El meu nacionalisme

Fa uns mesos un familiar de la meva parella va preguntar si era nacionalista. El meu primer impuls va ser dir que no, però no quedà convençuda i tenia raó per no estar-ho. Vist des d’Espanya un nacionalista por ser simplement algú que no renuncia a utilitzar el català d’una manera pública. Des d’aquest punt de vista soc nacionalista i no puc evitar ser-ho per poca gràcia que em faci.

Crisi per alguns

M’és difícil evitar estar aquests dies de mala llet. Que Zapatero no té res a veure amb l’esquerra sinó que en tot cas defensa un populisme tirant cap a latinoamericà era clar fa temps, però tot i així les mesures de divendres passat m’emprenyen. No em sembla que sigui intel·ligent privatitzar, ni que sigui parcialment, una de les poques fonts segures d’ingressos de l’estat, o una política d’aeroports destinada a mantenir oberts aeroports deficitaris i inútils però em sembla abjecta la retirada dels 426 euros. Segur que hi haurà algun cas de frau, potser molts, però tinc certesa plena que hi ha un contingent que per molt diverses raons està del tot fora del mercat de treball i que ara s’aboquen a la indigència. Ningú no pensa, en canvi, en prescindir de despeses també feixugues i moralment ara mateix injustificables. Per posar un exemple conegut vaig estar l’altre dia a la Conselleria d’Educació de Londres, l’home al seu front, el Conseller, en termes reals cobra més que el president del Govern. És un càrrec pràcticament inútil i del tot prescindible, ja que la seva capacitat decisòria és molt petita, gairebé nul·la. Consellers hi ha set o vuit a Londres i a cada ambaixada, assumint una representació ridícula i arcaica a l’època d’Internet i de les videoconferències (tot i que és cert que en tots els meus anys a l’exterior he constatat amb sorpresa la incapacitat dels serveis informàtics de l’estat espanyol per fer un correu electrònic funcional). Tot plegat, prou injust. Tenim un estat sufragat per les preteses classes mitjanes, els assalariats, que es vol despreocupar dels que no serveixen per contribuir i al servei d’unes preteses elits, hi ha poc en elles que justifiqui aquest caràcter, no menys inútils i redundants. Unes elits que no han vacil·lat en imposar una versió invertida i tragicòmica del socialisme, que torna a fer-se evident aquest dies amb el rescat de l’economia irlandesa.

Adéu a Berlanga

Mentre buscava ahir el millor camí per passar fora de Londres el cap de setmana vaig veure fugaçment als titulars de la premsa la notícia de la mort de Luís Garcia Berlanga. Em sento molt commogut perquè de tot el ventall del cine espanyol, l’obra de Berlanga és sense vacil·lacions la meva preferida (no crec que en Buñuel es pugui considerar un realitzador espanyol). De manera hiperbòlica el País parlava de la dimensió universal del cineasta, però el fet és que les seves pel·lícules no són gaire conegudes fora de l’estat espanyol. Això no és cap demèrit per Berlanga perquè realment penso que la qualitats de seves dues millors obres està a l’alçada de qualsevol comèdia de les més excel·lents de la història del cinema. Parlo de Placido i El verdugo. Altres obres són de vegades bones pel·lícules i d’altres ni tan sols això. Aquestes dues són del tot rodones. Més recordada potser la segona, però jo personalment prefereixo la primera. Una de les crítiques moralistes més radicals, en el sentit francès del terme, mai vistes i que possiblement no podrà ser superada. Berlanga posseïa un estil propi, el famós pla-seqüència, que al final tenia ja molt de manierisme, però en aquestes dues pel·lícules fou un potent instrument expressiu. Un altre element distintiu de la seva obra, present a tot arreu però innegable a aquestes dues pel·lícules, és la seva cura dels personatges secundaris i la seva bona feina amb els actors de caràcter. Cosa que llavors i ara ha estat una raresa dins del cine espanyol. Disset pel·lícules en cinquanta anys de carrera no són gaires i és que, malgrat els inevitables elogis que s’hauran succeït aquests dies, no fou un cineasta molt ben tractat pel seu país. Primer pel franquisme, però tampoc per una democràcia en tots els aspectes, i també en el cinematogràfic, més continuadora del franquisme del hom acostuma a dir. Jo no tinc la impressió que la doble moral i la irrefrenable tendència a l’adulació mostrades a Placido siguin fenòmens desapareguts i diferents de les coses que es deixen endevinar. A la il·lustració un fotograma de Placido on apareix un actor també fa molt poc traspassat, Manolo Alexandre.

Inquietud

Espanya és a la primera pàgina dels diaris anglesos avui. Als tabloides per la inesperada desfeta de la selecció, però a d’altres com The Independent per motius més greus. El diari britànic, un dels seriosos d’aquest país, dóna pràcticament com a segura un rescat de l’economia espanyola, anàleg al de la grega, per un valor de 250 bilions (dels anglosaxons) d’euros. El fet és que les denegacions, allò que apareix a la premsa espanyola, semblen haver estat forçades (les denegacions també es van produir en el cas de Grècia) i que ara per les institucions bancàries espanyoles estan fora del mercat. Ningú pren el risc de prestar-les-hi un euro. L’escepticisme sobre la capacitat espanyola per remuntar la crisi és molt migrada (és clar que la construcció no es recuperará), tot i que no s’entén gaire bé com es suporta un índex d’atur que és a prop del triple de la del Regne Unit o Alemanya i molt més alta que la de països com Grècia o Portugal. L’estructura confusa de l’estat autonòmic és també valorada negativament, ja que es considera un obstacle per frenar la despesa.

Nou mundial

Avui comença el mundial. Aquí hi ha moltes menys banderes al carrers, en comparació amb els anterios, i més ofertes als pubs com hamburgueses gratuïtes amb una pinta o pinta gratis quan marqui Anglaterra. Com que l’equip no és pitjor que el de fa quatre anys (tampoc millor) suposo que la raó del canvi simplement és que tothom té menys diners i ningú no veu el futur gaire clar. És un mundial difícil per un cert catalanisme perquè aquest cop no és que hi hagin jugadors del Barça a la selecció, sinó que essencialment la selecció és el Barça. Per les mateixes raons és però, també complicat, per la majoria dels seguidors de la “roja”. A mi que Espanya se me’n fot, no puc negar en canvi que m’agradaria veure el Xavi, l’Iniesta, el Piqué o el Pedro com a campions del mon. El meu desig mínim però és que no guanyi Brasil. No soc pas antibrasiler (mentre escric de fons tinc posat en Caetano), però estic tip de la llegenda del “jogo bonito”, que es va acabar al mundial d’Espanya fa vint i vuit anys, i del fet que la seva preponderància a la FIFA els fa sortir cada mundial amb un partit d’avantatge sobre els seus contraris.

Anatomia de un instante

Llegeixo les darreres vacances el llibre de Cercas sobre el 23-F. El vaig llegir fonamentalment per la recomanació del meu germà, perquè amb els anys els esdeveniments tractats em suscitaven cansament: per la repetició de les, esperpèntiques, imatges dels guàrdies civils i per la molt aprofitada, i no del tot creïble. glorificació del monarca. El llibre però m’ha interessat molt per diferents motius. Un primer, sentimental, Cercas té una habilitat innegable per impactar emocionalment als seus lectors i les darreres pàgines, quan mostra el seu joc definint el llibre com un homenatge al seu pare, ho va assolir en el meu cas. Suposo que també en el de molts altres lectors perquè l’experiència de voler millorar el pare i adonar-se finalment que el pare és millor del que pensaves i tu menys del que comptaves ser-hi, és de les més universals possible.
És també indubtablement atractiva i un acte de justícia la revindicació de la figura de Suárez, el qual durant aquell període fou constantment menystingut per defectes potser evidents, tot i que el fet cert és que mostrà virtuts, que cap dels seus crítics va acreditar mai, mentre que sovint compartiren els seus defectes. El contrast amb la figura de Suárez fa dels altres, amb l’excepció de Gutierrez Mellado y Carrillo, figures ben petites. Tant pel que fa el Rei com tot el PSOE, del qual, vista la trajectòria seguida des de llavors, sembla que porti la tendència al doble joc dins de la seva genètica. Cercas fa memòria sobre un fet del que es parla poc a les rememoracions oficials i que jo mateix havia tendit a oblidar. No hi hagué cap intent de resistència real contra el cop, potser tampoc hagués estat possible això és cert, i un possible triomf hauria comptat amb una acceptació passiva si, com hagués estat segurament el cas, hagués pogut presentar-se com un arranjament no del tot il•legal. Això hagués estat el cas, perquè ningú estava per gaire heroïcitats, ni tan sols, aquesta fou la sort, els propis militars.

Vacances a les Corts

Espanya té darrerament molt més lloc de l'habitual a les pàgines dels diaris britànics. El motiu és la situació econòmica de l'estat espanyol, tot i que certament ja fa molt temps, anys diria jo, que la precarietat de les estructures econòmiques és un fet que crida l'atenció dels britànics (si més no, això dels PIGS fa temps que s'arrossega). També n'hi ha altres notícies, aparentment diferents però al capdavall convergents en una mateixa direcció. Per exemple, The Guardian informa de l'obertura de les corts la propera setmana, segona de febrer. Això significa el final d'un període festiu de 48 dies, a França i a Italia els parlamentaris tenen 18 dies i al Regne Unit 20 dies. En una situació propera a l'emergència, si més no pels ciutadans normals, això és un fet sorprenent. Per nosaltres no ho és gens. Si més no, segur que no dirà res cap dels periodistes preocupats per la guarderia dels seus nens (altrament dita escola o institut) o pels controladors que tot i que sense dubte abusen, si més no fan la seva feina.

La composició d'Espanya

Molt interessant l’article d’avui a la Vanguardia d’Enric Juliana. Llegint-lo m’ha vingut al cap Pessoa i la seva afirmació que a la península ibèrica hi ha tres grups nacionals: els dels portuguesos (que inclou els gallecs), els dels països catalanoparlants i Castellà. Des d’aquesta triplicitat s’entenen més bé les coses que des d’una delirant unitat o dualitat o una igualment improbable quaternitat.

Navarra

El Marc

La Júlia

Santa Maria d'Eunate, el meu racó navarrès preferit

Passo uns dies a Navarra amb el meu germà i la seva família. Des de Puentelareina, que prenem com a punt de partida, visitem Olite, la foz del Lumbier, Javier, Leyre, Roncesvalles i la capital. Només havia passat unes hores per Pamplona molts anys abans i no en coneixia gairebé res d’aquestes terres espanyolíssimes en tot llevat de la fiscalitat. Els nens aclaparen quasi tota la nostra atenció i no puc oferir grans conclusions més enllà del fet que la qualitat de vida sembla superior a la de les ciutats catalanes, cosa que tampoc és gaire difícil. Com em passa sovint quan viatjo per Espanya, em sobta el contrast entre un final de l’edat Media que deixa mostres magnifiques i una època moderna que passà sense pena ni glòria. Per un partidari del XVII i del XVIII això no ajuda gaire a sentir-te a gust al lloc. En tot cas, aprofito l’avinentesa per deixar nous testimonis de com el Marc i la Júlia es van fent cada cop més grans i guapos.

Dia d'eleccions

Avui és dia d’eleccions. Ahir The Guardian un dels diaris més difosos al Regne Unit dedicà el seu editorial a les eleccions espanyoles. El títol era revelador, una competició poc convincent, el contingut de l’article expressava encara de manera més contundent aquesta opinió: The debate only seemed to confim the impression that second-rate politicians are in charge of a country with first-rate multinationals. Potser és pot dir més fort, però no més clar. L’autor del titular tampoc té una opinió millor dels polítics catalans, tot comentant la possibilitat d’un govern de Zapatero recolzat pels partits regionals bascos o catalans diu d’aquesta possibilitat que This will not encourage a bolder second term; nor will it create the quality of political leadership that Spain deserves. Sobta potser una mica que des de lluny es correspongui l’editorial del diari amb les obsessions dels que pensen que una millora de la situació política passa per retallar les possibilitats d’intervenció dels partits nacionalistes a la política nacional (dono per suposat que està raonant a priori, de fet, considerant l’acció efectiva d’aquests, el raonament ha de veure’s com del tot encertat). Però això confirma quelcom que ja he comentat diverses vegades a aquest dietari. A l’Europa actual definir-se com a nacionalista es situar-se dins de l’esfera d’allò políticament incorrecte, és a dir, no t’ajuda a fer amics.

Reinvenció d'Espanya i Espanya eterna

Assisteixo a l’institut Cervantes de Londres a la presentació del llibre de Sebastian Balfour y Alejandro Quiroga, The reinvention of Spain,. Han de presentar l’acte Paul Preston i l’ambaixador espanyol, però compromisos més importants fan que el darrer no pugui assistir. Tot i portar més de tres anys a la ciutat no he anat mai al Cervantes i em perdo pel camí (trobo perfectament Eaton Square, però no sé el número i no sé identificar d’entrada l’edifici) Pel camí trobo la casa on vivia Baldwin i la casa de Chamberlain. Arribo segons abans de començar l’acte. No he llegit el llibre i no puc jutjar sobre el seu contingut. Conec el seu autor anglès i em sembla una persona seria, potent intel·lectualment i amb ganes de pensar seriosament el problema de la identitat i les identitats nacionals a l’estat espanyol. Crec que és un home a més amb una bona comprensió de la problemàtica catalana, quan sento la seva descripció de l’estratègia de Convergència, em sembla que fins i tot amb una comprensió superior a la de molts catalans. Miraré de llegir el llibre que tanmateix no compro perquè el preu, 55 lliures, és del tot abusiu cosa amb la que està d’acord el mateix Balfour (són llibres pensats per a ser adquirits per les institucions públiques a les que no els hi va d’unes dotzenes de lliures). L’acte hagués estat prou bé si no hi hagués hagut la lamentable intervenció del director del Cervantes, un tal Aparicio. Mentre Preston, els autors i el públic assistent tenien ganes de parlar seriosament i de mirar d’entendre la qüestió de l’articulació nacional, o la seva manca, a l’estat espanyol, el senyor Aparicio digué coses com que el tema de les nacionalitats no seria important fins que el Barça no demanés jugar una lliga catalana (citant per enèsima vegada el difunt Manolo Vázquez Montalban i la seva afirmació que el campionat nacional de futbol vertebra Espanya, potser sense adonar-se del subtil insult que així es feia a la primor conceptual de la nació espanyola) , que era un gran èxit per a Espanya el 5 a 1 que el Totenham, entrenat per Juan de Ramos, va infringir a l’Arsenal o que havia entès com una broma el capítol sisè del llibre anomenat “una nació de nacions”. La seva visió del problema era pensada per ell mateix com tolerant però em molestà profundament: es fonamentava a la poc original metàfora de les nines russes, cosa que és una actualització amable del principi franquista de que ser català és una manera de ser espanyol. De fet, la seva frivolitat palesa a l’afirmació amb la que obrí el seu discurs, “he leido el libro” i a la improvisació que caracteritzà el seu discurs fou prou evident com per què Preston es retirés de la taula després de la seva intervenció. Inevitablement sorgí en el curs del debat la comparació amb Escòcia i es feren paleses dues diferencies fonamentals: en primer lloc, la feblesa de l’independentisme català en comparació amb l’escocès, almenys segons els índexs d’opinió, en segon lloc el fet que si tal vegada Escòcia deixa el Regne Unit, no sortirà cap tanc al carrer, ni haurà dol a Londres, ni s’esfondrarà res, sinó que simplement un artefacte polític inventat al començament del segle XVIII, haurà acomplert el seu temps de prestació. Suposo que són els avantatges de no tenir essència. En alguna cosa s’ha de notar que aquest país infantà Hobbes i Locke, mentre d’altres seguien llegint rucades escolàstiques

Sobrerepresentació

Tot fa preveure que aquest any aniré més curt del temps del normal i voldria treure’m el vici de deixar de llegir les notícies sobre la política catalana i espanyola, però no me’n surto. Quasi cada dia acabo perdent uns minuts que, pel que acabes llegint sempre acaben resultant ser massa temps. Em cridà l’atenció l’afirmació repetida per enèsima vegada, amb motiu de la presentació del partit de Savater i Rosa Díez, de la seva pretensió de fer una llei per acabar amb la representació excessiva dels partits nacionalistes al parlament espanyol. Em sembla,que hi ha moltes coses opinables o discutibles, però les lleis de l’aritmètica no estan entre elles i des de la transició ha quedat establert que segurament són els partits nacionalistes els que tenen una representació més fidel al parlament espanyol d’acord al pes del seu electorat on hi ha una força infrarepresentada respecte al seu pes electoral real, IU, i dues forces clarament sobredimensionades que són els dos partits majoritaris. Probablement la proposta coherent fora la de prohibir la presentació a les eleccions d’aquesta mena de partits, que clarament és la idea de fons mantingudes pels seus autors i que de fet no resulta contradictòria dins del seu marc ideològic. És, però, preocupant que ningú no es queixi mai de la sobre representació d’aquests dos partits (més aviat hi ha gent que pensa que hauria de reforçar-se), potser per pors que no han estat superades i sobretot pel fet que la realitat de l’estat espanyol tampoc és ben bé la que alguns pensen que hauria de ser i la quantitat de gent que no es sent representada pels partits de govern sense ser majoritària, no és minoritària

Preston i Savater

Fa dos dissabtes va haver a l’Imperial War Museum, l’acte anual de l’associació d’ex-brigadistes de la guerra civil. Com de costum vaig anar-hi. Feien una projecció de Mourir à Madrid, un film que no havia vist des de que anava a l’institut i una conferència del professor de la Universitat de Zaragoza, Julian Casanova, correcta sense aportar res d’especialment nou. (més interessant foren les preguntes on recordà coses com per exemple que només l’església catòlica està constantment utilitzant i mantenint viu l’enfrontament fratricida de la guerra civil). En un entreacte coincideixo amb Paul Preston i supero la meva timidesa ajudat pel fet que a l’historiador anglès sempre li ve de gust enraonar una mica en català. De sobte, em pregunta per la meva expressió ombrívola durant l’acte que havia tingut dos dies abans a la fundació, quan el ponent fou Antoni Basses. Sento vergonya en primer lloc per tenir quasi 45 anys i haver avançat tan poc en l’art de la simulació. Li reconec que Basses estigué certament brillant però que em costava combregar amb la seva tesi que el sentit de l’humor català és la nostra arma secreta. Allò que vaig veure evidentment és que la gent que coneixia les claus reia molt amb els fragments triats de la COPE, però que la petita part del públic no catalana, no entenia res de res i estava més aviat perplexa. En el fons allò que vaig trobar és la idea preconcebuda per un sector del catalanisme que és tan clar que tenim raó, que no cal explicar-nos gaire. Em sembla però que la situació és la contrària i que al mon, uns senyors que es defineixen com nacionalistes, han d’explicar-se molt, perquè les connotacions universals del terme són negatives. Preston, per cert, es rigué molt, però també confessà que vista des de fora i des de lluny la situació política del país no fa gens de gràcia i que pensar que pot passar qualsevol cosa a hores d’ara no significa ni molt menys exagerar. De fet, fins i tot un tipus com Savater, al qual sembla que no se li podien negar engrunes de racionalitat, sembla insinuar la legitimitat d’una acció contundent (¿un cop d’estat?), justificat pel fet d’una manca de representativitat del parlament que enuncia però no justifica. (EL CORREO DIGITAL, 10/03/07)

nacionalisme espanyol

No és veritat que criticar el nacionalisme català suposi ser nacionalista espanyol, però si és veritat que si no hi hagués hagut nacionalisme espanyol, tampoc hauria mai hagut un nacionalisme català. Aquest nacionalisme espanyol és l’arrel certa dels greuges, certs i inventats, que conformen la base del nacionalisme català. Tampoc es cert que tots els nacionalismes siguin iguals. Hi ha una gran diferència entre un nacionalisme d’estat com el francès i l’espanyol. Mentre que el primer és una revindicació d’un projecte, la revolució, el segon és purament reactiu; la conseqüència del despit enfront del fracàs esdevingut entorn a la impossible conservació de l’imperi. De fet, l’enfrontament amb el catalanisme és la rememoració agònica i permanent d’aquest conflicte amb una sortida gratificant tot i que falsa (dominar els catalans no suposa recuperar l’imperi). Això sí, si el fons manté la seva putrefacció essencial, la façana ha estat arreglada per fer el mínim de goig que permet enredar els despistats, mentre que com deia el Ferran ahir al catalanisme ja fa massa tems que li cal alguna mà de pintura.

Timoteo Pérez Rubio

Des de fa temps tenia per casa, perdut entre les dotzenes de DVDs que tinc acumulats esperant una estona per veure’ls, un documental anomenat Las Cajas españolas sobre el destí del legat del Museu del Prado a la guerra civil espanyola. Vaig veure’l i em resultà una història enormement interessant i no gaire coneguda. Sobre tot és una història heroica per la determinació d’un grup de funcionaris (!) per salvar un patrimoni únic de la humanitat amb molts pocs recursos, pràcticament només el seu esforç, i recolzament ben magres llevats dels merament morals. Tanmateix la seva tasca era important, com digué Azaña salvar el Prado era més important que salvar la república. De República en podia haver una altra, però si es perdien les pintures no es recuperarien mai més. El principal heroi d’aquesta història es un pintor extremeny anomenat Timoteo Pérez Rubio, que fou el director en funcions del Prado. (el lloc de director fou ofert a Picasso que ho acceptà però que mai s’atansà al Madrid assetjat per les tropes franquistes). Ell i el seu equip feren una tasca de recuperació, acumulació i conservació de tot el patrimoni artístics dispers després l’agitació revolucionària del juliol. Foren també els responsables de les mesures de conservació i transport de tot el fons del museu, desallotjat ràpidament després que l’edifici fos el blanc de bombes incendiàries llançades per l’aviació franquista (que fonamentalment cercaven els serveis d’intel·ligència soviètics radicats en un hotel proper al museu). Els viatges foren complicats per unes carreteres en un estat de conservació lamentable i constantment bombardejades per l’aviació. Els quadres anaren primer a València i després a Figueres, el darrer camió passà per Vinaròs quatre hores abans que entressin els franquistes. De Figueres al final de la guerra foren traslladats a Ginebra on foren lliurats a una comissió internacional que només podia retornar-los a Espanya un cop tots els governs importants d’Europa reconegueren el govern de Burgos. Fou llavors, quan s’obriren les caixes, que es pogué apreciar el treball de l’equip de Pérez Rubio. De manera quasi miraculosa el treballs de preservació havien estat completament efectius i tots els quadres estaven indemnes, malgrat els més de dos anys que havien estat rodolant per llocs sovint inconvenients (tots eren conscients que la humitat, per exemple, era un enemic encara més perillós que les bombes). És en aquest punt de la història on apareixen els nostres compatriotes, però curiosament allà on segons algunes pseudohistòries no els hi tocaria estar. Foren catalans els encarregats de la recuperació del legat per l’Espanya de Franco, Eugeni d’Ors i especialment Josep Maria Sert, el qual acabà tingué un paper decisiu. L’u de setembre del 1939 els quadres encara estaven a Suïssa i evidentment el govern francès bloquejà les fronteres. Fou l’amistat personal del pintor lleidatà amb el ministre d’indústria francès la que permeté obtenir un permís especial per tornar els quadres. Evidentment la premsa del moment no parlà de Sert sinó que atribuí el retorn a un efecte del prestigi personal del Cabdill. A Perez Rubio i el seu equip se’ls oferí un perdó i el retorn a les seves feines perquè el govern franquista no tenia personal qualificat per prendre cura del museu. Ell i la major part del seu equip optaren per un problemàtic exili (Després d’haver administrat un patrimoni de valor incalcualabe, no tenien cap estalvi i feia temps que no els arribava el seu salari). Una part del documental es centra al setge de Madrid i com que a la tardor havia estat llegint el llibre de Pérez Reverter sobre la defensa de Madrid, em ve de gust comentar que a tots dos llocs queda clar la incorrecció de l’afirmació repetida fins a l’avorriment que Barcelona fou la primera ciutat europea a ser bombardejada massivament. Madrid la precedí en aquest dubtós honor. Una altra qüestió és si foren més virulents els bombardejos sobre Barcelona, cosa possible perquè els avions eren ja més potents, alemanys, i perquè la capacitat de resposta de la República era ja més petita. Potser una qüestió merament anecdòtica, però que sovint s’utilitzà per recolzar una visió de l’historia més aviat insostenible.

El grau zero de la política i més avall

Tant l’escenari polític català com l’anglès semblen destinats a patir canvis molt importants a les properes eleccions. Al Regne Unit les darreres enquestes eren demolidores per Gordon Brown que sembla estar ja molt darrera del candidat conservador tot i la inexperiència de Cameron. A Catalunya, pel que llegeixo és més que probable que Artur Mas sigui el proper president de la Generalitat, tot i que en realitat ja no és exactament un polític nou. Tots dos esperen recollir el fruit no tant dels seus encerts com dels errors palesos dels seus predecessors. La veritat és que tots dos resulten molt semblants: triats per una fotogènia atractiva, sospitosos de no tenir cap engruna d’ideologia i segurament inclinats a fer una política basada en el vell principi de l’antic alcalde barceloní Simarrro, “a nadie le pasa nada por no hacer nada”. De fet, com a plans reals tots dos tenen molt poc marge. L’Estatut no sembla que doni gaire de si, la seva orientació social no esta en sintonia amb Convergència i el temps de la revindicació nacional ha passat avall per una bona temporada. Cameron, per la seva banda, és conscient que el desencant amb la revolució conservadora que va dur Blair al poder no s’ha extingit i ningú no enyora gaire els temps de Margaret Thatcher, les privatitzacions dels quals no van ser per cert superiors per cert a les produïdes a l’època laborista. Són el cansament i les contradiccions del laborisme allò que suposa el seu principal argument. Les seves declaracions tot afirmant que la solució no rau ni a l’estat, ni al mercat sinó a la iniciativa de les comunitats, torna a fer pensar en una tercera via que vol dir poca política i molt discurs moral. Tanmateix, si Mas i Cameron són el grau zero de la política, no són ni de lluny el pitjor que hi ha. No surto encara del meu astorament després de llegir les declaracions del cabdill espiritual de la dreta espanyola a Georgetown. Certament ningú li pot retreure a Aznar, una manca d’ideologia, però hom pensava que aquesta mena d’idees ja havien quedat en el bagul dels records. No tinc masses notícies de les valoracions dels seu discurs, més enllà de les condemnes dels altres partits que no tenen cap valor perquè es produeixen de manera automàtica, però penso que qualsevol persona amb un mínim de consciencia intel·lectual hauria de reaccionar contra un discurs absurd, esgrimit de manera orgullosament estúpida. Potser des d’Espanya, tot plegat sembla normal, però aquí encara que un polític sigui extremista no gosa fer ostentació de la seva incultura i la gent acostuma a tenir una certa consciència de quina és la seva vàlua intel·lectual real. Té un punt de divertit però que aquest home que parla d’una hipotètica Espanya existent al 711, sigui el que hagi qualificat els discursos nacionalistes d’obsolets.

Fabulacions mitológiques i temptacions etnicistes

Inserto finalment la meva comunicació a les jornades sobre inmigració de la setmana passada a la Universitat Queen Mary
I

El tema del discurs es la mútua influència que han exercit entre ells el fet immigratori i la definició de posicions etnicistes a la política catalana, especialment als temps posteriors a la restauració monàrquica del 1975. Per ser plenament comprés,voldria començar definint quin és el meu punt de vista i la posició des de la que parlo:
· FILÒSOF, i en concret, dels que tenen una formació historicista, cosa que per mi, té un sentit molt clar: estar inserit en una tradició que cerca la clarificació de la vida comunitària mitjançant el refús de les explicacions pseudo-naturalistes. El problema de la relació entre mite i logos no només es el problema fundador de la filosofia política, sinó que n’és el problema per excel·lència d’aquesta disciplina que quan és seriosa (Plató) ens ensenya a desconfiar de l’aposta simple i unilateral pel logos.
· ASSAGISTA, a més de la docència, els últims anys ha anat derivant envers una activitat més relacionada amb la pràctica de l’assaig que no pas amb la filosofia com s’entén en un sentit professional del terme. Això significa que el meu discurs possiblement no pot aspirar a cap dignitat científica, sinó que assumeix la seva limitació i subjectivitat.
· CATALANOCÈNTRIC, tot manllevant aquest terme de l’escriptor anglo-català, Matthew Tree. Certament no pas nacionalista, una posició envers la qual mantinc molts recels i escrúpols, però si segur i conscient que la cultura catalana és la meva referència bàsica i estructuradora, tot i que tampoc exclusiva.
· RAMÍREZ, és a dir posseïdor d’un cognom inconfundiblement espanyol, acabat amb “z”, cosa que em fa sospitosa per un determinat sector del catalanisme i em posa en la posició de “Charnego agradecido” pels sectors espanyolistes o constitucionalistes que es defineixen a si mateixos com no nacionalistes.

II
Potser el dos fenòmens històrics més importants de la Catalunya del segle XX, són l’arribada de la immigració, fonamentalment d’altres llocs de l’estat espanyol, i la emergència del nacionalisme polític.
El primer ha estat un fenomen continu durant els tres primers quart dels segle XX. Més o menys aturat arran de les crisis econòmiques dels setanta, s’ha reprès a la dècada del noranta, tot i que ara els protagonistes són gents d’altres estats, fonamentalment africans. Mentre que a principis de segle, encara era prioritària la immigració provinent de territoris que havien format part de l’antiga Corona d’Aragó, des dels vint, la immigració va provenir fonamentalment del sud d’Espanya La situació d’aquestes dues onades ha estat evidentment diferent, la primera ha comptat amb l’avantatge d’una major proximitat cultural (la única persona que he conegut absolutament catalanoparlant era la meva besàvia que no era pas catalana sinó de Faió, un poble aragonès) i del simple fet que és un avantatge arribar primer i fer-te el teu espai. En tot cas, l’impacte sobre l’estructura demogràfica catalana ha estat innegable. Probablement, sense immigració la població catalana estaria entre una tercera part i la meitat de l’actual, cosa que fa parlar d’un país realment diferent des de quasi tots els punts de vista. La professora Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics ha afirmat que sense l’aportació de la immigració la població catalana el 1996 hagués estat de 2,6 milions en comptes del sis milions que hi havia llavors[1].
La guerra de Cuba i les eleccions de 1901, suposen l’aparició del catalanisme polític com moviment de masses (en el sentit restringit que podia tenir aquest terme quan no votava més que el 25% del cens). Des de llavors, ençà el catalanisme polític, configurat aviat com nacionalisme, ha estat sovint la tendència majoritària a la vida política, tot i que mai no ha resultat plenament hegemònica. Ha tendit més a ser la minoria més gran que no pas la majoria absoluta, tot i que ha assolit un cert consens de mínims, en la forma que hom anomena “catalanisme tranversal”. Com a doctrina política, el nacionalisme català no té connotacions essencialment diferents d’altres nacionalismes europeus, modelats segons l’esquema teòric de Fichte i Herder. Com en aquests casos, parlar de nacionalisme suposa parlar d’etnicisme, en el sentit que és allò que els antropòlegs defineixen com ètnia, (la identitat cultural) el subjecte fonamental de l’acció política. Certament la configuració d’un discurs nacionalista té algunes característiques que l’aproximen a un pensament que sense exageracions es pot qualificar de mític. Especialment la seva remissió a fundar el discurs polític en un origen llunyà i fer passar com a fets allò que essencialment no és més que una interpretació. Quan el discurs utilitza nocions com essència, o recau en les metàfores organicistes, llavors aquesta atribució em sembla prou clara.
Aquest discurs es va anar configurant precisament en el moment en què el fenomen de la immigració estava mostrant la seva importància. No és estrany així una actitud de desconfiança envers gents que clarament tenien una identitat ètnica diferent. Aquesta actitud en alguns moments de la vida política republicana, fa que la temptació etnicista es converteixi obertament en racisme a les actituds d’un partit com ERC (cosa que de fet no és estranya en absolut, sinó plenament congruent amb la situació europea dels anys trenta)[2] Un racisme centrat a la figura paradigmàtica del “murciano”.
Una de les mitificacions històriques més clares fetes entorn de la transició és la que vol veure una oasis català a l’experiència històrica de la Catalunya republicana. Certament aquella era una societat convulsa amb dos pols molt enfrontats la legalitat republicana, representada quasi sempre per ERC, i la CNT. La confrontació entre totes dues adquirí matisos etnicistes, tant per la desconfiança dels anarquistes envers un moviment en principi burgés, com per les contradiccions inherents a un partit d’esquerra burgesa i moderat com ERC

III
1975 suposa un moment de gir a la trajectòria política del país, comença una normalització de la vida política després del parèntesis que suposà el franquisme. Des del punt de vista català era un altre cop possible expressar les aspiracions del moviments catalanistes i nacionalistes d’una manera oberta. Això es concretà a la revindicació de la derogació del decret franquista que anul·lava l’estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquesta revindicació fou assolida molt parcialment amb la recuperació de la Generalitat, l’octubre de 1977. Tanmateix el país era molt diferent en la seva composició com ja hem assenyalat anteriorment i calia actualitzar el discurs clàssic o adaptar-lo a la nova situació. Seguint la lògica que identificava Catalunya com una ètnia, era d’esperar una tendència a considerar el bloc de la immigració com una ètnia diferent[3]. Aquesta era una consideració basada sobretot en un càlcul apriòric, tot i que tenia fonaments a la realitat especialment pel model d’urbanisme segregador adoptat a la capital de Catalunya. La trajectòria comuna realitzada durant el temps del franquisme pels partits democràtics va tenir com efecte una certa convergència en algunes revindicacions bàsiques del catalanisme ( per exemple, la introducció del català a l’escola, com llengua vehicular de l’ensenyament), entre elles s’imposà per consens la idea que el perill màxim a evitar era el de la confrontació ètnica entre els catalans de tota la vida i els nous arribats. Una mostra del caràcter central d’aquesta convicció, era l’extremada freqüència amb la que apareixia als discursos polítics dels diferents partits catalans la noció de lerrouxisme; un clar enemic a combatre per tots aquests partits. El lerrouxisme era un moviment polític republicà que disputà a la Lliga Regionalista l’hegemonia política durant la dècada dels 10, el qual fou considerat en aquest llavors com el paradigma d’una política anticatalanista i espanyolista;[4] una mena de cavall de Troia dins de Catalunya. Aquest enemic no tenia un caràcter merament fictici. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, un dels fenòmens més notables fou l’aparició del PSA amb dos escons i un programa de salvaguarda dels drets culturals dels andalusos residents a Catalunya[5].
En tot cas la manera d’acabar amb el lerrouxisme i per tant d’evitar el conflicte ètnic es pensà que fou la via de l’assimilació. Prendre mesures que poguessin permetre la inserció de la població d’origen no autòcton, dins de la comunitat ideada pel nacionalisme (la més significativa d’aquestes mesures ha estat segurament la llei de normalització lingüística i el programa d’immersió que havia de conduir al ple coneixement de la llengua catalana). No és gaire discutible que la lògica de l’assimilació és fonamentalment etnicista[6]. Es pren com a punt de partida la preponderància fundada en motius històrics d’una ètnia i es convida amablement a l’altra a que renuncií als seus trets idiosincràtics. Tanmateix aquesta política no ha estat mai realment duta a terme, ja sigui per por, per escrúpols de consciència o per la manca de fermesa dels òrgans de govern catalans, especialment, la Generalitat. Així resulta curiós com aquest govern ha fomentat determinades associacions regionals com la FECAC, l’organitzadora de la fira d’abril catalana, un dels esdeveniments més subvencionats i més sobredimensionats a la seva importància real pels mitjans de comunicació catalans. Crec que resulta simptomàtic que mai ningú no es plantegés la pregunta sobre la representativitat real d’aquestes associacions, més aviat minsa[7]. Probablement és la mateixa lògica amb la que concep la realitat el nacionalisme català, la que ha conduit a sobrevalorar la seva importància[8]. En tot cas, aquesta tasca d’assimilació ha estat condicionada i limitada per la manca de recursos i en un cert sentit de legitimitat provocada per la manca d’un estat propi.
IV
L’adscripció a un paradigma etnicista no és però quelcom privatiu de les concepcions nacionalistes o catalanistes. Ja hem comentat abans l’episodi de la irrupció del PSA, el qual justificà la seva presència a les eleccions catalanes en defensa de la identitat del poble andalús. En aquests moments, o més en concret des del rearmament nacional espanyol plantejat a la segona legislatura del president Aznar, és possiblement des de les posicions antinacionalistes des d’on es fa un discurs més interpretable com a etnicista. Els partidaris d’aquest discurs adopten la visió del país pròpia del catalanisme, tot refusant per il·legítima l’opció de l’assimilació. El resultat llavors és una comunitat esquinçada entre els catalans diguem-ne autèntics i un bloc definits com immigrants, encara que en alguns casos siguin la segona generació nascuda a Catalunya. La finalitat de la seva proposta és mantenir aquesta divisió, cosa que es fa mitjançant la defensa d’un suposat bilingüisme que seria la situació justa i convenient per a la societat catalana. Un de les figures públiques més identificades amb aquesta tendència, el filòsof Eugenio Trias, ha qualificat aquest bilingüisme com a natural[9]. (una afirmació sorprenent en un filòsof que es suposa que hauria d’utilitzar una categoria com la de natural amb molta més desconfiança); Francesc de Carreres ha qualificat aquesta posició com de “sentit comú” (una altra categoria políticament d’allò més sospitosa)[10]. Aquest bilingüisme és però una manera de perllongar i consolidar el domini del castellà a la vida pública catalana, ja que de fet només és la població catalanoparlant la que està obligada a practicar el bilingüisme, mentre que una part de la població desenvolupa la seva únicament mitjançant el castellà. Les estratègies de legitimació d’aquesta posició són fonamentalment dues: d’una banda, es fa una revindicació del caràcter autèntic de l’etnicitat espanyola (contraposat a la invenció “històrica” de la nacionalitat catalana), mitjançant un discurs que alterna una mirada crítica envers el contrari amb la condescendència amb el propi, ja que els arguments utilitzats no difereixen gaire dels emprats en sentit contrari pels nacionalistes. Més interessant és l’estratègia basada en la fidelitat constitucional que també s’estén a l’estatut del 1979. En aquest cas es fa una interpretació del pacte constitucional del 78 en termes purament mítics ja que s’obliden els condicionants que cristal·litzaren en aquella solució, per fer-ne una reinterpretació en termes ideals, que sovint és vista com un procés de fundació de la nació espanyola,en una estructura política legitimada racionalment[11]. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció, sovint mantenen[12]. Com que malgrat tot, els vots a partits genèricament catalanistes és superior al que la seva concepció política basada en la demografia, suposa que haurien de ser, aquesta visió es complementa amb una teoria un xic insultant sobre l’engany permanent al que està sotmesa la població de Catalunya i sobretot els votants del PSC.
És per tant en aquests moments quan a la política catalana torna a ser present la noció d’etnicisme. És evident que aquesta opció és en alguna mesura exògena i alimentada des de Madrid, però té instruments de difusió a Catalunya, tot i que certament suavitzats, com el partit popular o Ciutadans de Catalunya.
V
El primer moment on es plantejà la temptació etnicista en un sentit fort, correspon a una Catalunya, una Espanya i una Europa que en molts sentits, crec que afortunadament, ha passat avall. No puc, ni em sembla que valgui la pena, veure fins a quin punt aquella divisió reflectia la societat catalana. Si em sembla oportú plantejar si la societat catalana actual, respon efectivament a aquesta visió que pressuposa dues comunitats radicalment alienes i enfrontades. Fins a quin punt aquesta visió reflecteix la realitat del país o és, com hem plantejat anteriorment, una mera deducció teòrica feta des de principis apriòrics. Per tractar aquesta qüestió cal diferenciar em sembla tres vessants: la lingüística, la social i la política:
Probablement aquest és l’àmbit on la divisió és més clara. La divisió lingüística del país és un fet; una molt bona part de la població fa un us molt reduït de la llengua catalana. Des del punt de vista catalanista l’element més positiu ha estat un avenç indubtable de les xifres de coneixement de la llengua (pràcticament no hi ha gent a Catalunya que no entengui el català, amb la exclusió de les darreres onades d’immigració) i l’element més negatiu ha estat l’estancament malgrat aquest augment del coneixement de l’ús social de la llengua. Plantejant-lo d’una manera subjectiva, als carrers de Barcelona no es sent parlar ara gaire més català que fa trenta anys. Si potser és una exageració, afirmar que no es pot viure en català a Barcelona, si que és evident que hom pot viure perfectament sense el català. Aquesta situació suposa un risc cert per la pervivència de la llengua, que és des del meu punt de vista, l’element fonamental de la identitat ètnica catalana. Tot i que no és la finalitat d’aquest escrit, si em sembla oportú indicar que aquesta situació segurament ha tingut molt a veure amb les dinàmiques de canvi cultural desplegades als darrers trenta anys. La mercantilització progressiva de la cultura i la pèrdua d’importància del valor social de la literatura han anat clarament en contra del prestigi del català. La posició dels governs autònoms també ha caigut en contradiccions evidents com la d’optar en principi per un únic model d’escola, evitant la segregació lingüística de base, per finalment configurar una xarxa dual, pública i privada, que reprodueix parcialment alguns dels aspectes del model refusat, ja que la segregació social en part implica necessàriament la segregació lingüística[13]. En tot cas, cal dir que certament la convivència lingüística es va desenvolupant sense més tensions que la sorda i freda produïda per la indiferència.
Socialment no pot constatar-se una divisió del ciutadans en funció del seu origen. Evidentment hi ha zones de Catalunya habitades únicament per gents provinents de la immigració. També hi ha sectors autòctons que s’han mantingut aïllats de la nova població. La tendència general però no ha estat la segregació. El nombre de matrimonis mixtos va ser sempre important, cosa que potser és una conseqüència en última instància del fet assenyalat nombroses vegades pel President Pujol, el bon funcionament de l’ascensor social català. Les conseqüències d’aquest fet són clares: el fet d’ésser fins i tot castellanoparlant no situa d’entrada a la gent en una posició radicalment oposada al catalanisme, perquè les idees catalanistes no són alienes a l’univers ideològic d’una molt bona part de la població. El fons de les descripcions sobre el problema català que es fan a Madrid, la qual constitueix la representació de Catalunya típica dels espanyols que no en saben gaire de Catalunya i d’una part de la intel·lectualitat dels barris barcelonins de classe alta, és per tant essencialment falsa, tot i que efectivament algunes característiques de la societat catalana, si poden constituir indicis interpretables en aquest sentit. Resulta innegable per exemple que la distribució del cognoms al parlament català, és poc acord amb la distribució de cognoms arreu del país. Dit d’una altra manera, sembla que fora d’esperar que hi haguessin més cognoms acabats en “z” al parlament. És clar que l’origen suposa unes diferents possibilitats d’accés al poder, però sense un estudi més a fons no estic segur que es pugui afirmar que aquest sigui un fenomen diferenciador de la societat catalana, de l’espanyola i de la resta de les societats europees. L’esfera del poder catalana no sembla en aquest sentit per exemple molt diferent de la madrilenya, on determinats cognoms es repeteixen monòtonament a traves de la història. Potser més significatiu és la presència de nombrosos cognoms acabats amb “z” en relacions de activistes catalans significats en la lluita per l’independentisme.
Políticament l’arrel immigratòria tampoc implica una posició política espanyolista. La raó fonamental d’aquest fet és el poc atractiu de la idea d’Espanya per a molts d’aquest sectors. Una comparació amb els Estats Units pot aquí resultar il·lustrativa. Hom pot preguntar sovint, per què un país construït fonamentalment sobre una herència ètnica europea, resulta tan poc simpatètic amb els punts de vista europeus. Una visita al museu de la immigració en Elis Island, resulta en aquest sentit molt il·lustrativa. Permet copsar la representació d’Europa, de llurs orígens, que tenen els americans i aquesta és intrínsecament negativa, està associada a la misèria en un grau superlatiu i a la repressió política. El mite del prestigi dels orígens no és universal i en alguns sentits és una peculiaritat de la cultura europea. Em sembla que aquest model no és del tot estrany a l’experiència de les gents de la península arribades al principat, els quals sovint tenen lligam afectius més potents amb la terra que els ha acollits que no pas amb llur lloc d’origen. Un discurs espanyolista pur resulta en aquestes circumstàncies poc motivador i fa difícil centrar la discussió política entorn de la qüestió de la revindicació de l’espanyolitat[14]. Per raons socials, sovint aquest electorat ha estat inclinat a l’esquerra i això provoca una consternació repetida expressada a la pregunta de com es pot compartir espai ideològic entre el catalanisme i posicions d’esquerres. No hi veig aquí cap enigma, sinó simplement la conseqüència d’una situació expressada en dos fets:
· La pervivència històrica del pacte desenvolupat durant el franquisme entre catalanisme i forces d’esquerra, del qual hi ha una memòria històrica certa, tot i que cada cop més fràgil. Més enllà de predicacions essencialistes, és aquest pacte la font de legitimació del consens sobre el predomini cultural del català.
· El fet incontrovertible que la idea d’Espanya és un patrimoni de la dreta. Mostrar això ens duria molt lluny, però em sembla que un examen de com l’estat espanyol es presenta a si mateix i la interpretació del fet de la hispanitat, corrobora aquesta afirmació.


VI
L’etnicisme ha estat més que una temptació pels protagonistes actius de la política catalana. En el cas de les posicions que es defineixen com antinacionalistes, el fenomen és del tot palès. El nacionalisme català ha oscil·lat entre una tendència real a la divisió com a fet insuperable[15] i una tendència voluntarísticament tolerant que troba una exposició coherent als escrits de Jordi Pujol, la posició que abans hem definit com asimilacionisme. La meva sensació és que l’assimilacionisme és un error, en la mesura en que allò previsible és sempre una certa fusió. Les cultures són entitats vives que es modifiquen inevitablement i precisament per això les posicions nacionalistes són contradictòries. És possiblement, la manca d’una concepció clara d’aquest principi antropològic, allò que genera les dificultats d’adequació a la realitat que hem detectat en alguns discursos polítics i la incomoditat d’un cert nombre de catalans que sense combregar amb les idees i la visió del país, pròpia del nacionalisme, tampoc ens sentim atrets per un patriotisme, constitucional o no, basat en una visió del país maniquea i falsa, creant una lògica que en conjunció amb la catalanista acaba mantenint artificialment amb vida la figura mítica del “xarnego”
[1] "Les migracions a Catalunya 1900-2000" Anna Cabré. Papers de Demografia 38. Centre d'Estudis Demogràfics, 1991.
[2] Vegi’s per exemple el llibre de Chris Ealhan, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. (Madrid, Alianza, 2005) On l’autor situa les respostes racistes d’ERC al fet immigratori i les situa en el marc de la lluita social de l’època. Veure especialment el capítol “La república del orden” especialment les pàgines entre la 123 i la 126
[3] Cosa expresada pel fet que es pogués parlar de la inmigració en abstracte un conjunt difús on no feia res si els seus components venien de Galícia o d’Andalucia.
[4] Fora interessant però considerar fins a quin punt aquesta interpretació es corresponia amb la realitat i fins a quin punt el lerrouxisme allò que plantejava no era sinó simplement una altra concepció de la política. Sembla clar en tot cas que el moviment fou utilitzat i fomentat des de Madrid en contra del catalanisme incipient. En tot cas resultava curiós i contradictori que s’invoqués el fantasma del lerrouxisme i ensems es considerés que el problema de la immigració era quelcom que havia sorgit amb el franquisme.
[5] Cal recordar però que aquests resultats no es van repetir mai i altres aparicions electorals d’aquest partit suposaren un important fracàs.
[6] En aquest sentit tot i que la majoria de partits d’esquerra adoptin el punt de vista de la doctrina de l’assimilació, hi ha hagut també crítiques a aquest punt de vista, fonamentalment basades a la consideració excessivament negativa que es fa de l’altre, sovint vist com un inadaptat o un malalt social. L’altre és concebut com un ser pràcticament mític, un arribat directe de l’estat de naturalesa. Pérez González (Pérez González, Antoni, Problemática sociológica de la integració dels immigrants, capítulo 1 del libro colectivo La immigració a Catalunya, 1968.)desenvolupa aquesta qüestió en un escrit de 1968 en el qual retreia al discurs políticament correcte, la seva manca d’esment a les mediacions reals que feien realment possible la integració del emigrants (reduint-lo tot a consideracions merament voluntaristes) i d’oblidar la capacitat humana de crear noves normes.
[7] Un punt de vista refrescant sobre aquesta qüestió és la que aporta l’associació els altres andalusos mantenidors de la següent web. http://altresandalusos.org/wordpress/

[8] Una dinàmica de sobrevaloració en la que han competit els dos partits que suposen els eixos centrals de la política catalana. En aquest sentit hi ha dos personatges claus en aquesta història, la biografia dels quals caldria considerar: l’ex-conseller de Benestar Social, Antoni Comes, i el senador socialista, Josep Maria Sala. Potser perquè com indicava Bru de sala en un interessant article a La Vanguardia (12d’abril d’enguany), tots dos grans partits pensen que la Catalunya escindida entre catalanoparlants rics i castellanoparlants pobre, els és rentable electoralment.
[9] El Mundo, 30 de març de 2006
[10] Vegi’s el seu article de La Vanguardia de 25 de maig de 2006. L’article de fet, qualifica el text de l’estatut no en funció del que diu, sinó de les intencions que Carreras atribueix als seus presumptes administradors
[11] Així Agapito Mestre en un article publicat a El Mundo el 14 de gener de 2006 afirma: “Cataluña, el catalán, apenas sería nada sin el bilingüismo que fomenta la Constitución de 1978. Cataluña, el catalán, desgajada de España a todos nos convertiría en extranjeros, especialmente a los españoles residentes en Cataluña”. A més de la clara concepció etnicista, el concepte d’espanyols residents a Catalunya sembla establir una clara diferencia entre dues menes de ciutadans catalans, és clar aquí aquest caràcter quasi màgic atribuït al text constitucional.
[12] La qual cosa significa que hi ha un debat que s’hauria de mantenir sobre la licitud moral del nacionalisme en general i del catalanisme en particular. Una batalla que crec que els practicants d’aquesta superioritat com el F.Savater, no tindrien guanyada tan fàcilment com es pensen, especialment si la discussió es da des d’unes referències teòriques no circumscrites dogmàticament a la visió moral pròpia del segle XVIII. El comunitarisme no és estrictament irracional i tampoc ho és l’obertura a l’altre que en el meu cas personal constituiria el fonament del meu catalanisme.
[13] Aquestes són les conclusions a les que sembla arribar l’informe presentat per la Fundació Bofill del que informava La Vangurdia el darrer 27 de maig on estableix una clara connexió entre la dualitat de sistemes i la polarització social que té incidència també a l’àmbit lingüístic. Contradictori en relació a com s’interpreta Convergència a si mateixa. Coherent amb el significat de l’opció Pujol quan aquest fou pre primera vegada investit com a President de la Genralitat.
[14] Resulta potser obligat confrontar aquestes hipòtesis amb els darrers resultats electorals dels que no ha passat encara un mes. La major part dels anàlisis seriosos mostren una correlació entre les zones on va ser més forta l’abstenció i ells lloc on predomina el PSC, on la major part dels cognoms dels seus habitants no són catalans. És clar també però que allò que en principi es pensava que havia de fer aquesta població era sumar-se al no, i això ha estat molt lluny de produir-se.
[15] Així les darreres i poc afortunades declaracions del President Maragall sobre la impossibilitat que un nascut a Còrdoba, sigui president de la Generalitat

Mèxic, per acabar

Faig avui la darrera entrada sobre el meu viatge a Mèxic, ja comença a fer uns quants dies del meu retorn i tinc un bon nombre de temes ajornats. Em quedarien algunes coses per descriure, des del complex arquitectònic de Teotihuacan fins a l’ambient colonial de San Cristobal de les cases, però hi haurà un altre ocasió, potser quant tingui l’oportunitat, ja que la intenció hi és, de tornar-hi. Mèxic té molt mala fama i ben segur un costat fosc, de violència i crim, que és una realitat d’altra banda ben comuna a molts llocs on l’extrema pobresa fa que la vida valgui poc. Tanmateix, sense voler presumir d’un coneixement a fons que no puc haver adquirit , em sembla que la gent de Mèxic és un bon motiu per anar-hi al seu país. Dues coses m’han agradat especialment: en primer lloc, la bellesa de la seva parla, la seva sonoritat i musicalitat conformen una parla molt més agradable i amable que el castellà peninsular, extremadament sec i poc amistós, en segon lloc, l’ amabilitat i cortesia d’una molt bona part dels mexicans que contrasta amb el deteriorament del tracte humà habitual a l’estat espanyol. Evidentment hi ha excepcions i segurament no sempre on més podries esperar trobar-les. Són les classes més afavorides qui menys participen d’aquesta descripció, perquè també cal dir que el classisme és una realitat ben present a Mèxic de manera molt més oberta que a qualsevol ciutat europea i, atesa la conformació històrica de les classes socials, parlar de classisme es també parlar de racisme. L’avenç ferm i segur dels darrers anys de les posicions indigenistes fan pensar que potser fins ara Mèxic no ha viscut més que la seva prehistòria. És colpidor veure l’ebullició cultural que viu Méxic i la vivacitat de les comunitats agrícoles que varem veure a Chiapas, una altra cosa és la seva viabilitat econòmica més aviat magre, i comparar-lo amb el l’ambient senil i caduc de les poblacions rurals a Gran Bretanya o Catalunya. Malgrat tot, tampoc cal ser massa optimista, com a altres països llatinoamericans, la possibilitat de canvi real són molt problemàtiques. La classe política mexicana no inspira en general cap mena de confiança i el veí del nord suposa una hipoteca massa feixuga. Mèxic, el país amb més catòlics del món, ocupa un dels llocs capdavanters en els rankings de corrupció política i administrativa i això no es soluciona en poc anys, i segurament tampoc en molts. Quan escric aquestes línies estarà començant a tots Estats Units una jornada de vaga en defensa dels treballadors sense papers, allò que per Samuel Huntigton suggerirà un episodi més de la lluita entre civilitzacions. Generalment, Huntington és un individu atacat per les seves posicions tendents al racisme, però té raó quan afirma que l’emigració del sud té un component diferent al de qualsevol altre grup inmigratori. Els mexicans porten un substrat cultural massa fort i massa oposat als valors de l’Amèrica protestant i liberal per deixar-se dissoldre sense més ni més en el melting pot i sense voler donar raons d’entrada, si que cal recordar que històricament qualsevol victòria no és més que l’anunci d’una més o menys propera desfeta. Com evolucionarà als Estats Units aquesta qüestió, és potser la més clau per entendre l’esdevenidor d’aquest país i per extensió del nostre món. Personalment aquest viatge m’ha fet pensar més un una idea que ja vaig plantejar el passat mes d’octubre. la necessitat d’analitzar i desmitificar la noció d’Hispanitat. Si llavors plantejàvem el seu caràcter de mite reaccionari, un contacte petit amb la realitat mexicana ens serveix per corroborar aquesta afirmació. La qüestió és per què la nostra democràcia no ha estat capaç de construir un discurs alternatiu mínimament presentable.

Ciutats maies

La visita a Chiapas em va donar l’oportunitat de visitar tres grans llocs arqueològics. El primer d’ells Yaxchilán és una ciutat abandonada al mig de la selva, a l`època en que es produí el col·lapse de la civilització maia. Cap carretera hi du. Les úniques maneres d’accedir són per avioneta o navegant una estona pel riu Usamucinta que marca la frontera entre l’estat de Mèxic i Guatemala. A la ciutat s’accedeix per un laberint, després del qual s’arriba a un gran espai central, presidit pels grans temples situats enfront del riu. S’han desenterrat els grans temples i diversos edificis amb funcions residencials, però encara queda molta feina a fer. El lloc és una curiosa mostra de grandiositat, no només per les dimensions considerables de l’edifici sinó també per la qualitat amb la que van ser treballats, i ensems de precarietat. Fins fa no gaire més de vint anys, tot el conjunt estava pràcticament desaparegut,tot i que sembla que els indígenes sempre havien tingut una idea d’on era i l’utilitzaven per les seves cerimònies. La jungla que va cruspir-se la ciutat sense esforç podria tornar a fer-ho quan volgués. La presència de la seva vegetació exuberant és aclaparadora. Només l’ udolar incessant dels simis veïns, trenca el silenci del lloc amb un soroll persistent, atàvic que d’entrada relacionares més amb un felí, aquell és el terreny del Jaguar l’animal amb que s’identificaren els reis de la ciutat i que cada cop retrocedeix més endins de la selva, que no pas amb els monos-aranya, als quals pel seu fràgil aspecte no li atribuïres tanta potència vocal. El contrast entre la pedra blanca i la verdor rabiosa dels voltants crea un efecte singular pel seu vigor estètic. És un espectacle atractiu i alhora paorós perquè com he mirat d’explicar quan parlava d’Apocalypse Now, la selva és l’escenari per excel·lència d’allò sublim. A Yaxchilán no només es reflecteix la fragilitat de l’individu sinó també de la cultura; dels esforços sobrehumans que es necessitaren per fer allò i la facilitat amb la naturalesa ho feu passar avall.
Bonampak és una altra ciutat relativament propera. S’accedeix en cotxe per uns camins als quals només tenen accés els indis Lacandones que són els que t’introdueixen al lloc. Bonampak és molt més petit que Yaxchilán i només es pot entrar a un gran temple. La importància del lloc és que és una de les poques ciutat maies on s’ha conservat els frescos pictòrics que decoraven les habitacions, visibles i en un raonable bon estat, són ornamentacions guerreres i mitològiques. La comparació amb els restes europeus fora interessant, però el fet cert és que han arribat molts poques mostres de l’art d’aquest període que es correspondria amb la nostra alta edat mitjana. La ciutat més important però es Palenque. Pels bojos per l’arqueologia és una visita no menys obligada del que podria ser Pompeia o Gizha. Tampoc és menys espectacular, cosa provocada pel fet que el seu entorn és també totalment selvàtic. Les seves dimensions són considerables. Es pot accedit a l’interior de molts edificis tot i que no al més important, el temple de les inscripcions, on es trobà la tomba de Palac. En alguns palaus son visibles les mostres de l’habilitat d’aquelles gents que introduïren aigua corrent als seus edificis i fins i tot uns rudimentaris però efectius W.C., en un temps on tot això era impensable pels europeus. Especialment impressionant són els testimonis del seu saber astronòmic presents al palau reial. Especialment important són els tres temples dedicats a les parts del dia que es situen en uns extrems de la zona arqueològica.
La visita a aquetes ciutat em feu pensar a Mesa Verde, el parc nacional de Colorado que és l’únic dels EEUU centrat en el seu patrimoni arqueològic. Els maies visqueren molt lluny dels Anasazi, però el seu destí fou molt semblant. Misteriosament ambdues civilitzacions desapareixen de l’escena històrica. La hipòtesi més versemblant en tots dos casos és la d’una catàstrofe ecològica, també s’ha parlat de sobtades epidèmies però en poden ser hipòtesis complementàries, i si això és així em sembla que hi ha un advertiment important pels que pensen que el progrés és el destí inexorable de l’espècie humana, per dir-ho en termes kantians.
També és cert que tampoc s’esvaïren completament. Les que els van seguir no es van oblidar del tot i van incorporar molt del seu patrimoni, de la mateixa manera que per exemple la civilització romana se n’aprofità de desenvolupaments etruscs. La cultura dels mexicas no es fonamentava al buit És per això que el paper de la corona espanyola em sembla del tot injustificable. Malgrat la constant comparació amb la colonització anglo-saxona, sembla evident que els americans s’enfrontaren amb pobles neolítics, mentre que el resultat de la colonització espanyola va ser la destrucció d’una cultura que només era inferior pel seu desconeixement de les armes de foc (tot i que és clar que ningú no pot pensar un motiu millor). La justificacions del genocidi són excuses de mal pagador: ni té cap dignitat substituir unes supersticions per altres, ni els colonitzadors tingueren mai massa interès a ensenyar la llengua de Castella, cosa que molts indígenes acabaren fent pel seu compte. És probable que tot això faci que de simpatia per Espanya a Mèxic, n’hi hagi més aviat poca, molts menys en qualsevol cas que a altres estats latino-americans on el pes de la cultura indígena és molt més residual.

el català i la funció judicial

L’article de Francesc de Carreres d’avui a la Vanguardia m’ha semblat molt interessant pel que té de diagnòstic de les raons i les limitacions de la seva postura. El tema que es planteja és la qüestió de si el català ha de ser mèrit o requisit per fer de jutge a Catalunya. Des de la lògica de l’estatut i la constitució un defensor del bilingüisme només té una alternativa: no té sentit parlar de requisit i ha de ser un mèrit. Aquesta és efectivament la conclusió a la que arriba el senyor De Carreras. Però ara bé no tot és tan senzill. Deixo de banda les consideracions sobre allò que significa conèixer el català, crec que una mínima capacitat expressiva si que es pot demanar, però no em sembla que sigui una qüestió essencial. Carreras acaba l’article afirmant que un jutge és una persona d’elevada competència intel·lectual, i és clar que hauria d’ésser-ho, i que per tant molt difícilment en trobarem un que no entengui el català i per tant aquest és una fals problema. De Carreras però no contempla la possibilitat, de que simplement no vulgui entendre-ho. De fet, una mínima lectura del diaris serveix per comprovar que això potser no és la regla generalitzada però tampoc un cas infreqüent, malgrat la tendència ferma dels catalanoparlants a abandonar la nostra llengua enfront de l’autoritat, fins i tot quan les vigents lleis garanteixen els nostres drets lingüístics. Hi ha una lògica espanyola des de la qual el problema no és ni el bilingüisme, ni cap altra cosa sinó el fet mateix de l’existència de la llengua catalana i de pas dels que la parlem. No crec que sigui la posició majoritària a Espanya, però cal recordar que els jutges no venen de la població espanyola en general, sinó d’un sector molt determinat on aquestes idees estan ben arrelades. De fet, ara estem tocant per mi el punt essencial. Coincideixo amb el senyor De Carreras que el més important per un jutge és que sàpiga Dret. I allò que em preocupa és que passen els anys i com va dir en Pachecho: “la justicia espanyola es un cachondeo”, cosa que en gran part està relacionada amb un sistema d’accés a la funció judicial poc raonable. La possibilitat que podria oferir l’Estatut seria la d’obrir el camí a un procés de reforma real (sempre que els nostres polítics i administradors estiguessin a l’alçada, cosa més aviat improbable) que de Catalunya s’estengués a la resta de l’estat, però aquesta possibilitat ni tan sols està contemplada o prevista a l’article, construït des de la pressuposició de l’eternitat d’aquestes normes, és a dir de la continuïtat en la conformació del poder judicial. La qüestió és si l’estatut podria ser un agent de modernització del conjunt de l’estat i la dificultat fonamental per fer aquest plantejament és que el missatge oficial és que Espanya ja ha estat modernitzada. Veure que hi ha de realitat i que de ficció en aquesta afirmació fora segurament clau, però probablement no és Catalunya el millor lloc des d’on es pot fer aquesta tasca. Una última observació per enllaçar amb l’article d’ahir. En general, ni els jutges ni cap mena de funcionaris es deleixen per venir a Catalunya. Si hi un altre lloc de l’estat, el trien ( i no sé ben bé de que parla De Carreras quan al·ludeix al mercat dels jutges) . Si hi ha jutges que no entenen el català és perquè probablement Catalunya no produeix per ella mateixa suficients jutges i tot plegat esser jutge no està tan malament i a més és una cosa que cal. Potser ens ho hauríem de fer mirar.