George Ross, in memoriam

Fa vuit dies va morir George Ross un membre fix de les reunions de la PFA a la Kant's cave. Les següents línies poden valer com a homenatge i resum d'un tarannà filosòfic. La major part pertany a aquestes veritats que han estan dites moltíssimes vegades però que com poca gent les escolta, cal tornar-les a dir

THE NEW TEN COMMANDMENTS

1. Sapere aude - Dare to know. Take the risk of discovery, exercise the right of unfettered criticism, accept the loneliness of autonomy. Have the courage to use independently your own understanding, without recourse to anyone else's guidance. Always question, always examine critically your thoughts and deeds. Always ask 'why?' Try also to ask 'why not?' Be creative.

2. Know thyself. To thine own self be true. Remember that an unexamined life is not worth living.

3. Universalize your actions: never do anything which you would not want to say that anybody and everybody should be able to do in a similar situation. Treat your fellow human beings as you want them to treat you. Do not have double standards: apply to yourself the principles and laws that you yourself formulate. Never treat people as a means to an end: only as an end in itself.

4. Be kind and compassionate, and be involved: remember that the hottest place in hell is destined to those who adopt a neutral attitude in a moral conflict.

5. Take very seriously your duty towards others, but do not take yourself seriously. Always aim for the best result possible, not for the best possible result.

6. Remember that all human opinions, values, tenets and beliefs are of necessity subjective and relative. Always treat them as hypotheses or premises. Never bestow upon an opinion, doctrine, dogma or belief of any sort an absolute character: this is the cause of most heinous crimes against humanity. Beware of peddlers of absolutes, for people have been – and are – exterminated in the name of absolutes. Nobody has ever been killed for a hypothesis, so far at least.

7. Be regular and ordinary in your life, like a bourgeois, so that you may be violent and original in your work. Do not make a virtue of banality, by calling it 'common sense'. Remember that the surest defence against evil is extreme individualism, originality of thinking, whimsicality.

8. Tolerate any stance, except intolerance itself. To detest another man's opinions is one thing. To suppress them is quite another. This distinction is the essence of liberalism. Plan for freedom, and not only for security, if for no other reason than that only freedom can make security secure.

9. Treat with respect the planet on which we live. It is the only one we've got at present and we must bequeath it to our children – and our children's children.

10. Strive to live in such a way that the world you leave behind you is a better place, freer, wiser, more tolerant, than the world you found when you were born. Try to make a difference – however small.

Comiat de Londres

Vespre al South Bank
El pont de Waterloo, al fons Sant Pau i els gratecels de la city

Abril gloriòs a Portobello

La casa d'Orwell a Portobello

Dissabte al matí vaig volar des de Stansted a Valladolid i va acabar així aquest darrer període a la ciutat. Els dies anteriors havien estat extraordinaris. Un anticicló va netejar completament el cel de núvols i els termòmetres es van enfilar fins a sobrepassar amb escreix els vint graus. Això a l’estiu no passa gaire però a primers d’abril és ben improbable i no ho havia vist mai. Evidentment els londinencs es van abocar als carrers amb la seva roba d’estiu com jo també vaig fer. Quan venen aquesta mena de dies, l’humor dels londinencs millora i això va ser un petit ajut. Normalment no em passejava per Londres amb la càmera fotogràfica per raons obvies però com divendres era un dia especial aprofito per posar el testimoni gràfics de un lloc del que sovint he fet referència, la caseta d’Orwell a Portobello Road, i la meva vista preferida de la ciutat amb el pont de Waterloo en primer terme i al fons Sant Pau i els gratacels de la city.

The soane's museum

L'interior
El banc d'Anglaterra

Aquesta és la darrera setmana que viuré com a londinenc. Després de marxar dissabte vinent ja només tornaré alguns caps de setmana. També passaré uns dies a l’estiu, però ja dins del període de vacances. Faig així la meva darrera visita a un museu com a veí i trio un de molt específicament londinenc, el Sir John Soane’s Museum, prop de Holborn a Lincoln fields 12. Soane fou un important arquitecte d’estil neoclàssic autor de l’edifici, entre molts d’altres, del Banc d’Anglaterra, edifici familiar per a tothom perquè quasi totes les ciutats en tenen alguna còpia. Fou també l’arquitecte de casa seva i a la seva mort, decebut amb els dos fills que no mostraren cap de les seves inquietuds, decidí donar la casa i els seus continguts com legat al país. Els continguts són ben variats: hi ha el sarcòfag de Teti I, diversos objectes procedents de les primeres excavacions a Pompeia, tota una sèrie de Hogarth, the raké´s progress i algunes obres de Canaletto. La casa és molt curiosa perquè en feu diversos experiments d’espai. Tot i ser molt gran per viure resultà ben petita per la col·lecció d’objectes que acaben fent un efecte aclaparador. Hi val la pena anar com a mínim dues vegades. Un dia qualsevol per fer-se una idea dels objectes que són dins i, com varem fer nosaltres dimarts passat, aprofitar la visita del primer dimarts del mes al vespres quan es mostra la casa il·luminada només per espelmes. La cua és considerable, ens va costar hora i mitja entrar-hi, però l’atmosfera de la casa és francament reeixida amb la il·luminació pròpia de l’època. .

Ahir vespre a la ITV

Ahir al vespre, mentre veia al Barça, tot el meu veïnat estava pendent de l’altre partit. Va guanyar el Manchester i tot i que no tinc cap simpatia pels blues em fa una mica de pena que aquesta ciutat tan lligada a la història del futbol perdrà quasi segur l’oportunitat de tenir com a finalista un dels seus equips, tot i haver tingut tres opcions en principi ben plausibles. Veig en diferit el partit i constato que Giggs i Van der Saar tenen alguna cosa semblant al do de l’eternitat. Els comentaristes de la ITV, comenten les possibilitats de qualsevol dels dos equips i coincideixen que tenen més possibilitats de guanyar al Barça en una final que no pas a doble partit. Segurament Guardiola s’emprenyaria però la presència del seu equip a Wembley es dóna per descomptada.

Després de l’esport anuncien el rescat de Portugal. Quantifiquen l’import pels contribuents britànics en vuit bilions (dels seus) de lliures. La dada es remarcada amb certa mala llet en un temps d’estretor pels britànics, cosa que ve expressada a la següent notícia. Les taxes de matricula de la South Bank London University pel curs vinent seran de nou mil lliures el mateix que a Oxford i Cambridge. Aquesta universitat no és però ni Oxford ni Cambridge sinó que ocupa el 113é lloc al ranking de universitats britàniques (de 113) cosa que fa pensar que totes les institucions pujaran el preu al màxim permès pel govern. Significativament quan es tracta la qüestió del rescat s'esmenta tantes vegades a Espanya com a Portugal. La por d'un rescat molt més gros és evident.

Vermeer a Dulwich

Vaig a Dulwich fa uns matins per veure el seu museu. És més antic que la National Gallery i aquest any es commemora el segon centenari. Sí tingués oportunitat en un futur de tornar a viure en aquesta ciutat, és clar que l’aprofitaria i consideraria seriosament la possibilitat de viure a Dulwich. Els carrers entorn del museu em semblen un perfecte exemple de l’ideal de la ciutat-jardí. La col·lecció és força interessant. Està restringida a l’època moderna i compta amb veritables obres mestres de pintors com Murillo, Canaletto, Rembrandt, Hoggart o Gainsborough. Per tal de commemorar l’aniversari cada mes de d’aquest any hi ha exposada una peça important d’un altre museu relacionada amb alguna de les pròpies. El mes de març ha estat exposada la lliçó de música de Vermeer, normalment no gaire lluny, a la galeria de la reina. Sempre que veig alguna cosa de Vermeer penso a Pla que sentia una fascinació absoluta per aquest artista. La lliçó de música (títol del tot equívoc perquè no sembla que estiguin fent classe) justifica aquesta fascinació. La composició és ben curiosa mentre que el dibuix geomètric del terra i les formes del finestró font de llum dominen la part esquerra, la part dreta conté una col·lecció bigarrada d’objectes que permeten al pintor mostrar el seu domini del detall i del volum. La pintura holandesa em commou, però, no només estèticament sinó pel seu caràcter de primer document gràfic de la modernitat, de la forma d’una nova manera de viure, cosa ben palesa a aquest quadre. Al mirall a més del rostre de la protagonista podem veure la base del cavallet utilitzat per Vermeer per pintar. La inscripció del virginal ens diu que la música és companya de la felicitat i remei per a les penes. El tema de la reunió dels amants amb l’excusa de la música apareix a un altre quadre propietat de la col·lecció la dóna tocant el clavicordi de Gerrit Dou un pintor de Leyden , deixeble de Rembrandt i contemporani de Vermeer, autor d’aquesta obra quasi igual de perfecte però amb menys misteri.

Manifestació el 26 de març

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.

Començament primavera: darreres tardes a Queen's park

Arsenal 2 Barça 1

Ahir vaig ser a Emirates, gràcies a l’amabilitat del Toni i de la seva companya de feina Montse. Ja coneixia l’estadi que és fantàstic. Segurament mai no he assistit a un partit amb un ambient tan extraordinari com el d’ahir. L’esforç dels 26 jugadors va ser brutal i com a espectacle el partir fou molt bo. Hi era a un corner, l’oposat a on es van fer tots els gols, i no puc dir res sobre les jugades que protesta Guardiola i la premsa del Barça. El joc del Barça té moltes virtuts i durant molts moments es varen mostrar generosament. Però un partit d’aquest nivell requereix una concentració màxima que el Barça al final no va tenir. Seguim essent favorits però les opcions de l’Arsenal són ben reals. Des d’on estava el joc en general no es seguia bé, però si les petites batalles puntuals i s’entenia molt bé, jo no en tenia però dubte, perquè Vicente de Bosque deia que l’hagués agradat ser un jugador com a Busquets. El que ell fa sobre el camp és el que jo volia fer quan jugava , però sense cap mena de talent. Començo les vacances de febrer que passaré a Barcelona i a Tanger. Reprendré el blog dins d’uns deu dies.

The laughing cavalier

Tenint temps és del tot recomanable fer un tomb pels museus petits de Londres. No tenen evidentment el nom dels grans però sovint tenen joies que per sí soles donarien nom al museu d’un altre ciutat. Un d’aquest museus és la Wallace Colection, al darrera del lloc més evitable de Londres Oxford Street, on es troba el senyor que tenim aquí al damunt. Franz Hals ho va pintar al segle XVII final de la dècada dels vint. Ningú no té ni la més remota idea de qui era i de fet el títol amb el que és conegut, the laughing cavalier, tampoc és del tot encertat. Pel vestit que porta i pel fet que el quadre només podia ser un encàrrec podem suposar que el cavaller havia fet sort. Des de que el vaig veure fa uns anys el quadre em va agradar molt. Segons els entesos, el quadre és important perquè suposa una revolució dins del gènere del retrat, la desaparició de tot estatisme i formalisme. La utilització de pinzells més petits permet una cura precisa del detalls i produir una sensació de major immediatesa. La vivacitat de l’expressió és, d’això no hi ha cap mena de dubte, incomparable.

Tarda d'hivern al British

La reina del joc d'escacs
Els frescos
La mascara del rei

Amb dues hores mortes per omplir mentre Encarna acaba les seves classes a la universitat trobo refugi al museu britànic sense cap altre propòsit que perdre’m per les sales relativament més buides, lluny de l’espai central i de la part més concorreguda. Em sap greu, ara que ja estic deixant la ciutat, no haver-hi dedicat més temps al museu i prenc altre cop consciència de les insuperables dimensions de la meva ignorància. Això m’ha passat a d’altres llocs d’aquesta ciutat com els kew gardens, però la botànica és un tema que no he estudiat mai i d’història m’agradaria saber-ne una mica. El meu atzarós passeig em du a lloc connectats a les meves excursions per la illa com el tresor de Sutton-hoo, les restes funeràries d’un cabdill anglosaxò del segle VII enterrat amb el seu vaixell, les seves armes i diversos objectes ornamentals, els frescos de la vila romana de Lullingstone o els jugadors d’escac de la illa de Lewis. Vaig acabar a la sala dedicada als rellotges, la qual per si sola justificaria la visita però que en mig de tota la desmesurada col·lecció sovint passa desapercebuda.

Tancament de la Kensal Rise Library (i unes 800 més)

L'any 1900 Mark Twain va passar per Londres i durant la seva estada va inaugurar una biblioteca pública a un dels nous suburbis londinencs. Aquesta llibreria és la Kensal Rise library la més propera on ara resideixo i que acabarà la seva trajectòria aquest any ja que el consell municipal de Brent té previst el seu tancament així com el d’altres cinc biblioteques de les 12 de les que disposa el barri de Brent. Això passa a la encara prospera ciutat de Londres, la situació a la resta del país és encara pitjor. Des de la lògica del neoliberalisme possiblement allò discutible no és perquè es tanquen les biblioteques sinó perquè existeixen, no és debades recordar però l’empitjorament de la vida de molt gent amb pocs recursos pels quals la xarxa de biblioteques públiques constitueix una necessitat de primer ordre. En general, el servei és molt utilitzat. L’any passat hi hagueren 300 milions de llibres prestats però la rebaixa dels diners que venen de l’administració central posa la responsabilitat del retallament als consells municipals i el tancament de biblioteques és una mesura relativament menys impopular que d’altres.

Darrers dies a Londres

Els banys
L'obra de teatre
La pel·lícula

Els darrers dies a Londres foren atrafegats però sense entrar en reflexions molt profundes he de deixar nota per, com a mínim, fer aquest dietari del tot complert. Divendres 17 el BFI feia la seva sessió de Screen Epiphanies. Aquest cop el protagonista fou Tim Lucas, possiblement un dels còmics més populars de UK gràcies a la sèrie televisiva Little Britain (ignoro si aquí ha estat emesa) Hom podia veure’l també com els bessons de la versió de Burton d’Alice in Wonderland. El seu film triat fou Singing in the rain. El film de Kelly i Donen deu estar entre els que he vist més vegades i penso seguir veient. És un treball simplement perfecte.

A la tarda següent al Trafalgar Studies veig una representació de l’obra End of the rainbow la qual escenifica els darrers mesos de vida de l’actriu i cantant americana Judy Garland, que morí precisament a la ciutat de Londres. No és un musical, però la protagonista canta les cançons més emblemàtiques del repertori de la mare de Liza fins acabar, òbviament, amb la cançó que inspira el títol (la més popular del segle XX pel públic americà). Tracie Bennet fa el paper de Judy i està molt i molt bé tant cantant com interpretant una vida marcada per la desgràcia (no vull dir tragèdia, perquè no sé si Judy va tenir mai opcions)

Diumenge varem anar al Porchester Hall que s’anuncià com els banys (spa per dir-ho amb terminologia neo-pija) més antics de Londres. Les instal·lacions són del segle XIX i tenen l’encant de l’antic i una estètica neo-gòtica amb elements premodernistes singular i simpàtica. Mentre em relaxava als banys de vapor intentava esbrinar quina era la raó de perquè un país ric com UK pot seguir utilitzant instal·lacions que tenen més de cent anys i a la no tan rica ciutat de Barcelona no es pugui conservar una piscina pública amb només quaranta anys d’antiguïtat i que era l’única del barri (em refereixo a l’antiga piscina del CN Montjüic on jo vaig aprendre a nedar). He de seguir llegint el Gòrgias i meditants sobre els límits de la poca-vergonya

Mala peça al teler

Heathrow
Un parc londinenc
La cua de l'eurostar

Les possibilitats de, com a bona ovella, tornar al meu corral aquest nadal són a hores d’ara molt petites. Ahir tot i tenir porta assignada el meu vol no va sortir de Gatwick i vaig començar un horrible viatge de tornada després de passar per un procediment caòtic i aleatori per recuperar la maleta i d’una tornada complicada ja que els trens havien deixat també de funcionar. A hores d’ara no trobo res per tornar abans del dia de Sant Esteve per avió i creuar fins a Paris sembla arriscat. Ara no neva. Ho farà a la tarda i la situació és ben complicada. L’Eurostar està tancat i la gent fa unes cinc hores de cua al carrer per mirar de ser recol.locats en alguns del trens que van sortint. Les autoritats d’Heathrow no donen cap esperança de millora fins després de Nadal. El millor moment de la nit fou quan a la sala d’espera de Gatwick després del tancament de l’aeroport amb molta gent plorant o preocupada per buscar un lloc on dormir aquella nit, els serveis de megafonia, poc actius tot el vespre, van demanar al públic que procedís a la devolució del articles comprats al Duty Free, ja que no volant, no teníem dret a comprar.

Tresors de Budapest

La Royal Academy of Arts ha organitzat una exposició d’alguns dels treballs més destacats exposats al Museu Nacional de Budapest. Com la National Gallery, aquest és un dels pocs museus que no és fruit d’una col·lecció real, sinó que fou adquirida en el temps de efervescència i pujada del nacionalisme hongarès, perquè aquests no fossin menys que les altres nacions europees. Disposà de la base de la col·lecció de la família Esterhazy, la qual dóna el títol a una de les obres més conegudes del museu: la madonna pintada per Rafael. Amb diners i en un bon moment, la col·lecció té una bona representació de pintura italiana i sobretot de pintura espanyola amb una Magdalena de El Greco i una esplèndida representació del Martiri de Sant Andreu per Ribera. Potser però la millor peça són els dibuixos dels caps de guerrer fets per Leonardo.

Sing me a song with social significance

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes .... No és cap condemna, o potser sí, sinó el temps que fa que totes les línies del metro londinenc no funcionen normalment en un cap de setmana. Així ho publicava abans d’ahir l’Evening Standard on me n’assabento que en contra del jo creia totes les línies haurien de funcionar sempre ( amb la meva ignorància pensava que la línia que uneix Waterloo amb la City tancava el caps de setmana de dret, però només ho fa de fet). Aquest mes ha estat el pitjor a la història del Tube, no hi ha perspectives de millora fins el 2012 i la situació dels trens és encara pitjor. L’estat de les instal·lacions (estem parlant del metro més vell del món), els problemes pressupostaris de l’estat britànic i l’experiència fallida de la privatització dels ferrocarrils (molt i molt fallida) ens duen a la conclusió que tot plegat no té solució. Sembla que l’esperit de Detroit avança.

Els jugadors de cartes

Hi ha moltes coses a fer a Londres, però pels que els hi agrada la pintura, cap més important que visitar la Courtauld Gallery. Fins i tot jo recomanaria la visita d’aquest museu, emplaçat a la Somerset House al costat del riu abans, que la dels gran museus com la National o les dues Tates. El contingut és extraordinari però mai no hi ha gaire gent, la tranquil·litat és absoluta i no tenen el caire aclaparador que sovint tenen els grans museus. Fins al 16 de gener hi ha una exposició sobre els jugadors de cartes de Cezanne (és a aquest museu on es troba la millor col·lecció d’obres de Cezanne al Regne Unit). Els jugadors de cartes és una sèrie de cinc quadres fets per Cezanne, un és patrimoni del museu i s’han pogut aplegar altres dos. L’exposició es completa amb estudis i altres treballs de Cezanne preparatoris i en relació amb aquest tema, com el retrat d’un fumador que hem inclòs més amunt

Tot el material aplegat permet fer un estudi de les tècniques i de l’evolució del treball de Cezanne i sobre tot palesen la importància del dibuix previ a les seves obres. Les obres recullen un tema tòpic de la tradició pictòrica però li donen completament la volta. Normalment el joc de cartes era utilitzat per il·lustrar un vici considerat pecaminós, el del joc. El quadre de Cezanne no té cap aspecte de pecaminós. Allò que mostren els jugadors és serietat i gravetat. Hi ha un amor i un respecte pels camperols palès. El joc de cartes és una distracció però també el moment en què ells desenvolupen potencialitats humanes ben pròpies i que sovint la seva situació social els nega. Jo ja no he participat però el quadre m’ha desvetllat el record de les partides de mon pare amb els meus difunts oncles i tinc clar que al món rural eren una cosa encara més seriosa, com vaig comprovar quan vaig veure l’oncle Gerardo, en realitat el germà del meu avi, a San Vicente o el padrí del Ramon, el dia que el vaig conèixer a la Granja.

Diwali

Si hagués de quedar-me només amb un dels edificis londinencs, és molt possible que em quedés amb el que veieu a la foto. Es tracta del Shri Swaminarayan Mandir situat al barri de Neasden, un lloc molt allunyat de qualsevol ruta turística. Hi vaig parlar del temple fa cinc anys després que la Cristina i jo féssim la primera visita. He tornat alguna vegada després i fa dos dissabtes vaig fer la que potser serà la darrera per molts temps. Va tenir un caràcter, però especial perquè hi havia la celebració del Diwali, la festa que marca el començament de l’any pels hinduistes i també pels jainistes i els budistes. Estiguérem força estona perquè hi havia molta gent i atès que no era l’únic lloc de celebració això donà una bona mesura de la força de la religiositat asiàtica a la capital britànica. L’organització era perfecte i des d’una milla abans del temple trobaves voluntaris que ajudaven a trobar el camí pels que no coneixen el barri (tothom llevat dels veïns). L’exposició de les ofrenes als altars dels Deus, bàsicament aliments, era una explosió de color realment espectacular. A la sortida hom podia prendre un àpat a les parades posades per l’ocasió. La fidelitat religiosa, però, no implica la gastronòmica i la majoria del jovent present preferia la pizza i les patates fregides al molt condimentat , i ben saludable, menjar hindú.

Open day

Després de dos mesos d’absència vaig poder tornar a Londres aquest passat cap de setmana. Les escapades de cap de setmana són ben feixugues, especialment si a l’anada trobes un retard de dues hores, però ja tenia moltes ganes de tornar-hi. Vaig planificar la visita per coincidir amb el cap de setmana de l’open day i com l’any passat vaig poder aprofitar per visitar lloc força interessants, tot i el poc temps del que disposarem per fer les visites. Dissabte tinguérem l’oportunitat de veure una de les cases aristocràtiques vinculades a una de les famílies de la noblesa més significatives d’Anglaterra. La mansió del duc de Malborough que fou projectada per Wren i que conserva els frescos de la seva inauguració al segle XVIII. Hi és a tocar del Green Park molt a prop de la residència del príncep de Gales i és ara la seu de la Commonwealth. El mateix dissabte vam tenir temps de veure abans de tancar de veure uns pretesos banys romans a la strand lane que possiblement no es construïren abans del XVIII.

Diumenge explorarem una mica la City, molt més animada del que acostuma a estar un diumenge normal. En poques hores veiérem llocs ben variats, tot i que no vam tenir cor per fer les tres hores de cua que calien per veure el Banc d’Anglaterra. Ens acontentarem amb la sinagoga de la city, freqüentada bàsicament per sefardites i amb el drapper’s hall, la seu d’una companya comercial, els orígens de la qual es remunten al segle XIII . La seu és un deliciós palauet barroc construït després del gran incendi i que ara resta amagat entre els gegantins gratacels que ara dominen la city. L’últim edifici visitat fou la Broadgate Tower un dels gratacels més elogiats per la crítica arquitectònica. Hi poguérem veure la recepció i pujar fins el pis 17 des d’on hi ha un panorama immillorable de tota la ciutat.

La Broadgate tower

el draper's hall a la city
La casa dels Malborough

Wynton Marsalis al Barbican

Dijous passat al Barbican actuà Wynton Marsalis i la orquestra de jazz del Lincoln Centre. És el primer d’una sèrie de concerts que tindran lloc aquesta setmana i l’inici d´una col•laboració entre la institució de New York i la londinenca, que convertiran el grup en resident al Barbican. Les actuacions són temàtiques i la del dijous es dedicà a la música de l’època de les Big Bands. Fou un concert, però també una classe i totes dues foren magistrals. De fet, la finalitat d’aquesta residència és la difusió del jazz i la seva història i el concert feu una selecció d’alguna de les cançons més significatives de l’època, potser el darrer gran moment de l’ara desapareguda categoria de música popular. Marsalis mostrà el domini del seu instrument, ben conegut, però cedí el protagonisme als seus músics, tots ells excel•lents. Jo no he pogut sentir en directe cap de les grans orquestres al seu moment, però pel que conec dels discos ,les versions del dijous al vespres no devien quedar gaire lluny. Fou una nit de joia però també d’una certa melangia, perquè el treball de Marsalis, tot i la seva brillantor, fa palès que aquella època i la seva música ha passat avall. La dèria de Marsalis és fer arribar el jazz al jovent. Mentre ho sentia em va venir el cap un alumne COU de l’institut de Bellvitge (no diré pas el nom) que tot i concedir-me que robar no estava bé, feia una excepció per poder assolir els CD de Marsalis sense haver de pagar les tres mil pessetes que llavors costaven. Ara, ningú dels meus alumnes sap qui és Marsalis i els que hi érem dijous a Barbican, en general, no ens podíem qualificar ben bé com a joves.