The soane's museum

L'interior
El banc d'Anglaterra

Aquesta és la darrera setmana que viuré com a londinenc. Després de marxar dissabte vinent ja només tornaré alguns caps de setmana. També passaré uns dies a l’estiu, però ja dins del període de vacances. Faig així la meva darrera visita a un museu com a veí i trio un de molt específicament londinenc, el Sir John Soane’s Museum, prop de Holborn a Lincoln fields 12. Soane fou un important arquitecte d’estil neoclàssic autor de l’edifici, entre molts d’altres, del Banc d’Anglaterra, edifici familiar per a tothom perquè quasi totes les ciutats en tenen alguna còpia. Fou també l’arquitecte de casa seva i a la seva mort, decebut amb els dos fills que no mostraren cap de les seves inquietuds, decidí donar la casa i els seus continguts com legat al país. Els continguts són ben variats: hi ha el sarcòfag de Teti I, diversos objectes procedents de les primeres excavacions a Pompeia, tota una sèrie de Hogarth, the raké´s progress i algunes obres de Canaletto. La casa és molt curiosa perquè en feu diversos experiments d’espai. Tot i ser molt gran per viure resultà ben petita per la col·lecció d’objectes que acaben fent un efecte aclaparador. Hi val la pena anar com a mínim dues vegades. Un dia qualsevol per fer-se una idea dels objectes que són dins i, com varem fer nosaltres dimarts passat, aprofitar la visita del primer dimarts del mes al vespres quan es mostra la casa il·luminada només per espelmes. La cua és considerable, ens va costar hora i mitja entrar-hi, però l’atmosfera de la casa és francament reeixida amb la il·luminació pròpia de l’època. .

Vermeer a Dulwich

Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Judith Leyster

L’època daurada de la pintura holandesa comptà també amb algunes pintores importants. A Haarlem contemporània de Haals hi ha la figura de Judith Leyster, una de les primeres dones a registrar-se al gremi de pintors d’aquesta ciutat. Relacionada amb Franz Haals de qui potser fou deixeble. Alguna de les seves obres van ser atribuïdes a aquest pintor, erròniament. L’estil és semblant sense cap mena de dubte però Judith tingué una personalitat pròpia i de totes les pintores d’aquell període, n’hi hagueren unes quantes llavors als països baixos, fou la que cultivà una varietat de gèneres més ample. Malauradament el seu matrimoni el 1636, amb un altre pintor, suposà el final de la seva carrera pictòrica.

El llibre dels morts

Després de Hereafter i Biutiful seguim amb el tema del més enllà. El British ha fet aquest hivern una exposició sobre el llibre dels morts, el text que havia d’ajudar als acabats de morir en el seu trànsit al més enllà. Com que els temps no estan per alegries, quasi tot el material de l’exposició té origen al mateix Museu, però tot i així val la pena, perquè la col·lecció de papirs mostrada, normalment no oberta al públic, és extraordinària, també hi ha exposades algunes mòmies de la col·lecció. El darrer espai exposa el papir de Nesitanibheru, el qual omple un semicercle de l’espai central del museu. L’itinerari informà exhaustivament de tot el que feia referència al destí després de la mort. El trànsit era ben complicat i la funció dels papirs era fer de guia per ajudar l’esperit a trobar el seu destí. Els codís exposats són el precedent més antic de la idea de judici final. La diferència és que als Déus egipcis se’ls podia enredar, o com a mínim el pas al més enllà responia a funcionarial actitud de tenir els papers que calien, i potser a això fa al·lusió Plató al Gorgies. Hi ha també moltes al·lusions i mostres del que segurament és la versió, més antiga, del joc de l’oca, el senet. De fet, qui conegui aquest joc, té més o menys una idea del que significa el trànsit envers la vida millor que pels egipcis era literalment això, com aquesta vida, però millor. Potser per això, aquesta altra vida no era universal, per tothom. Fora molt malvat donar-li a un esclau la vida eterna

The laughing cavalier

Tenint temps és del tot recomanable fer un tomb pels museus petits de Londres. No tenen evidentment el nom dels grans però sovint tenen joies que per sí soles donarien nom al museu d’un altre ciutat. Un d’aquest museus és la Wallace Colection, al darrera del lloc més evitable de Londres Oxford Street, on es troba el senyor que tenim aquí al damunt. Franz Hals ho va pintar al segle XVII final de la dècada dels vint. Ningú no té ni la més remota idea de qui era i de fet el títol amb el que és conegut, the laughing cavalier, tampoc és del tot encertat. Pel vestit que porta i pel fet que el quadre només podia ser un encàrrec podem suposar que el cavaller havia fet sort. Des de que el vaig veure fa uns anys el quadre em va agradar molt. Segons els entesos, el quadre és important perquè suposa una revolució dins del gènere del retrat, la desaparició de tot estatisme i formalisme. La utilització de pinzells més petits permet una cura precisa del detalls i produir una sensació de major immediatesa. La vivacitat de l’expressió és, d’això no hi ha cap mena de dubte, incomparable.

The Glasgow Boys

To pastures new de James guthrie
A Hind's daugther de James Guthrie
A funeral service in the Highlands de James Guthrie

The white Drake de Joseph Crawhall

La Royal Academy ha fet fins fa poc una exhibició sobre els Glasgow Boys, un grup de pintors d’aquesta ciutat escocesa que a finals del segle XIX tingueren un paper predominant al panorama artístic britànic. Més amunt hi ha algunes mostres dels seus treballs i he de confessar la meva predilecció pel White Drake, l’ànec blanc. Quan vaig visitar Gran Bretanya per primera vegada, farà aviat vint i sis anys, no vaig visitar aquesta ciutat. Hom recomanava passar-hi de llarg per raons semblants a les que ningú no pensava llavors que Barcelona fos una ciutat amb interès pel turisme. De fet, la decadència de Glasgow era molt més accentuada que l’impacte de la crisi de llavors a Barcelona. Tanmateix, la decisió no era del tot encertada. Ja vam parlar de la importància del legat de Mckintosh el qual de fet cloïa una època d’esplendor en la qual aquesta ciutat era la cinquena d’Europa i la segona de l’imperi britànic.

Tots aquests pintors es formaren a Paris, però cap d’ells optà per seguir el camí que llavors estaven obrint els impressionistes, massa radicals segurament des del seu punt de vista. Com els impressionistes s’aprofitaren de les noves possibilitats materials proporcionades per la industria moderna, però el camí que varen seguir deu més a un pintor com Millet i en general a les tendències naturalistes. Les seves temàtiques no s’allunyen però gaire de la dels impressionistes, amb els quals també compartien enemics: la pintura acadèmica. Com ells estaven força interessats per la captació de la naturalesa, tot i que no varen intentar produir les seves obres fora de l’estudi, i per la captació de la vida moderna, les escenes de la vida a la ciutat. El seu moment més intens fou el de l’exposició internacional que va tenir lloc a Glasgow el 1888, a la qual varen prestar la seva contribució. Després del 1890 el grup es dispersà i encara que la majoria dels seus membres seguiren practicant la pintura, emprengueren camins diversos.

Canaletto a Londres

Vaig descobrir la pintura de Canaletto gràcies al Centre de Cultura Contemporània que fa molts anys va organitzar una exposició sobre el caràcter urbà del pintor venecià. El motiu era justificat perquè possiblement és just atribuir-li la invenció dels carrers i els paisatges ciutadans com motiu pictòric, una mena de paisatge que només havia tingut una presència episòdica als pintors anteriors. Aquest curs ha començat a la National Gallery amb una exposició sobre aquest pintor on ens compara el seu treball amb alguns dels contemporanis que varen conrear el mateix gènere, entre els quals figura el seu nebot Bernardo Bellotto, Gaspar Van Wittel, l’holandés autor de les primeres vistes de Venècia i finalment Francesco Guardi, el darrer pintor excel·lent que donà la República veneciana. Canaletto pot tenir per molts un aspecte antipàtic perquè veient la seva vida hi ha elements que recorden més un empresari triomfador que no pas un artista segons la versió romàntica. Jo crec que era un pintor extraordinari especialment per la seva habilitat per reflectir la llum a les seves obres. La fascinació del seu treball està també lligada a la despertada pel seu objecte, aquesta ciutat de Venècia que ha estat una de les realitats històriques més reeixides d’Occident com li agradava recordar a Josep Pla.

Tresors de Budapest

La Royal Academy of Arts ha organitzat una exposició d’alguns dels treballs més destacats exposats al Museu Nacional de Budapest. Com la National Gallery, aquest és un dels pocs museus que no és fruit d’una col·lecció real, sinó que fou adquirida en el temps de efervescència i pujada del nacionalisme hongarès, perquè aquests no fossin menys que les altres nacions europees. Disposà de la base de la col·lecció de la família Esterhazy, la qual dóna el títol a una de les obres més conegudes del museu: la madonna pintada per Rafael. Amb diners i en un bon moment, la col·lecció té una bona representació de pintura italiana i sobretot de pintura espanyola amb una Magdalena de El Greco i una esplèndida representació del Martiri de Sant Andreu per Ribera. Potser però la millor peça són els dibuixos dels caps de guerrer fets per Leonardo.

Gauguin

La Tate Modern està oferint en aquesta primera part del curs una retrospectiva sobre Gauguin amb les dimensions habituals de les exposicions organitzades per aquesta institució. El títol és del tot encertat, qualificant el pintor francès com maker of myth. Gauguin ha captivat la imaginació occidental amb la descripció d’un paradís que havia desaparegut després, entre altres moltes causes, del notable èxit que la predicació del catolicisme va tenir en aquelles contrades. Enlloc del paradís hi havia un ordre colonial corrupte contra el que Gauguin va exhaurir les poques forces que li quedaven al final de la seva vida (malgrat les diferències de tota mena, en una cosa coincidia amb Van Gogh: la manca absoluta de perspectives comercials per a la seva obra i aquest fet fou també determinant de la seva trajectòria). El paradís era del tot perdut, però ningú no ho diria després de veure els seus quadres. L’exposició no està ordenada cronològicament sinó per temàtiques. Impressionista per formació, Gauguin evolucionà cap a una forma, m’atreviria a dir que oposada amb un sentit del color del tot propi, m’agraden especialment els seus retrats femenins, com el reproduït més amunt, que fou el quadre que més m’agrada dels exposats. La documentació de l’època exposada ens explica que Gauguin fou vist al seu temps com un pintor-filòsof i no s’equivocaven de fet la seva obra és la millor il·lustració alhora de la vessant seductora del roussonianisme, un dels fruits filosòfics del XVIII, i un presagi de la renuncia a la cultura i l’aposta per la “naturalitat-,” que hauria de ser definidora del segle vint.

Els jugadors de cartes

Hi ha moltes coses a fer a Londres, però pels que els hi agrada la pintura, cap més important que visitar la Courtauld Gallery. Fins i tot jo recomanaria la visita d’aquest museu, emplaçat a la Somerset House al costat del riu abans, que la dels gran museus com la National o les dues Tates. El contingut és extraordinari però mai no hi ha gaire gent, la tranquil·litat és absoluta i no tenen el caire aclaparador que sovint tenen els grans museus. Fins al 16 de gener hi ha una exposició sobre els jugadors de cartes de Cezanne (és a aquest museu on es troba la millor col·lecció d’obres de Cezanne al Regne Unit). Els jugadors de cartes és una sèrie de cinc quadres fets per Cezanne, un és patrimoni del museu i s’han pogut aplegar altres dos. L’exposició es completa amb estudis i altres treballs de Cezanne preparatoris i en relació amb aquest tema, com el retrat d’un fumador que hem inclòs més amunt

Tot el material aplegat permet fer un estudi de les tècniques i de l’evolució del treball de Cezanne i sobre tot palesen la importància del dibuix previ a les seves obres. Les obres recullen un tema tòpic de la tradició pictòrica però li donen completament la volta. Normalment el joc de cartes era utilitzat per il·lustrar un vici considerat pecaminós, el del joc. El quadre de Cezanne no té cap aspecte de pecaminós. Allò que mostren els jugadors és serietat i gravetat. Hi ha un amor i un respecte pels camperols palès. El joc de cartes és una distracció però també el moment en què ells desenvolupen potencialitats humanes ben pròpies i que sovint la seva situació social els nega. Jo ja no he participat però el quadre m’ha desvetllat el record de les partides de mon pare amb els meus difunts oncles i tinc clar que al món rural eren una cosa encara més seriosa, com vaig comprovar quan vaig veure l’oncle Gerardo, en realitat el germà del meu avi, a San Vicente o el padrí del Ramon, el dia que el vaig conèixer a la Granja.

Museus alemanys

Postdamer Platz, l'obra mestra de Kirchner
Detall de la Madonna Sistina de Rafael
Mostres amb olors per orientar els gossos

Avui ha estat el meu darrer dia de servei actiu al Cañada, amb la qual cosa es clou un període ben definit de la meva trajectòria professional. Quan vaig començar el dietari, fa una mica més de cinc anys, la meva idea era acabar-ho, si fa no fa, tal dia com avui. Ara sembla que finalment la meva estada tindrà continuació el curs vinent uns mesos, la qual cosa farà que el dietari es perllongui fins la primavera vinent, si no passa res. Avui he tingut un sentiment de gran alleujament quan he deixat les claus i he buidat el meu prestatge. L’experiència personal ja estat bona, però la professional no gaire. En entrades futures voldré fer una mica de balanç, avui però prefereixo parlar d’algunes de les coses que tinc pendents després d’aquest demencial mes de juny. Una de les que vaig parlar no fa gaire era dels museus alemanys.
En concret vaig visitar tres que em feren una impressió considerable, cadascun d’ells a una de les ciutats que vaig visitar. A Berlín el museu fou la Neue Nationalgallery, molt a prop de la postdamerplatz en un edifici obra de Mies Van der Rohe. La col•lecció recull art alemany des del 1900 al 1945 i és potser l’únic museu on les absències són tan importants com les presències. Els fons dels museus foren una de les fonts principals per a la famosa exposició organitzada pel nazisme sobre art degenerat i des de llavors moltes obres varen desaparèixer (algunes passant primer per les parets de la casa de Göring). Una reproducció en Blanc i negre omple el buit deixat per aquestes obres perdudes. Quan hom parla d’Alemanya hom pensa a la musica o la filosofia i acostuma a associar la pintura a llocs més lluminosos. Una mirada a aquest museu, amb la seva col•lecció d’artistes relativament poc representats fora del seu país, demostra però la insensatesa d’aquest judici i el caràcter decisiu del seu treball. Les seves formes, via el cine americà en molts casos, defineixen les propostes iconogràfiques més característiques de la contemporaneïtat.
El segon museu que vull esmentar és la galeria dels mestres antics situada al zwinger de Dresden. Una col•lecció notable perquè a priori és difícil d’imaginar que en una ciutat de dimensions més aviat petites es trobi una col•lecció a l’alçada de les millors del continent. No hi ha cap pintor important que no estigui representat i sovint amb obres que de manera poden ser considerades de segon ordre. L’obra més emblemàtica però és la Madonna Sistina de Rafael Sanzio, especialment pels dos personatges de més amunt que tot i trobar-se a les botigues de souvenirs de tota Italia no són pas italians (ja que ni viuen ni treballen al país de Berlusconi)
El tercer museu del que vull parlar es troba a Leipzig i no té un caràcter artístic sinó històric. És el museu dedicat a la repressió de la Stasi que fou inaugurat poc després de la reunificació i que es troba al mateix edifici on la Stasi tenia el seu quarter general. La policia política de la DDR conjugava la voluntat repressiva del règims totalitaristes amb la maleïda eficiència germànica, cosa que la feu especialment temible. L’exposició és una mica atapeïda però, en general, ho explica molt bé. Prenen cura dels museus associacions d’antics dissidents que prenen cura de la continuïtat de la memòria d’aquesta experiència.

Alemanya en Primavera

L'esglesia de Sant Tomàs a Leipzig, on treballà i està enterrat J.S. Bach
La catedral i el castell de Dresden
El zwinger de Dresden
La Frauenkirche de Dresden
Interior del Reichstag
La porta del mercat de Pergam
El sony center a Berlin

He passat les darreres vacances de Half-term, a finals de maig, a Alemanya i he estat extraordinàriament a gust. És una qüestió per pensar a fons, perquè després d'una setmana ja em semblava que començava a articular un cert discurs mental en alemany, mentre que després de sis anys, ben bé en anglès no ho he fet mai. Potser és una qüestió relacionada amb l'estructura del meu cap i la lògica de tots dos idiomes. En tot cas, van ser uns dies ben aprofitats. Primer vaig fer cap a Berlin, on vaig tornar a alguns dels llocs que més m'havien agradat a la meva primera estada. Entre les coses noves per a mi, la més extraordinària fou sense dubte el bust de Nefertiti que no estava exposat quan vaig arribar per primera vegada. Sense dubte és un dels objectes més fascinants que hagi vist mai.

Després vaig arribar a Dresden, anomenda pels alemanys, la Florència de l'Elba. La comparació no és gaire exagerada. La reconstrucció ha estat molt reeixida i la ciutat és una fita indispensable, especialment pels amants de l'arquitectura barroca. Leipzig és menys monumental però més animada. La ciutat ofereix oportunitats com la de fer un àpat a un edifici de restauració citat per Goethe al Faust que encara perviu, però allò més important a Leipzig és tot el que té relació amb la història de la música. Wagner és el seu fill més anomenat, però la figura més vinculada a la ciutat és la de J.S.Bach, el qual visqué gairebé trenta anys a la ciutat, on tingué un moment de fecunditat incomparable que el dugué a composar una cantata per setmana durant quatre anys. Deixo per a una altra entrada parlar d'alguns dels museus que vaig veure aquells dies.

Dibuixos renaixentistes

L’exposició que actualment mostra el museu britànic és d’un interès extrem per tots els interessats a la història de l’art. Consisteix en una exposició de dibuixos renaixentistes provinents de la pròpia col•lecció del britànic i de la florentina galeria dels Uffizi. Gairebé tots els gran noms del renaixement hi estan presents, des de Fra Angelico fins a Leonardo passant per un rar dibuix de Tizià. Atesa la dimensió de les figures compreses fora ociós parlar del valor artístic de la major part dels treballs exposats. Però, com és habitual en aquesta institució, el valor didàctic de l’exposició és també de primer ordre. L’aparició del dibuix és una novetat connectada essencialment a millores a la manufactura i el comerç que permeteren als artistes renaixentistes disposar un instrument bàsic, poc a l’abast dels artesans medievals: el paper. La paraula dibuix en italià es tradueix com disegno, la qual és traduïble també com a disseny i aquest fet revela la importància d’aquesta activitat i dels dibuixos mostrats. A molts llocs de l’exposició es fa palès el caràcter d’esboç o prova que tenien aquests dibuixos, element fonamentals dels treballs dels tallers. Més amunt, he inclòs un que em va agradar especialment. L’autor és Uccello, el qual el dibuixa 150 anys abans que Galileu escrigués que la naturalesa és un llibre escrit en caràcters matemàtics i que fa certament palès que cap idea, ni les filosòfiques, surten del no-res.

Manrique i Lanzarote

Des de divendres soc a Lanzarote. Busco fonamentalment tres coses: una mica de sol, per ajudar-me a oblidar la terrorífica experiència climatològica d'aquest hivern passat, una mica de temps per llegir (mai no he tingut prou i el darrer mes no he tingut gens) i oblidar-me del despertador per uns dies. Més o menys tot ho he anat trobant. D'altra banda la illa és un lloc únic. Dins d'un estat amb una història turística tan malaguanyada, Lanzarote és una molt agradable excepció. Els illencs ho saben i esten orgullosos (a d'altres llocs no en poden estar orgullosos tot i tenir la consolació de ser més rics). L'ideòleg de l'assenyada estratègia fou Cesar Manrique. Dissabte, abans del partit, vaig visitar molts dels espais emblemàtics que constitueixen el seu legat: el mirador del rio, la cueva verde, el monumento al campesino, los jameos del agua i el jardí de cactus. Son espais d'una qualitat excepcional, especialment els dos últims, representats a les fotos del capdamunt.

El país d'Eddie Merckx

La grand place de Bruselas

Carrer de Gant

Canal de Bruges

Mare i fill de Miquel Angel, l'únic treball d'aquest artista que deixà Italia en el temps de la seva vida

He començat aquestes vacances amb uns dies a Bèlgica, aquest curiós país que ara sembla a prop del trencament però que a la seva fundació fou la conseqüència d'una explosió nacionalista, cosa que si més no serveix per il·lustrar com unes supersticions succeeixen unes altres. El viatger no dóna per gaire: tres dies dedicats a ciutats diferents: Bruges, Gant i finalment Brussel·les. A la primera ciutat el diumenge de pasqua la gernació era impressionant. Malgrat ser el país que menys turisme rep d'Europa, el cas és que la ciutat no sembla tenir altre negoci. És un senyal de distinció parlar contra el turisme com a exemple d'activitat supèrflua, però cada cop més tinc la impressió que a nombrosos llocs simplement consisteix l'única alternativa. Fent abstracció de la gernació Bruges és un lloc d'una qualitat especial. Després d'un renaixement espectacular, el patrimoni artístic és excel·lent amb treballs de Van Eyck i el Bosc, la ciutat entra en un període de decadència que li permeté entrar a l'època moderna convertida en una ciutat museu. Els canals i la seva septentrionalitat la posen segurament per davant de Venècia com primer destí turístic per a melancòlics. Gant també té canals, una bona quantitat d'edificis notables i una obra fonamental de la pintura renaixentista: l'adoració del bé místic de Van Eyck. A Brussel·les, vaig poder gaudir de la plaça gran, un de les millors del continent, i veure l'exposició sobre El Greco, la qual fa un recorregut sobre la controvertida valoració crítica d'aquest autor, molt poc apreciat fins no fa gaire.

Van Gogh i les seves cartes

La Royal Academy està fent en aquest primer trimestre de l'any una exposició dedicada a la figura de Vincent Van Gogh. L'exposició està estretament connectada al fet de la publicació enguany d'una edició presumiblement definitiva de la seva correspondència. De fet, no sols no s'exposen moltes de les seves obres (amb fons molts diverses: obres presents al Regne Unit, algun préstec del museu d'Amsterdam i moltes aportacions de col·leccions privades) sinó moltes de les cartes, moltes d'ells amb versions en miniatura i petits esbossos de les obres que estava produint.

Molta gent de la meva generació va tenir una primera notícia de les cartes per la parodia feta per Woody Allen al seu llibre de com acabar amb la cultura. Com passa sovint a Allen, la seva capacitat de comprensió no fou tan aguda com la seva capacitat per a la ironia. Les cartes són molt més que l'exaltació d'un egocentrisme romàntic, la imatge més estereotipada de Van Gogh i el fonament de pel·lícules com Lust for Life (la qual certament m'agrada molt i molt) i revelen que el procés de composició dels quadres estava extremadament meditat (especialment en el que podríem dir la seva filosofia del color) i que la capacitat intel·lectual de Van Gogh i el seu cabdal de coneixements eren ben amplis.

L'exposició consta de set espais i dos són especialment memorables: els que contenen els paisatges pintats al darrer període de la seva vida quan estava reclòs prop de Paris i una mostra del quadres que va pintar sobre sembradors i segadors, figures claus a la definició de la seva metafísica de l'existència.

How it is

Des de fa uns anys, la Tate Modern ha encarregat diversos projectes per omplir el gran espai on hi era la turbina de la fabrica original i que ara constitueix el vestíbul d’aquesta galeria d’art contemporani. Fa poc vaig experimentar el darrer d’aquests projectes ideat per l’artista polonès Miroslaw Balka, el qual ha instal•lat un contenidor de grans dimensions. Entrar en el seu interior, suposa endinsar-se a la foscor més absoluta en un espai mancat de tota mena de referència, llevat del soroll o de la veu dels que han entrat amb tu. La sensació fou de profunda i completa desorientació. Al capdavall i pensant-ho bé, caminar a les fosques per llocs del tot desconeguts no és una experiència gens habitual. Tot i que el pamflet de presentació feia una potser inevitable referència al platònic mite de la caverna, jo vaig pensar més aviat a les aigües profundes de les que Descartes parla al començament de la segona meditació. Una obra, en definitiva, del tot subtil perquè no té una altra matèria que la fornida per la nostra imaginació potser poruga i quasi segur, en aquest cas, extraviada.

The sacred made real

Maria Magdalena meditando sobre la crucifixión (Pedro de Mena)

San Francisco en Meditación (Zurbarán)
Fins avui ha tingut lloc a la National Gallery, l'exposició The Sacred Made real, una exposició que mostra alguns tresors de l'art sacre espanyol, il·lustrant la interrelació entre la pintura i l'escultura del període. La primera és molt coneguda a Gran Bretanya. Per raons històriques, als seus museus hi ha una representació de primer ordre. La segona en canvi no ho és gaire i representà una sorpresa per una bona part del públic britànic, poc acostumat al descarnat naturalisme d'aquestes escultures i la utilització de la fusta policromada. La selecció de les pintures és ben variada. Algunes obres provenen de Madrid, Sevilla i Barcelona però una bona part ja hi eren al país, com el Sant Francesc en meditació de més amunt que constitueix un dels tresors de la National Gallery i que aquí llueix extraordinàriament. El joc de llum d'aquest cuadre de Zurbarán és senzillament extraordinari. Les escultures venen d'Espanya. Els autors més representats són Martínez Montañes i Pedro de Mena. Hi ha sis espais a l'exposició. El primer vol presentar la interrelació entre pintura i escultura que es troba en aquest període. El segon està dedicat als retrats. El tercer a una de les temàtiques bàsiques dels artistes del període: la meditació de san Francesc. La quarta, la més gran, a la passió. La cinquena al tema de la mort i finalment la darrera vol reproduir l'ambient de les sales De Profundis on els monjos eren exposats abans de ser enterrats i només s'exposa el San Serapió de Zurbarán.

La finalitat de l'exposició és doble: presentar una modalitat artística poc coneguda i mostrar com la interrelació amb la escultura fou una de les causes d'un dels mèrits més importants de la pintura espanyola d'aquell moment: la seva facilitat i felicitat per representar la tercera dimensió que permet parlar del seu caràcter escultòric. El contrast d'altra banda amb els testimonis del XVII anglès que sovint trobo per aquestes contrades no pot ser més viu i fa difícil pensar a un denominador comú per dues cultures al capdavall tan contraposades.

His invention so fertile

L'Emmanuel College de Cambridge

Des de novembre he estat llegint His invention so fertile, una biografia de Sir Christopher Wren obra d’Adrian Tinniswood, expert en història de l’arquitectura. El treball de Tinniswwod va però més enllà de l’arquitectura, perquè la figura de Wren no quedà tancada en aquest camp. Conegut per la construcció de Sant Pau i de 56 esglésies londinenques, Wren fou un dels membres més actius de la primera època de la Royal Society, estan especialment lligat a Hoooke (a la tomba del qual, l’epitafi ens explica únicament que fou amic de Wren). Durant un temps fou el president. Tot i que el seu treball científic no obtingué cap resultat dels que permet passar a la posteritat, estigué a la primera línia de la investigació astronòmica i fisiològica del seu temps.
Tinniswood parla molt poc de la vida íntima de Wren. Els documents on recolzar-se són ben migrats, però no passa el mateix amb la seva vida pública i això permet a l’autor un retrat viu i interessant dels escenaris on Wren fou un actor decisiu: la incipient Royal Society, les corts dels reis Carles, Jaume, Guillem i Anna (Wren fou un tipus prou hàbil com per no ser afectat pels canvis de dinastia, tot i que al final l’ajuda del seu prestigi fou considerable) o l’Oxford del temps de Cronwell.
Certament és però el treball com a arquitecte el que omple la major part de les pàgines del llibre. Wren és evidentment la figura més crucial de l’arquitectura anglesa. L’apreciació dels seus edificis no és universal però no es pot discutir que imposà a les illes una visió completament nova del seu treball, assolint la fita de fer per primera vegada a Gran Bretanya una catedral fruit del disseny d’un sol autor. Wren aprofità tot el que pogué, però no ben bé el que hauria volgut, l’oportunitat que el destí li oferí quan quasi tota la ciutat de Londres desaparegué després de l’incendi de 1666. Si els seus plans de remodelació urbanística integral no es varen dur a terme, si que la reconstrucció de les esglésies i la nova construcció de la catedral li permeteren desenvolupar la seva obra.
No soc pas un expert en arquitectura i en alguns moments m’he perdut a les descripcions dels processos, però el meu interès però per la Gran Bretanya del XVII justifica amb escreix la lectura del llibre. Wren no era de fet, un arquitecte en el sentit modern del terme; com la major part dels genis del XVII, començant per Descartes, era en molt bona part un autodidacta amb una curiositat insadollable que es desplegà en múltiples dimensions. El seu anhel de prestigi li feu inclinar-se envers l’art de la construcció, tot i que en molts moments expressa la seva insatisfacció per no haver prosseguit els seus estudis científics. La lectura del llibre és profitosa per a tots els que compartim la idea que vaig exposar a la presentació del llibre d’Hermenèutica i modernitat: la necessitat de integrar la lectura de les obres filosòfiques en el context cultural on es produeix el diàleg dels filòsofs amb el seu públic (un bon filòsof no pot escriure mai només pels companys de gremi), una mica a la manera del que Leo Strauss va fer amb Plató.

El pais de Constable

Tornant d’Orford, el darrer diumenge tinguérem un dia completament gloriós que ens va permetre gaudir al màxim d’una passejada entorn del riu Stour. Aquesta és la zona que serví d’inspiració a John Constable i que apareix, com a mínim, a una desena de les seves obres més importants. El seu pare, un ric comerciant, fou el propietari del molí de Flattford, el qual va esser destruït, però recreat després a l’època victoriana. Sí que es conserva però la casa del costat, el campanar del poblet veí de Denham i en general, tot el paisatge que no ha variat pràcticament res des de començaments del segle XIX. En definitiva un lloc esplèndid per gaudir de la subtil, domesticada i gairebé irreal bellesa de la naturalesa d’aquest país.