Metropolis

El BFI està projectant aquest mes una nova versió del clàssic de Fritz Lang, Metropolis. Poques vegades s’escau tant com en aquest cas l’adjectiu, perquè el Metropolis exhibit ara és radicalment diferent a tots els que s’han vist fins ara. No pas perquè se li hagi afegit música de moda o colors horteres, sinó perquè han estat afegits 40 minuts que gairebé ningú ha vist fins ara. Metropolis, malgrat el seu caràcter llegendari, no fou un gran èxit i després de la seva estrena, el film fou amputat i la distribució mundial efectuada per la Paramount es feu d’aquesta versió amputada, però a Argentina, per una aposta personal de l’empresari Adolfo Z. Wilson, s’exhibí la còpia sencera que no fou destruïda com era el costum sinó que restà a la col·lecció privada del projeccionista Manuel Peña. La col·lecció fou venuda a l’estat argentí i restà a l’oblit tot i que després de destruir la còpia en nitrat de cel·lulosa i refer-la en una de 16 mm. L’any 2001 la fundació Murnau intentà la reconstrucció del film i hagué de completar-la amb unes fotos fixes. La duració de 145 minuts amb la que s’exhibeix ara el film, després de la incorporació del material argentí, coincideix quasi completament amb la de la seva estrena alemanya.

Fora segurament inútil recordar el caràcter seminal del film. El seu poder visual és extraordinari i ha estat inspiració d’una bona part de quasi tot el cine de ciència-ficció posterior. Si a més, com en el meu cas, tens una tirada per l’art deco, encara es pot fruir més. La història, ja la primera vegada, m’interessa poquet, sense considerar el seu evident caràcter apologètic de l’incipient nazisme. Amb més temps, però la història guanya i ja no és tan palès l’esquematisme que constituïa un dels defectes del film després de la seva amputació. La part afegida correspon a inserits que milloren la continuïtat de les escenes i escenes senceres que descriuen la conflictiva relació entre el fundador de la ciutat i el científic boig. Potser el millor elogi que es pot fer del film és la fluïdesa de la narració, a partir de la meïtat el ritme és vertiginós i el 145 minuts se’m van passar en un sospir.

Changeling

A finals de novembre s’ha estrenat finalment a Londres el darrer film de Clint Eastwood, Changeling. A l’estat espanyol sembla que es dirà el Intercambio que és una traducció fidel però un xic empobridora. A Anglaterra el film ha estat acollit amb una certa fredor i no ha acabat d’omplir les expectatives dels crítics. Certament, les cartes d’Iwo-jima havien marcat un nivell molt alt, difícil de superar, però el fet cert és que amb quasi vuitanta anys Mr. Eastwood segueix al peu del canó, insistint sense defallir a la seva feina. A la pel·lícula se li poden fer molts retrets però jo no diria que és una mala pel·lícula tot i que certament no és extraordinària. Eastwood té l’ofici suficient per fer films on es passa l’estona sense sentir cap missatge de les cèl·lules nervioses del teu cul (l’equivalent a allò que deia Joan Sales de les novel·les, que no han de caure de les mans). Aquesta habilitat, altrament dita domini del seu ofici, li permet construir un film àgil, tot i que possiblement la qualitat del guió no es pot comparar a la dels precedents i en alguns moments, les escenes del manicomi per exemple, el film forneix una certa sensació de dèjà vu. Alguns crítics han dit que el film fluixeja perquè Eastwood és un director d’homes i la pel·lícula està centrada a la història d’una mare soltera i solitària que esdevé una fàcil víctima de la corrupció institucionalitzada. Tot i el predomini masculí, em sembla que hi ha algun bon personatge femení a la carrera d’Eastwood. Potser més exacte fora dir que Eastwood és un director d’actors i que Angelina Jolie, sense estar malament, no té la capacitat interpretativa de Meryl Streep o Hillary Swank. En qualsevol cas la pel·lícula és ben contundent en aquest sentit: el personatge de Jolie és la víctima d’una lògica institucional que es permet definir com a idèntics els conceptes de femineïtat i histerisme.

Allò que ningú pot negar però és la coherència d’aquest treball amb la resta de l’obra d’Eastwood. Hi ha un nexe molt clar entre aquesta afligida mare i el policia protagonista de Dirty Harry, individus que lluiten per no ser anul·lats perl sistema, un tema pràcticament present a totes les seves obres. La mirada crítica sobre les institucions agermana aquest film amb Flags of our fathers, i és certament contundent. Resulta, si més no agraït, que algú recordi que la utilització dels manicomis per a dissidents, poc susceptibles de ser qualificats com a malalts mentals, no fou una pràctica exclusivament soviètica (sense negar l’excel·lència dels soviètics en aquesta modalitat). En aquest sentit el film pot recordar Chinatown tot i que està mancat de la grandesa del treball de Polanski que transcendeix els límits de la història americana per situar-se en un pla molt més universal i tampoc em sembla que es pugui comparar a la que per mi és potser la millor pel·lícula sobre aquest tema The Big Heat de Fritz Lang (un exemple de com utilitzar en favor propi les limitacions imposades per la censura).

Les escenes més interessants del film són les centrades en el personatge de Gordon Nortcorth, l’home sentenciat a mort per l’assassinat de quinze nens. Eastwood es situa aquí en un terreny també molt familiar i que és una constant de la seva obra: la violència exercida contra els febles, els innocents, (Unforgiven) i especialment els nens ( A perfect world, Mystic River). Com el mateix autor diu l’agressió a un nen és la forma més radical de drama i en aquest sentit el personatge de Nortcorth, un dels fundadors de la sinistra tradició americana del assassins en sèrie, ha d’acabar apoderant-se necessàriament del centre de la narració. En descriure la seva peripècia retrobem allò potser més característic del cine d’Eastwood, allò que al laberint havien qualificat com el remot deute amb el gnosticisme.

The Big Heat

Algunes vegades l’exercici de retrobar-te amb allò que t’havia entusiasmat en un passat resulta un exercici força decebedor, d’altres vegades afortunadament s’esdevé tot el contrari. La setmana passada vaig experimentar un d’aquests moments, quan la BBC em va permetre reveure The Big Heat (en castellà, los sobornados). El meu record era bo però la projecció ho va confirmar plenament. Sé que és dir molt, però probablement estem parlant del millor Lang americà. La pel·lícula es recordada sobretot per una famosa escena on un nerviós Lee Marvin desfigura el perfil de Gloria Grahame amb el contingut d’una cafetera bullint (una escena realment exemplar perquè veiem molt més del què púdicament Lang ens mostra en realitat), però la importància del film va molt més enllà. The big Heat és en primer lloc un thriller excel·lent, mostra d’una saviesa narrativa de primer ordre. Totes les escenes estan perfectament integrades a la narració, sense deixar de tenir interès en elles mateixes. Pels fanàtics de la “mise en scene” el film resulta d’un interès absolut. Però els seus valors en cap cas són només formals. En el context de l’Amèrica dels cinquanta suposava una gran valentia moral prendre com a tema de la pel·lícula la corrupció institucional. Huston cinc anys abans havia mostrat un policia corrupte a The Asphalt Jungle, però hom podia entendre aquest fet com una excepció. Al film de Lang, l’excepció és el policia honest interpretat per Glenn Ford, mentre que la institució policial en ella mateixa és una joguina controlada pels mafiosos. (recordem que sis anys després la Mafia va tenir prou força com per donar la victòria al seu candidat preferit en unes eleccions a president, J. F. Kennedy) Des d’aquestes premisses el final feliç pot semblar forçat, però hi ha un component d’acte de fe en la capacitat democràtica del poble americà, expressada en el fet que siguin un grup d’ex-combatents els que prenguin cura i recolzin l’aïllat i solitari policia protagonista, el retrat del qual és una mostra de la capacitat de Lang per copsar l’ambiguïtat de la situació humana quan ens endinsem a l’ambit de la moral. Hauria també de parlar de Gloria Grahame, però em sembla que aquesta actriu mereixeria una entrada per ella sola.

Le mépris

Le Mépris és un dels títols més curiosos de la primera època de Godard. La pel·lícula fou feta en unes condicions sensiblement diferents a la de la resta dels treballs realitzats fins llavors pel director ginebrí. És una pel·lícula en color, pantalla gran, localitzacions exteriors i un repartiment amb la presència d’una estrella americana Jack Palance, certament de segon ordre, i l’actriu europea més popular de principis dels seixanta: Brigitte Bardot. Això no significa que s’avingués a fer una pel·lícula mínimament comercial i de fet sembla que la primera projecció desagradà totalment al productor americà, J. E. Levine, que li demanà afegir alguna cosa mínimament interessant per atreure el públic. Godard afegí llavors el principi actual de la pel·lícula, una escena eròtica que al capdavall resulta del tot paradoxal en una història centrada, sobre tot, a la mort de l’erotisme a una parella. La major part de la pel·lícula és una escena protagonitzada pel matrimoni protagonista movent-se pel seu apartament mentre intentan discutir, sense assolir-ho gaire, d’allò que els hi passa. La duració és quasi de 45 minuts i li permet a Godard jugar de diverses maneres amb la planificació. Menys inspirada i menys fresca que els treballs més jovenívols i amb un sentit de l’humor més aviat escàs pels patrons habituals del seu autor, la pel·lícula presenta fonamentalment dos punts d’interès: el primer, la presència com actor del gran Fritz Lang, fent el paper d’un director de cine, dedicat a dirigir un improbable peplum sobre l'Odissea mentre reflexiona sobre la validesa del seu art (la pel·lícula s’inscriu dins del gènere de cine sobre el cine) i la idea que dóna títol al film i que possiblement ja hi fos a la novel·la de Moravia que l’inspirà: com la sola contemplació d’una acció, que des d’un altre punt de vista pot semblar casual o de poca importància, és prou per fer girar 180º els nostres sentiments envers algú; per originar un radical i desesperat menyspreu. Allò que al capdavall fa la pel·lícula, i això sí ho fa força bé, es retractar un d’aquests breu instants que suposen un gir axial de l’existència.

Glenn Ford

Dijous mentre veia el darrer telenotícies del meu estiu es va anunciar la mort de Glen Ford, el veterà actor americà que ja tenia 90 anys. Feia temps que no es sàvia res d’ell i de fet alguns dels que érem a taula, pensàvem que ja era mort. Les imatges triades per il·lustrar la notícia eren les de la pel·lícula Gilda, sense cap mena de dubte la més mítica de totes les que va protagonitzar. No tinc gaire fresca aquesta pel·lícula que en el seu moment em va semblar més aviat mediocre i per això prefereixo més recordar l’actor americà com a protagonista d’alguns dels treballs amb els que clogué la seva carrera, un mestre indiscutible com Fritz Lang. Human Desires és una mena de melodrama que sovint ha estat menystinguda per la comparació amb la primera versió de la història, la realitzada per Jean Renoir a França, la qual certament entrava en terrenys més perillosos i menys convencionals que la versió americana. El mateix Lang no semblava especialment satisfet del film al llibre-entrevista amb Bodganovitch i feia broma sobre l’evident caràcter tautològic del títol i les dificultats del productor per trobar una companyia de ferrocarril que recolzés econòmicament un film, on els assassinats sempre es produïen al tren. L’altra col·laboració és un dels meus films preferits de la dècada dels cinquanta i segurament un dels títols fonamentals de la carrera de Lang, The Big Heat, un thriller visceral, magníficament rodat i on es feia palesa una mirada crítica sobre la societat americana que Lang seguiria mostrant després en els seus darrers films americans amb Dana Andrews. La pel·lícula de Lang era un film valent que parlava de la corrupció d’una manera molt més directa que qualsevol altre film americà anterior. Per primera vegada tenia sentit parlar d’una corrupció estructural. Enmig d’un panorama desolador Ford interpretava un detectiu honest però afectat fins al moll de l’os pel seu desig de revenja. Fa un grapat d’anys també que no veig aquest film, però tinc una certesa fundada en que la seva revisió quan es produeixi no em decebrà. Ford era un actor eficaç que va estar bé en altres pel·lícules, però el meu millor record està indubtablement associat a aquest thriller americà.