Enamorament

Rumiant-s’ho bé, gran part del que s’ha escrit contra l’enamorament és un residu d’un dualisme arnat, envellit i ja del tot impossible.

The bad and the beatiful

The Bad and the Beatiful fou estrenat a Espanya amb el títol de Cautivos del mal. Fa pocs dies vaig veure-la al BFI. Recordada especialment per ser un dels títols que tractaren el tema del cine dins del cine, constitueix a hores d’ara una de les cimeres de la carrera de Vicente Minelli, una de les carreres del Hollywood clàssic que millor ha aguantat el pas del temps. The bad and the beatiful és una pel•lícula joiosa de veure i també, em sembla, construïda des d’una especial saviesa. El repartiment és magnífic. Tot i sortir molt poc, destaca la presència de Gloria Grahame en el paper que significà el seu únic premi de l’Academia, però sobretot el centre és Kirk Douglas, un bon actor, que en les seves tres col•laboracions amb Minelli demostrà ser magnífic. L’autor de Lust for life fou qui millor negocià la tendència de l’actor d’origen ucrainià a l’histrionisme. La presentació del seu personatge, Jonathan Shields, a l’aparentment multitudinari enterrament del seu pare, el final de l’escena revela que només hi ha els figurants que ha contractat, és una de les mai millors trobades per definir un personatge. No és però l’única escena inoblidable del film. Cal recordar, per exemple, el passeig de Shield amb Lana Turner als seus braços, un passeig amb un final inesperat (la mateixa escena seria utilitzada després a Two weeks in another town) o, en un altre registre, la recreació de la gestació de la mítica Cat woman en un parell d’escenes a la primera part de la pel•lícula.
Amb tota justícia Minelli és dels cineastes que pot considerat un autor i si coincideix en un tema la part més bona de la seva filmografia aquest és en el tractament de la interrelació entre pràctica artística i vida. No és un altre el tema d’aquesta pel•lícula, la qual però fa un canvi molt americà en relació a la concepció europea del cinema. El creador per excel•lència, aquí és el productor, molt més que l’actriu, l’escriptor o el director (de tots els personatges, el que té una vida personal menys conflictiva i potser per això el menys artista). Estem llavors en el terreny oposat a Fellini 81/2. La saviesa a la que em referia abans és la manera com la pel•licula reflecteix la manipulació del desig. Allò que converteix a Jonathan en un mestre o, per ser més exactes, a la figura del mediador per excel•lència. L’home que construeix el seu poder ensenyant els altres allò que volen desitjar i esdevenint així capaç de disimular els seus desitjos.

cansament

Parlant sobre no recordo ben bé que amb els meus alumnes de segon de batxillerat utilitzo l’expressió “el meu país” en un context on clarament m’estic referint a Catalunya. Hi ha un lleuger enrenou. Com que vull acabar el que estic explicant de Plató i és hora foscant, els hi dic que jo ho acabaré d’explicar un altre dia això del país , quan hi hagi més temps i tingui més forces. Anticipo, però el titular de la meva conclusió: ser català és molt cansat. Un dels meus alumnes més espavilats, en Carles, em replica que ser valencià encara ho és més. Suposo que té tota la raó.

Jordània (IV, per acabar)

Teatre romà d'Amman
L'autopista del desert
museu d'Amman
Teatre romà de Jerasa
Temple de Diana
El decamanus de la ciutat
L'agora

Els darrers dos dies viatge tenim com a base, Amman, la capital del país. En temps romans es digué Filadelfia i tingué una certa importància. Les restes d’aquell període es troben a la ciutadella, on hi ha el temple d’Heracles i un interessant museu, especialment pel que fa al període neolític. Hi són exposades les estàtues més antigues produïdes per una mà humana, testimoni de l’antiguitat de la població d’aquelles contrades. Hi són també els rotllos de papir del mar mort que constituïren un de les trobades arqueològiques més importants del segle. També hi ha a la ciutat un teatre romà en un estat prou bó de conservació.
Vista des de la ciutadella la impressió que ofereix Amman no és gaire favorable. Blocs i blocs de cement grisós sense una engruna de verd, ni un pam malbaratat en concessions al sentimentalisme ecològic. Aquesta situació és però ben comprensible. Amman tenia 8000 habitants a començaments de la dècada dels 40. Ara hi ha més de dos milions i mig. Sense haver pogut mai integrar bé les onades de refugiats palestins, ara s’ha afegit,a més a més, més d’un milió de persones provinents d’Irak. Amb tot plegat encara és prou que la ciutat funcioni mínimament. L’hotel on vaig passar dues nits es trobava a una gran avinguda de l’extraradi que em recordava poderosament la Meridiana dels anys setant,a quan havies de tenir molt bones raons per passar a l’altra banda del carrer. Com a la Barcelona d’aquella figura precursora anomenada Porcioles, la solució adoptada han estat finalment ponts pels vianant sobre la calçada. Com en el cas de Barcelona, des d’un punt de vista estètic, són simplement horrorosos.
Dissabte enfilem cap a Jerada, un jaciment arqueològic emplaçat on hi hagué una de les ciutats de la decapolis. Ubicada a l’únic lloc del país que sembla tenir una certa presència vegetal, les restes són extraordinàries i donen una idea cabdal de la magnificència que tingué la ciutat. Malgrat estar en una zona històricament molt afectada per terratrèmols, la major part de les columnes es conserven dempeus, cosa deguda a l’habilitat dels seus constructors. Precisament just a l’entrada del recinte hom pot veure la plaça que fou l’agora comercial del centre de la ciutat. També es poden veure dos teatres, un a l`Est i l’altre a l’Oest i un temple dedicat a Diana, d’unes dimensions aclaparadores. La ciutat tenia una gran extensió i les possibilitats d’extreure més del seu passat a la llum són encara molt grans.
Fora presumptuós treure grans conclusions sobre un país que he visitat tan superficialment però si que vull apuntar dues coses. En primer lloc que malgrat que per raons de simplicitat etnocèntrica tendim a tenir una visió homogènia del mon islàmic, Jordània té poca relació amb els països que coneixia com, per exemple, el Magreb. Enlloc no he patit la pressió sobre l’occidental que va quasi amargar-me la meva estada a Fes. Diria que això és un senyal d’autoconfiança. La segona qüestió és el caràcter viu del fet tribal. La tribu és una relació molt més important i significativa que les vinculades a l’estat polític “modern” creat pel rei Adbullah. Això és en molt sentits un esdeveniment positiu, els immunitza parcialment contra les malalties dels nostre individualisme patològic, però és la causa de la feblesa que ha convertit el darrer segle en un rosari des desfetes i ha convertir l’Orient Mitjà en l’únic territori del planeta on el colonialisme polític manté una presència viva i persistent.

London river

London River fou el film presentat al festival de Londres per Rahid Bouchareb el director de Days of Glory, una pel•lícula a la que vaig referir-me amb entusiasme en aquest blog fa un cert temps. La història està situada als dies posteriors a l’atemptat del 7 de juliol de 2005 i els protagonistes són una vídua d’uns cinquanta anys de Guernsey i un home de la mateixa edat, si fa no fa, d’origen Africà que és guarda forestal a algun lloc de França. Tots dos volen contactar amb els seus fills residents a Londres, després de la tragèdia i no podent fer-ho decideixen viatjar a la capital anglesa. En un cert moment les seves recerques coincideixen i tot i que primerament la dóna vol mantenir-se allunyada, les circumstàncies els obligaren a relacionar-se.
El major mèrit d’aquesta pel•lícula, cosa en la que coincideix amb l’anterior, és la capacitat del seu director per construir personatges humans i creïbles, una virtut que no és gaire freqüent entre els cineastes actuals. Tot i que les circumstàncies personals d’entrada semblen oposades, el protagonista fa quinze anys que no veu el seu fill mentre que la dona ha estat dedicada a una filla que no conegué al seu pare, en realitat llur relació amb els respectius fills no és tan diferent com podria semblar. La pel•lícula reflecteix molt bé la multiplicitat de ciutats que hi ha en aquesta ciutat amb els diferents camins de recerca iniciats pels seus protagonistes: les institucions oficials d’una banda i les xarxes comunitàries islàmiques de l’altra.

Jordània (III)

Tarda al wadi Rum
Tarda al Wadi Rum
La casa de Lawrence
Un pont
Hora foscant
Sol neixent
Els set pilars de la saviesa

Els dies centrals del viatge a Jordània estigueren estretament vinculats a la figura de Lawrence d’Aràbia que, com alguns ja saben, és un dels mes herois cinematogràfics preferits. Lawrence és a hores d’ara un personatge poc conegut entre les generacions joves dels habitants d’aquest país. De fet, entre els àrabs un punt de vista molt estès fa del final de la primera guerra mundial el començament de tots els seus problemes. Tal i com ho presentà Lean, el destí de Lawrence sembla, al capdavall, paradoxal: oblidat pels àrabs i esdevingut finalment un ídol, tot i que problemàtic, pels britànics. Tot això ve al cas perquè el darrer dimecres d’octubre estiguérem tot el dia al Wadi Rum, l’àrea desèrtica on Lawrence forjà l’aliança amb els beduins i on David Lean filmà una bona part, la millor, de la seva pel•lícula. L’actual centre d’interpretació està emplaçat enfront de la muntanya que dóna títol al llibre de Lawrence, on l’erosió ha creat una forma semblant a pilars: els sets pilars de la saviesa. L’altre lloc vinculat a Lawrence és l’anomenada casa de Lawrence de la qual resta un mur fet de maons. Mai no visqué en aquell edifici, acostumava a restar amb els beduins, que feia servir com a magatzem d’explosius. Hi ha dues coses que la pel•lícula de Lean reflectí molt fidelment. D’una banda la confiança i l’admiració que la figura de Lawrence despertà en els beduins. D’altra banda la bellesa del paisatge de wadi Rum: infinites variacions de tres elements: la sorra de la terra, les erosionades muntanyes i el blau del cel. Si fa uns dies relacionava Petra amb Mesa Verde, aquí un possible referent de comparació és Monument Valley. La meva experiència aquí ha estat però més intensa que al país adoptiu de John Ford, perquè vaig passar la nit fent bivac, tenint com a sostre el cel estrellat, la causa de l’admiració infinita de Kant, la qual des d’aquí és possiblement més admirable o molt més sovint admirable, que a les contrades nòrdiques i boiroses.
Al dia següent deixarem el Wadi Rum per enfilar la carretera del desert fins a Aquaba. La presa d’Aqaba és, com recordareu, el centre de la primera part del film de Lean. Ara Aqaba és un lloc clau per Jordània que només posseeix 20 Km de costa. El govern vol fer un gran centre turístic i per tal de facilitar aquesta fita ha privatitzat tota la costa, suprimint les tradicionals platges públiques. Una mesura del to injusta però amb una certa lògica en un país que es dedica essencialment al turisme. Vint Kilòmetres no donen per gaire. Aqaba és també una zona econòmica especial, feta, suposo, per aprofitar que està a un tir de pedra d’Israel, Egipte i l’Aràbia Saudí, però que obliga als jordans a passar la duana cada cop que entren i surten de la ciutat. L’atractiu principal de la costa són els bancs de coral que es troben al seu davant, ben adients pels afeccionats a la contemplació dels fons marins. La vila és petita però molt ben endreçada pel que és habitual en aquestes latituds. Acostumada a una calor rigorosa, les seves nits semblen especialment animades, sobretot els caps de setmana quan hi baixen els habitants d’Amman.

BNP i tradició britànica

La vida política anglesa de les dues darreres setmanes estigué animada pel debat generat per la presència de Mark Griffin, el líder del BNP, un partit obertament xenòfob i pronazi, al més prestigiós dels programes de debat de la BBC, Question Time. El BNP no havia tingut mai presència a la televisió pública, però l’elecció dels seus representants al parlament europeu semblava justificar, alguns pensen, un nou tractament. Jo no sé pas gaire que dir-ne. No tinc gaire por d’aquesta mena de partits d’extrema dreta, perquè en tinc prou amb els, diguem-ne, normals. En mig de l’enrenou em semblà especialment adient l’article d’Ian Jack a The Guardian, dos dies després del programa, en el qual cridava l’atenció sobre el fet que les opinions de Griffin sobre els no-britànics no són essencialment diferents i, potser un xic més suaus, que la major part de les defensades per Churchill durant la seva carrera política. No es tracta tant d’emmerdar Chruchill, com de relativitzar el caràcter contrari a la tradició britànica que alguns utilitzen per atacar als membres del BNP. Construir la història sobre la mentida, podria ser una bona manera d’estar condemnats a repetir-la. Al capdavall, ningú no sortí content. Els anti-feixistes pensen que la democràcia britànica ha fet un pas enrere, potser irreversible, i els del BNP pensen que han patit una ensarronada, perquè el programa es feu a London, l’àmbit més hostil, en principi. Si més no, en una cosa estic d’acord amb Mr. Griffin: el caràcter cada cop menys anglès d’aquesta ciutat, cosa que però, des del meu punt de vista, no és motiu per a cap mena de lamentació.

Jordània (II)

L'entrada a Petra
El tresor
Tombes
El teatre
El monestir
L'altar del sacrifici
Les muntanyes que envolten Petra
L'entrada a la petita Petra

Petra és encara, relativament, una de les meravelles del món menys explorades. Relativament, dic perquè al lloc són evidents els signes de sobreexplotació turística, cal tenir en compte però que una molt bona de l’excavació és relativament recent i que hi ha molt més per a descobrir del que fins ara ha estat trobat. Més que cap altre lloc d’aquesta mena, és una visita per a caminar. Els dos dies d’estada em van permetre fer llargues caminades, de nou hores la primera. En un cert sentit l’experiència em recordà un lloc menys famós, del que vaig fruir-ne molt, Mesa Verde el parc nacional al sud de l’estat de Colorado. A tots dos llocs hi ha una combinació de jaciment arqueològic i de parc natural, ben singular. Si els anasazi desaparegueren de la història per raons poc clares, tot i que segurament hi hagué un trencament de l’equilibri ecològic, foren els terratrèmols els que causaren l’abandonament i després l’oblit de la ciutat dels nabateus. L’edifici més remarcable i famós del lloc és l’anomenat tresor. La seva aparició fa un gran efecte, després d’una gorga molt llarga i molt estreta, que feia la ciutat inexpugnable, apareix la façana al final de la petita obertura per la que hem abat avançant. L’edifici és de fet un mausoleu. El seu interior està buit com la resta dels edificis de la ciutat després de segles d’ocupació pels beduins. L’obertura del parc arqueològic-turístic va forçar el desplaçament i des del camí principal es pot veure el poble de nova planta on foren trasladats. El carrer central està rodejat d’altres mausoleus, un teatre romà i acaba a una esplanada amb tres temples, pertanyents a les tres grans religions que convivien en aquesta ciutat al començament de la nostra era. Dels temples es veu relativament poc perquè encara queda molt per excavar. El segon edifici més notable és el monestir, al qual s’hi arriba després d’una pujada de més de tres quarts d’hora. L’edifici més modern que varem veure era una església bizantina amb uns mosaics ben preservats. Tot i que la gent que va amb preses poden fer-se una idea del lloc en un parell d’hores, els dos dies que vaig restar no foren malaguanyats. Molt recomanable fou, com férem el segon dia, pujar fins a l’altar dels sacrificis, el punt més alt de la plataforma de muntanyes, des d’on hi ha una molt bona visió del conjunt després d’un camí prou interessant en ell mateix. L’endemà encara poguérem visitar el lloc conegut com la petita Petra. Un conjunt semblant, de dimensions més modestes i que, de fet, era el lloc on els nabateus realitzaven la seva activitat comercial, doncs en principi no deixaven entrar forasters a la ciutat principal.

Ciutadania i drets humans

Ha acabat ja la primera part del curs i puc fer ja una petita consideració. El repte plantejat més difícil en aquesta mena de retorn a la funció docent era impartir a primer cicle de l’ESO ciutadania i drets humans. No era un repte de les dimensions que suposava fer alternativa a la religió per primer d’ESO al Bisbe Berenguer amb trenta nens per aula, fent una assignatura no avaluable i amb unes indicacions del departament consistents en dir que expliqués alguna cosa de Catalunya (malauradament no exagero) però jo ara feia tres anys que no trepitjava una aula d’ESO. Sembla que me’n vaig sortint i que anem avançant amb normalitat. Els comentaris que em van arribat semblen positius i les meves percepcions també. No puc però, aguantar aquesta assignatura, des del meu punt de vista, del tot equivocada en el seu plantejament. Els principis fonamentals de la moral, per exemple la regla d’or, no són axiomes autoevidents, sinó conclusions d’uns raonaments fets des d’una experiència històrica, quasi sempre cruel i amarga; presos aïlladament no tenen cap mena d’evidència i més aviat semblen intuïtivament falsos. Dit d’una altra manera i en defensa d’aquests valors bàsics que són també els meus, el que cal no és propaganda sinó donar als joves els mitjans per fer aquests raonaments, és a dir, quan són més jovenets, història i literatura i més endavant, potser, fins i tot unes engrunes de filosofia.

Jordània (I)

La part del mosaic on es representa el riu Jordan
La terra promesa
El castell de Kerac

El darrer diumenge d’octubre fou el meu primer dia a Jordània. Pel matí, vaig visitar l’església de Sant Jordi a Madaba, la qual conté uns mosaics de l’època bizantina on és representat un mapa d’aquesta vella part del món, conservat en una molt bona part. Després enfilarem vers el Mont Nebo on, segons la tradició, Moïses va morir després d’esguardar la terra promesa. Si veié el mateix que jo, no és gens estrany que decidís morir-se, però segons em diuen foren el turcs qui alteraren completament el paisatge amb llur activíssima política de desforestalització. Després arribarem al mar mort on prenem un bany a les seves aigües. Efectivament, com havia llegit, flotar no presenta cap problema. És una experiència interessant però poc agradable. El desavantatge de flotar fàcilment és que tots els moviments són extremadament difícils i és emprenyador haver de tenir cura constantment de no empassar-se aigua o de no mullar-se els ulls. A la sortida de l’aigua, vaig tenir una sensació curiosa de brutícia perquè la presència de la sal era palesa. El lloc serveix per recordar el problema fonamental que consisteix la prioritat de la política del país, el qual ara per ara depèn quasi totalment del turisme, però està limitat per la seva manca d’aigua. Si no hi ha un miracle, al mar mort no li queden més de cinquanta anys d’existència. Retrocedeix un metre cada any. Després del bany enfilem cap al sud. El retrocés de la línia de costa s’aprecia clarament des de la carretera i és potser la línia de costa més desolada que he vist mai. Per tot arreu hi ha wadi, llits de riu sec que no porten, és clar, ni llet, ni mel ni tan sols aigua. Arribem a Kerac una antiga fortalesa dels creuats, les runes de les quals s’erigeixen imponents a més de 800 metres sobre el nivell del mar. Al centre de la ciutat hi ha una estàtua de Saladí, recordatori de la importància que aquelles campanyes tingueren pel poble àrab en una situació històrica que en molts sentits sembla repetir-se al nostre temps. Tornem per la Kings Highway una carretera que segueix la ruta asfaltada pels romans fa quasi dos mils anys. A l’esquerra comença un desert que es perllonga fins al final de la península arabiga, en termes pràctics podríem dir fins a l’infinit. Me n’adono que el desert no em fa la mateixa impressió que quan viatjar pel Sahara fa vint anys. Ho interpreto com un senyal que he aprés, una mica, a estimar la vida. Em queda pendent el repte d’estimar-me a mi mateix, tot i que ben segur aquesta és una qüestió ben petita, secundària i irrellevant en comparació amb la primària,

Quintanilla forever

En Ferran Saez m’informa aquesta tarda per e-mail de la mort de José Luis López Vázquez, el protagonista d’una molt bona part de les espanyolades dels anys setanta, que finalment, en molt bona part gràcies als seus papers amb Carlos Saura, acabà obtenint un ampli reconeixement. Jo no en soc gaire amant ni de les unes ni de les altres, però si que penso que era un actor excepcional. Parlant aquest vespre amb el meu germà m’explicava que el paper que li venia primer al cap era el del germà de l’angoixat protagonista del la berlanguiana el Verdugo, on té poques escenes però assoleix fer-se amb totes en les que surt, ajudat, això sí, per una extraordinària Maria Luisa Ponte. López Vázquez era l’actor pensat per fer de protagonista a la preparació del film però els italians, era una coproducció, volgueren un actor del seu país i el paper fou Nino Manfredi. La censura a més retallà el personatge de López Vázquez i el feu desaparèixer a la meitat del film (al guió original, era la seva condició de sastre eclesiàstic la que permetia al seu germà contactar amb un bisbe i així obtenir la recomanació necessària per ser botxí). Cal no oblidar però el seu paper de Quintanilla a la no menys esplèndida Placido i un més tardà paper de protagonista al film de Berlanga potser més vitriòlic, Vivan los Novios. Encara més matisada, en el sentit en què pogué mostrar alhora les seves qualitats com a còmic i actor dramàtic alhora, fou el seu paper a El pisito on feu una interpretació de les que per sí soles justifiquen una carrera.

Tornada i tardor

Avui he tornat de Jordània. Els propers dies en parlaré, però ara em ve més de gust referir-me a la tornada. Des de Heathrow he agafat al tren que em deixa molt a prop de casa i, malgrat passar per llocs de les rodalies de la ciutat sense cap interès especial, m’ha sobtat la bellesa i el color de la tardor d’aquest país, tan oposada a les terres on he passat aquestes vacances. He tingut un enyorament de la tardor que no he viscut, fins al punt que, després de dinar, m’he atansat al parc més proper per veure el seu aspecte tardorenc. Crec que mai havia inclòs fotos del parc, dedicat a la reina però no a l’actual sinó a la seva besàvia, i em sembla de justícia fer-ho, doncs és un dels llocs que de segur més enyoraré quan hagi de deixar aquesta ciutat.

Montilla a la LSE

Ahir el president Montilla va pronunciar una conferència a la LSE amb el títol L’esperit de Catalunya avui. Vaig ser-hi i he de confessar que el president em va causar una impressió millor de l’esperada. No l’havia vist mai en directe, ni tampoc per televisió i les informacions que em venien de Catalunya sempre han estat clarament desfavorables, però avui ha estat considerablement més intel•ligent i més polític que els altres dos membres del seu govern que havien estat al mateix fòrum, cosa que m’ha ajudat a entendre una mica les poques perspectives del grup de Sant Gervasi enfront dels anomenats “capitanes”.
Montilla ha estat introduït de manera gairebé entusiasta per l’ambaixador espanyol que, per cert, ha fet una errada de primer ordre quan ha dit que Montilla és el primer president de la Generalitat que ha accedit al càrrec després d’haver estat ministre a Madrid, oblidant que Companys fou ministre de Marina el 1933. Montilla ha parlat en català (una traducció del text del discurs en anglès ha estat lliurada al públic) i ha fet el discurs que cal fer a Londres justificant l’autogovern com a un exercici d’obertura i no de tancament. Dic que és el discurs que cal fer, perquè ara per ara la causa catalana no és popular ni al Regne Unit, ni a cap altre lloc d’Europa. Montilla ha centrat el discurs en tres apartats: la crisis econòmica, la gestió de la identitat a societats plural i la gestió dels nivells d’interdependència del govern. Seguint aquest fil ha parlat de l’aposta per l’economia del coneixement, ha negat del tot l’existència d’un conflicte lingüístic, ha celebrat la llei de barris com a una iniciativa clau i ha parlar de la necessitat de projectar-nos sobre l’àmbit mediterrani. Ha refusat la definició de Catalunya com a nació sense estat, tot afirmant que els catalans tenim un estat l’espanyol, del qual ell és, segons l’estatut, el màxim representant a Catalunya. Un punt que, em sembla cal recordar, ja que encara que aquest no sigui l’ideal, és una eina necessària per lluitar contra allò que Pla qualificava com la tendència del catalans a viure en un absolut desordre. Com a indicació per l’esdevenidor ha assenyalat que, tot i ser evident la necessitat de més reconeixement per part de l’estat espanyol, en tenim prou eines per decidir sobre el nostre futur.
A les preguntes hi ha hagut de tot. Ha estat segur quan hom li ha preguntat per la posició del seu partit enfront del referèndum d’Arenys, el qual ha qualificat com del tot irrellevant des del punt de vista legal i polític. Enèrgic en la seva defensa d’una discriminació positiva de la llengua catalana, moment en el que ha assolit els aplaudiments del públic i desencertat a la pregunta d’una noia catalana, emigrada a Londres per fugir de la precarietat laboral i el mileurisme. Montilla ha vinculat els salaris baixos i la precarietat a la poca formació, cosa que té un punt fins i tot d’insult a les noves generacions, però, és clar, que pel que fa a aquesta qüestió, cap polític es pot permetre dir res que no sigui una falsedat.
Això era ahir però i avui han acabat les classes d’aquest mig semestre, després del millor octubre que he viscut mai, climatològicament parlant, a aquest país. Demà volo cap a Amman i em sembla que vaig prou carregat com perquè ni el notebook em càpiga a la borsa. Possiblement no em caldrà ni a Petra, ni al Wadi-Rum, per la qual cosa reprendré el dietari el proper 1 de novembre.

L'amabilitat dels estranys

La darrera malifeta de la Conselleria d’educació ,va ser revelada ahir a la pàgina web d’Aspepc, els diaris seriosos com és sabut s’abstenen de donar cap notícia sobre educació que no provingui del departament. El concurs de catedràtics d’aquest any i l’anterior és nul de ple dret doncs la convocatòria no s’ajusta a la LOE. Mentre que la norma bàsica estableix que les convocatòries de catedràtics a secundària han de fer-se per especialitats, la conselleria d’educació les van convocar sense tenir-les en compte. Té sentit parlar com fa la pàgina d’ASPEPC de frau de llei. Sembla que hi haurà una solució, ja que ningú no va impugnar les convocatòries celebrades fins ara i que el ministeri les acabarà reconeixent finalment. Tot plegat no em ve gaire de nou. A la meva carrera com a professional català, més d’una vegada he estat salvat per Madrid. Si fos de la colla del Francesc de Carreras, això hagués servit per refermar la meva visió del món, però com més aviat voldria un govern del meu país eficaç i amb alguna engruna d’excel•lència, em trobo com la pobre Blanche du Bois, fastiguejada al final de la seva trajectòria, per estar sempre depenent de l’amabilitat dels estranys.

The Bridge on the river Kwai

Torno a veure no fa gaires dies, la primera de les superproduccions que delimiten el segon període de la carrera de David Lean, The Bridge on the river Kwai. En un cert sentit fou la pel•lícula més important de la seva vida doncs li permeté un complet canvi de registre professional: deixar d’ésser la figura principal d’una cinematografia menor en més d’un sentit, per a passar el director per excel•lència dels projectes multinacionals. Fou l’excusa també per continuar amb un exili que havia començat amb la pel•lícula anterior i que es perllongaria fins a mitjans dels anys vuitanta. Tanmateix, crec que de les cinc darreres megaproduccions,el pont és la que pitjor resisteix el pas del temps. Lean confessà que concebí la pel•lícula des d’una escena que veié molt clara: l’arribada i la formació posterior dels captius anglesos després d’una extenuant caminada per la jungla. També tenia clar des d’un principi que la música de fons per aquesta escena havia de ser la marxa del coronel Boggey, tot i la desesperació dels seus col•laboradors, que la jutjaven una cançó estúpida. Possiblement ho és, però tampoc hagués tingut gaire sentit veure presoners anglesos desfilant cantat Purcell. Crec que se’n sortí i l’escena és reeixida, allò que tothom recorda de la pel•lícula. La resta però no és a la mateixa alçada. Els millors moments del cine de Lean s’associen des del meu punt de vista al seu domini del muntatge, allò que el converteix sovint en un narrador excepcional. Aquesta capacitat apareix però poc a Kwai, potser només en els moments més visuals, com la fugida del personatge de Holden. La resta acaba esdevenint massa discursiu i així el film acaba quedant-se curt en gairebé tots els seus aspectes: ni arriba a reflectir el terror dels camps de treball japonesos, ni transmet el missatge antimilitarista de la novel•la (de fet, la mort del personatge interpretat per William Holden, més aviat la fa girar en un sentit contrari). A hores d’ara, Kwai, més que una gran realització de Lean està associada a la memòria del seu protagonista, tot i que només tercer en els títols de crèdit: Alec Guinnes. La seva recreació del personatge del coronel Nicholson és sense cap mena de dubte memorable. Això, però ben bé no fou un encert de Lean. Al director li calgueren dos anys per fer la seva tria i optà per Guinnes perquè pràcticament ja no li quedava cap altre opció. De fet, tot i que sembli estrany, a hores d’ara, la tria de Guinnes era completament contra tipus. Tot i que al teatre havia donat prou mostra de la seva versatilitat, Lean no va anar mai gaire al teatre londinenc, i la carrera cinematogràfica de Guinnes havia tingut lloc quasi exclusivament a l’àmbit de la comèdia. El coronel Nicholson fou un paper dramàtic que li valgué un oscar, tot i que en realitat aquí,i sempre, Guinnes mai no abandonava del tot l’àmbit de la comèdia.