Changeling

A finals de novembre s’ha estrenat finalment a Londres el darrer film de Clint Eastwood, Changeling. A l’estat espanyol sembla que es dirà el Intercambio que és una traducció fidel però un xic empobridora. A Anglaterra el film ha estat acollit amb una certa fredor i no ha acabat d’omplir les expectatives dels crítics. Certament, les cartes d’Iwo-jima havien marcat un nivell molt alt, difícil de superar, però el fet cert és que amb quasi vuitanta anys Mr. Eastwood segueix al peu del canó, insistint sense defallir a la seva feina. A la pel·lícula se li poden fer molts retrets però jo no diria que és una mala pel·lícula tot i que certament no és extraordinària. Eastwood té l’ofici suficient per fer films on es passa l’estona sense sentir cap missatge de les cèl·lules nervioses del teu cul (l’equivalent a allò que deia Joan Sales de les novel·les, que no han de caure de les mans). Aquesta habilitat, altrament dita domini del seu ofici, li permet construir un film àgil, tot i que possiblement la qualitat del guió no es pot comparar a la dels precedents i en alguns moments, les escenes del manicomi per exemple, el film forneix una certa sensació de dèjà vu. Alguns crítics han dit que el film fluixeja perquè Eastwood és un director d’homes i la pel·lícula està centrada a la història d’una mare soltera i solitària que esdevé una fàcil víctima de la corrupció institucionalitzada. Tot i el predomini masculí, em sembla que hi ha algun bon personatge femení a la carrera d’Eastwood. Potser més exacte fora dir que Eastwood és un director d’actors i que Angelina Jolie, sense estar malament, no té la capacitat interpretativa de Meryl Streep o Hillary Swank. En qualsevol cas la pel·lícula és ben contundent en aquest sentit: el personatge de Jolie és la víctima d’una lògica institucional que es permet definir com a idèntics els conceptes de femineïtat i histerisme.

Allò que ningú pot negar però és la coherència d’aquest treball amb la resta de l’obra d’Eastwood. Hi ha un nexe molt clar entre aquesta afligida mare i el policia protagonista de Dirty Harry, individus que lluiten per no ser anul·lats perl sistema, un tema pràcticament present a totes les seves obres. La mirada crítica sobre les institucions agermana aquest film amb Flags of our fathers, i és certament contundent. Resulta, si més no agraït, que algú recordi que la utilització dels manicomis per a dissidents, poc susceptibles de ser qualificats com a malalts mentals, no fou una pràctica exclusivament soviètica (sense negar l’excel·lència dels soviètics en aquesta modalitat). En aquest sentit el film pot recordar Chinatown tot i que està mancat de la grandesa del treball de Polanski que transcendeix els límits de la història americana per situar-se en un pla molt més universal i tampoc em sembla que es pugui comparar a la que per mi és potser la millor pel·lícula sobre aquest tema The Big Heat de Fritz Lang (un exemple de com utilitzar en favor propi les limitacions imposades per la censura).

Les escenes més interessants del film són les centrades en el personatge de Gordon Nortcorth, l’home sentenciat a mort per l’assassinat de quinze nens. Eastwood es situa aquí en un terreny també molt familiar i que és una constant de la seva obra: la violència exercida contra els febles, els innocents, (Unforgiven) i especialment els nens ( A perfect world, Mystic River). Com el mateix autor diu l’agressió a un nen és la forma més radical de drama i en aquest sentit el personatge de Nortcorth, un dels fundadors de la sinistra tradició americana del assassins en sèrie, ha d’acabar apoderant-se necessàriament del centre de la narració. En descriure la seva peripècia retrobem allò potser més característic del cine d’Eastwood, allò que al laberint havien qualificat com el remot deute amb el gnosticisme.