués de triar un, fora el museu d’història de la ciutat situada al cor del barri antic. El museu és extens, prou clar i el millor lloc per meditar sobre la història d’aquesta ciutat, segurament l’exponent més important de la tragèdia viscuda per Europa. Els fets són aclaparadors, quan comença la guerra la població de la ciutat és d’un 1300000 habitants, quan és alliberada pels soviètics al gener del 1945, hi ha tan sols uns trenta mil habitants. Hom calcula que la meitat dels habitants de la ciutat perdé la vida aquells anys. Fora del barri de Praga, a l’altra banda del riu, on els soviètics es varen establir a la tardor del 1944, la destrucció de la ciutat fou d’un 100% . Tot això és prou dur, però crec que està agreujat pel fet que els alliberadors del país són al capdavall els mateixos que l’envaïren el 1939. A Polònia costa molt oblidar el pacte germànic-soviètic que en el seu moment tingué efectes letals per la causa de l’anti-feixisme i que tan difícil resulta de quadrar amb la visió simplista de la història que presenta la guerra des d’una perspectiva de lluita entre progressisme bo i forces fosques. De fet, la vergonyosa actuació de l’exercici soviètic enfront de la insurrecció de la ciutat, suposa una paradòxica reedició del pacte fins i tot en un moment en què Nazis i comunistes eren ja enemics irreconciliables. Entre el patiment de la capital polonesa, mereix un lloc especial l’experimentat pel poble jueu. Probablement la ciutat era a la seva època la primera ciutat jueva del món. Ara queda ben poca cosa. Després de la guerra pocs supervivents tornaren. Resta dempeus una sinagoga, construïda en estil modernista, i hi ha també un museu dedicat a la història i l’art del poble jueu. El Gettho fou totalment destruït i avui hi ha al seu lloc un barri residencial amb alguns monuments commemoratius.
A diferència de la capital, Krakow sortí indemne de la segona guerra mundial i això fa que a hores d’ara la ciutat pugui estar integrada en el cercle de capitals turístiques europees, al qual pertany també Barcelona. Tanmateix, Krakow no recorda gens Barcelona. Si hagués de comparar el referent més clar és probablement Firenze. La plaça del mercat que constitueix l’orgull de la ciutat, resisteix la comparació amb la piazza della Signoria, i com a la ciutat toscana, l’estil fonamental és del Renaixement. El patrimoni artístic no és tan gran però el museu de la ciutat no està mancat d’interès amb treballs de Rembrandt i un extraordinari retrat de Leonardo da Vinci, la dama de l’ermini.
Krakow és una bona base per visitar Auschwitz que és a uns seixanta kilometres al costat de la ciutat d’Oswiecim. Sobre poc llocs s’ha escrit i s’ha parlat tant i dubto que jo pugui afegir res d’important. Auschwitz fou un dels molts camps de concentració i extermini, però fou per excel·lència el camp. Veure’l és una experiència dura. Un dels meus millors amics m’explicà que no va poder contenir les llàgrimes. En molts moments jo i la Cristina varem tenir ganes de plorar, però l’efecte més persistent no fou mentre varem veure el camp sinó després quan molt sovint encara que no vulguis tornes a pensar. Hi ha dos camps que varem visitar (de fet encara hi havia un tercer on els presoners treballaven per a una industria química alemanya). Auschwitz I el més antic no era pròpiament un camp d’extermini. Fou construït aprofitant unes casernes de l’exèrcit polonès i la reconstrucció li dóna un aire fins un cert punt trivial. Quasi tots els pavellons fets de maó contenen diverses exposicions on s’explica el funcionament i la vida al camp. Impressionen tots aquells aparadors amb els objectes que varen pertànyer als habitants del camp. Hi ha un amb cabells humans, que els nazis pioners del reciclatge utilitzaven per fer tela de sac, altre està ple de les maletes que es van quedar allà, una de les que vaig veure tenia el nom de Maria Kafka, a un altre hi ha les ulleres, a un altre, objectes i roba per a nadons..... El pavelló 11 és especialment sinistre. És el lloc on es feien les execucions,on hi havia les celles de càstig (sense llum, ni aire i on era impossible jeure) i on feia els seus experiments el Dr. Mengele. Hom pot veure a l’entrada del camp el famós i infame lema dels camps: Arbeit macht frei. Ha estat reconstruïda l’única càmera de gas i forn crematori que funcionà a aquest camp. La càmera de gas és un espai relativament petit , de parets despullades on és difícil deixar de pensar que allò fou l’últim que veieren milers de persones.
A tres kilòmetres hi ha Auschwitz II- Birkenau, que fou construït com un camp d’extermini. Aquí hi hagueren quatre càmeres de gas amb els seus respectius forns. No ha estat reconstruït, més enllà d’un pocs barracons deixats com a mostra. Eren construccions molt més precàries, al capdavall, ningú no havia d’estar-s’hi gaire. El lema ja no hi era i la via del tren entrava dins del camp fins precisament el lloc on eren les càmeres i els forns, finals de trajecte definitius, Des de la torre de l’entrada hom pot veure les dimensions del camp, molt grans. Era un dia clar però no puc imaginar un lloc a la terra on la sensació de desolació sigui major.

El petit bosc del fons servia per disimular els forns i les càmeres

Reflexions d'estiu (II)

La meva activitat diguem-ne filosòfica d’aquest estiu ha estat més aviat migrada. Ha consistit fonamentalment en la lectura de dos llibrets de Simon Blackburn, actual professor a Oxford, que com recordà en una ocasió Manuel Cruz de manera perspicaç, és diferent de la Universitat de Barcelona. Els títols contundents dels llibres són Think i Truth i tots dos són una bona introducció als problemes més bàsics de la filosofia. El punt de partida del segon presenta amb lucidesa radical un fet sovint negligit pels professors de filosofia: les fronteres entre disciplines filosòfiques són útils, essencialment, per definir l’estructura burocràtica de les facultats de filosofia, però quan tractem de pensar de debò fan més nosa que servei. En aquest cas Blackburn comença fent palès que el tema de la veritat no és una abstracció teòrica. Què defineixo com veritat i com contrasto les meves evidències no és un afer estrictament privat sinó un fenomen que té unes conseqüències polítiques i socials que m’obliguen a donar compte. El desajustament del nostre temps, els problemes que fa sortir a la pràctica el “bon rollo” aparent del relativisme, només pot tenir solució a partir d’una discussió seria sobre el que val la noció de veritat. La filosofia no està a hores d’ara acabada però si bandejada o exiliada de la realitat, en la mesura en què tendeix a obviar això que sembla obvi però no ho és.

Vulnerabilitat

Quan llegia filosofia amb tota la intensitat possible, en el període que estava redactant la meva tesis, la lectura que potser em va sobtar més fou la d’E. Levinas. De fet, m’atreviria a dir que l’autor lituà segueix sent la màxima referència del segle passat (tot tenint en compte, és clar, que hom no pot gosar començar a llegir-ho sense una familiaritat real amb les obres de Husserl i Heideger). Ara no freqüento les seves pàgines. Mai, o gairebé mai, disposo del temps i la capacitat de concentració que requereix la lectura d’aquest autor. No ho he oblidat del tot, però, i algunes de les seves idees més o menys característiques són fàcils de trobar com a rerefons d’algunes de les coses que dic o escric. Una idea exposada a Autrement qu’être és la de la vulnerabilitat, que per Levinas constitueix un dels atributs fonamentals de la condició humana, obrir-me envers els altres passa per tenir aquest coneixement i ser capaç d’exposar la meva veritat fonamental. Tot això no està gaire allunyat del intentava parlar ahir. La fascinació produïda pels meus nebots és una manera visceral de descriure aquesta reflexió. Allò que hom pot contemplar en ells, i òbviament a qualsevol bebè, és la vulnerabilitat en estat pur. Dit en altres termes, la veritat d’allò que som. La resta,allò que afegeixen treballosament els anys, és pura i simplement artifici, disfressa, en termes més nobles, cultura. Aprofito en tot cas aquest gir filosòfic per inserir un altre foto dels interfectes.

Escenaris d'estiu (II): Alquezar

Aragó, en concret, la vila d’Alquezar fou el segon escenari fonamental de les passades vacances. Només varem poder estar una setmana però estigué molt ben aprofitada ja que la varem compartir amb el Xavi, l’Olga i els seus dos fills: el Marc i la Jùlia. Com que no puc de cap manera ésser imparcial no ho intentaré i proclamarà com tota la resta de la meva família el meu absolut entusiasme per les dues criatures. Varem veure algunes coses dels voltants d’Alquezar però no passaria res si no haguéssim anat enlloc, perquè les hores volaven contemplant i participant al joc dels dos menuts que es porten en tots els casos d’allò més bé, ja que malgrat la seva curta edat ja tenen la virtut de la discreció. Sobre el seu aspecte físic no en parlaré gaire ja que la imatge parla per si sola. Si dir que el Marc, és com una mena d’encarnació de la idea platònica de la tendresa i tot apunta a pensar que serà un tipus reflexiu per la seva capacitat d’atenció, la seva germana, ben diferent, té un somriure encisador i tinc la impressió que el sentit de l’humor serà possiblement un dels seus punts forts.
Com és el cas de molts catalans un part de les meves arrels són aragoneses i he de dir que aquest tros del país aragonès que he vist em va agradar força. Alquezar, per exemple, és fonamentalment una Kasbah i conserva un patrimoni arquitectònic popular de primer ordre. Buera té un museu de l’oli que va entusiasmar al meu nebot i també a mi mateix, tot i que no puc estar segur de si fou per les mateixes raons. Probablement el fonament fort de les identitats més que en entelèquies metafísiques està en saber-ne gaudir i fruir de matèries com l’oli d’oliva. La riquesa i la personalitat del país aragonès és indubtable i la seva alteritat és relativa. Un lloc, en tot cas, per retornar-hi sovint.

Reflexions d'estiu (I)

La dualitat entorn de la qual s’estructura la teoria del coneixement en el seu origen és la distinció entre coneixement i opinió. Si a l’àmbit de l’ètica hom pogués fer una distinció semblant, em sembla que potser el potser els dos pols de l’oposició serien respectivament, la generositat, entesa en el sentit cartesià del terme, i la tendència, per una bona part de la humanitat irrefrenable, a jutjar i condemnar el proïsme, un fenomen no idèntic, però si proper, a la noció de fariseisme. Fora temptador veure totes dues distincions com equivalents, tot i que certament la nostra dèria per ordenar el mon ens podria fer aquí una mala passada. Certament, el fonament del judici sobre les actituds dels altres sovint s’exerceix des d’afirmacions que es presenten amb valor cognoscitiu, però aquí no podem pas oblidar la lliçó del que suposà el quefer socràtic. Segurament el nexe real es pot establir a partir de quelcom que ja indicàvem en el llibre sobre Descartes: la noció d’escepticisme entesa com una conseqüència necessària d’una concepció filosòficament exigent de l’episteme. Hom podria argumentar fins i tot que aquesta seria la posició més evident per definir el sentit de la reflexió platònica, cosa que certament ens posaria en contra del que diuen els manuals, però no gaire lluny del que pensaren els immediats successors de Plató

Basra

Avui la premsa més patriotera anglesa (The Sun, Daily Mirror, Daily express) posen en portada l’anunci de la retirada de les tropes angleses de Basra. Hi ha un clar sentiment d’orgull nacional ferit, els nostres nois se’n van i no pas com a triomfadors. No he vist la portada de The Times i la del Guardian era més aviat asèptica. Personalment em quedo amb la de The Independent que obria amb una pregunta, i com a tema únic de portada, de què han servit aquests quatre anys a Basra?

Escenaris d'estiu (I): Catalunya

El meu retorn a Catalunya va coincidir més o menys amb l’inici de la gran apagada de llum que va coincidir amb el deteriorament del serveis ferroviaris de rodalies. Tot plegat, una conjunció de motius clars per a la depressió, especialment per tots els que com jo això de Catalunya no ho acabem de veure massa clar. La major part de la discussió entorn d’aquestes misèries ha estat en relació amb les perllongades i inacabables picabaralles amb el govern de Madrid. El Ramon es va ocupar en el seu moment i no crec que valgui la pena afegir res més. Tanmateix em sembla que el daltabaix d’aquest estiu dóna lloc a algunes consideracions significatives més enllà del problema nacional. En primer lloc, és important considerar que el problema de Barcelona no és una excepció. La manca de subministrament elèctric ve causat per un dèficit en el manteniment d’infraestructures que també es va fer palès a la inundació de Nova Orleans o aquest estiu a les de Gran Bretanya. La pressió per baixar impostos és forta a tot arreu. Cal baixar les despeses i de totes les mesures possibles d’estalvi, retallar en coses com una presa és la que té menys possibilitats de tenir un cost electoral a curt termini, que és a hores d’ara, l’únic termini existent. En segon lloc, la facilitat amb la que els responsables de les companyies responsables es varen sortir de les preguntes dels nostres representants al parlament, ens recorda un fet fonamental del nostre temps que fou descrit amb precisió per C. Lasch: hi ha hagut una rebel·lió de les elits i ara per ara els millors cap no són els dedicats a la cura dels afers públics. No crec que el Carod, el Mas, el Montilla o el Saura siguin pitjors en termes mitjans que els polítics d’un altre país, o potser una miqueta, si que tinc clar que si fos empresari no contractaria pas cap d’aquests com a gerent. En tot cas, allò en el que podem semblar una excepció és en el cas i en el crèdit que encara els concedim, cosa que explica l’exit de Polònia, tot i que possiblement això no sigui més un dany col·lateral de la metamorfosis catalana entre el quart poder i els dos primers.

Diana

Ahir varem tornar a casa des de Cracovia i una lectura ràpida del Guardian feta poc abans d’anar a dormir recordava el desè aniversari de la mort de la princesa Diana. Ignoro si aquest aniversari va tenir alguna mena de reso a l’estat espanyol però el contrast aquí a Londres entre allò esdevingut fa deu anys i el discret funeral celebrat fa pocs dies és notable i probablement significatiu. De fet, això no té res d’estrany. Ara per ara només el pare del seu company de viatge i propietari de Harrods, sembla interessat a mantenir la seva memòria amb un recordatori als magatzems de Knightsbridge que és possiblement el lloc més kitsch del Regne Unit. La reina, que visqué llavors el moment més difícil del seu regnat, ha recuperat en part la seva popularitat, els elogis de Blair han quedat relativitzats pel poc gruix que finalment ha mostrat tenir l’ex-primer ministre i la gent més jove comença a tenir una idea difusa de qui era la mare dels fills del proper rei anglès. Molt soroll per no res o més aviat per poca cosa, ja que com a mínim, si alguna cosa fa palesa aquesta història, és la banalitat de l’opinió i el discurs, més publicat que públic.