Per tot arreu hi ha commmemoracions del final de la segona guerra mundial. És el seixanta ani- versari de la seva finalització i només en queden quatre per celebrar el setanta aniversari del començament. A aquesta ciutat la memòria de la segona guerra és especialment poderosa i de fet no calen articles als diaris com imagino que hi haurà hagut a Espanya. Des de que hi soc aquí crec que cada nit he trobat un programa sobre la segona guerra a la televisió (de fet l'obsessió britànica per la història és realment sorprenent i molt més gran em sembla que la de qualsevol país veí. Els britànics no semblen estar gaire avergonyits de res, cosa que no és pot dir del francessos, dels alemanys, ni molt menys dels castellans o catalans sovint avergonyits pel fet de simplement existir o no existir) Per això la commemoració més important fou un concert a Trafalgar Square on artistes actuals cantaven cançons de l'any quaranta (em sembla) Vaig veure a Cliff Richard, que contra el que alguns podien esperar no està mort i més és el principal lider d'imatge dels gays britànics. De fet, prescindeixo del concert i mirem un altre canal on fan una recopilació dels cinquanta millors singles numero ú de la història. Ens ho empassem tot, moguts per la curiositat de saber quin serà el primer. El nostre pronòstic compartit és però equivocat. El més popular no és un single dels del Beatles, que queden en tercer lloc (superats fins i tot per la Rapsody Bohemy de Queen) sinó l'Imagine del John Lennon, cosa que crec que només es pot interpretar com que el nivell d'iidiotesa al mon és manté des de 1970, en el millors dels casos, estable.
Ahir vaig veure Johny Guitar, cosa que no feia potser des de fa vint anys, a Catalunya no va ser mai recuperada pel DVD. És certament una de les pel·lícules més curioses de la història del cine i també de les més influents. Els francessos han estat copiant-la i refent-la durant gairebé trenta anys.
Digui el que digui l'Avui, viatjar no empobreix. De fet, és la millor manera de viure. Encara més és la única manera real de viure i una de les poquíssimes coses que justifiquen la vida. Fora del viatjar la resta és sobreviure o dit de manera més plana, vegetar.