El BFI esta fent durant aquest mes i el següent una retrospectiva de tota l’obra d’Howard Hawks. Tot i que una mica oblidat als darrers temps, l’obra d’Hawks és una de les més reeixides del Hollywood clàssic i, en molts sentits, la més representativa. Es projecten tots els seus films però es dóna una atenció especial a The Big Sleep. No és una elecció que jo compartiria d’entrada. Personalment, prefereixo d’altres. The Big sleep té una trama que no s’entén gaire, cosa que està compensada per estar farcida de bones escenes. A To have and to have not i Only angels have wings totes les escenes són bones fins arribar a un punt on la presència d’una trama ja no fa cap falta. (De fet, no és injust dir que la segona no té cap mena d’argument). El pes de la novel·la de Chandler fa però que calgui incloure alguna escena per fer avançar la història i aquest no és el terreny d’Hawks, un director capaç de fer, varies vegades, pel·lícules diferents amb el mateix guió. No vull dir pas que el film no sigui interessant. De fet, dilluns passat m’ho vaig passar la mar de bé veient-ho. Les bones escenes no són inferiors a la de les altres pel·lícules i sí no és la millor interpretació de Bogart, des d’un punt de vista dramàtic, sí que és potser la més divertida.
Entre les activitats del cicle el BFI va incloure una conferència sobre el film de James Naremore, professor emèrit de la Universitat d’Indiana i una autoritat sobre cine negre. Naremore va parlar no només del film, sinó de la novel·la i de la relació entre Chandler i Hawks. Chandler no va quedar descontent del film i una de les coses que destacava era la presència de Bogart, un tipus capaç de semblar dur sense mostrar un arma, tot i que en principi l’actor que ell visualitzava com a Marlowe era Cary Grant. Les diferències entre film i pel·lícula són però tan grans des del meu punt de vista que la comparació és quasi impossible (entre d’altres: la supressió del tractament de la corrupció policial present a la novel·la i la imposició d’una història romàntica absent al llibre, per no parlar dels molts detalls que la censura feia impossible filmar). De fet, el film avança en una direcció molt distinta. Mentre que Chandler era un defensor del realisme a la literatura, la versió d’Hawks, rodada del tot a estudi i ambientant quasi totes les escenes de nit, té un caràcter gairebé oníric. No és estrany així que el film fos sobretot valorat pels crítics francesos inventors de l’etiqueta de cine negre, els quals pertanyien a una generació educada artísticament en el moment d’apogeu del surrealisme. (i també, afegeixo jo, els feia simpatitzar amb el caràcter apolític del film després de la problemàtica dècada dels trenta i els quaranta pels francesos). El desinterès hawskià per la trama ajuda evidentment a reforçar aquestes sensacions. És ben conegut que ni Hawks, ni cap dels guionistes, ni Chandler, eren capaços de dir qui havia matat el xofer dels Sternwood. A la versió actual el fet queda sense explicar. Menys conegut és que Hawks va rodar un escena entre Marlowe i un policia de L.A., on explica com es produí l’assassinat. L’escena fou però suprimida de la versió definitiva, en un acte que era tota una declaració de principis.
Naremore feu una conferència clàssica i mostrà moltes imatges. Només va incloure un clip del film, amb la seva escena preferida i he de dir que comparteixo la seva elecció. És una escena que no afegeix gairebé res a la història i que fou el debut d’una futura estrella dels cinquanta: Dorothy Malone, segurament la llibretera més sexy de la història del cine. Aquest minut de la Malone, posa en segon terme la presència de Bacall que ja no tenia al seu favor el caràcter de sorpresa com en el moment del seu debut amb To have and to have not. De fet, la seva presència quedava una mica esmorteïda fins al punt que part de les seves escenes es rodaren un any després del gruix de la pel·lícula expressament per donar-li més intensitat al seu paper (cosa que es pugué fer perquè passaren dos anys entre la filmació i l’estrena. S’acabava la guerra i la Warner volia liquidar totes les pel·lícules bèl·liques abans que passessin de moda). Entre aquests escenes hi ha el diàleg més famós de la pel·lícula sobre, aparentment, carreres de cavalls.
Etiquetes de comentaris: Bogart, cine, Hawks, Novel·la
