Ciutats maies

La visita a Chiapas em va donar l’oportunitat de visitar tres grans llocs arqueològics. El primer d’ells Yaxchilán és una ciutat abandonada al mig de la selva, a l`època en que es produí el col·lapse de la civilització maia. Cap carretera hi du. Les úniques maneres d’accedir són per avioneta o navegant una estona pel riu Usamucinta que marca la frontera entre l’estat de Mèxic i Guatemala. A la ciutat s’accedeix per un laberint, després del qual s’arriba a un gran espai central, presidit pels grans temples situats enfront del riu. S’han desenterrat els grans temples i diversos edificis amb funcions residencials, però encara queda molta feina a fer. El lloc és una curiosa mostra de grandiositat, no només per les dimensions considerables de l’edifici sinó també per la qualitat amb la que van ser treballats, i ensems de precarietat. Fins fa no gaire més de vint anys, tot el conjunt estava pràcticament desaparegut,tot i que sembla que els indígenes sempre havien tingut una idea d’on era i l’utilitzaven per les seves cerimònies. La jungla que va cruspir-se la ciutat sense esforç podria tornar a fer-ho quan volgués. La presència de la seva vegetació exuberant és aclaparadora. Només l’ udolar incessant dels simis veïns, trenca el silenci del lloc amb un soroll persistent, atàvic que d’entrada relacionares més amb un felí, aquell és el terreny del Jaguar l’animal amb que s’identificaren els reis de la ciutat i que cada cop retrocedeix més endins de la selva, que no pas amb els monos-aranya, als quals pel seu fràgil aspecte no li atribuïres tanta potència vocal. El contrast entre la pedra blanca i la verdor rabiosa dels voltants crea un efecte singular pel seu vigor estètic. És un espectacle atractiu i alhora paorós perquè com he mirat d’explicar quan parlava d’Apocalypse Now, la selva és l’escenari per excel·lència d’allò sublim. A Yaxchilán no només es reflecteix la fragilitat de l’individu sinó també de la cultura; dels esforços sobrehumans que es necessitaren per fer allò i la facilitat amb la naturalesa ho feu passar avall.
Bonampak és una altra ciutat relativament propera. S’accedeix en cotxe per uns camins als quals només tenen accés els indis Lacandones que són els que t’introdueixen al lloc. Bonampak és molt més petit que Yaxchilán i només es pot entrar a un gran temple. La importància del lloc és que és una de les poques ciutat maies on s’ha conservat els frescos pictòrics que decoraven les habitacions, visibles i en un raonable bon estat, són ornamentacions guerreres i mitològiques. La comparació amb els restes europeus fora interessant, però el fet cert és que han arribat molts poques mostres de l’art d’aquest període que es correspondria amb la nostra alta edat mitjana. La ciutat més important però es Palenque. Pels bojos per l’arqueologia és una visita no menys obligada del que podria ser Pompeia o Gizha. Tampoc és menys espectacular, cosa provocada pel fet que el seu entorn és també totalment selvàtic. Les seves dimensions són considerables. Es pot accedit a l’interior de molts edificis tot i que no al més important, el temple de les inscripcions, on es trobà la tomba de Palac. En alguns palaus son visibles les mostres de l’habilitat d’aquelles gents que introduïren aigua corrent als seus edificis i fins i tot uns rudimentaris però efectius W.C., en un temps on tot això era impensable pels europeus. Especialment impressionant són els testimonis del seu saber astronòmic presents al palau reial. Especialment important són els tres temples dedicats a les parts del dia que es situen en uns extrems de la zona arqueològica.
La visita a aquetes ciutat em feu pensar a Mesa Verde, el parc nacional de Colorado que és l’únic dels EEUU centrat en el seu patrimoni arqueològic. Els maies visqueren molt lluny dels Anasazi, però el seu destí fou molt semblant. Misteriosament ambdues civilitzacions desapareixen de l’escena històrica. La hipòtesi més versemblant en tots dos casos és la d’una catàstrofe ecològica, també s’ha parlat de sobtades epidèmies però en poden ser hipòtesis complementàries, i si això és així em sembla que hi ha un advertiment important pels que pensen que el progrés és el destí inexorable de l’espècie humana, per dir-ho en termes kantians.
També és cert que tampoc s’esvaïren completament. Les que els van seguir no es van oblidar del tot i van incorporar molt del seu patrimoni, de la mateixa manera que per exemple la civilització romana se n’aprofità de desenvolupaments etruscs. La cultura dels mexicas no es fonamentava al buit És per això que el paper de la corona espanyola em sembla del tot injustificable. Malgrat la constant comparació amb la colonització anglo-saxona, sembla evident que els americans s’enfrontaren amb pobles neolítics, mentre que el resultat de la colonització espanyola va ser la destrucció d’una cultura que només era inferior pel seu desconeixement de les armes de foc (tot i que és clar que ningú no pot pensar un motiu millor). La justificacions del genocidi són excuses de mal pagador: ni té cap dignitat substituir unes supersticions per altres, ni els colonitzadors tingueren mai massa interès a ensenyar la llengua de Castella, cosa que molts indígenes acabaren fent pel seu compte. És probable que tot això faci que de simpatia per Espanya a Mèxic, n’hi hagi més aviat poca, molts menys en qualsevol cas que a altres estats latino-americans on el pes de la cultura indígena és molt més residual.