Never let me go, the movie

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món

No hi haurà commemoracions per Céline

El país explica avui que França no commemorarà l’aniversari de la mort de Céline. El motiu és l’antisemitisme malaltís de l’escriptor francès. És una decisió del ministre Mitterrand a instàncies de l’associació de fills de deportats jueus presidida per Serge Klarsfed, el qual ha comparat la figura de l’autor de mort a Crèdit amb la de Petain. Hi ha hagut veus en contra com la de Bernard Henry-Levy, les quals apunten en una direcció que sembla clara: la necessitat de diferenciar entre la persona de l’autor i la seva obra. Òbviament jo no vull defensar l’actitud de Cèline pel que fa la qüestió jueva. Però aquesta condemna actual em sembla hipòcrita i unilateral. Al viatge al fons de la nit hom podria aprendre moltes coses interessants per exemple sobre les pràctiques de l’exèrcit francès que vint anys després també revelaria Kubrick al seu Paths of Glory (pel·lícula que la democràcia francesa com l’Espanya franquista va tenir prohibida durant més de vint anys). Hi ha, també, unes pàgines esgarrifoses sobre les colònies franceses a Àfrica. I això cal no oblidar-ho. Les condemnes de l’holocaust que venen d’Europa, òbviament necessàries, estan del tot relativitzades als ulls de la naixent opinió pública mundial per l’actitud oposada que els europeus prenen respecte el seu passat colonitzador.

The Big sleep

El BFI esta fent durant aquest mes i el següent una retrospectiva de tota l’obra d’Howard Hawks. Tot i que una mica oblidat als darrers temps, l’obra d’Hawks és una de les més reeixides del Hollywood clàssic i, en molts sentits, la més representativa. Es projecten tots els seus films però es dóna una atenció especial a The Big Sleep. No és una elecció que jo compartiria d’entrada. Personalment, prefereixo d’altres. The Big sleep té una trama que no s’entén gaire, cosa que està compensada per estar farcida de bones escenes. A To have and to have not i Only angels have wings totes les escenes són bones fins arribar a un punt on la presència d’una trama ja no fa cap falta. (De fet, no és injust dir que la segona no té cap mena d’argument). El pes de la novel·la de Chandler fa però que calgui incloure alguna escena per fer avançar la història i aquest no és el terreny d’Hawks, un director capaç de fer, varies vegades, pel·lícules diferents amb el mateix guió. No vull dir pas que el film no sigui interessant. De fet, dilluns passat m’ho vaig passar la mar de bé veient-ho. Les bones escenes no són inferiors a la de les altres pel·lícules i sí no és la millor interpretació de Bogart, des d’un punt de vista dramàtic, sí que és potser la més divertida.

Entre les activitats del cicle el BFI va incloure una conferència sobre el film de James Naremore, professor emèrit de la Universitat d’Indiana i una autoritat sobre cine negre. Naremore va parlar no només del film, sinó de la novel·la i de la relació entre Chandler i Hawks. Chandler no va quedar descontent del film i una de les coses que destacava era la presència de Bogart, un tipus capaç de semblar dur sense mostrar un arma, tot i que en principi l’actor que ell visualitzava com a Marlowe era Cary Grant. Les diferències entre film i pel·lícula són però tan grans des del meu punt de vista que la comparació és quasi impossible (entre d’altres: la supressió del tractament de la corrupció policial present a la novel·la i la imposició d’una història romàntica absent al llibre, per no parlar dels molts detalls que la censura feia impossible filmar). De fet, el film avança en una direcció molt distinta. Mentre que Chandler era un defensor del realisme a la literatura, la versió d’Hawks, rodada del tot a estudi i ambientant quasi totes les escenes de nit, té un caràcter gairebé oníric. No és estrany així que el film fos sobretot valorat pels crítics francesos inventors de l’etiqueta de cine negre, els quals pertanyien a una generació educada artísticament en el moment d’apogeu del surrealisme. (i també, afegeixo jo, els feia simpatitzar amb el caràcter apolític del film després de la problemàtica dècada dels trenta i els quaranta pels francesos). El desinterès hawskià per la trama ajuda evidentment a reforçar aquestes sensacions. És ben conegut que ni Hawks, ni cap dels guionistes, ni Chandler, eren capaços de dir qui havia matat el xofer dels Sternwood. A la versió actual el fet queda sense explicar. Menys conegut és que Hawks va rodar un escena entre Marlowe i un policia de L.A., on explica com es produí l’assassinat. L’escena fou però suprimida de la versió definitiva, en un acte que era tota una declaració de principis.

Naremore feu una conferència clàssica i mostrà moltes imatges. Només va incloure un clip del film, amb la seva escena preferida i he de dir que comparteixo la seva elecció. És una escena que no afegeix gairebé res a la història i que fou el debut d’una futura estrella dels cinquanta: Dorothy Malone, segurament la llibretera més sexy de la història del cine. Aquest minut de la Malone, posa en segon terme la presència de Bacall que ja no tenia al seu favor el caràcter de sorpresa com en el moment del seu debut amb To have and to have not. De fet, la seva presència quedava una mica esmorteïda fins al punt que part de les seves escenes es rodaren un any després del gruix de la pel·lícula expressament per donar-li més intensitat al seu paper (cosa que es pugué fer perquè passaren dos anys entre la filmació i l’estrena. S’acabava la guerra i la Warner volia liquidar totes les pel·lícules bèl·liques abans que passessin de moda). Entre aquests escenes hi ha el diàleg més famós de la pel·lícula sobre, aparentment, carreres de cavalls.

Vida i destí

Així per començar, la idea de llegir una novel·la amb més de 1300 pàgines i un cens, no del tot exhaustiu,que aplega més de 300 personatges no semblava una idea engrescadora atès el meu inexhaurible dèficit de temps per llegir. Ho vaig fer, però, i no estic gens penedit, feia temps que no em quedava tan enganxat a una novel·la com ho he estat a Vida i destí. Descriure l’argument requeriria una nota molt ample i és una tasca en gairebé tots els sentits inútil. L’eix de l’obra és batalla de Stalingrad, l’esdeveniment bèl·lic de major magnitud i també el més decisiu del segle passat. Grossman havia estat corresponsal de guerra i la seva descripció reflecteix el flaire d’allò viscut. Però l’habilitat amb la que utilitza l’entrecreuament de línies argumentals li permet reflectir molt més que la batalla: el desconcert i la desfeta dels soviètics el 1941, la por regnant a la societat russa des de les purgues del 1937, el record esporuguit i culpable del silenci enfront el genocidi dels camperols ucraïnesos a la dècada dels trenta, la inhumanitat impensable dels camps de concentració nazi, l’ambient de degradació moral absoluta dels camps de treball soviètics i fins i tot el presagi de desgràcies futures com la persecució antisemita dels darrers anys de Stalin. La lucidesa ve acompanyada en aquest cas d’humanitat i segurament aquí rau un dels valors principals dels llibre. En un context que per força podia fàcilment esllavissar-se envers qualsevol mena de maniqueisme ,hom no pot parlar ni de personatges massa bons ni de massa dolents; hi ha de més o menys espavilats i amb una sort més gran o més petita però tots estan presos dins d’uns mecanismes que els superen i els limiten, tot i que Grossman sempre és prou generós com per deixar-les-hi l’opció de petits triomfs, mai de gran abast però suficients per obrir esquerdes a les maquinàries d’anihilació total. Ni els mateixos Hitler i Stalin,criatures també de l’univers engendrat per Grossman, quedarien fora d’aquestes consideracions. Tot i que el precedent més clar és Guerra i Pau, el treball de Grossman és ven fàcil de relacionar amb altres figures cabdals de la literatura russa. Shtrum, el físic teòric jueu, no està gaire lluny de moltes figures de Dostoievski i el sentit de l’humor, una de les qualitats de l’obra més atractives, fan pensar a Txejov. Tot i parlar en contra del meu gremi, sobra potser l’adversativa perquè el fet és que cada cop m’agrada més fer-ho, el temps dels pares i els avis s’entendrà millor des de testimonis com el de Grossman que des de les pàgines falses i avorrides de les il·lusòries pseudodivinitats dels pensadors de moda

The Sunset limited

Un home intenta llançar-se a la via d’una estació del metro Neoiorquí i és salvat per un altre a l’últim moment. El salvador decideix dur-lo a casa seva. Mai no sabrem els noms d’aquest dos homes. El salvat serà anomenat simplement “blanc” i el salvador ” negre”. Aquest és el punt de partida de The Sunset limited, l’obra teatral escrita per Cormac McCarthy tot i que ell hagi preferit anomenar-la una novel·la en forma dramàtica. Tots dos homes duen una existència contraposada. El negre és un ex-presidiari i ex-drogadicte que després d’haver sentit la veu de Déu fa ara de predicador. El blanc és un professor universitari que ha dut una vida regalada i que tanmateix ha optat pel suïcidi. La finalitat del primer, retenint al segon, és fer-li arribar la paraula i l’amor de Déu. El segon no té cap ganes de sentir la paraula sinó tocar el dos tan ràpid com sigui possible per tornar a l’estació. El diàleg esdevé cada cop més tens perquè tots dos s’ho acaben jugant tot, de manera no gaire metafòrica.

McCarthy ha assolit amb aquesta obreta una escenificació ben vívida del nostre naufragi espiritual. El seu magnífic us de la llengua anglesa esta evidentment molt lligat a aquesta vivacitat. És difícil identificar-se amb cap de les dues figures que d’alguna manera simbolitzen les dues grans alternatives del nostre temps. El negre és un home religiós, defensor d’una esperança sense fonament per a qualsevol persona amb un xic de seny; un fanàtic no especialment original que ha construït des de la fe un mecanisme de defensa després d’una vida miserable. El blanc però no té res a ensenyar-li. El professor és una encarnació potent del nihilisme inherent a la nostra tradició intel·lectual, un defensor del no-res i la foscor; un ser instal·lat al tedi més profund després d’haver utilitzat la força de la seva lucidesa per a la demolició de tota il·lusió. He parlat abans del nostre temps però és clar que l’obra té un sentit ben arrelat en el seu país d’origen, el lloc d’un renaixement del cristianisme i de la formació d’unes èl·lits intel·lectuals objecte de la desconfiança i la perplexitat popular. En el fons ressonen dues de les versions, de les mascares nietzschianes, l’amor a la vida i la vivència de la més paorosa manca de sentit.

All the pretty horses

Llegeixo per tercera vegada la meva vida una novel·la de Cormac McCarthy i em fa créixer el meu interès per aquest autor. Ja vaig comentar que vaig trobar The Road excel·lent, però em sembla que All the Pretty Horses, no és pas inferior. És una obra més complexa, perquè aquí no trobem només dues veus. Encara que el jove John Grady Cole sigui el centre absolut de l’obra, les experiències d’alguns altres són ben significatives com la del jove Bevlins que acaba decidint el seu destí. La nostàlgia de l’Oest és la pèrdua d’un paradís, tot i que des del nostre present aquest paradís és certament ambivalent. Per la gent de la meva generació més o menys en connexió amb els Estats Units difícilment en pot haver un tema més tòpic. Però això no és un obstacle per fruir de la lectura d’aquesta novel·la. És evident, com assenyalava Bloom, que el treball de Mccarthy fa pensar a Peckinpah. Possiblement tots dos compartien moltes aspiracions comunes. Mccarthy però es millor narrador i el seu estil com a escriptor és més depurat que el del cineasta.(no és un retret, escriure, acte solitari, és molt menys complex que dirigir). L’Oest de McCarthy va més enllà de la frontera i en aquest sentit la descripció de Mèxic i les referències a la seva història han estat un dels estímuls més poderosos per interessar-me al text. All the pretty Horses és una novel·la sobre l’aprenentatge, arrelada en aquest escepticisme envers la ciutat tan característica d’una certa mentalitat americana, on el mestre no és en absolut ni cap home, ni la història sinó aquests animals, que no per casualitat, han estat triat significativament com a símbols de noblesa.

Otrwell anarquista conservador

Llegeixo un llibre de Michea que vaig trobar a Barcelona el Nadal passat, Orwell anarchiste tory, el qual constitueix el primer dels volums que el pensador francès ha dedicat a l'escriptor britànic. Com que els he llegit en ordre invers al publicació, i suposo d'escriptura, el text no aporta gaire novetats. M'agrada però la revindicació del conservadorisme que porta el títol, perquè cada cop crec més que efectivament una posició decent, passa per l'assumpció d'un conservadorisme mínim, l'indispensable a reconèixer que quatre mil anys d'història han produït coses dignes i bones; això no és un obstacle, fins i tot pot ser un incentiu, per propugnar un canvi radical de la realitat. La conseqüència de prescindir-ne és forçosament el progressisme sense direcció i finalment el nihilisme.

Tanmateix apareixen nocions importants i de com de passada, Michea identifica la dificultat principal per definir un programa polític d'esquerres o simplement ser, d'una manera coherent, d'esquerres: la mort absoluta de la cultura popular substituïda pels productes de la cultura de masses. L'àmbit de la cultura on aquest procés ha tingut lloc de manera molt clara és segurament el de la música, com queda clar en un moment on ha desaparegut tota forma de música popular.

Prou intreressant també és l'anàlisi que clou el llibre dedicat a 1984, especialment la valoració que es fa del seu protagonista. Una lectura ràpida, o potser massa influïda per la lectura "americana" del llibre que el redueix a escrit anticomunista, tendeix a fer una valoració positiva, per heroíca, del personatge de Winston Smith. Michea argumenta en canvi que la seva és una revolta alienada inspirada no tant per una posició de veritable indignació moral com pel ressentiment. Des d'aquesta perspectiva 1984 no acaba només a la denuncia del comunisme, sinó a la inanitat d'un cert activisme d'esquerres. El moment clau per veure aquest fet és l'entrada de Winston i Julia a la "Fraternitat"

The road

Dissabte veig una projecció de The Road, la versió de John Hillcoat de la novel•la de Mccarthy a la que precisament hi vaig fer referència encara no fa un mes. D’entrada la pel•lícula té al seu favor la solidesa del repartiment. Viggo Mortensen és del tot adequat per un paper, en el que serien fàcilment imaginables els actors dels vell Hollywood, especialitzats a fer papers d’herois amb una moral de ferro colat. El noi, Kodi-Smith-McFee és del tot competent, i també apareix un dels grans de debò com Robert Duvall. Tanmateix, tot i que jo no diria que The Road fos una mala pel•lícula, crec que Hillcoat no assoleix una escriptura cinematogràfica que pugui igualar la del llibre de McCarthy. Potser n’abusa una mica dels flash-back i dona poc pes als diàlegs entre pare i fill. Tot plegat, pels que recordem el llibre, té un punt de massa bonic, la fam i el cansament d’un camí extenuant que potser no du enlloc no són tan clars com el llibre i per tant allò mostrat a la pantalla no té el caràcter èpic que assoleix el seu precedent literari. I és una pena, perquè oferir a hores d’ara al públic una història amb una dimensió èpica seria, si més, no una novetat. La novel•la tenia la qualitat de fer paleses les coses importants de la vida que sovint oblidem. La meva impressió és que aquesta transmissió, la pel•lícula, la resol molt parcialment i amb molta menys intensitat.

Mort de Salinger

Ahir mentre esmorzava al deli italià de Golborne Road (un costum que mantenim tots els divendres, celebrar l’arribada del cap de setmana amb un esmorzar de forquilla:ous i salmó) vaig tenir notícia de la mort de Salinger. Em vingué al cap, la nit que vaig llegir The catcher in the rye i dic una nit perquè ho vaig fer d’una tirada. Després vaig llegir la resta de la seva, curta, producció publicada. Llavors jo era un filoamericà, consideració qualificada com a vergonyosa en els cercles predominantment intel•lectuals i esquerranosos. Ara aquesta gent d’esquerres és en tots els casos profundament dretana, tot i que el grau de consciència sobre aquest fet varia, i, ¿conseqüentment?, filoamericana. L’Amèrica reflectida per Salinger els segueix, però, quedant bastant llunyana. Dues coses recordo ara de la novel•la: en primer lloc, la seva manca absoluta de retòrica, la senzillesa de la seva escriptura, possiblement arrel d’alguna de les millors realitzacions també la nostra literatura. En segon lloc, la facilitat amb la que el llibre és capaç de descriure sense grans escarafalls una sensació de putridesa moral. El Guardian, on llegí la notícia, insistia a la excentricitat del personatge que es negà a concedir entrevistes durant la major part de la seva existència. Jo hi veig més aviat una mostra rotunda de saviesa.

Duent la llum

He fet aquest darrers dies una nova aproximació a la literatura de McCarthy. La primera fou la versió castellana de la seva novel·la ambientada a l'Oest americà, Meridiano de sangre. Hi vaig arribar quan estava escrivint el capítol del laberint, dedicat a Wild Bunch. Harold Bloom comparava el film de Peckinpah amb aquesta narració de McCarthy, per assenyalar el caràcter de la primera com a una obra radicalment nihilista. Certament el judici de Bloom mereix poca discussió, el film de Peckinpah manté una inspiració humanista i per això acaba esdevenint una mínima, però vigorosa, apologia dels valors de l'amistat i la solidaritat. Al relat protagonitzat pèl jutge Holden, significativament precursor de la teoria de l'evolució, la humanitat es redueix a ser una animalitat corrupta. El pessimisme és aclaparador, fins al punt que la meva impressió sobre el llibre no fou del tot positiva.

Molt més agradable ha estat l'experiència d'aquests dies. El llibre que he llegit és The Road i la meva percepció ha estat molt més favorable. Crec que és una gran novela, un text que possiblement perdurarà. Potser un dels motius que em du a fer aquesta afirmació, és que aquest cop he llegit l'original i he entès que l'estil de McCarthy suporta malament una traducció. McCarthy renuncia completament a la subordinada, i aposta per una senzillesa i un laconisme, difícils de reflectir en altres llengües. La novel·la té pràcticament només dos protagonistes, un pare i un fill, que marxen cap al sud en un paisatge ple de desolació després d'una catàstrofe. Res del nostre mon ha restat dempeus i les possibilitats de trobar companyia passen quasi exclusivament per bandes dedicades al canibalisme. En un paisatge post-humà, aquesta parella cerca salvar, en el sentit més positiu del terme, la humanitat. Es significatiu que tracti d'un pare i un fill, una relació que, des d'un punt de vista que als nostres dies es pot considerar gairebé ortodox, és pot definir més com cultural que natural, cosa que, em sembla, d'alguna manera subratlla la defensa del coratge i la virtut que constitueixen el fons d'aquesta història

El llibre és adient al nostre temps en un sentit banal, la enraonada i raonable preocupació per l'esdevenir dels nostre medi ambient, i un altre de més profund, perquè la preocupació per l'apocalipsi és en definitiva un dels temes claus de la nostra literatura. Potser perquè des d'una perspectiva individualista l'apocalipsi no és una realitat remota, sinò que el final dels temps sempre s'està produint. En tot cas, resulta del tot emocionant veure la capacitat de McCarthy per inspirar una sensació de tendresa enmig d'aquest sanguinolent i cruel apocalipsis. La lectura de les darreres pàgines, de les quals no revelaré el contingut, ha estat un moment veritablement emocionant, i com deia un dels ressenyadors, redemptor.

Miracles de la vida

Llegeixo a les darreres vacances l’autobiografia de J.G. Ballard. És un autor ben conegut a Catalunya ja que ha estat l’objecte d’una exposició al centre de Cultura contemporània. Personalment penso que és una de les ments més lúcides del nostre temps i un tipus interessant, encara que només sigui per la seva dèria a mantenir viu un gènere com la ciència ficció, tan difícil de vendre en un món on ningú ja no creu en el futur, tot i que certament les distòpies de les seves novel•les no són una invitació a l’optimisme. En tot cas sembla molt vàlida la seva reflexió sobre la validesa la literatura de gènere per a reflectir una realitat del tot aliena a la literatura, diguem-ne seriosa, confinada a l’exploració de la subjectivitat i conseqüentment a la irrellevància.
Si és interessant la seva mirada sobre el futur, no ho és menys la seva consideració del passat. Les seves vivències a Sanghai li permeteren tenir un judici ben exacte sobre el significat més important de la segona guerra mundial: la mort del mite de la supremacia indiscutible de l’home blanc, una faula del tot trencada amb la impossibilitat dels exercits britànics d’oferir cap mena de resposta militar a l’exèrcit japonès. (més enllà de la gloriosa victòria envers el nazisme la gent se n’adonà del significat del que havia passat onze anys després amb la crisi de Suez) Molt significativament el llibre acaba amb la narració del seu retorn a Sanghai després de cinquanta anys d’absència.

Final del quadern gris

El quadern gris està arribant al seu final. Avui he llegit les entrades del 13 i el 15 de novembre centrades ja als preparatius del viatge a Paris. Mai no havia considerat que Pla, l’home que es pensava poc donat a la narrativa, fou capaç de fornir al seu dietari amb un desenllaç, tan necessari i ben trobat com el de les millors novel•les, tot i que segurament això és l’avantatge d’escriure falsos dietaris.

David Lean again

Veure Ryan’s daugther després de saber-ne una mica sobre la seva gestació, du inevitablement a pensar al film que Lean hagués volgut fer i no va ser-ne capaç. El primer projecte Michael’s day, estava pensat per explicar la història des del punt del vista del pobre babau, interpretat per John Mills, és a dir, per mirar el món des dels ulls d’un idiota, allò que segons Shakesperare és la manera més fidel d’atansar-se a la realitat. Evidentment, el format d’una superproducció finançada per la MGM no era el marc més adient per a un projecte d’aquestes característiques. Posar el personatge de Mills, la primera elecció era un actor de més volada i irlandès Peter O’Toole, hagués estat però més congruent amb aquesta tendència del cinema de Lean a focalitzar-se en personatges inadaptats, com són sovint els protagonistes de les seves principals pel•lícules. Seguir la polèmica oberta per la pel•lícula, la qual suposà gairebé el final de la seva carrera, és un bon lloc per reflexionar sobre l’estupidesa dels crítics. Un dels retrets més importants fets al film de Lean consistia a la manca de pathos tràgic de la resolució final del conflicte. Ni Shaugnessy ni la seva dóna decideixen suïcidar-se com, per exemple, hagués volgut Kael. És evident, en canvi, per qualsevol que observi el film amb una certa atenció, que el personatge composat per Mitchum no pertany a la mena d’homes que es suïciden. Tampoc la seva dona. Una cosa es prendre com a punt de partida, Madame Bovary, i un altre és necessàriament haver de refer Madame Bovary. L’elecció de Bolt és la inversa a la de Flaubert. Rossie creix, en el sentit en què la majoria del sentits humans acabem creixent, acceptant d’una manera realista la nostra essencial mediocritat. És la curació del mal metafísic que per Girard està reflectit al final del Quixot. Hom pot estar més o menys en desacord, però el cine del país, estructurat mentalment entorn a la filosofia empirista, és essencialment realista i en aquest sentit Lean fou fidel a aquesta orientació amb un final deliberadament indeterminat i un discurs del capellà entorn de la noció de dubte, molt més adequada a la relació que el humans tenim amb els nostres sentiment que no pas l’exaltació romàntica. Rossie ha abandonat els núvols, amb els quals és associat a la seva primera aparició de pel•lícula, i com el capellà, Charles o Michael esdevé un personatge terrestre.

Més sobre passatge a la India

Tot i que no tinc gaire hàbit ja de llegir novel•les, vaig fer una excepció a les Maldives amb la novel•la de Forster, en part perquè m’interessava comparar amb la pel•lícula. L’altre dia a The Guardian Shalman Rushdie feia un article sobre les adaptacions cinematogràfiques de novel•les importants i esmentava aquest film de Lean com un dels exemples més lamentables, cosa curiosa atès que per Rushdie Lean és l’autor dels millors exemples d’adaptació d’obra literària, Great Expectations. De fet, Rushdie no és dels que pensa que aquest és un camí a defugir i pensa que efectivament hi ha bones adaptacions des d’opcions molt diferents com la fidelitat a l’obra original, No country for old men, o des de una reelaboració a fons de l’obra, There will be blood.
El problema del darrer film de Lean és que probablement no acaba de prendre cap de les dues opcions a fons. És molt fidel a la peripècia però en el fons està molt poc interessat al problema general de l’obra. Mentre que l’original literari és al capdavall una reflexió realista i més aviat amarga sobre la dificultat d’interrelació entre les cultures, en el film de Lean la preocupació és focalitza només sobre la pròpia cultura. Per això, els personatges central de la novel•la, Fielding i Aziz, són d’alguna manera desplaçats pel de Miss Quested, el problema de la qual està molt més a prop dels interessos de Lean. A Lean no li va convèncer gens la interpretació de l’actriu, Judy Davis, que feia el paper de Miss Quested, la qual probablement s’escau poc a la naturalesa del personatge de la novel•la molt menys simpàtic però en canvi no resulta incongruent a l’orientació dispensada per Lean.
El canvi fonamental a l’acció és, com havíem assenyalat en un post anterior, la inclusió de l’escena del temple, que posa la repressió sexual de Miss Quested en un primer terme. A la novel•la, aquesta aproximació entre Adela i el seu promès és produeix a una petita aventura automobilística viscuda per ambdós personatges. L’erotisme aquí no existeix i tot tracta més aviat de la qüestió de l’acceptació de la vida ordinària que pot oferir Ronnie. És un canvi motivat suposo per fer més comercial la pel•lícula i també per endinsar-la en un territori més adient a les preocupacions de Lean. Menys plausible però és el considerable aprimament de les substancials converses entre Aziz i Fielding que no tenen cap mena d’equivalent al film. Respecta a un dels temes més polèmics, la inclusió d’Alec Guinnes, com a filòsof hindu, el fet cert és que a la novel•la aquest és un personatge molt menor i del qual hom hagués pogut fins i tot prescindir. Segurament la motivació més important de Lean passava pel fet que la seva única superproducció sense l’actor anglès havia estat un fracàs absolut

Laconversion de l'art

La conversion de l’art és un recull dels articles que Girard ha fet durant la seva carrera relacionats amb la qüestió artística. No és pas un llibre d’estètica perquè, com ell mateix confessa, l’art no l’interessa tant en ell mateix, com en el que té de revelació de les nostres angoixes. Els cinc primer articles són de començaments dels anys 50, és a dir, del moment previ a l’elaboració de la teoria mimètica. Hi tenen com a fil conductor la qüestió de la mort de la novel•la. La figura més freqüentada en aquests articles és la d’André Malraux. D’entrada hi ha una lloança de les seves darreres novel•les que per Girard constitueixen un himne a l’acció de l’home, entesa com a possibilitat de fer un camí entre la finitud i la infinitud, però finalment la seva obra és presa com a exemple del final de la novel•la, que ve expressat pel fet que aquest gènere literari acabi essent percebut com poca cosa més que metafísica diluïda. La crisi de la novel•la francesa dels cinquanta és fruit d’una certa intolerància metafísica que ha acabat suprimit la polaritat entre subjectiu i objectiu que constituïa el seu dinamisme generador. Tot i que en un altre sentit podríem fer més via simplement dient que la mort de la novel•la ve marcada per la impossibilitat de superar Proust.
Mentre que aquest primers articles tenen interès fonamentalment per a traçar la trajectòria del pensament de Girard, els que clouen el llibre són molt més substancials, tot mostrant el millor d’aquest autor, el coratge de fer les preguntes que s’han de fer i tocar els temes que s’han de tocar, i el pitjor, la tendència apoteòsica a presentar un sistema on s’explica tot. El primer d’aquests articles es diu Proust i el mite del narcisisme i constitueix un intent de corregir la noció freudiana de narcisisme des de la perspectiva oberta per la novel•lística proustiana. El narcisisme és vist com un últim intent de mitificació del desig d’autonomia que en el fons constitueix un emmascarament del autèntic caràcter mimètic del desig. El narcisisme és el fruit, al capdavall, de la manca de resistència de Freud envers la naturalesa mítica de l’objecte del seu desig. Parlar de desig narcisista és una contradicció terminològica. Hi ha una incompatibilitat entre el narcisisme i la consciència humana i precisament per això, l’èxit teòric del narcisme ens està dient gairebé tot sobre els problemes del nostre temps.
El segon article gira entorn a la relació entre Nietzsche i Wagner. Des de la perspectiva girardiana, Nietzsche és el filòsof més interessant perquè la seva obsessió pel cristianisme ha estat una manera paradoxal de fer-li justícia, en contraposició al silenci esglaiador que ha estat la postura de la major part dels filòsofs. Girard analitza la seva relació amb Wagner tot mostrant que no cal esforçar-se gaire per veure que Nietzsche està manipulant les dades objectives de la relació i fent un esforç per fer veure l’existència d’una distància que no sempre havia estat tan gran. Un text clau sobre aquesta qüestió es troba en una carta adreçada a la seva germana on, reconeixent l seva admiració per l’obertura de Parsifal, fa un elogi inesperat però difícilment no considerable com a sincer del cristianisme. Tot això està evidentment en relació a la seva tesi general que fa de la relació entre Nietzsche i Wagner un clar exemple de rivalitat mimètica. Nietzsche, però, la visqué prou malament com per quedar tancat en la posició d’escriptor romàntic i incapaç d’arribar a l’estadi novel•lesc, és a dir, fer el que feu Dostoeivski a les seves memòries soterrànies on assolí donar veu a la part més difícil d’expressar d’un mateix, aquella amb l’existència de la qual no ens sabem mai avenir massa bé del tot. La conclusió paradoxal és que en Nietzsche hi ha una vacil•lació entre Dionisi i el crucificat que resta amagada sistemàticament per un esforç de la seva escriptura. (Tot plegat pot fer recordar una mica l’argument-parany de Marion fa quinze anys a la facultat de teologia de Barcelona, quan definia Nietzsche i Marx com els dos teòlegs més importants del segle XIX, és cert però, que Nietzsche ha parlat massa de la seva sinceritat com per què ens la podem prendre seriosament).
El darrer article és un estudi de l’anell del Nibelung de Wagner on malda per mostrar que aquesta reconstrucció de les mitologies germànica i escandinava és alhora un exercici de deconstrucció dels mecanismes pels que es constitueixen les religions arcaiques. La seva anàlisi posa la creació de Wagner en un registre semblant al de Shakespeare a Troilus i Cressida.
Finalment el darrer article podria valer com a compendi de tota l’obra de Girard, el concepte central de la qual és la finitud del desig, cosa que el situa en una relació de directe oposició amb Freud però també amb Plató i Descartes. Aquesta finitud fa lícit parlar d’un nihilisme consubstancial a la situació humana. En aquesta situació el cristianisme es perfila com a única via possible, camí del mig entre l’autosuficiència del jo, pròpia de l’ètica occidental forjada a l’helenisme, i l’anihilació del jo, budisme. És reconèixer la veritat del mimetisme però definint un bon model. A partir d’aquí hi hauria en el context contemporani un altre model per excel•lència, Proust , l’escriptura del qual és analitzada com a exemple de conversió, i un contramodel absolut, la figura de Nietzsche, l’adorador de Dionisos i per tant de la religiositat arcaica, un culte que presentant-se com a reivindicador de la salut i la veritat acaba apostant per la malaltia i la mentida.

El somni d'una nit d'estiu

Dimecres passat, passo la tarda al Globe veient la representació que aquest teatre ofereix d’El somni d’una nit d’estiu. La tarda és grisa, però la temperatura és acceptable. La visita al teatre a l’aire lliure, suposa possiblement per mi el final d’aquest estiu. Aviat una excursió d’aquesta mena serà del tot implantejable. (sempre m’ha causat melancolia el final de l’estiu, de llarg, la meva estació preferida, fet potser relacionable amb que vaig néixer un estiu o a la influència de la televisió de la meva joventut on sovint apareixia el revival del Duo Dinamico). L’obra va estar força bé. Segurament és la millor opció possible per a aquest escenari on allò festiu encaixa molt millor que allò tràgic. Cap de les altres comèdies de Shakespeare és tan festiva i reeixida alhora. Els actors entengueren perfectament que la comunió amb el públic és un element fonamental i assoliren un nivell de comunicació altíssim. Certament, el text és extraordinari i el seu joc sobre la confusió de nivells ontològics em fa pensar a la radical simplificació que els pensadors europeus iniciaren molt poc temps després. De la mateixa manera que Borges admirava el joc de literatura dins de la literatura que constitueix l’eix de la segona part del Quixot, la veritablement extraordinària, hom podria el mateix del final d’aquesta obra amb una representació dins de la representació que serveix de comentari a tota l’obra (un artifici, em sembla recordar, utilitzat en un sentit molt semblant a Hamlet)

No country for old men

Vaig a veure una tarda desvagada de diumenge, No country for old men. Advertit per alguns companys que ja l’havien vista de les dificultat del parlament final de Tommy Lee Jones, em decideixo a anar a una sessió especial per a sords que fan a Islington. Al cine, a més de sords, sembla haver gent que comparteix la meva minusvalidesa. No he estat mai un fans dels germans Coen. He seguit llur carrera amb moltes intermitències i no en tinc una especial devoció per cap de les que he vist. No em vaig avorrir gens veient la pel·lícula, realment ben dirigida i molt ben interpretad,a no només per l’oscaritzat Javier Bardem. Tanmateix, em sembla que allò més poderós del film té arrels a la seva base literària i que possiblement el treballs dels germans hagi estat en allò essencial un treball d’il·lustració. No conec la novel·la d’on treuen la pel·lícula però si que vaig recordar un altre dels seus llibres Blood Meridian (la versió filmíca del qual ha de ser estrenada l’any vinent), que vaig llegir mentre preparava el capítol del meu llibre dedicat a Wild Bunch. No diria que exactament m’agradés però es indiscutible que em va fer una forta impressió. Mentre que cada cop costa més retenir allò que llegeixo, la figura del jutge Holden el protagonista d’aquesta novel·la se m’apareix com ben viva. No és difícil aproximar-lo al personatge interpretat per Bardem. En cap dels dos casos té gaire sentit parlar de psicopaties sinó d’una elecció lúcida i del tot conscient per allò que hom anomena mal. En el cas del jutge a més recolzant-se a una plausible justificació a la teoria de l’evolució. La lucidesa és la raó de llur força i això potser més que pròpiament dit és ben mostrat per la intervenció de Bardem.

J.G.Ballard

En part mitjançant l’obra de Grey, he arribat a llegir aquest any un parell de llibres de J.G. Ballard, un autor del que només havia sentit parlar vagament (coneixia només l’adaptació cinematogràfica d’una de les seves novel·les Crash que rodà fa bastants anys David Cronenberg) Per Gray, Ballard és un dels autors més il·lustratius del moment present en el mateix sentit en que foren il·lustratius Orwell o Huxley. Vaig llegir primer la seva darrera novel·la Kingdom Comes, que em sembla interessant en el seu plantejament sense que em convencés la finalització de la trama. Aquest estiu he llegit Super-cannes i m’ha resultat més interessant. Les dues obres tenen un esquema molt semblant. Totes dues es poden descriure com exploracions per un subjecte, d’entrada badoc, de mons aparentment exemplars però que acaben mostrant-se com àmbits especialment patològics. En el cas de Super-cannes, és un conjunt de zona residencial i parc d’empreses situat a la costa blava francesa. El capítol X és un dels més interessants del llibre. Comença amb una intent d’explicació del turisme com una resta ancestral del nostra passat neolític i erràtic per acabar oferint una visió de la utopia presentada a la novel·la on assistim a la formació d’una super-elit, segregada de la resta de la humanitat i alienada en un sentit proper al marxista, la seva vida consisteix quasi únicament en el treball, tot i que la seva existència no està marcada per la misèria, més aviat, tot el contrari. L’objecte d’aquesta utopia és la total realització, en profit de les corporacions, del potencial creatiu que hom en pugui tenir. El premi és la llibertat de la vella moralitat, tutelat pel domini omniabarcador d’aquestes corporacions. Això sembla una direcció possible per un canvi que efectivament està succeint a marxes forçades:el progressiu increment de la pèrdua de rellevància de les classes mitjanes que de fet són possiblement un luxe que Occident ja no pot ni necessita permetre’s (mesures com les donacions electoralistes de Zapatero em sembla que també tenen aquesta direcció). Evidentment, sense classes mitjanes només podríem parlar de democràcia en un sentit virtual del terme.

Al país de Jane Austen

Winchester havia estat una de les ciutats més importants d’Anglaterra, avui un dia és una ciutat de mercat amb una personalitat sorprenentment diferenciada en aquest país cada cop més tendent a la homogeneïtzació. La principal atracció de Winchester és la seva catedral que vista des de fora resulta completament decebedora, ja que la façana és ben poca cosa. Tanmateix l’exterior no resulta gens indicatiu del que hom pot trobar al seu interior. Començada al temps del romànic, això només s’aprecia a algunes parts del creuer que van ésser absorbides dins d’una gran magnifica estructura gòtica. Hi ha diversos monuments funeraris, alguns policromats, de finals de l’edat mitjana que fan molt d’efecte. El més important però és segurament un dels més senzills: el dedicat a Jane Austen que es troba al terra a la part esquerra de la nau principal. De fet, la seva làpida no fa cap referència a la seva activitat com escriptora sinó que simplement es destaca la seva religiositat i el fet que fos filla d’un reverend. Seixanta anys després s’afegí un placa de bronze que parla de la seva dimensió com a escriptora. No gaire lluny de Winchester es troba Chawton un poblet molt petit on l’escriptora visqué de 1809 a 1817, el lloc per tant on escrigué les seves obres. Com que arribem a dos quarts de sis, ja no és possible la visita a la casa (després de les cinc queden poques coses obertes a aquest país encara que el final del dia estigui en aquesta època de l’any molt lluny). Només veiem algunes parts del graner i els magatzems, on es conserva el cotxet que utilitzava per desplaçar-se, i el jardí no gaire gran però alhora extremadament bell i simple. Tot i ésser al juliol fa una tarda de gloriosa primavera. El poble són quatre cases i la major part envolta una gran extensió de gespa on s’estava desenvolupant un partit de criket. Un lloc reduït i limitat però perfectament apte per a dedicar-se a la tasca d’inventar mons que és la feina essencial de tot novel·lista.

Eastwood again

Per atzar en només un espai de quatre dies he tingut l’oportunitat de veure dos films claus a la carrera de Clint Eastwood: la seva darrera realització, Letters from Iwo-Jima, i Bird que no fou el seu primer treball, de fet duia quinze anys d’activitat com a director des de Play Misty for me, però si la primera on va tenir un important èxit de crítica. Totes dues coincideixen en situar-se entre les seves millors obres. Certament, també aquí cap parlar d’una bona predisposició provocada per fets aliens al film. En el cas de Bird la devoció compartida per la figura extraordinària que fou Charlie Parker, un dels músics fonamentals del segle XX. Quasi vint anys després de la seva realització, no em sembla que el film hagi perdut res de la seva vigència. Eastwood fou valent per presentar una versió del personatge poc afalagadora pel públic al qual en principi podria adreçar-se la pel·lícula, el jazz ja havia esdevingut una música per intel·lectuals, i no es dedicà a conrear mites ben vius llavors com per exemple atribuir el geni de Parker única i exclusivament a les drogues. Vista a hores d’ara i més enllà del seguiment biogràfic de Parker, és fàcil trobar els trets més característics d’aquesta cineasta, les històries del qual tendeixen a coincidir a la crueltat del destí, en un sentit de vegades proper al gnosticisme, tot i que els homes lluny de ser innocents també hi juguen la seva part. Bird és una crònica implacable d’una vida que s’escola molt, massa, ràpidament; tot enduent-se l’existència d’un artista genial però que acompanya el do lliurat pel destí amb una irracional i inexhaurible capacitat d’autodestrucció. (imagino que Eastwood no va llegir mai el conte de Cortazar, el perseguidor, però hi ha una certa coincidència en la manera en que tots dos s’aproximen a la figura de Parker).Fonamental al film és el treball del darrer guanyador de l’Oscar, Forrest Withaker, certament el seu treball és amb molta diferència allò millor a The last King of Scotland i la interpretació al film d’Eastwood no és pas inferior tot i que no li suposés cap nominació.
Letters from Iwo-Jima parteix d’una base que fa el film ben atractiu, des d’un punt de vista això sí, del tot subjectiu. Un llibre que vaig llegir i rellegeixo amb intens plaer sempre és la història de Bartleby, l’escrivent que decidí un dia que s’estimava més no fer res i deixà tota activitat fins a morir. Una de les possibles explicacions que el narrador atribueix a l’estranya conducta de Bartleby, és l’influx que sobre el seu estat d’ànim hagués pogut tenir el seu anterior treball, responsable de les cartes mortes a correus. Totes les cartes a les que es refereix el títol de la pel·lícula d’Eastwood són cartes mortes, perquè el film comença amb el descobriment de la correspondència escrita per les tropes destinades a la illa, recuperades cinquanta anys desprès, les quals mai pogueren ser enviades. A diferència del film americà, aquest no és gaire coral, sinó que es centra a dues figures la del general al comandament de la illa i el soldat Saigo, dues figures totalment contraposades en la seva relació amb la milícia: un militar professional i un home sense la més mínima engruna de vocació militar, però unides pel seu amor a la vida i en particular als seus fills; les cartes del general s’adrecen al seu fill petit i Saigo parla sovint de la seva filla que mai no ha vist i que té poques esperances de veure alguna vegada. Letters from Iwo-jima és una pel·lícula amb una narrativa més clara i senzilla que la de l’altra part del díptic, potser amb un discurs d’entrada menys ambiciós però que acaba finalment sent del tot contundent en la seva condemna de l’absurditat de la guerra. És també una pel·lícula més emotiva, perquè reflecteix una situació desesperada (contrastant amb els americans que no podien perdre), i sobretot profundament humana. En aquest sentit possiblement la pel·lícula més semblant d’Eastwood és malgrat les diferències òbvies de gènere és The Bridges of Madison County, per què a totes dues la seva saviesa narrativa és utilitzada essencialment en la descripció i la construcció d’una emoció