La lluita per sobreviure durant el franquisme

El BFI ha fet un cicle sobre cine clandestí català del temps del franquisme. He anat a una de les sessions on s’oferien tres films (un curtmetratge i dos migmetratges). Trio aquesta sessió perquè un dels realitzadors del darrer film és en Marià Lisa, amb qui havia coincidit alguna vegada a les sessions del SCF i del que no coneixia la seva faceta com a realitzador cinematogràfic.

El primer film és anònim i es diu Muntanya, informa de les reunions mantingudes al monestir de Monserrat per artistes i intel·lectuals que volien expressar la seva oposició al judici de Burgos el 1970. Una veu en off ens informa dels comunicats emesos per l’assemblea mentre que les imatges ens mostren molts senyors (la majoria amb cabell llarg i molta barba) reunits en Assemblea. Vistes des d’ara les imatges transmeten més displicència que heroisme.

El segon és un migmetratge de Lloreç Soler titulat 52 diumenges. Soler és l’únic cineasta professional i el film n’és testimoni del seu ofici. A hores d’ara em sembla que conserva tota la força intacta. Ens explica la història d’un grup de joves de l’extraradi barcelonès dels 60, no es diu el lloc podria potser ser Santa Coloma, que dediquen el seu temps d’oci dels diumenges a una acadèmia de toreig. El film entrevista a aquests nois, veiem les seves activitats d’aprenentatge i per últim la seva prova amb vedells, per la qual han de pagar uns quants mesos de llur salari, El film és il·lustratiu de la paorosa misèria que sovint caracteritzava la vida a l’extraradi barceloní d’aquella època, de les poques sortides que tenia el jovent proletari. Els braus són presentats com l’única via possible de sortida de la pobresa. És un film ben recomanable perquè documenta molt clarament el lligam, ara que ja no hi ha classes del tot ignorat, entre els braus i la misèria i també per recordar-nos d’una manera precisa d’on venim,

El darrer film és diu el camp per l’home i és obra del CCC (col·lectiu de classe) que treballà entre els anys 1970 i 1978 i estava format per en Marià i la seva esposa Helena Lumbreras, graduada pel centre de Cinematografia experimental de Roma. Sí l’anterior treball podia catalogar-se com a cinema social, aquest té un caire marcadament més polític. Construït com un documental de televisió, el film fa una història de l’evolució del camp espanyol, fonamentalment de l’andalús i el gallec, descrivint les fracassades reformes de la segona república i la involució que suposà el franquisme. Com a conclusió el film proposa la col·lectivització de la propietat agrària. Ben triat com a complement de l’altra, cal entendre perquè la gent anava lliurement a viure a lloc tan horrorosos com l’extraradi barceloní, el film a hores d’ara resulta curiós per la seva virulència per plantejar un problema que venia de lluny i que no s’ha resolt tant com s’ha dissolt, una mica pels inesperats als setanta diners dels alemanys i també per l’envelliment de la població i la creixent pèrdua de rellevància de l’activitat agricola.