Tànger

Vista des del mític café Haza
Xebxaouen des del Kasab
Casa blava a Xebxaouen
Asilah

Tànger des de la finestra de casa del Javier

Regresso a Gatwick ahir després d’uns dies al Marroc, concretament a Tànger, on m’ha acollit l’hospitalitat asturiana de Javier que havia estat professor a Londres i ara ho és a aquesta ciutat. Després del fred hivernal, ve de gust el clima tebi i la llum que en aquest temps hom pot trobar a la ciutat marroquina. Tànger és una ciutat gran que sobrepassa el milió d’habitants. Les seves expectatives de futur són evidents per la seva situació estratègica, però l’enyor per un passat esplendorós també ho és, perquè la situació de ciutat internacional em sembla a hores d’ara la millor opció possible i no em desagradaria gens per la meva ciutat. Malgrat les previsions els dies han estat relativament tranquils, en part perquè la situació marroquina és diferent d’altres països del mon àrab. La monarquia és popular de debò i la situació política i econòmica ha millorat en els darrers temps. Potser no prou per homologar-se amb els països del nord del mediterrani, però sí per crear una sensació de progrés. Tanmateix la situació de revoltes és ben explicable considerant el cost de la vida a aquest països i els ingressos dels seus habitants. La desproporció és brutal i Tànger està massa ple de llocs, als quals no pot ni somniar d’entrar la major part de la població. Una situació perfecta per l’engendrament del ressentiment. Hom acostuma a dir que la clau del progrés passa pel naixement d’una classe mitjana als països emergents, però no acabo de veure clar per què cal una classe mitjana al Magreb, quan a Europa està desapareixent. Aquest és un dels enigmes que voldria que algun dia m’expliquessin. En tot cas, suposo que alguns canvis es donaren perquè una oligocràcia tan concentrada resulta poc competitiva enfront de les nostres versions d’oligocràcia que fins i tot poden aparentar ser una altra cosa. Caldrà anar amb compte, però, perquè encara que els nostres mitjans “independents” parlin del món àrab com si estigués a una altra galàxia, els beneficis de tota aquesta immensa acumulació de ma d’obra barata ha estat un dels fonaments de la “nostra” prosperitat.

A més de Tànger vaig conèixer dos llocs del tot recomanables. El primer és Asilah una vila d’origen portuguès a la vora de l’oceà. L’ interval de costa entre Tànger i Asilah és encara pràcticament verge tot i que ja hi ha plans d’inversió saudí per malmetre, suposo, la costa. El segon és Xebxaouen ja dins del Rif, un poble de muntanya on es refugiaren els andalusos expulsats per Felip III. El poble conserva la seva herència cultural i em va fer pensar a la devastadora guerra que tingué lloc entre aquelles muntanyes i que tan decisiva, negativament, va resultar pel passat del nostre país. L’escenari general reflectia bé els textos que vaig llegir sobre aquella guerra en la què el comandament de l’exercit espanyol va fer-se amb un lloc de primer ordre a la història de la incompetència militar.

Bath again

els banys romans al vespre
la plaça circular
El número 1 del Royal Crescent
El Royal Crescent

N’havia estat una altra vegada, però no duia càmera fotogràfica. No cal parlar gaire més doncs però si ensenyar una miqueta d’aquesta ciutat, que és segurament la més bonica d’Anglaterra. Un lloc aparentment aturat al segle XVIII, el qual, comptat i debatut, no era un mal lloc per aturar-se. Fins i tot les restes romanes, també les millors dels país, recorden quasi més el XVIII que no pas Roma.

Imatges de Salvador

Nostre sennyor de Bonfim i també Oxala
La platja de Boa Viagem el dia de cap d'any

Jordi a Itapoa

Interior de San Francesc
Morro de Sao Paulo
Prova de Carnaval la nit de reis a la Cidade Alta
El Largo del Pelouriho, centre neuràlgic de la Cidade alta
Ball pels carrers la vígila de cap d'any
L'elevador Lacerda

Salvador

Des de fa una setmana he reprès la meva rutina diària. Prèviament vaig passar els dies de Nadal amb la família a Barcelona i després vaig fer una setmana de vacances a la ciutat de Salvador de Bahia, un dels llocs del món que tenia més ganes de conèixer (un interès que en un cert sentit comparteixo amb el meu nebot Marc). Això em va permetre d’entrada complir una vella aspiració, veure l’altra banda del cel, cosa que no havia pogut fer mai fins a la nit d’entrada d’aquest any.

En poc temps he pogut veure poca cosa. L’estat de Bahia té unes dimensions semblants a les de França i Espanya juntes i ni tan sols podria dir que he vist una part significativa; de Brasil en general no cal parlar-ne. He vist una mica més la capital, Salvador. Les expectatives eren molt altes i no han estat decebudes. La part més antiga de la ciutat és l’anomenada Cidade Alta. Objecte d’una regeneració massiva des de finals dels vuitanta quan fou declarada patrimoni de l’humanitat, el seu aspecte a hores d’ara és magnífic i permet gaudir d’un conjunt molt assolit d’arquitectura barroca. Es diu de Salvador que té 365 esglésies, però dos són particularment interessants: la de Sant Francesc, que té la decoració més exuberant de la ciutat i la del Nostre Senyor de Bonfim., la qual, fora ja de la cidade alta, constitueix un lloc clau per fer-se alguna noció del sincretisme que, com a Cuba, predomina a la vida religiosa de Salvador. La imatge de Crist que presideix l’església no és només una representació de la segona persona de la trinitat, sinó també d’Oxalà, un dels orixes, les divinitats importades d’Àfrica, més importants.

Visitar Salvador és de fet una mica visitar Àfrica. El substrat ètnic és primordialment negre i no només la religió sinó la cuina i la música recorden aquest continent. La ciutat fou la primera capital del Brasil. Ara és només capital d’un estat que no figura entre els més pròspers del país, però manté una personalitat important en l’àmbit cultural i especialment en el musical. Les oportunitat i els llocs per gaudir-ne de la música són innumerables, especialment en aquest moment de l’any quan s’intensifica la preparació del seu carnaval que passa per ser el més celebrat del país, superant fins i tot Rio.

Salvador és una ciutat que viu del turisme, amb la qual cosa la temptació del parc mediàtic hi és certament ben present, tot i que aparegui compensada per una vitalitat associativa i cultural molt marcada. La regeneració feta a la cidade alta ajuda a corroborar aquesta impressió. Sembla que hi hagué l’habitual expulsió dels habitants originaris per fer bonic un barri que, contra allò que diu la llegenda negra, és de fet molt segur, això sí, perquè està literalment pres per la policia. La sensació canvia radicalment quan t’allunyes de la zona definida com turística i monumental i arriba a ser depriment a la cidade baixa on una molt bona part dels edificis està feta mal bé i on l’ambient én general és més aviat tristot. La diferència la cidade alta i la baixa no és metafòrica. Un ascensor de més de 50 metres d’alçada uneix els dos barris, així com diferents funiculars. Evidentment també estan units per carrers de mal passejar per diferents raons.

El millor record que em duc segurament és de l’animació de les seves platges. Nosaltres estàvem hostatjats al barri de barra, just enfront del porto da barra on hi ha una platja d’aigües sorprenentment netes per ser una platja urbana. Les aigües són molt tranqui-les perquè estan dins la badia i també per això està encarada a Ponent, cosa que la fa un dels llocs més apreciats pels soteropolitans per veure la caiguda del sol. Allò sorprenent és però la seva animació. Diria que les platges són per Salvador, allò que els parcs són per Londres. Tants els dies que em vaig llevar a les sis, com les nits, a les primeres hores petites, hi havia gent banyant-se, fent esport o simplement prenent la fresca. La platja està il·luminada de nit, tant a la sorra com els primers metres del mar. Més enlla de barra, comença l’orla, vint i cinc kilòmetres de platja sovint rocosa i d’aigües més braves perquè es tracta de l’Atlàntic. La darrera d’aquestes platjes és Itapoa on Vinicius i Toquinho passaren, com a mínim, una tarda. Nosaltres també vam ser-hi una tarda, però sense la cachaça que calia no varem arribar a sentir la terra rodar.

Fora de Salvador, no hi hagué temps per gaire. Visitarem Santo Amaro, un lloc provincial i tranquil, bressol del gran Caetano Veloso; Cachoeira, tan interessant arquitectònicament com la capital i a més la capital del Camdoblé amb la seu de la germandat de la bona mort i Morro de San Paulo, una illa amb unes platges que no tenen res a envejar les de les Maldives i on no hi ha cap construcció de més de dos pisos.

Xina (IV): per acabar

El riu Li, prop de Fuxi
Buda reclinat al temple dels tres Budes de Sanghai
El darrer vestigi del Sanghai dels trenta: la banda de jazz del Peace Hotel. Aquí el moment culminant de la seva actuació amb la canço Frenesi

Nenufars a les munstanyes que envolten Yangtzuo
El riu Li prop de Yangtzuo
La mesquita de Xi'an

La gran pagosa de Xi'an
El temple de Confuci a Bei-jing

El meu record literari més antic de la Xina parla d’un alt dignatari que es jubilà per dedicar-se a construir un laberint i escriure una novel·la, però el laberint no fou trobat mai i la novel·la no semblava tenir ni cap ni peus. Aquestes aspiracions parlaven d’una cultura d’alta volada. Mentre viatjava aquest agost un dels llibres que duia era una historia de la filosofia xinesa, la qual servia també per donar testimoni de la seva vitalitat intel·lectual i del fet que, al capdavall, Husserl estava equivocat. La supervivència de la tradició és problemàtica després de dos segles desoladors i haver viscut l’experiment de desculturació integral més gran mai realitzat, la revolució cultural. Sembla, pel que he sentit dir, que el confucianisme, una mena de neoconfucionisme, està esdevenint novament el pensament hegemònic. No puc dir gaire res més. La devoció pel consum sembla produir-se a la manera aisàtica, és a dir, molt més radicalment que a Europa, però també es pot constatar una vitalitat important als temples, no només turística, i pràctiques de la cultura tradicional, com el tai-chi, als parcs públics.

Xina (III): la gran muralla

Aquí a les fotos la tenim. La principal atracció turística de la Xina, una de les set meravelles del món i l’única construcció humana, segons diuen, visible des de l’espai, tot i que no estic del tot cert que això sigui veritat. És també el símbol més clar del país com a expressió més clara de la seva voluntat d’aïllament de la resta de l’univers; una obra abassegadora per la seva magnitud i, de fet, inútil perquè no va servir per aturar la invasió dels mogols ni la dels manxús. Fou motiu d’inspiració per a Kafka i també pel camarada Mao, el qual afirmà que ningú no és un home sinó l’ha pujada. Diversos trams són fàcilment accessibles des de Beijing i tot i que d’entrada l’aglomeració de turistes sigui esparverant, amb unes mínimes ganes de caminar, en pujada és clar, hom pot arribar a indrets tranquils i relativament buits.

Xina (II): Mao Zedong

Aquests darrers dies he trobat molt poca gent capaç de parlar anglès, cosa que feia la comunicació ben difícil. Tanmateix no sembla arriscat mantenir que el prestigi de Mao-Tse-Tung, el fundador de la República Popular Xinesa segueix sent molt gran. Vaig parlar de Mao a una altra entrada d’aquest dietari, tot comentant la biografia que havia aparegut fa uns cinc anys en llengua anglesa. El tema té per mi una certa importància, perquè he conegut molta gent que es definia com maoista sense tenir-ne ni idea que, en termes absoluts, el gran timoner és possiblement el major assassí massiu de la història. Tot el que vaig sentir responia però a judicis positius i és un fet que el cada cop més important turisme interior té com a lloc obligat de peregrinació, el mausoleu de Tian-na-men on, a l’estil de Lenin, està exposat el cos momificat del líder comunista.

Evidentment una possible explicació, i en algun sentit suficient, és la manca d' informació real del poble xinès, sotmès a un règim d’estricta censura informativa. És plausible, però, pensar que fins i tot si hi hagués un major coneixement de Mao i es desmitifiqués la seva figura, els xinesos seguirien atorgant a Mao un lloc preferent a la seva història. Més enllà dels seus mitjans o d’una ideologia, que no és important pels xinesos, ni ho era per ell mateix, els triomfs de Mao són victòries sobre l’Occident colonial que havia aixafat i humiliat Xina durant més d’un segle (Un Occident del que paradoxalment formava part Japó). Sortint de la nostra península del continent asiàtic, les consideracions que giren entorn del colonialisme són molt més fructíferes per a mirar d’entendre alguna cosa que no pas les ideològiques. Per nosaltres la Xina actual és un lloc contradictori i paradoxal, els xinesos segurament ho veuen d’una altra manera. El comunisme fou un instrument i ara l’economia de mercat és una altra, però tots dos són únicament eines.

Xina (I)

El temple del cel a Beinjing
La primera excavació de Xi'an
L'arquer
El bund de nit
Pudong de nit

Fa ara tres dies que he tornat de la Xina. És difícil dir alguna cosa sense caure en el tòpic o a la generalització més banal. El viatge ha estat curt i la immensitat del país en tots els sentits és aclaparadora. Abstenir-se de fer enunciats molt universals sembla en aquest cas un principi mínim de saviesa o, si més no, de sentit comú. Parlaré doncs així no tant de les perplexitats que són moltes, el destí d’aquest país és ben incert i aquest destí condicionarà el de la resta del planeta, com de les poques certeses que en puc tenir a hores d’ara, dels records dels llocs i les coses que em feren una impressió més viva i duradora. Parlaria fonamentalment de tres coses: en primer lloc, el temple del cel de Beijing. No és l’atracció turística més coneguda de la capital, però és, des del meu punt de vista, el seu edifici més harmoniós; la millor representació de l’ideal estètic xinès, és a dir, de la civilització, junt amb la grega, més preocupada per la idea de bellesa. Era l’únic lloc de la ciutat visitat per l’emperador normalment reclòs a la ciutat prohibida. La finalitat, dos cops a l’any, era pregar per les bones collites, un acte humil que d’alguna manera patentitzava on finalment era el poder real, malgrat la magnificència de la cort imperial.

El segon lloc és a Xian i es tracta dels famosos guerrers, per a ser precís d’un d’ells, l’arquer que fou l’únic que no ha estat reconstruït. Vaig veure l’escamot que va fer cap al Fòrum el 2004 i la impressió que em produïren fou mínima. L’exposició de l’exèrcit sencer al primer pavelló de l’excavació és una altra història. Allò més impressionant, però, és que la part del complex funerari recuperada és encara molt petita i hi ha figures per trobar i refer durant dècades i dècades. La figura de l’arquer em va semblar perfecta. Ella sola hauria de merèixer un lloc destacat a la història de l’art. Imaginar aquesta perfecció reproduïda fins gairebé l’infinit produeix vertigen. Com a les piràmides o al Taj Majal, la contemplació d’allò que amb el cap fred només es pot interpretar com una follia ens recorda el caràcter sovint només aparent de la distinció entre cultura i barbàrie.

Fill d’una gran ciutat tinc una tirada per la contemplació dels paisatges urbans. Enculturat dins d’una noció de l’urbanisme com a espectacle, New York sempre ha estat un dels meus referents ideals. En aquest sentit, la ciutat de Sanghai, constitueix un centre de primer ordre, en concret, el lloc que defineix el cor de la ciutat: les dues vores del riu on s’enfronten d’una banda els edificis del Bund, els edificis construïts a principis del segle passat seus de les companyies financeres, i a l’altra banda, el barri de Pudong, amb els gratacels més nous i espectaculars testimoni del poder de la nova Xina. Cada edifici té el seu interès, però el dos conjunts són magnífics tant a una banda com a l’altra.

Mid Wales

La ciutat d'Abreyswith
Platja gal·lesa
Castell d'Harlech
El parc del pont del diable

El pont del diable (tres ponts en realitat)

L’acabament del trasllat i un improvisat paper de guia de la ciutat de Barcelona, m’han fet impossible prendre cura del dietari. Espero que després del 20 podré reprendre’l perquè m’agradaria fer una mica de balanç de la meva estada com a funcionari de l’exterior i començar la darrera època d’aquest dietari que possiblement es perllongarà fins l’abril vinent, si els meus plans de futur funcionen. De moment acabaré fins llavors amb les imatges de la meva darrera excursió pel Regne Unit. Es tracta de les zones que les guies defineixen com a Mid-Wales, centrada més o menys entorn de la ciutat d’Aberystwyth, un dels llocs d’estiueig molt populars fins l’arribada dels tour operators. La ciutat però es manté prou activa perquè hi resta un bon nombre de fidels i també perquè és un dels focus més actius de la cultura gal•lesa. No és molt conegut, i cal dir-ho, que Gales és un dels països amb millors platges d’Europa, tot i que hom no pot oblidar el neopré si vol visitar-les. Fou a un petit poble de l’interior, on vaig veure la final i el gol d’Iniesta, envoltat d’holandesos que feien les seves vacances caminat pel país. A diferència dels seus jugadors, la seva esportivitat fou absoluta i em felicitaren efusivament en acabar el partit.

Museus alemanys

Postdamer Platz, l'obra mestra de Kirchner
Detall de la Madonna Sistina de Rafael
Mostres amb olors per orientar els gossos

Avui ha estat el meu darrer dia de servei actiu al Cañada, amb la qual cosa es clou un període ben definit de la meva trajectòria professional. Quan vaig començar el dietari, fa una mica més de cinc anys, la meva idea era acabar-ho, si fa no fa, tal dia com avui. Ara sembla que finalment la meva estada tindrà continuació el curs vinent uns mesos, la qual cosa farà que el dietari es perllongui fins la primavera vinent, si no passa res. Avui he tingut un sentiment de gran alleujament quan he deixat les claus i he buidat el meu prestatge. L’experiència personal ja estat bona, però la professional no gaire. En entrades futures voldré fer una mica de balanç, avui però prefereixo parlar d’algunes de les coses que tinc pendents després d’aquest demencial mes de juny. Una de les que vaig parlar no fa gaire era dels museus alemanys.
En concret vaig visitar tres que em feren una impressió considerable, cadascun d’ells a una de les ciutats que vaig visitar. A Berlín el museu fou la Neue Nationalgallery, molt a prop de la postdamerplatz en un edifici obra de Mies Van der Rohe. La col•lecció recull art alemany des del 1900 al 1945 i és potser l’únic museu on les absències són tan importants com les presències. Els fons dels museus foren una de les fonts principals per a la famosa exposició organitzada pel nazisme sobre art degenerat i des de llavors moltes obres varen desaparèixer (algunes passant primer per les parets de la casa de Göring). Una reproducció en Blanc i negre omple el buit deixat per aquestes obres perdudes. Quan hom parla d’Alemanya hom pensa a la musica o la filosofia i acostuma a associar la pintura a llocs més lluminosos. Una mirada a aquest museu, amb la seva col•lecció d’artistes relativament poc representats fora del seu país, demostra però la insensatesa d’aquest judici i el caràcter decisiu del seu treball. Les seves formes, via el cine americà en molts casos, defineixen les propostes iconogràfiques més característiques de la contemporaneïtat.
El segon museu que vull esmentar és la galeria dels mestres antics situada al zwinger de Dresden. Una col•lecció notable perquè a priori és difícil d’imaginar que en una ciutat de dimensions més aviat petites es trobi una col•lecció a l’alçada de les millors del continent. No hi ha cap pintor important que no estigui representat i sovint amb obres que de manera poden ser considerades de segon ordre. L’obra més emblemàtica però és la Madonna Sistina de Rafael Sanzio, especialment pels dos personatges de més amunt que tot i trobar-se a les botigues de souvenirs de tota Italia no són pas italians (ja que ni viuen ni treballen al país de Berlusconi)
El tercer museu del que vull parlar es troba a Leipzig i no té un caràcter artístic sinó històric. És el museu dedicat a la repressió de la Stasi que fou inaugurat poc després de la reunificació i que es troba al mateix edifici on la Stasi tenia el seu quarter general. La policia política de la DDR conjugava la voluntat repressiva del règims totalitaristes amb la maleïda eficiència germànica, cosa que la feu especialment temible. L’exposició és una mica atapeïda però, en general, ho explica molt bé. Prenen cura dels museus associacions d’antics dissidents que prenen cura de la continuïtat de la memòria d’aquesta experiència.

Alemanya en Primavera

L'esglesia de Sant Tomàs a Leipzig, on treballà i està enterrat J.S. Bach
La catedral i el castell de Dresden
El zwinger de Dresden
La Frauenkirche de Dresden
Interior del Reichstag
La porta del mercat de Pergam
El sony center a Berlin

He passat les darreres vacances de Half-term, a finals de maig, a Alemanya i he estat extraordinàriament a gust. És una qüestió per pensar a fons, perquè després d'una setmana ja em semblava que començava a articular un cert discurs mental en alemany, mentre que després de sis anys, ben bé en anglès no ho he fet mai. Potser és una qüestió relacionada amb l'estructura del meu cap i la lògica de tots dos idiomes. En tot cas, van ser uns dies ben aprofitats. Primer vaig fer cap a Berlin, on vaig tornar a alguns dels llocs que més m'havien agradat a la meva primera estada. Entre les coses noves per a mi, la més extraordinària fou sense dubte el bust de Nefertiti que no estava exposat quan vaig arribar per primera vegada. Sense dubte és un dels objectes més fascinants que hagi vist mai.

Després vaig arribar a Dresden, anomenda pels alemanys, la Florència de l'Elba. La comparació no és gaire exagerada. La reconstrucció ha estat molt reeixida i la ciutat és una fita indispensable, especialment pels amants de l'arquitectura barroca. Leipzig és menys monumental però més animada. La ciutat ofereix oportunitats com la de fer un àpat a un edifici de restauració citat per Goethe al Faust que encara perviu, però allò més important a Leipzig és tot el que té relació amb la història de la música. Wagner és el seu fill més anomenat, però la figura més vinculada a la ciutat és la de J.S.Bach, el qual visqué gairebé trenta anys a la ciutat, on tingué un moment de fecunditat incomparable que el dugué a composar una cantata per setmana durant quatre anys. Deixo per a una altra entrada parlar d'alguns dels museus que vaig veure aquells dies.