The Big Heat

Algunes vegades l’exercici de retrobar-te amb allò que t’havia entusiasmat en un passat resulta un exercici força decebedor, d’altres vegades afortunadament s’esdevé tot el contrari. La setmana passada vaig experimentar un d’aquests moments, quan la BBC em va permetre reveure The Big Heat (en castellà, los sobornados). El meu record era bo però la projecció ho va confirmar plenament. Sé que és dir molt, però probablement estem parlant del millor Lang americà. La pel·lícula es recordada sobretot per una famosa escena on un nerviós Lee Marvin desfigura el perfil de Gloria Grahame amb el contingut d’una cafetera bullint (una escena realment exemplar perquè veiem molt més del què púdicament Lang ens mostra en realitat), però la importància del film va molt més enllà. The big Heat és en primer lloc un thriller excel·lent, mostra d’una saviesa narrativa de primer ordre. Totes les escenes estan perfectament integrades a la narració, sense deixar de tenir interès en elles mateixes. Pels fanàtics de la “mise en scene” el film resulta d’un interès absolut. Però els seus valors en cap cas són només formals. En el context de l’Amèrica dels cinquanta suposava una gran valentia moral prendre com a tema de la pel·lícula la corrupció institucional. Huston cinc anys abans havia mostrat un policia corrupte a The Asphalt Jungle, però hom podia entendre aquest fet com una excepció. Al film de Lang, l’excepció és el policia honest interpretat per Glenn Ford, mentre que la institució policial en ella mateixa és una joguina controlada pels mafiosos. (recordem que sis anys després la Mafia va tenir prou força com per donar la victòria al seu candidat preferit en unes eleccions a president, J. F. Kennedy) Des d’aquestes premisses el final feliç pot semblar forçat, però hi ha un component d’acte de fe en la capacitat democràtica del poble americà, expressada en el fet que siguin un grup d’ex-combatents els que prenguin cura i recolzin l’aïllat i solitari policia protagonista, el retrat del qual és una mostra de la capacitat de Lang per copsar l’ambiguïtat de la situació humana quan ens endinsem a l’ambit de la moral. Hauria també de parlar de Gloria Grahame, però em sembla que aquesta actriu mereixeria una entrada per ella sola.

Glenn Ford

Dijous mentre veia el darrer telenotícies del meu estiu es va anunciar la mort de Glen Ford, el veterà actor americà que ja tenia 90 anys. Feia temps que no es sàvia res d’ell i de fet alguns dels que érem a taula, pensàvem que ja era mort. Les imatges triades per il·lustrar la notícia eren les de la pel·lícula Gilda, sense cap mena de dubte la més mítica de totes les que va protagonitzar. No tinc gaire fresca aquesta pel·lícula que en el seu moment em va semblar més aviat mediocre i per això prefereixo més recordar l’actor americà com a protagonista d’alguns dels treballs amb els que clogué la seva carrera, un mestre indiscutible com Fritz Lang. Human Desires és una mena de melodrama que sovint ha estat menystinguda per la comparació amb la primera versió de la història, la realitzada per Jean Renoir a França, la qual certament entrava en terrenys més perillosos i menys convencionals que la versió americana. El mateix Lang no semblava especialment satisfet del film al llibre-entrevista amb Bodganovitch i feia broma sobre l’evident caràcter tautològic del títol i les dificultats del productor per trobar una companyia de ferrocarril que recolzés econòmicament un film, on els assassinats sempre es produïen al tren. L’altra col·laboració és un dels meus films preferits de la dècada dels cinquanta i segurament un dels títols fonamentals de la carrera de Lang, The Big Heat, un thriller visceral, magníficament rodat i on es feia palesa una mirada crítica sobre la societat americana que Lang seguiria mostrant després en els seus darrers films americans amb Dana Andrews. La pel·lícula de Lang era un film valent que parlava de la corrupció d’una manera molt més directa que qualsevol altre film americà anterior. Per primera vegada tenia sentit parlar d’una corrupció estructural. Enmig d’un panorama desolador Ford interpretava un detectiu honest però afectat fins al moll de l’os pel seu desig de revenja. Fa un grapat d’anys també que no veig aquest film, però tinc una certesa fundada en que la seva revisió quan es produeixi no em decebrà. Ford era un actor eficaç que va estar bé en altres pel·lícules, però el meu millor record està indubtablement associat a aquest thriller americà.