4/01/2011

Vermeer a Dulwich


Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3 Comments:

Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

Ah, Dulwich i el seu Museu! Hi vam anar amb la Cristina i sí, és una ciutat molt agradable. El poema "El jardí de Bryan" va ser escrit després de la visita en homenatge a Bryan, el nostre amable anfitrió a la ciutat.

8:16 a. m.  
Blogger Cristina said...

Comparteixo aquesta fascinació amb Pla.

3:10 p. m.  
Blogger Cristina said...

Sí, el Bryan vivia a Dulwich, i el seu museu és fascinant.

7:26 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home