Si Catalunya fos un país normal, l'article del Ferran d'ahir a l'e-noticies, hagués hagut d'estar un dels més comentats. En definitva, això és que pels anglesos, els francesos o els alemanys constitueix problema de primer ordre. La triste realitat però és que a les vuit del vespres hi habia hagut un únic i solitari comentari. La preocupació primordial segueix éssent insultar als que no són dels teus, quan més a prop més insultes. Bé, en tot cas ja s'ho faran. Durant uns dies no hi haurà anotacions a aquest blog perquè el seu escribent se'n va a Irlanda. El 5 de juny tornaré a Londres

La primera reacció que vaig tenir quan en Ferran m’ha comentat l’absolut fracàs de l’edició catalana del llibre de Gray, ha estat la de recordar un cop més que a Catalunya la llengua de la filosofia, el pensament, l’assaig és el castellà. Això és un fet difícil de contestar i valgui com a senyal de recolzament el testimoni de Pere Lluís Font que no fa gaire deia això en algun diari. Això no seria potser tan greu si com a mínim el castellà fos una llengua amb prestigi i riquesa. Tanmateix quan començo a fer memòria la llista de bons llibres que han estat publicats en castellà i també han passat del tot desapercebuts seria molt i molt llarga. Certament el llibre de Gray és irregular i sobretot té l’inconvenient de que pressuposa la lectura d’altres més sòlids però d’impossible publicació. Tampoc els editors en castellà, però, malgrat les seves possibilitats potencials semblen molt més disposats a anar més enllà del merament conjuntural. El meu amic Jesús Nieto em comentava l’altre dia que va intentar publicar la seva tesi producte de molts anys d’estudi sobre la Història de Macedònia i la seva partició. La resposta d’un editor fou que la publicava segur, però quan comencés una altra guerra.....En tot cas s’està confirmant un temor que tenia de fa anys envers el futur del català i és que aquest quedi reservat per a coses freakies. Tot i que potser això tampoc sigui important.
La portada de l’Independent d’avui era força dramàtica: la imatge d’un nadó agonitzant, però aquest cop no pas directament per la fam o per una guerra. El sistema sanitari del seu país, Gahna, s’ha col·lapsat perquè tothom se n’ha anat al Regne Unit on es guanyen molt més diners. El robatori dels recursos humans dels països pobres no és un fet nou, però la notícia m’ha impactat més perquè l’edició electrònica del The Guardian feia l’enèsima descripció apocalíptica del sistema educatiu anglès parava especial esment en les agressions a mestres, per part d’alumnes. Llegir les dues notícies conjuntament dóna la perspectiva d’una societat especialment malalta tot i que racional des del punt de vista econòmic. És més barat fer metges a Gahna que al Regne Unit. La política educativa de Blair en el fons és un element més que causa aquesta situació. Això em recorda el contingut de l’article d’avui a l’e-noticies del Ferran. La tesi laborista és que és classista ajudar als estudiants universitaris perquè les classes populars no tenen accés a la universitat i per tant és millor invertir en l’educació més bàsica que beneficia directament les classes populars (potser en professors de boxa?). Els resultats d’això no es veuen gaire però fora de que els teus pares et paguin una carrera, l’alternativa per estudiar a la universitat és demanar un crèdit. Estudiar per endeutar-te no em sembla de cap manera una opció atractiva i jo crec que cap ens haguéssim posat als vint anys. En tot cas aquí si que em sembla oportuna un tesis apuntada per John Gray en un altre dels seus llibres. L’existència de la classe mitjana és el que ja no té racionalitat econòmica.
Termino amb algunes notícies del “Canalla Blanch”. Vaig veure un impagable document de la comissió d’admissió on la coordinadora pedagògica i una mestre de primària recomanaven la denegació de la matricula d’un alumne de primer de primària perquè no en sabia castellà i això implicava un gran esforç i una gran càrrega pel professorat. La mateixa coordinadora havia afirmat en una reunió del CCP que era absurd introduir a primària l’estudi d’una tercera llengua (francès). La poca vergonya d’aquesta gent em sembla increïble. Què esperaven trobar a Londres? Alguns no és que tinguin mania al català. És que simplement no accepten que no es parli castellà a alguns altres llocs del món.

Els darrers dies he estat llegint un llibre de John Gray anomenat en anglès: “Al-quaeda or what it means to be modern”. El llibre ha estat traduït al català. Suposo que atesa la situació del país i que ha estat publicat a una editorial petita, el llibre haurà passat desapercebut. Tanmateix, John Gray és un personatge de certa importància al Regne Unit. És professor a la London School of Economics, cosa que no és cap bajanada, i els seus llibres han tingut aquí un ressò important. La tesi fonamental és que contra la propaganda dominant Al-quaeda és un projecte fonamentalment modern, perquè l’essència de la modernitat és el mite que la condició humana és pot refer per arribar un final de la història. El marxisme i el modern liberalisme defensor del lliure mercat mundial serien dues versions diferents però no gaire llunyanes d’aquest mateix mite.
El seu anàlisi reivindica clarament quelcom que ha estat sovint contestat per les versions esquerranoses de la història: el caràcter modern del nazisme i sobretot la “normalitat” del nazisme, ja que les coses que deien no eren tan diferents dels tòpics més estesos de l`època (12) El nazisme no en la seva forma freak-nostalgica sinó la seva essència doctrinal tampoc pot ser vista com una resta del passat, sinó com una opció en un marc que impulsa els extremisme. Al capdavall a Europa, la tradició democràtica esta lligada al marc de l’estat nacional, una possible superació d’aquest marc pot derivar en un qüestionament de la democràcia. (17) En aquest sentit el darrer projecte examinat són es obres de Qutb, el teòleg musulmà que constitueix el fonament d’Al-quaeda. L’essència del seu treball no és medieval sinó modern. No són pas els medievals els negadors de la raó, sinó una corrent de la il·lustració que comença amb Hume i es perllonga al romanticisme.
El tercer capítol està dedicat a mostrar la importància que en el desenvolupament de la modernitat ha tingut la filosofia positivista. De fet, tant el marxisme com el liberalisme són aplicacions i desenvolupaments parcials del pensament de Comte. Sovint aquest pensador és recordat per aspectes un tant ridículs del seu pensament, però el contigut real de les ideologies posteriors participa fins i tot dels seus aspectes ridículs. Per exemple, atès que no està gaire treballada la història real de la ciència econòmica. Hom tendeix a oblidar la importància del positivisme en la metodologia dels economistes moderns, (38) la qual divergeix de Smith en un punt de vista fonamental. Per l’escocès el fonament de la ciència econòmica havia de ser la història i mai de la vida, la matemàtica, amb la qual cosa implícitament estava negant la pretensió de la ciència econòmica de poder fer lleis. Les lleis, que mai no es compleixen, però de les quals ara depèn el seu prestigi.(41) La conclusió és que els enginyers socials que volen estendre universalment el lliure mercat no són científics racionalistes sinó missioners d’una religió oblidada fundada en el mite de que el avanç tecnològic significarà la redempció moral de la humanitat.
El quart capítol fa una història de la creació del mercat global en els darrers anys parant especial esment en el cas de Rússia, on ha fracassat la transició lliure a l’economia de mercat, però s’ha generat un nou model ultramodern de capitalisme basat en la mafia amb molta facilitat per adaptar-se a una nova realitat occidental on tenen un pes decisiu les activitats econòmiques il·legals (droga, prostitució, frau cibernètic). Esmenta breument el cas d’Argentina com exemple de la manca d’adequació de la teoria econòmica a la realitat i finalment els estats Units on la creença en el lliure mercat ha esdevingut un tret d’identitat molt fàcilment combinable amb la tendència messiànica que rau a l’origen dels Estats Units. La teoria econòmica liberal ha fracassat pràcticament en el cas d’Estats Units on el boom ha estat finalment fictici, però allò més interessant és la comparació final amb el marxisme. Totes dues posicions comparteixen una característica comú un determinisme amb l’avantatge per Marx que aquest rep l’herència hegeliana que li permet conservar una visió homèrica del desenvolupament de la humanitat. La realitat actual no desmenteix Marx en dos punts claus malgrat les il·lusions del conservadors: l’economia capitalista és intrínsecament inestable i no serveix per consolidar les formes de vida burgesa tradicionals sinó que les destrueix.
El cinquè capítol està dedicat a la geopolítica i recorda que un punt feble de l’economia liberal és que aquesta parteix de la base empíricament falsa de la infinita disponibilitat dels recursos. Les guerres d’Irak o la guerra civil de Ruanda són una primera mostra dels perills d’aquesta concepció. Al mateix temps la geopolítica està condicionada també per factors com l’evolució demogràfica i l’escalfament global, que condicionaran un augment de la pressió immigratòria.
El sisè capítol dedicat a les metamorfosis de la guerra relaciona la novetat que significa Al-quaeda, de la qual es subratlla un cop més la modernitat no només tecnològica sinó teòrica (conjuga idees nietzschianes sobre la raó amb concepcions leninistes de la vanguardia revolucionària) amb un fet poc advertit però segurament decisiu. Per primera vegada des de fa molt temps grans quantitats de població estan vivint a la pràctica deslligades de qualsevol estat, perquè aquest s’ha col·lapsat (cosa que certament no era així a començament del segle anterior).La desaparició de l’estat és la base d’un nou escenari bèl·lic adient per a una hobbesiana guerra de tothom contra tothom. Aquest escenari fan poc viable la pax americana de la que parla el capítol setè, la qual té com a major obstacle per a la seva realització l’universalisme ingenu que ha caracteritzat tota la política exterior americana del segle XX.
El darrer capítol reprèn les tesis filosòfiques del llibre que constitueixen la seva vessant més interessant. La conclusió és que no hi ha una manera de ser modern i per tant no hi ha un determinisme del futur. El positivisme crea aquesta il·lusió de la que participen els ideòlegs de la dreta i l’esquerra. Tots ells comparteixen la idea d’una redempció de la humanitat basada en la ciència. Tanmateix, la ciència és un fenomen històric contingent que no té re de necessari, ni tampoc pot ser vist com un patrimoni de l’occident. El desenvolupament de la ciència no garanteix la supremacia dels valors occientals, sinó que fins i tot pot ser utilitzats per a la seva destrucció. Destruint les torres bessones, Al-quaeda va refutar aquest mite, tot i que Al-quaeda mateixa és basa també en un mite fàcilment refutable: el de la transformació de la humanitat mitjançant l’acció revolucionaria.

Diumenge passat varem estar a Canterbury. Des de Londres es triga hora i mitja en tren. Curiosament és el segon destí turístic anglès, cosa no gaire assenyalada. De fet, és probable que més enllà del mèrit de la catedral, d’altra banda indubtable, sigui la seva situació entre Londres i Dover la que li dona aquest lloc de privilegi. Era la segona vegada a la meva vida que estava a aquesta ciutat. La primera fou el primer dilluns de l’agost de 1985, després d’una nit passada amb quatre més a un seat 131 supermirafiori. Afortunadament aquest cop havia dormit en un llit i les meves impressions van ser menys al·lucinatòries. La catedral és fonamentalment gòtica, llevat de la cripta romànica. Com a tot arreu hi ha els recordatoris pels morts de la segona guerra mundial i de la primera. Però la memòria de la catedral està dedicada sobretot a la figura de Thomas Becket, la mort del qual fou la primera mostra de la expeditiva manera britànica de solucionar els problemes entre la església i l’estat. L’arquitectura és bona però no té el nivell d’excel·lència del col·legi reial de Cambridge, possiblement el gòtic més bonit que he vist mai. La ciutat és petita i agradable conserva les restes d’un castell normand, de l’antiga abadia i té també una església on es conserva la memòria de l’home que ha fet més famosa la ciutat: Chaucer. En algun lloc que no vaig tenir temps ni ànim per buscar hi és la tomba de J. Conrad, l’escriptor polonès més famós de tots els temps amb permís de K. Wotyjla. Si que vaig trobar en canvi un recordatori de la visita de Wotijla a Canterbury. Potser algun dia vindrà per aquí el govern català i ens faran una escenificació del martiri. Tant de bo!

En definitiva, els museus són atraccions turístiques ben paradoxals, perquè només tenen un sentit ple per la gent del lloc on està ubicat.

Dissabte varem estar a la Tate Britain. L’obertura de la Tate Modern ha fet que aquesta vella institució hagi vingut una mica a menys, com a mínim, a la seva vessant d’atracció turística que òbviament és gairebé l’única important a hores d’ara. La nova Tate és certament molt més espectacular i la seva col·lecció més internacional. Tanmateix aquest museu just al costat del Tamessis és la primera gran col·lecció de pintura que vaig tenir l’oportunitat de veure, quan tenia vint i pocs anys, l’agost de 1985 i era certament molt més anglòfil del que he estat després o soc ara. Llavors estava llegint la poesia de Blake i la sala dedicada a la seva obra em va causar una profunda impressió. Dissabte passat però no vaig entrar-hi. Llavors i ara el contingut més important del museu són les obres de Turner, que ha estat potser el pintor més interessant de la història anglesa. Dalí odiava Turner, però crec que vista la col·lecció estava del tot equivocat. Turner no estava gens mancat de capacitat tècnica, ni volia amagar cap deficiència, els seus paisatges marítims són el final coherent de la seva evolució i la millor expressió d’una idea de l’art que potser no agradarà a molts, certament no pas a mi, però que ha estat absolutament crucial pels occidentals. Qualsevol de les seves marines és una il·lustració del sublim, millor que qualsevol explicació teòrica. En tot cas viure en aquesta ciutat significa la possibilitat de conèixer com a mínim cinc col·leccions d’objectes artístics de primera línia mundial ( penso a les dues Tates, el British, la National Gallery i el Victoria and Albert Museum). Tots són completament gratuïts i accessibles i pensats per que siguin visitats de la única manera en què crec que es pot gaudir d’un museu. Anant-hi cada dia una estoneta, en cap cas mai més d’una hora.
Tornant a les pel·lícules algunes de les esmentades han suscitat comentaris molt desfavorables. No crec certament que ni un pont llunyà, ni la gran evasió siguin grans pel·lícules, però la segona em sembla des de tots els punts de vista entranyable o com diuen els britànics “lovely”. Em sembla que com a entreteniment segueix funcionant perfectament i això ja és dir molt. The Thin red line és una pel·lícula que em resulta molt més difícil de judicar. Hi estaria d’acord amb el Toni en que narrativament és un desastre. Si això és així perquè li falten dues hores del seu metratge ( que potser servirien pes esclarir d’on ve tan emprenyat el personatge de John Cusack, quin era el paper de George Clooney o si tenia alguna cosa a dir el personatge d’Adrian Brody) o perquè T. Malick no és ni de bon tros un narrador mitjanament decent, no ho se pas. No crec que es pugui descartar la segona. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de veure en DVD la seva primera pel·lícula (és a dir un terç de la seva producció cinematogràfica) Badlands i no em va semblar ni especialment ben narrada, ni que tingués uns actors especialment ben dirigits. Tanmateix cap de les dues vegades que he vist The Thin red line, m’he avorrit i no pas pels discursos més o menys filosòfics dels soldats, sinó per la manera en què Malick es fitxa en la naturalesa que envolta la guerra; com la guerra la vol profanar i tanmateix és impotent enfront d’ella. La primera vegada que la vaig veure vaig pensar a la filosofia de Heidegger. Després vaig saber que Malick és de fet llicenciat en filosofia i que el tema de la seva tesis és Heidegger

Ahir vaig estar reunit amb el grup de filosofia de la revista Philosophy Now. Aquesta és una revista de filosofia de caràcter divulgatiu que pot trobar-se amb una certa facilitat. Certament la seva difusió és fins i tot desmesurada en comparació amb les andròmines editades per les universitats del nostre país. Evidentment es beneficia del fet d’ésser distribuïda a América del nord i també a Australia i a Nova Zelanda (la meva emissora de radio d’internet està emetent ara limehouse blues. Deu beneeixi Django Reinhardt). Deu haver estat la primera vegada que he estat amb envoltat únicament d’anglosaxons. Més o menys podia anar seguint la intervenció, però en alguns casos amb dificultats. Vaig parlar només l’indispensable, perquè no estic gaire sobrat. La reunió era tranquil·la i sense gaires pretensions. Tan sols erem cinc persones. El lloc era la cafeteria d’una de les llibreries més cèntriques (el Waterstones de Picadilly). El contrast amb les reunions de la SCF era molt gran però tot s’explica per aquesta falta de pretensions. No es tracta de tapar cap forat deixat per la universitat, ni de fer país, sinó pura i simplement d’aplegar gent amb interessos comuns en una ciutat de deu milions de persones on tothom va completament a la seva i els espais d’intercomunicació s’han d’obrir de manera no gaire natural. El ponent es deia John Goff i parlava de política de la comunicació. Va fer una reflexió sobre l’estatut ontològic de la noció de comunicació i en concret de com interaccionen el seu valor cognitiu i el seu valor econòmic. Les dues hores van esllavissar-se de manera suau. Les reunions són els tercers dijous de cada mes i la temàtica és absolutament oberta.

Resposta ràpida als comentaris generats pel meu darrer blog. Paths of glory està en un discret lloc 23. Efectivament no hi són ni el Gran desfile, n Ataque, ni Objetivo Birmania, ni Tambien somos seres humanos, ni la colina de los diablos de acero. Almenys entre les cinquanta primeres que són les que vaig veure.El dissabte van parlar de les pel·lícules entre el 50i el 100, però no ls vaig veure. Tampoc hi era cap pel·ícula de Samuel Fuller. En general, hi ha molt poca presència del Blanc i negre. Fora de la llista de Schindler, la que ocupa un lloc més privilegiat és The Longest Day. Les altres pel·lícules en blanc i negre tendeixen a ser pel·lícules britàniques dels anys cinquanta que no conec gaire bé. Hi ha un petit error a la meva llista, a bridge too far és la setena i el sisé lloc correspon a Platoon. El vuité lloc és per Zulu. El predomini del cine contemporani és abasegador i la presència de pel·licules rodades els quinze darrers anys molt alta, massa alta.
Ofereixo altres llocs del ranking que m'han cridat l'atenció:
16/ The Thin red line
18/ Dr. Strangelove
21/ Where the eagles dare
25/Spartcus
27/ The dirty dozen
30/ Casablanca
34/ Los violentos de Kelly
40/ Lawrence de Arabia

Recordar sempre allò que digué Husserl: totes les teories filosòfiques són falses (i si en un moment de manca de lucidesa arribem a crear-ne una, segur que aquesta és la més falsa de totes)

Les matemàtiques estan desprestigiades en la mesura en que ho està la noció mateixa de cientificitat, la qual és respectada pel que podríem dir les seves conseqüències pràctiques i tecnològiques, però fora d’això les seves afirmacions no tenen un estatut superior al de la mera opinió. És la idea apuntada a un article de l’Avui pel Ferran parlant del secessionisme linguístic valencià, però la referència que tenia al cap era la de Stanley Rosen que ja ho va explicar fa vint anys però es pot repetir, seguint l’axioma de Fuster (tot està dit, però com ningú no escolta, cal tornar-ho a dir). En un temps hi hagué les matemàtiques i la poesia, que eren dues coses i entre mig en una terra de ningú la filosofia. La invenció político-cultural del segle XX ha estat reduir les matemàtiques a poesia Com a poesia, hi pot haver de millor, això explicaria el descrèdit apuntat per Ramon de les matemàtiques teòriques. La filosofia però està pitjor. Pura i simplement morta. Tampoc no sé si el naturalisme es pot relacionar amb les matemàtiques pràctiques. De fet, allò en el que jo pensava era en el darwinisme, una concepció que en tot cas estaria relacionada amb una teoria de l’atzar.
Diumenge una nova llista a Channel Four, les cinquanta millors pel·lícules de guerra de tots els temps. No estic gaire d’acord amb la llista. Ofereixo les sis primeres com a proposta de debat:
6/ A bridge too far
5/ Full metal Jacket
4/ Schindler’s list
3/ The great Escape
2/ Apocalypse Now
1/ Saving Private Ryan
Espero opinions!
Des d’ahir em sento molt més integrat al centre, perquè ja odio una part del professorat. El conflicte és professional. Vaig assumir el meu paper de professor tutor i vaig decidir lluitar pels meus alumnes a l’avaluació final. El problema suscitat ve del fet que el sistema anglès d’accés a la universitat és ben diferent i exigeix notes concretes a assignatures concretes. Una professora en concret va deixar dos alumnes sense possibilitat d’anar a la universitat perquè no va voler posar els set que les universitats exigien (tenien un sis i un cinc). Part del claustre va defensar-la perquè la nota és la nota. La meva observació de que és més “greu” passar d’un dos a un cinc, que d’un cinc a un set, no va ser contestada. El cas clama al cel perquè especialment la noia és d’una família humil, havia estat quinze anys al centre i tenia una trajectòria modèlica ( menys el cinc de química, totes les notes eren vuit i nous, tant aquest any com a primer) La idea de que una nota de batxillerat determina la capacitat per fer una carrera és simplement ridícula per qualsevol que hagi passat per la universitat en un estat de lucidesa mínima. També és essencial un fet de política de centre. Si la Raquel hagués anat a un centre anglès efectivament sabria molta més química. Fonamentalment perquè a l’equivalent anglès del batxillerat mai no es cursen més de quatre assignatures. Si no en tenim una concepció més laxa estem com a centre abocats al fracàs. (per cert, per un anglès un cinc sona a suspens)

Quin és el sentit d'ésser platònic a hores d'ara? La lliçó platònica, per excelència, és la necessitat de defugir el naturalisme. És a dir pensar alhora que la tasca creativa de realitat per part de la humanitat es capaç d'oferir valors aliens a la naturalesa i tanmateix pensar aquests valors com regidors de la nostra vida. El platonisme és l'aposta per aquests valors abans que la naturalesa i per aprendre a pensar la naturalesa des d'aquests valors. Quina és la dificultat del platonisme? Que mai les doctrines naturalistes havien tingut una fonamentació científica tan forta i les matemàtiques, essència del platonisme, mai no havien estat tan desprestigiades.

No sabia pas que avui era l’aniversari de la mort de Sinatra i encara menys que ja fa set anys de la seva mort. Aquesta mena d’esdeveniments cada cop em costem més de situar en el temps, segurament perquè aquest esforç de situar-los tampoc val la pena. Com es deia en alguns del comentaris, la veu de Sinatra, perviu i és més real a hores d’ara que el pla Ibarretxe o que nosaltres mateixos. Ja que parlem de commemoracions, la que si tenia al cap era la de Henry Fonda. Avui en fa cent anys del seu naixement. Sembla ser que no sempre fou una persona lleial, li va robar la núvia al seu company d’apartament, llavors un inconegut actor que es deia James Stewart, i segons el testimoni dels seus fills, certament no era un bon pare. Tanmateix era un actor extraordinari i moltes de les pel·lícules de John Ford no haguessin estat el mateix sense la seva presència. Sense discutir el geni de l’irlandès és difícil pensar en un altre Tom Joad, Wyatt Earp, Abraham Lincoln o Coronel Thursday. Tampoc vull oblidar la seva vessant política que el va dur a produir i protagonitzar un dels films fonamentals de la tradició liberal americana “Twelve angry men”; una de les moltes vegades que l’Oscar li va ser esquiu injustament (la més famosa quan l’Acadèmia preferí la interpretació de James Stewart en Històries de Filadelfia a la seva composició de Tom Joad). Ja que hem començat parlant de Sinatra, m’agradaria recordar que Henry Fonda tenia una veu molt especial, ben timbrada i alhora suau; una veu d’una calidesa poc comú; viril i tendre alhora, la veu de la honestedat.

Ahir vaig rebre una nota per sota de la porta, on la meva veïna ens feia a tots els veins (és a dir nosaltres i el d'adalt) una llista de recriminacions amb cinc punts. Cap qüestió era gaire important però em va sobtar la fredor del mètode. Més que res la qüestió que m'amoïna és que posi dificultats per renovar el contracte. Ja ho veurem.
Aquest cap de setmana tinc visita familar ( la meva cosina i el seu nuvi ens venen a veure). He de fer també les correccions del darrer examen de segon de batxillerat. L'avaluació és el dijous. La nota que ara em penso és la final i això significa que és una qüestió delicada. Recordant el que se dels meus alumnes crec que molts d'ells estan en una situació ben difícil. En alguns casos, pràcticament llurs famílies els han utilitzats com objecte d'un experiment: Què passa si deixem els nens a Londres una temporada? Passar d'un institut de classe baixa a un de barrejat però on hi ha especimens de classe alta, em permet adonar-me que l'abandonament de la infància no és un fenomen circunscrit a cap classe social. L'agent més actiu i responsable de la crisi de l'educació és sense cap mena de dubte els pares, la més innocent els alumnes.

Avui he anat a la London School of Economics. Hi havia una conferència d'un professor de la Universitat de Leeds sobre la política catalana al periode 1917-1923. El professor es deia Angel Smith i el presentador de l'acte era en Paul Preston. És un individu amb bastant sentit de l'humor i poques inhibicions perquè s'ha dormit a la conferència malgrat ésser el president. Després m'ho han presentat, però no hem pogut xerrar gaire. Parla una mica el català però menys que l'altre conferenciant que el va aprendre a Barcelona. La conferència no ha estat pas malament. No és que s'hagi produït cap gran descobriment però he recordat coses que ja sabia d'un temps en el què tampoc penso gaire. Al debat, Preston ha mostrat la seva extranyesa pel paper jugat en aquells moments pel partit carlí. Hi ha una certa contradicció entre moltes històries nacionalistes que posen el carlisme de la seva banda i el fet que els carlins fossin el principal gruix del sometent, el qual d'altra banda tenia unes dimensions considerables. Segurament calia considerar que per sobre d'altra qüestió, el principal senyal d'identitat dels carlins era la defensa de la religió. Smith i Preston han dissentit sobre la Lliga. Mentre que Smith pensava que la seva posició sempre va ser un xic ambigüa, això no era així per Preston. Per ell, la Lliga era un partit conservador, en el fons no gaire diferent de la unió monàrquica, que mai no va tenir dubtes de que era allò més important i que per això va recolzar el cop de Primo de Rivera. Penso que cal matisar la posició de Preston. Certament la lliga era de dretes i per ells el negoci era el negoci. Però la Lliga havia iniciat una política cultural d'invenció d'un país que havia de ser una mena de Suïssa mediterrània. Era un fet dissortat, des de qualsevol punt de vista, que aquesta nova Arcadia depengués per existir dels exercits dels que després serien els africanistes. Tots dos van coincidir en què per entendre l'actuació de la Lliga i de la burguesia catalana en general, calia pensar el context del moment i sobre tot l'impacte causat per la revolució d'octubre. A Catalunya a més calia afegir el record encara molt viu de la setmana tràgica.
Normalment a l'institut faig projeccions de films que són fracassos del tot previsibles. Però no sempre és així. Avui els he passat Lamerica i els ha agradat molt, cosa que m'ha recordat un altre exit inesperat, el que vaig tenir fa dos anys quan vaig passar a Santa Eulalia, The grapes of wrath. Penso que en tots dos casos l'exit es produeix per un cert mecanisme d'identificació. Tothom pot reconéixer un avi o fins i tot un pare o una mare en aquestes figures desarrelades que fan un camí inhòspit pel qual ja no hi ha tornada. Les imatges de Ford o d'Amelio revelen així una veritat més esssencial que les bestieses que diu la televisió. Deu anys després el film d'Amelio segueix retenint una força impressionant, sobretot perquè les seves imatges tenen una força poc habitual al cine europeu. La imatge del camió ple a vessar de gent recorrent un païssatge albanès desèrtic és alhora un record i un homenatge del camió dels Joad. El final donant-li el protagonisme a tots els passatgers del vaixell recorda els millors moments del cinema soviètic. La figura de Talarico Michele és concreta i a la vegada paradigmàtica, quantes vegades es va viure a Europa la seva història! pobres pagessos o obrers utilitzats en llocs estranys com a carn de canyó. Gent que va perdre del tot la seva vida sense saber ben bé perquè. Com altres pel·lícules que he comentat a aquest blog, Lamerica és una pel·lícula sobre la impossibilitat del retorn a casa. En aquest cas sense cap metafora. Allò que Talarico a la seva demència senil compta com tres anys és una vida entera. Mai no recuperarà la infància d'aquest fill que mai no veié i que si viu ara serà un ancià.
El tema de la impossibilitat del retorn a casa em porta naturalment a la qüestió apuntada ahir sobre la necessitat de viatjar. No calen raons, plausibles o no, per viatjar, o si més no són les mateixes que per viure. No és quelcom que podem elegir, sinó la única manera, volguem o no, de restar a una realitat, la única llei fonamental de la qual és el canvi perpetu. Hegel ho explicà molt bé i abans que ell Heràclit. Contra la seva saviesa la de Newton és més petita i sobretot més inútil. Les seves lleis fonamenten tant la necessitat del repós com la del moviment.

Per tot arreu hi ha commmemoracions del final de la segona guerra mundial. És el seixanta ani- versari de la seva finalització i només en queden quatre per celebrar el setanta aniversari del començament. A aquesta ciutat la memòria de la segona guerra és especialment poderosa i de fet no calen articles als diaris com imagino que hi haurà hagut a Espanya. Des de que hi soc aquí crec que cada nit he trobat un programa sobre la segona guerra a la televisió (de fet l'obsessió britànica per la història és realment sorprenent i molt més gran em sembla que la de qualsevol país veí. Els britànics no semblen estar gaire avergonyits de res, cosa que no és pot dir del francessos, dels alemanys, ni molt menys dels castellans o catalans sovint avergonyits pel fet de simplement existir o no existir) Per això la commemoració més important fou un concert a Trafalgar Square on artistes actuals cantaven cançons de l'any quaranta (em sembla) Vaig veure a Cliff Richard, que contra el que alguns podien esperar no està mort i més és el principal lider d'imatge dels gays britànics. De fet, prescindeixo del concert i mirem un altre canal on fan una recopilació dels cinquanta millors singles numero ú de la història. Ens ho empassem tot, moguts per la curiositat de saber quin serà el primer. El nostre pronòstic compartit és però equivocat. El més popular no és un single dels del Beatles, que queden en tercer lloc (superats fins i tot per la Rapsody Bohemy de Queen) sinó l'Imagine del John Lennon, cosa que crec que només es pot interpretar com que el nivell d'iidiotesa al mon és manté des de 1970, en el millors dels casos, estable.
Ahir vaig veure Johny Guitar, cosa que no feia potser des de fa vint anys, a Catalunya no va ser mai recuperada pel DVD. És certament una de les pel·lícules més curioses de la història del cine i també de les més influents. Els francessos han estat copiant-la i refent-la durant gairebé trenta anys.
Digui el que digui l'Avui, viatjar no empobreix. De fet, és la millor manera de viure. Encara més és la única manera real de viure i una de les poquíssimes coses que justifiquen la vida. Fora del viatjar la resta és sobreviure o dit de manera més plana, vegetar.

El cap de setmana ja és gairebé història, però no ha estat pas malament. Ahir vam dinar a casa de l'Alvaro, el professor de gallec de l'institut. També hi van venir el Javier, el professor d'educació física, i el Jesús, el catedràtic d'historia. És a dir, dos catalans, un gallec, un asturià i un madrileny. L'ambient va ser agradibilíssim. Una de les coses bones que m'ha passat és que la quantitat de gent amb que puc avenir-me a la feina és força important, cosa que per exemple no passava a l'anterior institut. L'harmonia no era només humana sinó també, i això pot resultar més sorprenent, política. La veritat és que l'hostilitat envers els catalans que sempre es presuposa des del cantó nacionalista és des de molts punts de vista mítica. La classe política i periodística de Madrid no representa més la pluralitat de l'estat, del que els mitjans de comunicació oficials catalans reflecteixen el país real. Per dinar un estofat de cua de brau, realment esplendid regat amb Rioja i amb detalls com un pa cuit, com no havia tastat cap a Londres. La tarde fou llarga i tot plegat fou massa alcohol per mi, però això ja és una vella història. L'Alvaro em regala una edició dels Budenbrok de l'any 1914.
Avui hem passat el dia a Kew Gardens una extensió de 132 ha que constitueix el principal jardi botànic del Regne Unit. És una de les principals atraccions de Londres, tot i que no de les més visitades perquè esta més aviat lluny del centre i de les rutes turístiques. Ens hem passat les nostres bones sis hores caminant. Com quasi tots els grans parcs a l'origen fou un parc real. De fet la major part de l'extensió és parc en el sentit estrictament anglès del terme, però hi ha zones específiques de vegetació, com jardins japonesos o boscos de bambu, pinedes o jardins mediterranis. La major riquesa es troba però als tres hivernacles. Tres construccions inmenses del segle XIX, que han estat restaurades i exposen una gran quantitat de tota mena de mostres vegetals. Quan m'hi passejava sentia com mai, jo que no se res de botànica, la meva petitesa i manca de coneixement del mon. La impossibilitat d'abastar tot allò servia per posar-me una mica en el lloc que em pertoca.

Advertiment als possibles lectors l'hora del dietari és suposo la de Los Angeles o un lloc perl'estil. Això fa que els dies no es corresponguin i les observacions de dijous passades escrites després de llevar-me foren datades la nit del dimecres.

Avui he acabat d'explicar Marx als meus soferts alumnes. Com sempre que explico aquest autor penso que hauria de refer l'esquema bàsic que utilitzo però atés que la nova llei significarà potser la desparició de l'assignatura, tampoc em sento gaire estimulat a fer-ho.El curiós és que malgrat el trencament que Marx en un cert sentit suposa amb la tradició liberal, el millor exemple per ilustrar la seva concepció del treball és Robinson Crusoe.
Vaig treballant el capítol quart del llibre. Wild Bunch és una altra variació sobre els temes dels perdedors. Cada cop hi veig més clar que la única reflexió alhora plausible i profitosa dins de l'àmbit de l'ética passa per la reflexió sobre aquesta figura, perquè en el mon que hem creat el joc net no té gaire cabuda. Repensar Wild Bunch des de Londres, on per cert la vaig veure al NFT fa una bola colla d'anys, em permet adonar-me d'una cosa de la que ja havia escrit però de la que no era del tot conscient. No es pot mai tornar a casa. La història d'Ulisses és falsa i és Heràclit el que tenia raó. El camí de l'exili sempre és irreversible.
Finalment han tingut lloc les eleccions i les enquestes l'han encertat prou. Tothom té motius per sentir-se una mica contents. Els partits de l'oposició han avançat de forma notable i els laboralistes han obtingut un tercer mandat històric. L'atenció mediàtica m'ha semblat molt més moderada que a Catalunya. Totes les televisions prescindeixen per exemple de la patètica cerimonia de confussió protagonitzada pels experts o polítics que comenten els resultats d'unes enquestes molt sovint no gaire encertats.

Ha canviat el temps i torna a fer un fred i un temps més aviat miserable Avui hi haurà eleccions i diuen que els indecisos del darrer moment estaven decantant-se cap al partit de Blair. Alguns col·legis avui no treballen, però el meu no ha estat d'aquests. De totes maneres no he d'anar fins a la tarda. Ahir va ser un dia perdut. Classe gairebé tot el dia i a la tarda correcció de comentaris. Em vaig anar a dormir a les 10, cosa raríssima en mi. Estava exhaust, suposo que perquè la nit anterior no havia dormit gaire. Miraré d'estudiar una mica d'anglès aquest matí. Poques ganes de gaire res.

Londres no és Paris. Però també té algunes vistes remarcables. Avui n'he gaudit d'una quan sortia del National Film Theatre. Des del pont de Waterloo, es veu molt bé la corva que fa el Tamessis i hom queda encarat enfront de Sant Pau, entorn del qual es despleguen tots els gratacels de la City. He restat una estona aturat perquè a més l'aire del capvespre era del tot agradable. La pel·lícula no ha estat pas malament. Era una reconstrucció de Big Red One, a la qual se l'han afegit cinquanta minuts que no s'havien vist mai. Contra l'opinió de la crítica londinenca, la película no queda gens desllavaçada. És un film estrany en primer lloc perquè és completament anacrònic, és una pelicula com les d'abans, posterior a Apocalypse Now o The Deer Hunter. Si que és cert però que hi ha una veritat, la del caràcter de viscut real, que els hi manca al treball de gents com Cimino o Coppola. Marvin està molt bé, en aquell moment tenia un pes a la pantalla semblant al que ara pogui tenir Clint Eastwood i allò que la película potser no té en profunditat simbòlica, ho guanya en plausabilitat
Vaig llegint el llibre de Gray. Precisament el llibre sobre Al-quaeda que ha estat traduït al català. Val certament la pena. L'horitzo de treball que ell proposa és del tot encertat.Valdria la pena fer una genealogia filosòfica del mite del lliure mercat, que fora l'exigència del moment. Potser aquí a Londres en podria tenir l'oportunitat de fer alguna cosa.
N'estic enamorat cada cop més del personatge de Felson. Potser perquè tot plegat la única pregunta moral bàsica que no pot ser ajornada i sobre la que cal pensar és precisament sobre el significat que té éssser un perdedor. Suposo que malauradament m'agraden més els perdedors que els guanyadors i segueixo creient a la solidaritat dels escruixits, però avui 2 de maig queda a la petita història com un dia més de constatació que jo més aviat soc tonto.

Avui és u de maig i no es preveien els incidents que semblen ser típics en aquesta ciutat, en una data com la d'avui. En tot cas he estat voltant una mica per Oxford Street i i aquest no és tradicionalment un punt conflictiu. Ha fet un dia d'una calor gairebé estiuenca i el passeig pel centre no ha estat especialment agradable.
Torno a estar-hi sol en principi fins el dimecres a la matinada. Passo la tarda a casa corregint i endegant una mica el tema de la Llull. Ahir vaig anar a sentir els concerts de Brandenburg a Saint Martin in the fields, una experiència que tenia moltes ganes de viure. Saint Martin és un nom que associo als primers discs de vinil que vaig comprar quan era un adolescent. En concret crec recordar que seva era la grabació que vaig adquirir de les quatre estacions de Vivaldi. L'esglessia té fama d'ésser una de les més belles de Londres i certament és un model molt repetit en els països anglosatxons. L'execució de l'obra no fou ni molt menys perfecta, però em vaig sentir emocionat potser per d'altres raons. Un cop més la diferència amb casa meva era aclaparadora. L'edifici fou construït el 1720. Com tantes altres coses de Londres és un testimoni vivent de la cultura il·lustrada, quelcom que a nosaltres encara ens manca. La decoració seguint la tesi de Pla fou feta per Italians i la tradició musical és tan llunyana com la construcció de l'edifici. De fet, Handel havia tocat en aquella esglèssia. El nom mostra un origen semblant al del nostre Sant Pau del Camp, és a dir, un lloc de culte en principi fora dels límits de la ciutat medieval. Ara es canvi està emplaçada a Trafalgar, potser el centre sentimental de la ciutat.
He endegat la tercera part del llibre i estic molt satisfet del tractament que he fet d'aquest pobre desgraciat que és Eddie Felson. Tot tractant el seu film he esdevingut conscient d'una universalitat de la seva peripècia de la que potser no era conscient i he après alguna cosa que també es valida per a mi mateix i per qualsevol dels que estem obligats a pensar-nos d'una manera o altra com a perdedors.
Per acabar avui, citaré un parragraf d'un llibre que estic llegint i que m'ha impressionat. El llibre es diu black hearts i tracta de la Russia actual. El periodista narrador troba una jueva supervivent del Gulag i dels camps de concentració nazis i li fa la pregunta, com diria el nostre president del milló, qui era pitjor Hitler o Stalin? La dona no dubta: Stalin, Hitler al capdavall només matava els seus enemics.