Fabulacions mitológiques i temptacions etnicistes

Inserto finalment la meva comunicació a les jornades sobre inmigració de la setmana passada a la Universitat Queen Mary
I

El tema del discurs es la mútua influència que han exercit entre ells el fet immigratori i la definició de posicions etnicistes a la política catalana, especialment als temps posteriors a la restauració monàrquica del 1975. Per ser plenament comprés,voldria començar definint quin és el meu punt de vista i la posició des de la que parlo:
· FILÒSOF, i en concret, dels que tenen una formació historicista, cosa que per mi, té un sentit molt clar: estar inserit en una tradició que cerca la clarificació de la vida comunitària mitjançant el refús de les explicacions pseudo-naturalistes. El problema de la relació entre mite i logos no només es el problema fundador de la filosofia política, sinó que n’és el problema per excel·lència d’aquesta disciplina que quan és seriosa (Plató) ens ensenya a desconfiar de l’aposta simple i unilateral pel logos.
· ASSAGISTA, a més de la docència, els últims anys ha anat derivant envers una activitat més relacionada amb la pràctica de l’assaig que no pas amb la filosofia com s’entén en un sentit professional del terme. Això significa que el meu discurs possiblement no pot aspirar a cap dignitat científica, sinó que assumeix la seva limitació i subjectivitat.
· CATALANOCÈNTRIC, tot manllevant aquest terme de l’escriptor anglo-català, Matthew Tree. Certament no pas nacionalista, una posició envers la qual mantinc molts recels i escrúpols, però si segur i conscient que la cultura catalana és la meva referència bàsica i estructuradora, tot i que tampoc exclusiva.
· RAMÍREZ, és a dir posseïdor d’un cognom inconfundiblement espanyol, acabat amb “z”, cosa que em fa sospitosa per un determinat sector del catalanisme i em posa en la posició de “Charnego agradecido” pels sectors espanyolistes o constitucionalistes que es defineixen a si mateixos com no nacionalistes.

II
Potser el dos fenòmens històrics més importants de la Catalunya del segle XX, són l’arribada de la immigració, fonamentalment d’altres llocs de l’estat espanyol, i la emergència del nacionalisme polític.
El primer ha estat un fenomen continu durant els tres primers quart dels segle XX. Més o menys aturat arran de les crisis econòmiques dels setanta, s’ha reprès a la dècada del noranta, tot i que ara els protagonistes són gents d’altres estats, fonamentalment africans. Mentre que a principis de segle, encara era prioritària la immigració provinent de territoris que havien format part de l’antiga Corona d’Aragó, des dels vint, la immigració va provenir fonamentalment del sud d’Espanya La situació d’aquestes dues onades ha estat evidentment diferent, la primera ha comptat amb l’avantatge d’una major proximitat cultural (la única persona que he conegut absolutament catalanoparlant era la meva besàvia que no era pas catalana sinó de Faió, un poble aragonès) i del simple fet que és un avantatge arribar primer i fer-te el teu espai. En tot cas, l’impacte sobre l’estructura demogràfica catalana ha estat innegable. Probablement, sense immigració la població catalana estaria entre una tercera part i la meitat de l’actual, cosa que fa parlar d’un país realment diferent des de quasi tots els punts de vista. La professora Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics ha afirmat que sense l’aportació de la immigració la població catalana el 1996 hagués estat de 2,6 milions en comptes del sis milions que hi havia llavors[1].
La guerra de Cuba i les eleccions de 1901, suposen l’aparició del catalanisme polític com moviment de masses (en el sentit restringit que podia tenir aquest terme quan no votava més que el 25% del cens). Des de llavors, ençà el catalanisme polític, configurat aviat com nacionalisme, ha estat sovint la tendència majoritària a la vida política, tot i que mai no ha resultat plenament hegemònica. Ha tendit més a ser la minoria més gran que no pas la majoria absoluta, tot i que ha assolit un cert consens de mínims, en la forma que hom anomena “catalanisme tranversal”. Com a doctrina política, el nacionalisme català no té connotacions essencialment diferents d’altres nacionalismes europeus, modelats segons l’esquema teòric de Fichte i Herder. Com en aquests casos, parlar de nacionalisme suposa parlar d’etnicisme, en el sentit que és allò que els antropòlegs defineixen com ètnia, (la identitat cultural) el subjecte fonamental de l’acció política. Certament la configuració d’un discurs nacionalista té algunes característiques que l’aproximen a un pensament que sense exageracions es pot qualificar de mític. Especialment la seva remissió a fundar el discurs polític en un origen llunyà i fer passar com a fets allò que essencialment no és més que una interpretació. Quan el discurs utilitza nocions com essència, o recau en les metàfores organicistes, llavors aquesta atribució em sembla prou clara.
Aquest discurs es va anar configurant precisament en el moment en què el fenomen de la immigració estava mostrant la seva importància. No és estrany així una actitud de desconfiança envers gents que clarament tenien una identitat ètnica diferent. Aquesta actitud en alguns moments de la vida política republicana, fa que la temptació etnicista es converteixi obertament en racisme a les actituds d’un partit com ERC (cosa que de fet no és estranya en absolut, sinó plenament congruent amb la situació europea dels anys trenta)[2] Un racisme centrat a la figura paradigmàtica del “murciano”.
Una de les mitificacions històriques més clares fetes entorn de la transició és la que vol veure una oasis català a l’experiència històrica de la Catalunya republicana. Certament aquella era una societat convulsa amb dos pols molt enfrontats la legalitat republicana, representada quasi sempre per ERC, i la CNT. La confrontació entre totes dues adquirí matisos etnicistes, tant per la desconfiança dels anarquistes envers un moviment en principi burgés, com per les contradiccions inherents a un partit d’esquerra burgesa i moderat com ERC

III
1975 suposa un moment de gir a la trajectòria política del país, comença una normalització de la vida política després del parèntesis que suposà el franquisme. Des del punt de vista català era un altre cop possible expressar les aspiracions del moviments catalanistes i nacionalistes d’una manera oberta. Això es concretà a la revindicació de la derogació del decret franquista que anul·lava l’estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquesta revindicació fou assolida molt parcialment amb la recuperació de la Generalitat, l’octubre de 1977. Tanmateix el país era molt diferent en la seva composició com ja hem assenyalat anteriorment i calia actualitzar el discurs clàssic o adaptar-lo a la nova situació. Seguint la lògica que identificava Catalunya com una ètnia, era d’esperar una tendència a considerar el bloc de la immigració com una ètnia diferent[3]. Aquesta era una consideració basada sobretot en un càlcul apriòric, tot i que tenia fonaments a la realitat especialment pel model d’urbanisme segregador adoptat a la capital de Catalunya. La trajectòria comuna realitzada durant el temps del franquisme pels partits democràtics va tenir com efecte una certa convergència en algunes revindicacions bàsiques del catalanisme ( per exemple, la introducció del català a l’escola, com llengua vehicular de l’ensenyament), entre elles s’imposà per consens la idea que el perill màxim a evitar era el de la confrontació ètnica entre els catalans de tota la vida i els nous arribats. Una mostra del caràcter central d’aquesta convicció, era l’extremada freqüència amb la que apareixia als discursos polítics dels diferents partits catalans la noció de lerrouxisme; un clar enemic a combatre per tots aquests partits. El lerrouxisme era un moviment polític republicà que disputà a la Lliga Regionalista l’hegemonia política durant la dècada dels 10, el qual fou considerat en aquest llavors com el paradigma d’una política anticatalanista i espanyolista;[4] una mena de cavall de Troia dins de Catalunya. Aquest enemic no tenia un caràcter merament fictici. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, un dels fenòmens més notables fou l’aparició del PSA amb dos escons i un programa de salvaguarda dels drets culturals dels andalusos residents a Catalunya[5].
En tot cas la manera d’acabar amb el lerrouxisme i per tant d’evitar el conflicte ètnic es pensà que fou la via de l’assimilació. Prendre mesures que poguessin permetre la inserció de la població d’origen no autòcton, dins de la comunitat ideada pel nacionalisme (la més significativa d’aquestes mesures ha estat segurament la llei de normalització lingüística i el programa d’immersió que havia de conduir al ple coneixement de la llengua catalana). No és gaire discutible que la lògica de l’assimilació és fonamentalment etnicista[6]. Es pren com a punt de partida la preponderància fundada en motius històrics d’una ètnia i es convida amablement a l’altra a que renuncií als seus trets idiosincràtics. Tanmateix aquesta política no ha estat mai realment duta a terme, ja sigui per por, per escrúpols de consciència o per la manca de fermesa dels òrgans de govern catalans, especialment, la Generalitat. Així resulta curiós com aquest govern ha fomentat determinades associacions regionals com la FECAC, l’organitzadora de la fira d’abril catalana, un dels esdeveniments més subvencionats i més sobredimensionats a la seva importància real pels mitjans de comunicació catalans. Crec que resulta simptomàtic que mai ningú no es plantegés la pregunta sobre la representativitat real d’aquestes associacions, més aviat minsa[7]. Probablement és la mateixa lògica amb la que concep la realitat el nacionalisme català, la que ha conduit a sobrevalorar la seva importància[8]. En tot cas, aquesta tasca d’assimilació ha estat condicionada i limitada per la manca de recursos i en un cert sentit de legitimitat provocada per la manca d’un estat propi.
IV
L’adscripció a un paradigma etnicista no és però quelcom privatiu de les concepcions nacionalistes o catalanistes. Ja hem comentat abans l’episodi de la irrupció del PSA, el qual justificà la seva presència a les eleccions catalanes en defensa de la identitat del poble andalús. En aquests moments, o més en concret des del rearmament nacional espanyol plantejat a la segona legislatura del president Aznar, és possiblement des de les posicions antinacionalistes des d’on es fa un discurs més interpretable com a etnicista. Els partidaris d’aquest discurs adopten la visió del país pròpia del catalanisme, tot refusant per il·legítima l’opció de l’assimilació. El resultat llavors és una comunitat esquinçada entre els catalans diguem-ne autèntics i un bloc definits com immigrants, encara que en alguns casos siguin la segona generació nascuda a Catalunya. La finalitat de la seva proposta és mantenir aquesta divisió, cosa que es fa mitjançant la defensa d’un suposat bilingüisme que seria la situació justa i convenient per a la societat catalana. Un de les figures públiques més identificades amb aquesta tendència, el filòsof Eugenio Trias, ha qualificat aquest bilingüisme com a natural[9]. (una afirmació sorprenent en un filòsof que es suposa que hauria d’utilitzar una categoria com la de natural amb molta més desconfiança); Francesc de Carreres ha qualificat aquesta posició com de “sentit comú” (una altra categoria políticament d’allò més sospitosa)[10]. Aquest bilingüisme és però una manera de perllongar i consolidar el domini del castellà a la vida pública catalana, ja que de fet només és la població catalanoparlant la que està obligada a practicar el bilingüisme, mentre que una part de la població desenvolupa la seva únicament mitjançant el castellà. Les estratègies de legitimació d’aquesta posició són fonamentalment dues: d’una banda, es fa una revindicació del caràcter autèntic de l’etnicitat espanyola (contraposat a la invenció “històrica” de la nacionalitat catalana), mitjançant un discurs que alterna una mirada crítica envers el contrari amb la condescendència amb el propi, ja que els arguments utilitzats no difereixen gaire dels emprats en sentit contrari pels nacionalistes. Més interessant és l’estratègia basada en la fidelitat constitucional que també s’estén a l’estatut del 1979. En aquest cas es fa una interpretació del pacte constitucional del 78 en termes purament mítics ja que s’obliden els condicionants que cristal·litzaren en aquella solució, per fer-ne una reinterpretació en termes ideals, que sovint és vista com un procés de fundació de la nació espanyola,en una estructura política legitimada racionalment[11]. En la mesura, en què la constitució es defineix com la instauració definitiva a l’estat espanyol de la part més noble de les tradicions democràtiques occidentals, això legitima la posició de superioritat moral que els defensors d’aquesta concepció, sovint mantenen[12]. Com que malgrat tot, els vots a partits genèricament catalanistes és superior al que la seva concepció política basada en la demografia, suposa que haurien de ser, aquesta visió es complementa amb una teoria un xic insultant sobre l’engany permanent al que està sotmesa la població de Catalunya i sobretot els votants del PSC.
És per tant en aquests moments quan a la política catalana torna a ser present la noció d’etnicisme. És evident que aquesta opció és en alguna mesura exògena i alimentada des de Madrid, però té instruments de difusió a Catalunya, tot i que certament suavitzats, com el partit popular o Ciutadans de Catalunya.
V
El primer moment on es plantejà la temptació etnicista en un sentit fort, correspon a una Catalunya, una Espanya i una Europa que en molts sentits, crec que afortunadament, ha passat avall. No puc, ni em sembla que valgui la pena, veure fins a quin punt aquella divisió reflectia la societat catalana. Si em sembla oportú plantejar si la societat catalana actual, respon efectivament a aquesta visió que pressuposa dues comunitats radicalment alienes i enfrontades. Fins a quin punt aquesta visió reflecteix la realitat del país o és, com hem plantejat anteriorment, una mera deducció teòrica feta des de principis apriòrics. Per tractar aquesta qüestió cal diferenciar em sembla tres vessants: la lingüística, la social i la política:
Probablement aquest és l’àmbit on la divisió és més clara. La divisió lingüística del país és un fet; una molt bona part de la població fa un us molt reduït de la llengua catalana. Des del punt de vista catalanista l’element més positiu ha estat un avenç indubtable de les xifres de coneixement de la llengua (pràcticament no hi ha gent a Catalunya que no entengui el català, amb la exclusió de les darreres onades d’immigració) i l’element més negatiu ha estat l’estancament malgrat aquest augment del coneixement de l’ús social de la llengua. Plantejant-lo d’una manera subjectiva, als carrers de Barcelona no es sent parlar ara gaire més català que fa trenta anys. Si potser és una exageració, afirmar que no es pot viure en català a Barcelona, si que és evident que hom pot viure perfectament sense el català. Aquesta situació suposa un risc cert per la pervivència de la llengua, que és des del meu punt de vista, l’element fonamental de la identitat ètnica catalana. Tot i que no és la finalitat d’aquest escrit, si em sembla oportú indicar que aquesta situació segurament ha tingut molt a veure amb les dinàmiques de canvi cultural desplegades als darrers trenta anys. La mercantilització progressiva de la cultura i la pèrdua d’importància del valor social de la literatura han anat clarament en contra del prestigi del català. La posició dels governs autònoms també ha caigut en contradiccions evidents com la d’optar en principi per un únic model d’escola, evitant la segregació lingüística de base, per finalment configurar una xarxa dual, pública i privada, que reprodueix parcialment alguns dels aspectes del model refusat, ja que la segregació social en part implica necessàriament la segregació lingüística[13]. En tot cas, cal dir que certament la convivència lingüística es va desenvolupant sense més tensions que la sorda i freda produïda per la indiferència.
Socialment no pot constatar-se una divisió del ciutadans en funció del seu origen. Evidentment hi ha zones de Catalunya habitades únicament per gents provinents de la immigració. També hi ha sectors autòctons que s’han mantingut aïllats de la nova població. La tendència general però no ha estat la segregació. El nombre de matrimonis mixtos va ser sempre important, cosa que potser és una conseqüència en última instància del fet assenyalat nombroses vegades pel President Pujol, el bon funcionament de l’ascensor social català. Les conseqüències d’aquest fet són clares: el fet d’ésser fins i tot castellanoparlant no situa d’entrada a la gent en una posició radicalment oposada al catalanisme, perquè les idees catalanistes no són alienes a l’univers ideològic d’una molt bona part de la població. El fons de les descripcions sobre el problema català que es fan a Madrid, la qual constitueix la representació de Catalunya típica dels espanyols que no en saben gaire de Catalunya i d’una part de la intel·lectualitat dels barris barcelonins de classe alta, és per tant essencialment falsa, tot i que efectivament algunes característiques de la societat catalana, si poden constituir indicis interpretables en aquest sentit. Resulta innegable per exemple que la distribució del cognoms al parlament català, és poc acord amb la distribució de cognoms arreu del país. Dit d’una altra manera, sembla que fora d’esperar que hi haguessin més cognoms acabats en “z” al parlament. És clar que l’origen suposa unes diferents possibilitats d’accés al poder, però sense un estudi més a fons no estic segur que es pugui afirmar que aquest sigui un fenomen diferenciador de la societat catalana, de l’espanyola i de la resta de les societats europees. L’esfera del poder catalana no sembla en aquest sentit per exemple molt diferent de la madrilenya, on determinats cognoms es repeteixen monòtonament a traves de la història. Potser més significatiu és la presència de nombrosos cognoms acabats amb “z” en relacions de activistes catalans significats en la lluita per l’independentisme.
Políticament l’arrel immigratòria tampoc implica una posició política espanyolista. La raó fonamental d’aquest fet és el poc atractiu de la idea d’Espanya per a molts d’aquest sectors. Una comparació amb els Estats Units pot aquí resultar il·lustrativa. Hom pot preguntar sovint, per què un país construït fonamentalment sobre una herència ètnica europea, resulta tan poc simpatètic amb els punts de vista europeus. Una visita al museu de la immigració en Elis Island, resulta en aquest sentit molt il·lustrativa. Permet copsar la representació d’Europa, de llurs orígens, que tenen els americans i aquesta és intrínsecament negativa, està associada a la misèria en un grau superlatiu i a la repressió política. El mite del prestigi dels orígens no és universal i en alguns sentits és una peculiaritat de la cultura europea. Em sembla que aquest model no és del tot estrany a l’experiència de les gents de la península arribades al principat, els quals sovint tenen lligam afectius més potents amb la terra que els ha acollits que no pas amb llur lloc d’origen. Un discurs espanyolista pur resulta en aquestes circumstàncies poc motivador i fa difícil centrar la discussió política entorn de la qüestió de la revindicació de l’espanyolitat[14]. Per raons socials, sovint aquest electorat ha estat inclinat a l’esquerra i això provoca una consternació repetida expressada a la pregunta de com es pot compartir espai ideològic entre el catalanisme i posicions d’esquerres. No hi veig aquí cap enigma, sinó simplement la conseqüència d’una situació expressada en dos fets:
· La pervivència històrica del pacte desenvolupat durant el franquisme entre catalanisme i forces d’esquerra, del qual hi ha una memòria històrica certa, tot i que cada cop més fràgil. Més enllà de predicacions essencialistes, és aquest pacte la font de legitimació del consens sobre el predomini cultural del català.
· El fet incontrovertible que la idea d’Espanya és un patrimoni de la dreta. Mostrar això ens duria molt lluny, però em sembla que un examen de com l’estat espanyol es presenta a si mateix i la interpretació del fet de la hispanitat, corrobora aquesta afirmació.


VI
L’etnicisme ha estat més que una temptació pels protagonistes actius de la política catalana. En el cas de les posicions que es defineixen com antinacionalistes, el fenomen és del tot palès. El nacionalisme català ha oscil·lat entre una tendència real a la divisió com a fet insuperable[15] i una tendència voluntarísticament tolerant que troba una exposició coherent als escrits de Jordi Pujol, la posició que abans hem definit com asimilacionisme. La meva sensació és que l’assimilacionisme és un error, en la mesura en que allò previsible és sempre una certa fusió. Les cultures són entitats vives que es modifiquen inevitablement i precisament per això les posicions nacionalistes són contradictòries. És possiblement, la manca d’una concepció clara d’aquest principi antropològic, allò que genera les dificultats d’adequació a la realitat que hem detectat en alguns discursos polítics i la incomoditat d’un cert nombre de catalans que sense combregar amb les idees i la visió del país, pròpia del nacionalisme, tampoc ens sentim atrets per un patriotisme, constitucional o no, basat en una visió del país maniquea i falsa, creant una lògica que en conjunció amb la catalanista acaba mantenint artificialment amb vida la figura mítica del “xarnego”
[1] "Les migracions a Catalunya 1900-2000" Anna Cabré. Papers de Demografia 38. Centre d'Estudis Demogràfics, 1991.
[2] Vegi’s per exemple el llibre de Chris Ealhan, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. (Madrid, Alianza, 2005) On l’autor situa les respostes racistes d’ERC al fet immigratori i les situa en el marc de la lluita social de l’època. Veure especialment el capítol “La república del orden” especialment les pàgines entre la 123 i la 126
[3] Cosa expresada pel fet que es pogués parlar de la inmigració en abstracte un conjunt difús on no feia res si els seus components venien de Galícia o d’Andalucia.
[4] Fora interessant però considerar fins a quin punt aquesta interpretació es corresponia amb la realitat i fins a quin punt el lerrouxisme allò que plantejava no era sinó simplement una altra concepció de la política. Sembla clar en tot cas que el moviment fou utilitzat i fomentat des de Madrid en contra del catalanisme incipient. En tot cas resultava curiós i contradictori que s’invoqués el fantasma del lerrouxisme i ensems es considerés que el problema de la immigració era quelcom que havia sorgit amb el franquisme.
[5] Cal recordar però que aquests resultats no es van repetir mai i altres aparicions electorals d’aquest partit suposaren un important fracàs.
[6] En aquest sentit tot i que la majoria de partits d’esquerra adoptin el punt de vista de la doctrina de l’assimilació, hi ha hagut també crítiques a aquest punt de vista, fonamentalment basades a la consideració excessivament negativa que es fa de l’altre, sovint vist com un inadaptat o un malalt social. L’altre és concebut com un ser pràcticament mític, un arribat directe de l’estat de naturalesa. Pérez González (Pérez González, Antoni, Problemática sociológica de la integració dels immigrants, capítulo 1 del libro colectivo La immigració a Catalunya, 1968.)desenvolupa aquesta qüestió en un escrit de 1968 en el qual retreia al discurs políticament correcte, la seva manca d’esment a les mediacions reals que feien realment possible la integració del emigrants (reduint-lo tot a consideracions merament voluntaristes) i d’oblidar la capacitat humana de crear noves normes.
[7] Un punt de vista refrescant sobre aquesta qüestió és la que aporta l’associació els altres andalusos mantenidors de la següent web. http://altresandalusos.org/wordpress/

[8] Una dinàmica de sobrevaloració en la que han competit els dos partits que suposen els eixos centrals de la política catalana. En aquest sentit hi ha dos personatges claus en aquesta història, la biografia dels quals caldria considerar: l’ex-conseller de Benestar Social, Antoni Comes, i el senador socialista, Josep Maria Sala. Potser perquè com indicava Bru de sala en un interessant article a La Vanguardia (12d’abril d’enguany), tots dos grans partits pensen que la Catalunya escindida entre catalanoparlants rics i castellanoparlants pobre, els és rentable electoralment.
[9] El Mundo, 30 de març de 2006
[10] Vegi’s el seu article de La Vanguardia de 25 de maig de 2006. L’article de fet, qualifica el text de l’estatut no en funció del que diu, sinó de les intencions que Carreras atribueix als seus presumptes administradors
[11] Així Agapito Mestre en un article publicat a El Mundo el 14 de gener de 2006 afirma: “Cataluña, el catalán, apenas sería nada sin el bilingüismo que fomenta la Constitución de 1978. Cataluña, el catalán, desgajada de España a todos nos convertiría en extranjeros, especialmente a los españoles residentes en Cataluña”. A més de la clara concepció etnicista, el concepte d’espanyols residents a Catalunya sembla establir una clara diferencia entre dues menes de ciutadans catalans, és clar aquí aquest caràcter quasi màgic atribuït al text constitucional.
[12] La qual cosa significa que hi ha un debat que s’hauria de mantenir sobre la licitud moral del nacionalisme en general i del catalanisme en particular. Una batalla que crec que els practicants d’aquesta superioritat com el F.Savater, no tindrien guanyada tan fàcilment com es pensen, especialment si la discussió es da des d’unes referències teòriques no circumscrites dogmàticament a la visió moral pròpia del segle XVIII. El comunitarisme no és estrictament irracional i tampoc ho és l’obertura a l’altre que en el meu cas personal constituiria el fonament del meu catalanisme.
[13] Aquestes són les conclusions a les que sembla arribar l’informe presentat per la Fundació Bofill del que informava La Vangurdia el darrer 27 de maig on estableix una clara connexió entre la dualitat de sistemes i la polarització social que té incidència també a l’àmbit lingüístic. Contradictori en relació a com s’interpreta Convergència a si mateixa. Coherent amb el significat de l’opció Pujol quan aquest fou pre primera vegada investit com a President de la Genralitat.
[14] Resulta potser obligat confrontar aquestes hipòtesis amb els darrers resultats electorals dels que no ha passat encara un mes. La major part dels anàlisis seriosos mostren una correlació entre les zones on va ser més forta l’abstenció i ells lloc on predomina el PSC, on la major part dels cognoms dels seus habitants no són catalans. És clar també però que allò que en principi es pensava que havia de fer aquesta població era sumar-se al no, i això ha estat molt lluny de produir-se.
[15] Així les darreres i poc afortunades declaracions del President Maragall sobre la impossibilitat que un nascut a Còrdoba, sigui president de la Generalitat