Nació com a invent

L’ortodòxia progressista diu que l’invent de nació és de finals del XVIII (Herder) i que, per tant, el 1714 això no podia existir a Catalunya. No és una qüestió que em tregui gaire la son, però és interessant constatar com al curs que estic fent ara a la Universitat de Londres sobre pintura holandesa del segle XVII, el concepte de nacionalisme surt a tot arreu i sense ell difícilment es pot explicar que passava a Holanda llavors. És un error típic d’alguns intel·lectuals confondre la descripció teòric d’un fenomen amb el mateix fenomen. Segurament allò que fa significatiu el cas és que els Holandesos estan posant en marxa la primera experiència política moderna i necessitaven, per tant, d’instruments per mobilitzar la població i reforçar l’originari sentiment de distinció provocat per la religió.

La saviesa de la veïna

Diumenge visito el Imperial War Museum amb un grup d’amics i els seus fills. En el grup hi ha cinc adolescents. El lloc els hi fa la impressió que cal, però comentem, quan veiem la part dedicada als anys trenta, que al capdavall allò que no es deixa clar, és la gran quantitat de gent, a tot arreu, que pensava que essencialment Hitler tenia raó. Alguns dels nen fan la pregunta de com va poder passar una cosa així. La millor resposta ve a la tarda a la segona pàgina de The Observer on a un reportatge els habitants del Marais de Paris afirmen que les paraules de Galiano no els han sobtat perquè estant del tot habituats a ser anomenats porcs jueus. Especialment lúcid era segurament el testimoni d’una anciana de vuitanta anys que aconsellava als seus nets no portar la kipa, per si algun dia tornen. Tornar, em sembla clar que tornaren, vagin o no vagin aquests cops pels jueus. Unes pàgines més endavant la notícia era que Le Pen, la filla que és més o menys com el pare, sobrepassa a Sarkozy en popularitat a França

The immortalization commision

El darrer llibre de John Gray és d’entrada difícil de classificar. Mentre que els llibres anteriors oscil·laven entre l’assaig i l’article periodístic el d’enguany presenta un fil narratiu important i es deixa llegir com una novel·la tot i que allò ofert al lector no és cap ficció. El tema del llibre són els intents de superar la mort, d’assolir la immortalitat, a l’escenari immediatament post-darwinià. Gray estudia dos fenòmens no del tot deslligats entre ells: d’una banda, l’onada d’entusiasme per l’espiritisme que visqueren part de les elits britàniques al final de l’època victoriana i l’eduardiana, i de l’altra, la creença a les possibilitats del desenvolupament tecnològic mantinguda pels triomfadors de la revolució bolxevic, concretada a l’aspiració singular de ressuscitar Lenin.

El primer capítol, així, estudia aquesta edat d’or del psiquisme i, en concret, els intents efectuats per contactar amb els esperits dels morts per part de gent que pensava que el més enllà era la nova frontera destinada a la ciència. Tota aquesta inquietud és explicada com una resposta al desconcert creat per l’aparició de l’Origen de les especies. La nova ciència semblava falsar la religió tradicional però pels defensors del psiquisme el seu treball, practicat d’acord als criteris de la ciència experimental, havia de permetre compensar aquesta pèrdua. Els personatges impulsors d’aquest moviment es congregaren entorn de la Society for Physical Research de la qual foren membres gents com Henry Sigdwick, el principal filòsof ètic de l’època obsedit pel fet que sense la possibilitat d’un més enllà ja no hi havia lloc per a la noció de deure a la moral, Alfred Russell Wallace, l’home que compartí amb Darwin el descobriment de la teoria de l’evolució, o Arthur Balfour, el secretari del Foreign Office al temps de la primera guerra mundial,el qual dedicava les seves estones d’esbargiment a intentar parlar amb un amor de joventut traspassat (pels fans de Lawrence d’Aràbia és el personatge interpretat per Claude Rains). Les activitats de la societat es perllongaren durant desenes d’anys sense arribar a cap resultat rellevant.

La segon part del llibre té com a escenari la Unió Soviètica. Els comunistes, és clar, no creuen a l’ànima, però l’entusiasme revolucionari dels primers temps creà la il·lusió que si havia estat possible fer desaparèixer el mon antic, tot podia ser possible al nou. Per això, Lenin no només fou embalsamat, sinó que s’intentà, amb poc èxit, criogenitzar el seu cos. La creació de l’home nou no era només una metàfora sinó molts l’entengueren en un sentit literal. Es tractava d’accelerar la història natural per superar l’estat actual de la humanitat. Una intenció en la qual ressona més Nietzsche que no pas Marx. El Gulag i el programa d’extinció massiva dels camperols desenvolupat per Stalin són òbviament un capítol imprescindible d’aquesta història. Els dos escenaris estan connectats mitjançant dos personatges singular: H.G. Wells i la seva amant Moura, que estigué també vinculada sentimentalment a Gorki i fou agent de la policia secreta soviètica.

Gray escriu generalment de manera irònica però deixant traslluir un fort sentiment d’indignació i escàndol per la manca de lucidesa i de consciència de quin és el nostre lloc a l’univers que suposa l’aspiració a la immortalitat. De fet, crec que en un sentit molt essencial el millor que hi ha en aquest autor és la seva prolongació de la lluita que emprengueren Locke i Hume contra l’entusiasme. És clar que en el nostre present l’entusiasme no pot dirigir-se contra les institucions religioses sinó contra allò que ha acabat sent el seu substitut: les ideologies i en aquest sentit tant hi fa, el neoliberalisme com el marxisme, dues versions, menys divergents dels que sembla, de la idolatria pel canvi que caracteritza la modernitat. Sí l’eina d’aquests filòsofs fou l’assumpció d’un cert escepticisme, Gray es recolza al darwinisme per potenciar una actitud de des confiança envers tot finalisme i de ridiculització de l’humanisme. La seva faceta de competent historiador li ajuda a justificar aquest intent i l’obra té així molt de pharmakon útil i necessari. El problema, com sempre en aquest casos, és la dificultat de definir de manera precisa la dosi correcta.

Tànger

Vista des del mític café Haza
Xebxaouen des del Kasab
Casa blava a Xebxaouen
Asilah

Tànger des de la finestra de casa del Javier

Regresso a Gatwick ahir després d’uns dies al Marroc, concretament a Tànger, on m’ha acollit l’hospitalitat asturiana de Javier que havia estat professor a Londres i ara ho és a aquesta ciutat. Després del fred hivernal, ve de gust el clima tebi i la llum que en aquest temps hom pot trobar a la ciutat marroquina. Tànger és una ciutat gran que sobrepassa el milió d’habitants. Les seves expectatives de futur són evidents per la seva situació estratègica, però l’enyor per un passat esplendorós també ho és, perquè la situació de ciutat internacional em sembla a hores d’ara la millor opció possible i no em desagradaria gens per la meva ciutat. Malgrat les previsions els dies han estat relativament tranquils, en part perquè la situació marroquina és diferent d’altres països del mon àrab. La monarquia és popular de debò i la situació política i econòmica ha millorat en els darrers temps. Potser no prou per homologar-se amb els països del nord del mediterrani, però sí per crear una sensació de progrés. Tanmateix la situació de revoltes és ben explicable considerant el cost de la vida a aquest països i els ingressos dels seus habitants. La desproporció és brutal i Tànger està massa ple de llocs, als quals no pot ni somniar d’entrar la major part de la població. Una situació perfecta per l’engendrament del ressentiment. Hom acostuma a dir que la clau del progrés passa pel naixement d’una classe mitjana als països emergents, però no acabo de veure clar per què cal una classe mitjana al Magreb, quan a Europa està desapareixent. Aquest és un dels enigmes que voldria que algun dia m’expliquessin. En tot cas, suposo que alguns canvis es donaren perquè una oligocràcia tan concentrada resulta poc competitiva enfront de les nostres versions d’oligocràcia que fins i tot poden aparentar ser una altra cosa. Caldrà anar amb compte, però, perquè encara que els nostres mitjans “independents” parlin del món àrab com si estigués a una altra galàxia, els beneficis de tota aquesta immensa acumulació de ma d’obra barata ha estat un dels fonaments de la “nostra” prosperitat.

A més de Tànger vaig conèixer dos llocs del tot recomanables. El primer és Asilah una vila d’origen portuguès a la vora de l’oceà. L’ interval de costa entre Tànger i Asilah és encara pràcticament verge tot i que ja hi ha plans d’inversió saudí per malmetre, suposo, la costa. El segon és Xebxaouen ja dins del Rif, un poble de muntanya on es refugiaren els andalusos expulsats per Felip III. El poble conserva la seva herència cultural i em va fer pensar a la devastadora guerra que tingué lloc entre aquelles muntanyes i que tan decisiva, negativament, va resultar pel passat del nostre país. L’escenari general reflectia bé els textos que vaig llegir sobre aquella guerra en la què el comandament de l’exercit espanyol va fer-se amb un lloc de primer ordre a la història de la incompetència militar.

Egipte

No hi cap espectacle més fascinant que veure la història posar-se en marxa. Tampoc cap oportunitat millor per pontificar. Viure-la, en canvi, deu ser d’alló més cansat i perillós

Tarda d'hivern al British

La reina del joc d'escacs
Els frescos
La mascara del rei

Amb dues hores mortes per omplir mentre Encarna acaba les seves classes a la universitat trobo refugi al museu britànic sense cap altre propòsit que perdre’m per les sales relativament més buides, lluny de l’espai central i de la part més concorreguda. Em sap greu, ara que ja estic deixant la ciutat, no haver-hi dedicat més temps al museu i prenc altre cop consciència de les insuperables dimensions de la meva ignorància. Això m’ha passat a d’altres llocs d’aquesta ciutat com els kew gardens, però la botànica és un tema que no he estudiat mai i d’història m’agradaria saber-ne una mica. El meu atzarós passeig em du a lloc connectats a les meves excursions per la illa com el tresor de Sutton-hoo, les restes funeràries d’un cabdill anglosaxò del segle VII enterrat amb el seu vaixell, les seves armes i diversos objectes ornamentals, els frescos de la vila romana de Lullingstone o els jugadors d’escac de la illa de Lewis. Vaig acabar a la sala dedicada als rellotges, la qual per si sola justificaria la visita però que en mig de tota la desmesurada col·lecció sovint passa desapercebuda.

Sing me a song with social significance

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.

American Madness

American Madness fou un film rodat per F. Capra per Columbia a l’any 1932. És un dels treballs per tant del període menys conegut d’aquest autor, quan encara era un realitzador assalariat d’un estudi de segona fila. Tanmateix, no és agosarat dir que American Madness és la primera obra mestra de Capra i el lloc on comença a trobar el seu estil. Amb només 76 minuts de metratge, Capra desenvolupa de manera consistent, convincent i plena de ritme, una història en la que es barregen quatre línies argumentals: la història d’amor de la jove parella formada pel braç dret del director i la seva secretària, el conflicte matrimonial entre el director i la seva esposa, gelosa del temps que el banc roba al seu marit, el conflicte entre el director i el consell d’administració, que no veu clara la política del director massa favorable a prestar diners amb poques garanties i finalment els conflictes del caixer amb un grup de gangsters després d’haver perdut 15000 dòlars apostant. Serà aquest darrer el motor de la història. El caixer ajuda els gangsters a robar el banc i això crearà problemes al jove empleat, primer sospitós, a la dona del director, triada pel caixer per fer la seva coartada, i sobretot al director del banc que haurà de veure-se-les amb el pànic dels seus clients que creuen que el banc està del tot arruïnat i amb el Consell d’administració que vol aprofitar l’oportunitat per apoderar-se del banc i imposar una política més conservadora. Com que és un film de Capra no cal dir que tot acaba bé amb un final molt semblant al d’It’s a wonderful life. No sols els final recorda el film. Com James Stewart a It’s a wonderful life, el director ha de fer front a la multitud que vol treure els diners del banc.

El 1932 James Stewart devia estar a la universitat i per tant el protagonista no fou ell sinó un actor de primer ordre però una mica oblidat perquè el sonor el va agafar una mica gran: Walter Huston, el pare de John (recordat però pel seu oscaritzat paper a The Treasure of Sierra Madre). Dinàmic i autoritari és perfecte per a aquesta estranya decisió de fer un director de banc heroi d’una pel·lícula. Com ara, segurament més, els directors de banc no eren personatges populars, des de finals de 1929, 3600 bancs, la cinquena part del total, havien fet fallida i s’havien perdut dipòsits per valor de 2500 milions de dòlars, això a un temps on pel futur només podies recolzar-te als teus estalvis. El film fou estrenat el març, tot just quan endegava la campanya presidencial de Franklin D. Roosevelt. La seva proposta central seria molt semblant a la feta pel personatge de Walter Huston quan defensava la seva política tot dient que calia posar el diner de la gent a treballar (hom calculava que hi havia cent milions de dòlars dins dels mitjons), l’única manera de que el país tornés a ser pròsper.

El canvi a la carrera de Capra fou considerable, American Madness és la primera de les seves pel·lícules amb missatge i això li agradà i fou un element definitori del seu estil, en endavant. Cal assenyalar però que Capra mai no votà a F.D.Roosevelt, cosa que si feu Robert Riskin el guionista d’aquest film i de tots els films de Capra fins a Mr. Smith goes to Washington, probablement Riskin fou tan responsable del toc Capra com el propi Capra.

The negro soldier

Dissabte com a alumne del curs sobre Capra em regalaren una entrada per veure de franc, The Negro Soldier. És una de les cintes que Capra va dirigir per l’exèrcit americà durant la segona guerra mundial. Com és sabut Capra deixà Hollywood per a col·laborar en l’esforç de guerra quan era el director més popular del cinema americà. Capra estigué molt satisfet del seu pas per l’exèrcit però professionalment el preu fou molt car: una pèrdua completa de sintonia amb el públic que el dugué a rodar molt poc més i sense tenir cap èxit. (tot i que paradoxalment la seva pel·lícula més recordada és d’aquest període: It’s a wonderful life).

Capra va fer molts films propagandístics però aquest tenia un dificultat especial. EEUU estava en una guerra ideològica envers el nazisme, que el 1941 no era una amenaça gaire directe sobre els Estats Units, i representava els ideals de democràcia i llibertat enfront del totalitarisme i el racisme germànic. Malauradament les lleis de molts dels estats americans estaven més d’acord amb les lleis racials de Nuremberg que amb l’esperit fundador de la constitució americana. El 1944, l’any d’estrena del film, no només l’exèrcit estava segregat sinó que hi havia un règim d’apartheid essencialment similar al sudafricà als estats del sud. El film havia de tractar d’encoratjar la població afro-americana per seguir contribuint a l’esforç bèl·lic i construir una imatge coherent de la democràcia americana. Capra, se’n sortí molt bé en un documental que és una obra mestra d’ocultació. El documental subratlla l’aportació important i oblidada feta pels afro-americans des la guerra de la Independència on ja hi participaren molts, fins a l’expansió cap a l’Oest on constituïen un apreciable 15% del contingent de les caravanes, mentre que n’amaga allò més determinat de la situació real del poble negre, l’obert racisme de la majoria blanca i les situacions de discriminació a tot arreu, sense que l’exèrcit fos cap excepció. En qualsevol cas, el film agradà prou als líders negres del moments i als grups liberals que pressionaren perquè no fou distribuït únicament dins de l’exèrcit. Hom valorà positivament la “pedagogia” (per utilitzar el terme que tant agrada als nostres polítics moderats) sobre la situació dels afroamericans que es desprenia del film

Més que de Capra, el qual impulsà el projecte però des de lluny (ell mateix reconegué que havia ocupat molt poc temps de la seva vida a pensar en aquestes qüestions i certament a les seves pel·lícules no hi ha negres) l’autoria del projecte correspon a Carlton Moss, l’autor del guió. Moss fou denunciat com a comunista a l’època de McCarthy i això explica potser les reticències mostrades sempre per Capra a parlar d’aquesta pel·lícula. Moss no sols fou productor i guionista sinó també la veu del narrador, personificant un predicador, ja que l’acció del film té lloc a una església on primer el predicador explica l’aportació dels negres a les causes americanes i després una mare llegeix una carta on el seu fill li parla de la seva experiència en ser promocionat a oficial.

Vida i destí

Així per començar, la idea de llegir una novel·la amb més de 1300 pàgines i un cens, no del tot exhaustiu,que aplega més de 300 personatges no semblava una idea engrescadora atès el meu inexhaurible dèficit de temps per llegir. Ho vaig fer, però, i no estic gens penedit, feia temps que no em quedava tan enganxat a una novel·la com ho he estat a Vida i destí. Descriure l’argument requeriria una nota molt ample i és una tasca en gairebé tots els sentits inútil. L’eix de l’obra és batalla de Stalingrad, l’esdeveniment bèl·lic de major magnitud i també el més decisiu del segle passat. Grossman havia estat corresponsal de guerra i la seva descripció reflecteix el flaire d’allò viscut. Però l’habilitat amb la que utilitza l’entrecreuament de línies argumentals li permet reflectir molt més que la batalla: el desconcert i la desfeta dels soviètics el 1941, la por regnant a la societat russa des de les purgues del 1937, el record esporuguit i culpable del silenci enfront el genocidi dels camperols ucraïnesos a la dècada dels trenta, la inhumanitat impensable dels camps de concentració nazi, l’ambient de degradació moral absoluta dels camps de treball soviètics i fins i tot el presagi de desgràcies futures com la persecució antisemita dels darrers anys de Stalin. La lucidesa ve acompanyada en aquest cas d’humanitat i segurament aquí rau un dels valors principals dels llibre. En un context que per força podia fàcilment esllavissar-se envers qualsevol mena de maniqueisme ,hom no pot parlar ni de personatges massa bons ni de massa dolents; hi ha de més o menys espavilats i amb una sort més gran o més petita però tots estan presos dins d’uns mecanismes que els superen i els limiten, tot i que Grossman sempre és prou generós com per deixar-les-hi l’opció de petits triomfs, mai de gran abast però suficients per obrir esquerdes a les maquinàries d’anihilació total. Ni els mateixos Hitler i Stalin,criatures també de l’univers engendrat per Grossman, quedarien fora d’aquestes consideracions. Tot i que el precedent més clar és Guerra i Pau, el treball de Grossman és ven fàcil de relacionar amb altres figures cabdals de la literatura russa. Shtrum, el físic teòric jueu, no està gaire lluny de moltes figures de Dostoievski i el sentit de l’humor, una de les qualitats de l’obra més atractives, fan pensar a Txejov. Tot i parlar en contra del meu gremi, sobra potser l’adversativa perquè el fet és que cada cop m’agrada més fer-ho, el temps dels pares i els avis s’entendrà millor des de testimonis com el de Grossman que des de les pàgines falses i avorrides de les il·lusòries pseudodivinitats dels pensadors de moda

Open day

Després de dos mesos d’absència vaig poder tornar a Londres aquest passat cap de setmana. Les escapades de cap de setmana són ben feixugues, especialment si a l’anada trobes un retard de dues hores, però ja tenia moltes ganes de tornar-hi. Vaig planificar la visita per coincidir amb el cap de setmana de l’open day i com l’any passat vaig poder aprofitar per visitar lloc força interessants, tot i el poc temps del que disposarem per fer les visites. Dissabte tinguérem l’oportunitat de veure una de les cases aristocràtiques vinculades a una de les famílies de la noblesa més significatives d’Anglaterra. La mansió del duc de Malborough que fou projectada per Wren i que conserva els frescos de la seva inauguració al segle XVIII. Hi és a tocar del Green Park molt a prop de la residència del príncep de Gales i és ara la seu de la Commonwealth. El mateix dissabte vam tenir temps de veure abans de tancar de veure uns pretesos banys romans a la strand lane que possiblement no es construïren abans del XVIII.

Diumenge explorarem una mica la City, molt més animada del que acostuma a estar un diumenge normal. En poques hores veiérem llocs ben variats, tot i que no vam tenir cor per fer les tres hores de cua que calien per veure el Banc d’Anglaterra. Ens acontentarem amb la sinagoga de la city, freqüentada bàsicament per sefardites i amb el drapper’s hall, la seu d’una companya comercial, els orígens de la qual es remunten al segle XIII . La seu és un deliciós palauet barroc construït després del gran incendi i que ara resta amagat entre els gegantins gratacels que ara dominen la city. L’últim edifici visitat fou la Broadgate Tower un dels gratacels més elogiats per la crítica arquitectònica. Hi poguérem veure la recepció i pujar fins el pis 17 des d’on hi ha un panorama immillorable de tota la ciutat.

La Broadgate tower

el draper's hall a la city
La casa dels Malborough

Guanyant-se l'amistat d'Hitler

Aquest setembre una de les meves lectures ha estat un llibre de Ian Kershaw que m’havia dut de Londres, Making friends with Hitler, un estudi dedicat a la figura de Lord Londonderry, el qual fou ministre d’aviació a la primera dècada dels trenta i passà , al final dels anys trenta, per ser la figura més significada dins del relativament ampli espectre de l’opinió anglesa que volia fer les paus amb Hitler i l’Alemanya Nazi. Familiar de Churchill Londonderry acabà sent una figura marginal i marginada dins del mon polític anglès, irònicament la seva mansió on cada any tenia lloc la recepció més brillant a l’obertura de l’any parlamentari fou molt malmesa per l’aviació alemanya i va haver de ser finalment enderrocada per fer-ne un hotel. La seva biografia serveix a Kershaw per fer una descripció de les vacil·lacions de l’establishment britànic atret per un règim amb el que compartia, si més no, un tret ideològic fonamental, l’oposició al bolxevisme, i que només podia ser una amenaça a l’empiri a molt llarg termini. Londonderry és un cert sentit reivindicat pel treball de Kershaw, no intel·lectualment ni professionalment (tot i que cal reconèixer l’encert d’iniciar els programes de disseny que van culminar amb la creació dels Hurrican i Spitfire), però sí humanament. Lord Londonderry no fou mai un nazi, refusant del tot la per ell incomprensible persecució jueva (de fet, es limitava com molta gent d’aquell temps a un antisemitisme teòric i de saló) i la seva aspiració pacifista estava del tot influïda per la seva experiència al front de la primera guerra mundial. Com molts llibres ben documentats d’història la seva lectura és un bon exercici pels que vulguin guarir-se dels determinismes històrics i malalties intel·lectuals semblants.

Xina (III): la gran muralla

Aquí a les fotos la tenim. La principal atracció turística de la Xina, una de les set meravelles del món i l’única construcció humana, segons diuen, visible des de l’espai, tot i que no estic del tot cert que això sigui veritat. És també el símbol més clar del país com a expressió més clara de la seva voluntat d’aïllament de la resta de l’univers; una obra abassegadora per la seva magnitud i, de fet, inútil perquè no va servir per aturar la invasió dels mogols ni la dels manxús. Fou motiu d’inspiració per a Kafka i també pel camarada Mao, el qual afirmà que ningú no és un home sinó l’ha pujada. Diversos trams són fàcilment accessibles des de Beijing i tot i que d’entrada l’aglomeració de turistes sigui esparverant, amb unes mínimes ganes de caminar, en pujada és clar, hom pot arribar a indrets tranquils i relativament buits.

Xina (II): Mao Zedong

Aquests darrers dies he trobat molt poca gent capaç de parlar anglès, cosa que feia la comunicació ben difícil. Tanmateix no sembla arriscat mantenir que el prestigi de Mao-Tse-Tung, el fundador de la República Popular Xinesa segueix sent molt gran. Vaig parlar de Mao a una altra entrada d’aquest dietari, tot comentant la biografia que havia aparegut fa uns cinc anys en llengua anglesa. El tema té per mi una certa importància, perquè he conegut molta gent que es definia com maoista sense tenir-ne ni idea que, en termes absoluts, el gran timoner és possiblement el major assassí massiu de la història. Tot el que vaig sentir responia però a judicis positius i és un fet que el cada cop més important turisme interior té com a lloc obligat de peregrinació, el mausoleu de Tian-na-men on, a l’estil de Lenin, està exposat el cos momificat del líder comunista.

Evidentment una possible explicació, i en algun sentit suficient, és la manca d' informació real del poble xinès, sotmès a un règim d’estricta censura informativa. És plausible, però, pensar que fins i tot si hi hagués un major coneixement de Mao i es desmitifiqués la seva figura, els xinesos seguirien atorgant a Mao un lloc preferent a la seva història. Més enllà dels seus mitjans o d’una ideologia, que no és important pels xinesos, ni ho era per ell mateix, els triomfs de Mao són victòries sobre l’Occident colonial que havia aixafat i humiliat Xina durant més d’un segle (Un Occident del que paradoxalment formava part Japó). Sortint de la nostra península del continent asiàtic, les consideracions que giren entorn del colonialisme són molt més fructíferes per a mirar d’entendre alguna cosa que no pas les ideològiques. Per nosaltres la Xina actual és un lloc contradictori i paradoxal, els xinesos segurament ho veuen d’una altra manera. El comunisme fou un instrument i ara l’economia de mercat és una altra, però tots dos són únicament eines.

La família Joad a Rússia

Victor Herman i Thomas Sgovio són noms que no diuen gaire, fins fa dues setmanes no em deien, de fet, res. No sols no són famosos sinó que en realitat ells van estar més a prop que ningú d’esdevenir un zero a l’esquerra. Tots dos són supervivents del Gulag, cosa en ella mateixa extraordinària perquè no hi va haver gaires, però a més tots dos pertanyen a un dels episodis històrics menys coneguts i amagats del segle: l’emigració dels Estats Units a la Unió soviètica de Stalin al començament dels anys 30. Una història oblidada que ha estat ara narrada per Tim Tzouladis al seu extraordinari llibre The Forsaken.
No fou un moviment extraordinàriament massiu però tampoc anecdòtic. Foren milers de persones les que deixaren l’Amèrica de la depressió per provar sort a la pàtria del proletariat. Alguns d’aquests emigrants ho feren per raons ideològiques, però d’altres estaven atrets per la promesa de sous que triplicaven els americans (tot i aplicant el fantasiós canvi oficial soviètic: un ruble, un dòlar), alguns simplement foren seguint directrius del seu cap d’empresa, Henri Ford, que llavors feia negoci amb els soviètics. D’altres com els protagonistes, simplement vingueren com a fills, seguint el cap de la família. Durant tres o quatre anys els americans tingueren un paper prominent a la vida soviètica. Editaren el seu diari i animaren una lliga de beisbol que des de Moscou s’estengué a altres ciutats russes. Tanmateix, des d’un començament els americans se n’adonaren que la seva llibertat de moviments era ben limitada, sobretot si s’esqueia que algun d’ells volia deixar Rússia, ja que el passaport els hi havia estat retirat (molt d’aquests passaports foren aprofitats per les operacions d’espionatge de la NVKD). Quan s’inicià el terror, aquesta colònia d’estrangers eren una víctima propiciatòria de la paranoia stalinista. Comença llavors una odissea per quasi tots aquests joves americans que acabà a un fossar comú siberià.
El llibre és una crònica dels camps soviètics, més mortífers en termes absoluts que els alemanys però menys recordats, en bona part per la inexistència de testimonis fotogràfics. També fa un repàs de les relacions entre la superpotència capitalista i la que havia de ser després la superpotència socialista. La perspectiva es molt critica envers la diplomàcia americana, que mai feu res per ajudar a aquests compatriotes, tot i saber sense dubte que estava passant. Quatre desgraciats, possiblement “rojos”, no eren prou motiu per enemistar-se amb un aliat que Roosevelt i el seu entorn consideraven lleial. El llibre explica així també la infiltració soviètica al cercle de poder de Washington, la qual serveix per mostrar que la paranoia Macarthista no era purament inventada. Un personatge, alhora tràgic i ridícul, destaca en aquesta part del llibre: el vicepresident Wallace, protagonista d’un dels episodis més patètics de la diplomàcia americana, quan visità una mina i acceptà com a centre de treball exemplar i revolucionari, un camp de treballs forçats i finalment d’extermini. (les instal•lacions de seguretat havien estat desmuntades i els presoners substituïts per agents de la NVKD). Wallace hagués estat el president dels EEUU el 1945 si els caps del partit demòcrata no haguessin manipulat la convenció en favor d’un polític desconegut anomenat Harry S. Truman.

Museus alemanys

Postdamer Platz, l'obra mestra de Kirchner
Detall de la Madonna Sistina de Rafael
Mostres amb olors per orientar els gossos

Avui ha estat el meu darrer dia de servei actiu al Cañada, amb la qual cosa es clou un període ben definit de la meva trajectòria professional. Quan vaig començar el dietari, fa una mica més de cinc anys, la meva idea era acabar-ho, si fa no fa, tal dia com avui. Ara sembla que finalment la meva estada tindrà continuació el curs vinent uns mesos, la qual cosa farà que el dietari es perllongui fins la primavera vinent, si no passa res. Avui he tingut un sentiment de gran alleujament quan he deixat les claus i he buidat el meu prestatge. L’experiència personal ja estat bona, però la professional no gaire. En entrades futures voldré fer una mica de balanç, avui però prefereixo parlar d’algunes de les coses que tinc pendents després d’aquest demencial mes de juny. Una de les que vaig parlar no fa gaire era dels museus alemanys.
En concret vaig visitar tres que em feren una impressió considerable, cadascun d’ells a una de les ciutats que vaig visitar. A Berlín el museu fou la Neue Nationalgallery, molt a prop de la postdamerplatz en un edifici obra de Mies Van der Rohe. La col•lecció recull art alemany des del 1900 al 1945 i és potser l’únic museu on les absències són tan importants com les presències. Els fons dels museus foren una de les fonts principals per a la famosa exposició organitzada pel nazisme sobre art degenerat i des de llavors moltes obres varen desaparèixer (algunes passant primer per les parets de la casa de Göring). Una reproducció en Blanc i negre omple el buit deixat per aquestes obres perdudes. Quan hom parla d’Alemanya hom pensa a la musica o la filosofia i acostuma a associar la pintura a llocs més lluminosos. Una mirada a aquest museu, amb la seva col•lecció d’artistes relativament poc representats fora del seu país, demostra però la insensatesa d’aquest judici i el caràcter decisiu del seu treball. Les seves formes, via el cine americà en molts casos, defineixen les propostes iconogràfiques més característiques de la contemporaneïtat.
El segon museu que vull esmentar és la galeria dels mestres antics situada al zwinger de Dresden. Una col•lecció notable perquè a priori és difícil d’imaginar que en una ciutat de dimensions més aviat petites es trobi una col•lecció a l’alçada de les millors del continent. No hi ha cap pintor important que no estigui representat i sovint amb obres que de manera poden ser considerades de segon ordre. L’obra més emblemàtica però és la Madonna Sistina de Rafael Sanzio, especialment pels dos personatges de més amunt que tot i trobar-se a les botigues de souvenirs de tota Italia no són pas italians (ja que ni viuen ni treballen al país de Berlusconi)
El tercer museu del que vull parlar es troba a Leipzig i no té un caràcter artístic sinó històric. És el museu dedicat a la repressió de la Stasi que fou inaugurat poc després de la reunificació i que es troba al mateix edifici on la Stasi tenia el seu quarter general. La policia política de la DDR conjugava la voluntat repressiva del règims totalitaristes amb la maleïda eficiència germànica, cosa que la feu especialment temible. L’exposició és una mica atapeïda però, en general, ho explica molt bé. Prenen cura dels museus associacions d’antics dissidents que prenen cura de la continuïtat de la memòria d’aquesta experiència.

Vincere

Ida Dalser, segons ens informen les enciclopèdies, fou el nom de l'amant, mecenes i segurament primera esposa legal d'un agitador socialista anomenat Benito Mussolini. La seva història, i la del seu fill tingut amb el futur dictador feixista també anomenat Benito Albino, és explicada al film de Marco Bellochio, Vincere, un dels més interessants que he vist als darrers temps. No és pas una història agradable. Després del seu matrimoni amb una altra dóna Rachel, que havia conegut quatre anys abans i de la que tenia una filla Edda, Mussolini, esdevingut una figura ascendent de la política italiana, s'esforça en amagar aquesta relació i quan fou nomenat primer ministre, gaudí de tots els mitjans que dóna el poder per a fer-ho. Com a conseqüència, tots els esforços de Ida pel reconeixement dels seus drets i el del seu fill foren debades. Morí a un manicomi, després de molts anys de reclusió i aquest fou també el destí del seu fill quan tenia només vint i sis anys d'edat, després d'haver estat separat per força de la seva mare i criat a un orfenat.

Es tracta sense dubte d'una bona història, però el tractament de Marco Bellochio l'ha fet encara més interessant. No té una forma narrativa gaire convencional, sinó que juga amb les formes de la línia artística imperant a la Itàlia del moment, el futurisme, molt connectat a més amb el feixisme. Molt interessant també és l'ús que Bellochio fa d'altres pel·lícules. Els personatges van sovint al cine i allò que veuen serveix per explicar llur història, tant la gran història, els documentals que ens parlen del desenvolupament de la guerra o els fragments d'Octubre, com la dimensió més íntima i personal de la història: el Mussolini ferit de guerra veient una escenificació de la passió, o la Ida tancada al manicomi de Venècia, plorant emocionada identificant-se amb els esforços i les desventures de Charlie Chaplin a The Kid.

Altres elements s'afegeixen a l'esplèndid treball de Bellocchio: una banda sonora molt intensa i adequada a la narració de Carlo Crivelli i un treball de primer ordre dels dos protagonistes. Giovanna Mezzogiorno fa un treball eficaç incarnat Ida i Filippo Timi fa una interpretació espectacular en el seu doble paper: primer com el dictador italià i després com el seu fill, popular en el seu cercle per la seva facilitat per imitar el duce.

Vincere és un film torbador perquè explica una història ben inquietant, com un poble que per molts motius és potser el més admirable d'Europa, es va deixar seduir per un megalomaniac, narcisista (caràcters perfectament reflectits a la interpretació de Timi). El procés seguit per la protagonista, que coneix Mussolini en una de les actuacions més característiques del personatge, quan va desafiar Déu per que el fulminés en cinc minuts si volia provar la seva existència, és ben semblant al patit pel poble italià.

És un motiu de joia que dos dels films més interessants del darrer temps provinguin d'una cinematografia tan rica històricament com la italiana. Malauradament no totes les notícies provinents d'aquest país són tan positives. Un film com Io sonno l'amore, ha tingut una distribució ben minsa a la ciutat de Roma, cosa relacionada amb el fet que l'infame primer ministre italià té el control dels canals de distribució cinematogràfica del país. Això és un mal averany per un film com aquest; al capdavall les semblances entre els dos personatges no són precisament petites.

Hume i el segle XVIII americà

Un tòpic molt repetit a un bon nombre d’històries vincula intel•lectualment la revolució americana essencialment a John Locke i els il•lustrats francesos. Hume generalment no és comptat dins del grup de pensadors influents. El llibre de Mark G. Spencer, Hume and Eighteenth-century America, està dedicat a examinar aquest tòpic i finalment a desmentir-lo. Spencer pren un partida gens apte per a mandrosos però del tot assenyat: examinar quins eren els continguts de les biblioteques americanes del anys anteriors a la revolució. Un treball plausible perquè es conserven els registres de gairebé totes les biblioteques públiques o privades. Las dades així obtingudes mostren que Hume fou una presència fonamental, cosa que corrobora les notícies que tenim de les subscripcions a les seves obres. El fet clar, però, és que encara que la recopilació dels assaigs filosòfics era ben coneguda, l’obra decisiva per establir la reputació de Hume fou la seva història de la Gran Bretanya (una mala notícia pels cervells massa especialitzats)
Certament comprar un llibre no és el mateix que llegir-lo i per això, a més de la seva recerca de dades, Spencer ofereix un examen dels textos de l’època, per esbrinat la influència del pensador escocès. L’examen dels textos revela també clarament que Hume fou una referència clau, però equívoca, per dues raons bàsiques: en primer lloc, perquè a les obres de Hume trobaren suport tant els partidaris de la revolució com els que volien preservar els lligams amb la corona i, en segon lloc, perquè essent fonamental la qüestió religiosa, la fama de Hume feia problemàtic declarar-se com un seguidor massa aferrissat de les seves teories. És clar que la peculiar posició de Hume, el qual mai no subscriví les posicions dels whigs però que tampoc abraça la causa dels tories, afavorí aquesta ambivalència. Al capdavall, però moltes de les reflexions de Hume a la seva història foren una bona base pels que pretengueren que el camí revolucionari no s’oposava a la tradició constitucional britànica sinó que era la seva conseqüència.
Diversos capítols estudien la relació entre Hume i algunes de les principals figures del moment. Així es fa palès el deute de Madison envers Hume, les crítiques envers l’esperit de facció que feu l’americà tenen un fonament indubtable a les reflexions de Hume, caracteritzades per una desconfiança clara envers qualsevol mena de faccionalisme, cosa que constitueix potser la principal lliçó del seu relat històric del segle XVII. Tot i que la influència és clara, és remarcable el fet que a les pàgines de Madison mai no es faci referència a Hume, un peatge segurament inevitable perquè no es sentissin exclosos els defensors de una previsible i plausible república cristiana. Un altre discussió on Hume tingué una influència determinant era la de si el govern republicà era possible no en una petita ciutat, sinó en un estat de grans dimensions. Hume no veia aquesta impossibilitat i els seu arguments foren citats per Madinson i Hamilton.
Més complicada és la relació amb Jefferson que sovint ha estat presentat com un antagonista. Això és cert, però no és tota la veritat. Mentre que el darrer Jefferson refusà completament les posicions de l’escocès, les anotacions de les dècades anteriors a la revolució són el testimoni d’un interès ben viu.
Més enllà de la disputa merament polític potser l’aspecte que més m’ha interessat del llibre és el seguiment fet amb una certa intensitat de la malaltia i la mort de Hume, la qual no fou un afer estrictament privat. La capacitat del filòsof ateu per afrontar la mort fou vista a l’època com una prova de la validesa del seu legat filosòfic, cosa que deixa clara, que encara a començament del XVIII, pels lectors, la filosofia tenia molt més a veure amb la direcció de la pròpia vida, en termes platònic amb l’aprendre a morir, que no pas amb picabaralles acadèmiques.

Dibuixos renaixentistes

L’exposició que actualment mostra el museu britànic és d’un interès extrem per tots els interessats a la història de l’art. Consisteix en una exposició de dibuixos renaixentistes provinents de la pròpia col•lecció del britànic i de la florentina galeria dels Uffizi. Gairebé tots els gran noms del renaixement hi estan presents, des de Fra Angelico fins a Leonardo passant per un rar dibuix de Tizià. Atesa la dimensió de les figures compreses fora ociós parlar del valor artístic de la major part dels treballs exposats. Però, com és habitual en aquesta institució, el valor didàctic de l’exposició és també de primer ordre. L’aparició del dibuix és una novetat connectada essencialment a millores a la manufactura i el comerç que permeteren als artistes renaixentistes disposar un instrument bàsic, poc a l’abast dels artesans medievals: el paper. La paraula dibuix en italià es tradueix com disegno, la qual és traduïble també com a disseny i aquest fet revela la importància d’aquesta activitat i dels dibuixos mostrats. A molts llocs de l’exposició es fa palès el caràcter d’esboç o prova que tenien aquests dibuixos, element fonamentals dels treballs dels tallers. Més amunt, he inclòs un que em va agradar especialment. L’autor és Uccello, el qual el dibuixa 150 anys abans que Galileu escrigués que la naturalesa és un llibre escrit en caràcters matemàtics i que fa certament palès que cap idea, ni les filosòfiques, surten del no-res.

Anatomia de un instante

Llegeixo les darreres vacances el llibre de Cercas sobre el 23-F. El vaig llegir fonamentalment per la recomanació del meu germà, perquè amb els anys els esdeveniments tractats em suscitaven cansament: per la repetició de les, esperpèntiques, imatges dels guàrdies civils i per la molt aprofitada, i no del tot creïble. glorificació del monarca. El llibre però m’ha interessat molt per diferents motius. Un primer, sentimental, Cercas té una habilitat innegable per impactar emocionalment als seus lectors i les darreres pàgines, quan mostra el seu joc definint el llibre com un homenatge al seu pare, ho va assolir en el meu cas. Suposo que també en el de molts altres lectors perquè l’experiència de voler millorar el pare i adonar-se finalment que el pare és millor del que pensaves i tu menys del que comptaves ser-hi, és de les més universals possible.
És també indubtablement atractiva i un acte de justícia la revindicació de la figura de Suárez, el qual durant aquell període fou constantment menystingut per defectes potser evidents, tot i que el fet cert és que mostrà virtuts, que cap dels seus crítics va acreditar mai, mentre que sovint compartiren els seus defectes. El contrast amb la figura de Suárez fa dels altres, amb l’excepció de Gutierrez Mellado y Carrillo, figures ben petites. Tant pel que fa el Rei com tot el PSOE, del qual, vista la trajectòria seguida des de llavors, sembla que porti la tendència al doble joc dins de la seva genètica. Cercas fa memòria sobre un fet del que es parla poc a les rememoracions oficials i que jo mateix havia tendit a oblidar. No hi hagué cap intent de resistència real contra el cop, potser tampoc hagués estat possible això és cert, i un possible triomf hauria comptat amb una acceptació passiva si, com hagués estat segurament el cas, hagués pogut presentar-se com un arranjament no del tot il•legal. Això hagués estat el cas, perquè ningú estava per gaire heroïcitats, ni tan sols, aquesta fou la sort, els propis militars.