Sing me a song with social significance

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.