Restes de sèrie

Girard és un apologeta del cristianisme. L’avenç de la seva obra suposa una intensificació de la seva direcció, però el tema que no tracta mai és el de la resurrecció i la consegüent promesa de la immortalitat de l’home. El tema no és banal perquè cal pensar també allò que té de mimètic el desig de vida eterna. No és un punt menor, perquè podria ser que el desig d’immortalitat, com apunta Zizek fos en ell mateix una llavor del mal i llavors això explicaria perquè la veritat del cristianisme passa precisament per la mort de Déu.

Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.

Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.


Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència


No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs

La davallada de les humanitats

Molt interessant l’article d’avui a la Vanguardia sobre la davallada de les humanitats. La pena és que hagi fet vint anys tard. Quan es discutia la LOGSE i alguns anticipàvem les preguntes que avui fa l’article,varem esser titllats d’alarmistes i reaccionaris. Ara aquestes preguntes no són ja intempestives sinó merament retòriques. Entremig Rafael Argullol parla de la responsabilitat del professorat de les facultats d’humanitats. Es queda curt. En tot cas no veig res a l’article que faci trontollar el “buenisme” que caracteritza la intel•lectualitat del país (l’esquerra, i també la dreta, hi ha un “buenisme” de dretes) i s’expressa amb el pensament consolador que tot plegat va ser mala sort. Mentre tant penso al destí incert de la meva antiga facultat, la qual sempre ha exhaurit totes les places que ofereix i que tindrà com a recompensa del seu èxit un complet desmantellament en favor de les que no agafen gent.

Llovet a la Vanguardia

Llovet diu que Trias és un dels pocs assagistes que queden al país, el dia que la Vanguardia li dóna una pàgina per parlar del seu text de comiat. Com ha fet sempre la sempre generació, la pròpia sobrevaloració va acompanyada de la ignorància absoluta dels que venen després i no són de la colla. El seu desencís de la Universitat tampoc és molt original. He parlat amb molts professors i tots estan contra el sistema quan no els deixa sortir-se amb la seva, cosa sempre interpretada com una desfeta de la cultura occidental en general.

The Guardian parla de Catalunya

Julian Glover és un comentarista de The Guardian que ha estat enviat pel seu diari a Barcelona a veure que passa amb això dels catalans. Glover ha parlat amb gent ben diversa, Aragonés, Huguet, Rahola, Camats i Rivera són les persones citades i de tots ells ha estat l’últim qui ha trobat més convincent i el segon el més inquietant. No és gaire estrany. Vist de fora, el discurs de Ciutadans és el més raonable. El problema és que la seva teoria és molt diferent de la seva pràctica i no fa honor als seus principis. Considerar a Huguet com un energumen tampoc és estrany doncs vist des d’aquí pensar que l’única conseqüència de la independència seria un flux de diners tornant cap a Catalunya és difícilment creïble. Allò més interessant de l’article són però les diferències culturals que interfereixen la comprensió que té Glover del conflicte. Quan parla del tema dels impostos diu que aquesta qüestió fa que la “devolution” no sigui completa. Aquest terme fou l’utilitzat per Blair quan es procedí a la restauració del parlament escocès que havia votat la seva dissolució a començaments del XVIII, amb la qual cosa es tornava, parcialment, a Escòcia un poder que ja havia tingut. Jo aquí no he sentit parlar mai de devolució, ni es pot parlar perquè el punt de vista espanyol és que no hi hagut mai altra entitat legítima de poders que l’estat espanyol i els catalans, no massa segurs de quina mena de poder era la Generalitat, tampoc volen insistir gaire. D’altra banda el discurs de Glover està fet des de la pressuposició que termes com Espanya i Catalunya tenen el mateix sentit per a tothom. Aquí al Regne Unit, és ben bé així quan es parla d’Escòcia, Anglaterra o el Regne Unit, però no pas al sud dels Pirineus, cosa necessària per a valorar el discurs de Rivera, el qual quan parla de Catalunya no està dient el mateix que Rahola o Aragonés. . En tot cas l’article funciona ja que realitza la seva funció essencial, que evidentment no és explicar que passa a Catalunya, sinó refermar als lectors de The Guardian la seva confiança al caràcter correcte del seus punts de vista (altrament dit prejudicis)

Pujol pel camí de Damasc

Llegeixo la conferència de Pujol a la UPF, la seva, i estic molt d’acord amb la conclusió final, vist allò que Espanya dóna de si, no hi ha gaire arguments per quedar-s’hi. El meu problema però és que trenta anys d’autogovern, limitat però autogovern, no em donen cap expectativa ni entusiasme sobre allò que podria ser un estat català.

Deute i mentides

Es parla molt del deute públic català. Segons el Banc d’Espanya el valor és d’uns 31885 milions d’euros, cosa que suposa un increment del 36,7% sobre l’any anterior. Són xifres que per la gent del carrer no diuen gaire però que val la pena retenir perquè condicionen directament el nostre futur. Es parla i es parlarà molt de retallar. Quasi tot el que es dirà serà mentida. Es retallaren certament lloc de treballs, però l’estalvi que permetran serà relatiu. Pel que m’està arribant la retallada a l’administració catalana consisteix acabar amb contractes d’interins, gent que no cobra gaire i fa feina. La proliferació de càrrec inútils i de caps doblats no ha estat tocada ni es tocarà. És difícil ser optimista. Almenys als temps de Marx les classes hegemòniques posseïen l’estat però ajudaven a crear riqueses. Els seus descendent segueixen posseint l’estat però són més aviat parasitaris. Mentre tant la “independent” premsa catalana ens seguiren explicant que els problema són els funcionaris i els polítics ens diran que es retallaren despeses de tot arreu menys d’ensenyament i sanitat, precisament el contrari del que acabarà passant.

Nació com a invent

L’ortodòxia progressista diu que l’invent de nació és de finals del XVIII (Herder) i que, per tant, el 1714 això no podia existir a Catalunya. No és una qüestió que em tregui gaire la son, però és interessant constatar com al curs que estic fent ara a la Universitat de Londres sobre pintura holandesa del segle XVII, el concepte de nacionalisme surt a tot arreu i sense ell difícilment es pot explicar que passava a Holanda llavors. És un error típic d’alguns intel·lectuals confondre la descripció teòric d’un fenomen amb el mateix fenomen. Segurament allò que fa significatiu el cas és que els Holandesos estan posant en marxa la primera experiència política moderna i necessitaven, per tant, d’instruments per mobilitzar la població i reforçar l’originari sentiment de distinció provocat per la religió.

Setmana blanca

Sembla que la vida de la setmana blanca ha estat ben breu. La primera serà també la darrera. Convergència complirà la seva promesa i el públic en general serà feliç. Hauria estat potser interessant plantejar la pregunta de perquè els anglesos tenen sis períodes de vacances i nosaltres només tres (el número de dies lectius és però el mateix a finals d’any). És evident que la climatologia té alguna cosa a veure amb la qüestió (tot i que tampoc planteja cap problema que la tecnologia no pugui resoldre) però és encara més clar que s’ha perdut una oportunitat de discutir el problema de fons de la nul·la organització del temps laboral del nostre país. (a les institucions des estructurades sempre cal que tothom estigui moltes hores).

Hi havia un e-mail per mi!

El president m’ha escrit una carta on a més d’agrair-me la meva feina (darrerament més aviat poca, tot s’ha de dir) em diu que les seves decisions no són fàcils d’entendre. Això pot ser degut a tres causes. La primera és que ell no tingui molt clar quin és el mecanisme, ni els motius pels quals pren les seves decisions. És una hipòtesis a la que val més no pensar-hi. La segona és que el president m’estigui dient que ell és més intel·ligent que jo, cosa que segurament és ben certa, però està lleig que m’ho refregui. Cal descartar-la perquè tinc clar que l’honorable no pot ser un maleducat. La tercera és que el president sàpiga coses que jo no sé i que em convé no saber. Aquesta és potser més probable però apunta a una concepció de la democràcia una mica problemàtica, per algú a qui els seus seguidors més brillants han definit com un exemple democràtic per haver estat esperant set anys (en comptes, suposo, de prendre l’opció de la lluita armada, per exemple).

El meu nacionalisme

Fa uns mesos un familiar de la meva parella va preguntar si era nacionalista. El meu primer impuls va ser dir que no, però no quedà convençuda i tenia raó per no estar-ho. Vist des d’Espanya un nacionalista por ser simplement algú que no renuncia a utilitzar el català d’una manera pública. Des d’aquest punt de vista soc nacionalista i no puc evitar ser-ho per poca gràcia que em faci.

Bibliografia en anglès

A la recensió publicada al darrer anuari de la SCF per Julie Tramonte sobre el llibre de Stauffer entorn de la unitat del Gòrgias l’autora es queixa de la nul·la atenció dedicada a la bibliografia no anglesa. El llibre de Tarnopolsky que ahir comentava podria ser objecte del mateix retret. No hi ha quasi títols no anglesos i les excepcions són traduccions. Així Romilly, una autoritat poc discutible pel que fa referència a la cultura antiga, no és citada segons l’original francès sinó a la traducció anglesa (d’una obra de caràcter divulgatiu). Sembla que això que fèiem alguns fa anys (intentar aplegar i conèixer les referències bàsiques i les novetats com a mínim en francès, italià i alemany) ara és una cosa provinciana!. Ja he explicat alguna vegada que amb tota la seva magnificència Londres no té cap llibreria com la Central de l’eixample amb una bona selecció de les principals llengües europees. De fet, l’edició de traduccions aquí és cada cop més reduïda. Pels partidaris de la llengua catalana això és una relativa bona notícia. Enfrontats al retret de què tenim una llengua de segona divisió, el fet és que des d’un punt de vista objectiu també ho són el castellà, l’italià o el francès. (potser l’alemany una miqueta menys). Ara bé la nostra reverència per la llengua anglesa (aquesta sí, sovint, provinciana) em sembla que justifica una lògica de la que la nostra llengua ha estat i ha de ser necessàriament víctima.

La lluita per sobreviure durant el franquisme

El BFI ha fet un cicle sobre cine clandestí català del temps del franquisme. He anat a una de les sessions on s’oferien tres films (un curtmetratge i dos migmetratges). Trio aquesta sessió perquè un dels realitzadors del darrer film és en Marià Lisa, amb qui havia coincidit alguna vegada a les sessions del SCF i del que no coneixia la seva faceta com a realitzador cinematogràfic.

El primer film és anònim i es diu Muntanya, informa de les reunions mantingudes al monestir de Monserrat per artistes i intel·lectuals que volien expressar la seva oposició al judici de Burgos el 1970. Una veu en off ens informa dels comunicats emesos per l’assemblea mentre que les imatges ens mostren molts senyors (la majoria amb cabell llarg i molta barba) reunits en Assemblea. Vistes des d’ara les imatges transmeten més displicència que heroisme.

El segon és un migmetratge de Lloreç Soler titulat 52 diumenges. Soler és l’únic cineasta professional i el film n’és testimoni del seu ofici. A hores d’ara em sembla que conserva tota la força intacta. Ens explica la història d’un grup de joves de l’extraradi barcelonès dels 60, no es diu el lloc podria potser ser Santa Coloma, que dediquen el seu temps d’oci dels diumenges a una acadèmia de toreig. El film entrevista a aquests nois, veiem les seves activitats d’aprenentatge i per últim la seva prova amb vedells, per la qual han de pagar uns quants mesos de llur salari, El film és il·lustratiu de la paorosa misèria que sovint caracteritzava la vida a l’extraradi barceloní d’aquella època, de les poques sortides que tenia el jovent proletari. Els braus són presentats com l’única via possible de sortida de la pobresa. És un film ben recomanable perquè documenta molt clarament el lligam, ara que ja no hi ha classes del tot ignorat, entre els braus i la misèria i també per recordar-nos d’una manera precisa d’on venim,

El darrer film és diu el camp per l’home i és obra del CCC (col·lectiu de classe) que treballà entre els anys 1970 i 1978 i estava format per en Marià i la seva esposa Helena Lumbreras, graduada pel centre de Cinematografia experimental de Roma. Sí l’anterior treball podia catalogar-se com a cinema social, aquest té un caire marcadament més polític. Construït com un documental de televisió, el film fa una història de l’evolució del camp espanyol, fonamentalment de l’andalús i el gallec, descrivint les fracassades reformes de la segona república i la involució que suposà el franquisme. Com a conclusió el film proposa la col·lectivització de la propietat agrària. Ben triat com a complement de l’altra, cal entendre perquè la gent anava lliurement a viure a lloc tan horrorosos com l’extraradi barceloní, el film a hores d’ara resulta curiós per la seva virulència per plantejar un problema que venia de lluny i que no s’ha resolt tant com s’ha dissolt, una mica pels inesperats als setanta diners dels alemanys i també per l’envelliment de la població i la creixent pèrdua de rellevància de l’activitat agricola.

Curs de directors

El pais informà la setmana passada de la bona recepció dels cursos de formació de directors d’instituts. Sí els tribunals de justícia competents no ho impedeixen aquesta mesura potenciarà la funció directiva fent-la decisiva a la tria de personal. El control del professorat pel director serà llavors molt estret i es suposa que els vilipendiats professors de secundària deixaren de fer el manta. La mesura com tota la política del departament té un caire neoliberal i és sabut que a l’univers ideals dels neoliberals els sindicats no existeixen. A Catalunya però si existeixen i estan organitzats com a grup de pressió des de fa temps (en el cas de CCOO a més amb molta afinitat de fons amb l’administració). Tot plegat fa pensar que la mesura pot tenir l’efecte, gens desitjable per a uns neoliberals convençuts, d’acabar enfortint alguns sindicats. Si aquest assoleixen el control d’una bona quantitat de direccions, llavors l’afiliació passarà a ser considerada per molta gent com un pas important per tenir feina o per tenir el lloc de treball desitjat un cop suprimit els concursos de trasllats. De fet, així es com opera CCOO a l’exterior sense que estigui provat, ni sigui del tot cert, que ells poden donar places. Potser no seran sindicats sinó directament partits polítics. De fet, així es com fan la selecció de personal molts ajuntaments. Aquesta, segons la lliure premsa del país, la gran recepta per la millora de l’ensenyament. Espero, pel bé del país, que en el futur la qualitat de les nostres institucions educatives sigui una mica més alta que la dels nostres diaris (els quals generalment ja trien el seu personal per aquest mètode). És difícil pensar entre nosaltres amb la lògica del país campió de la lliure empresa. Si a Catalunya de suecs, no hi ha gaire, d’anglosaxons tampoc (i els que hi ha només estan per fer de professors) mentre que, en canvi, els nostres lligams històrics amb Sicília i el sud d’Itàlia són del tot evidents.

Puigcercós en campanya

Les declaracions de Puigcercós sobre Andalusia clarament són una bestiesa. Això ho ha dit tothom i a tot arreu i no cal estendre’s gaire més. Més inquietants són una part de les declaracions que no ha comentat gairebé ningú. Segons el lider dels republicans el fet que a Andalusia no pagui ni Deu contrasta amb el fet que l’estat vigila molt, massa, als catalans, cosa que és un motiu de queixa. Sí pensem que aquesta vigilància ha fet possible que sortissin a la llum casos com el de Millet, la inquietud de Puigcerccós resulta inquietant. Si recordem que de manera passiva als escàndols de Millet hi juga una part important les institucions catalanes, de la qual el seu partit forma part de manera prominent, que haurien d’haver controlat i no ho feren, comencen a fer-se palesos els aspectes més ombrívols d’un cert nacionalisme i corroboren la impressió que Puigcercós,en aquest punt, va perdre una gran ocasió de callar. A d’altres ha tocat molt més. Que l’eix del poder a Espanya passa per Sevilla i Bilbao és un fet indiscutible. Molt menys clar es com es podria capgirar aquesta situació. El contrast entre la indiscutible unitat en els temes de diners que són els més fonamentals, dels dirigents d’aquests llocs i de l’estat espanyol, contrasta amb la tensió i la rivalitat permanent entre els nostres partits (que sovint és més gran, quan més se semblen).

El programa educatiu de Laporta

El germà del director de La Vanguardia comentava ahir en un article, el que diuen sobre educació els programes dels diferents partits. Això m’hauria d’interessar i en funció del que llegeixo sembla clar que la millor opció és la capitanejada pel coratjós Laporta. Segons Antich, mentre que la majoria diu bajanades o buidors, Laporta al seu programa no dedica ni un sol mot a les qüestions educatives, cosa de la que dedueixo que la seva intenció, un cop anomenat president de la Generalitat, fora la de tancar la conselleria d’Ensenyament. Vist tot l’esdevingut des de fa vint anys no seria una gran pèrdua i ens trauríem més d’un mort de sobre. Potser tampoc no sortiria bé, molts profes som molt totxos, però hi podria haver una esperança. Si és capaç d’anunciar això, tindrà el meu vot segur.

Coherències

El problema del tripartit, des del punt de vista dels seus crítics, és que hi convergien tres línies ideològiques en realitat contraposades i per això no podien funcionar. L’experiència democràtica de països normals mostra que necessàriament això no és així, però l’experiència d’aquests set anys finalment els ha donat la raó. Al desembre tindrem un govern de Convergència (i unió). Temo però que en un sentit molt essencial estarem igual. Si no he entès malament les posicions ideològiques de Convergència passen pel nacionalisme (no cal entrar per ara en més precisions) i una primitiva adscripció liberal derivada al neoliberalisme. És un fet, que ara per ara i històricament, el nacionalisme català és una cosa de classes mitjanes (la possibilitat de la transversalitat si tal vegada ha existit, ara està del tot extingida). És un altre fet, prou il·lustrat a aquest país on visc, que les polítiques neo-liberals tenen com a efecte l’afebliment de les classes mitjanes i dutes fins a l’extrem implicarien la seva desaparició. Alguna cosa no pot quadrar.

Notes per a una història de l'Acadèmia catalana

Pensar que la inanitat de la nostra vida política i cultural és deguda al nostre sectarisme ideològic és fàcilment confirmable per l’experiència, però al capdavall superficial. Hi ha centenars d’exemples de la feblesa i la superficialitat d’aquestes adhesions ideològiques. Molt més afinat, sense cap mena de dubte, és pensar a la mandra; la divergència ideològica seria en definitiva nomes una màscara. Perquè també hi ha coses sense profunditat que no sé si estimen, però necessiten màscares.

Retorn

Comença avui la darrera etapa d’aquest dietari. En aquest darrer període la coherència amb el títol tornarà a ser completa. Demà començo una llicència per assumptes propis de sis mesos i des d’ahir a la nit ja torno a ser a Londres. El cel està rúfol i el dia és ventós però jo ja estava una mica tip del calor humit dels darrers dies i estic a gust. Tinc prou de bons propòsits entre els quals hi ha continuar aquest dietari i començar la redacció d’un nou llibre. Enyoraré una mica el Joaquim Mir. Ha estat molt agradable tornar a treballar amb persones normals, els meus nous companys, i començava a entendre’m amb els alumnes. En canvi, espero desconnectar-me una mic a de les historietes de la política catalana, tot i que pel que he estat veient si que poden haver canvis. De fet em va sorprendre el darrer número de La Vanguardia del diumenge on aquest diari trencava la seva fèrria línia ideològica de tota la vida, estar sempre a favor dels que manen, per composar un rèquiem per Zapatero. La pena pels de la Vanguardia és que d’alternativa no en tenen cap.

Polítiques socials?

El dijous l’informatiu de TV3 ens explica que queden més de 7000 recordatoris d’efemèrides franquistes a Catalunya. (fa por pensar llavors quants en deuen quedar a l’Espanya profunda). Els més nombrosos són les plaques amb el jou i les fletxes present a les entrades de moltes vivendes catalanes. Sembla que els volen retirar i substituït per una cosa més neutra. A mi em sap greu. Prefereixo que hi siguin per fer memòria del fet que el franquisme tenia una política social d'habitatge i els quaranta anys de democràcia (la major part d’ells amb govern de l’esquerra) no n’han tingut cap.

Independència i crisi

Artur Mas fou molt més clar del que és habitual a l’entrevista del dissabte a El Pais. L’experiència d’aquest anys mostra que no hi ha tracte possible amb l’estat espanyol i el camí a seguir és el de la independència (tot i emprar la ridícula expressió del dret a decidir). Hi ha però una prioritat, posar la casa en ordre en el tema econòmic i fer front a la crisis. Només un país estabilitzat econòmicament pot aspirar tenir prou força per decidir. El problema però és que hi ha un cert consens entre la gent que sap, i vull pensar que Mas no n’és aliè, en pensar que la sortida d’aquesta crisis és una cosa de molts i molts anys. De manera subtil tornem a l’ajornament indefinit. Potser una estratègia més realista, per assolir la finalitat de la independència fora la contrària. Prendre partit de la crisi i aprofitar la possible situació de descontentament per dur a terme el procés traumàtic que necessàriament significaria la independència. És un camí més d’acord amb la naturalesa real de les coses, com pensaria Maquiavel, i menys contradictori a la pràctica tot i que no crec que passés per un augment de la felicitat general dels catalans.