Opinions

Explicar la distinció entre coneixement i opinió és potser allò més important que s’hauria de fer en un classe de filosofia, però potser també l’últim i en cap cas el primer. Incentivar el cultiu d’opinions és una pràctica essencialment errònia, defallidora i irremediablement avorrida, però és d’alguna manera necessària, d’una necessitat marcada per la compassió, si hom vol que tot plegat serveixi d’alguna cosa. Com Descartes li explica a Gassendi, allo propi de l’error és que mai es manifesta com a tal. Només es pot ensenyar a algú donant-li la possibilitat d’equivocar-se.

Letter from an unknow women

Torno a veure Letter from an unknow women que feia molts anys que no veia. Molta gent l’ha valorada com el millor opuhls americà. No estic gens segur, perquè també m’agrada molt The reckless moment que potser és el millor treball de James Mason. En tot cas frueixo molt de la visió d’aquesta pel·lícula. La memòria en aquest cas no ha estat traïdora. El meu germà em va comentar que fa poc a Catalunya s’ha estrenat una adaptació teatral, no sé si del film o de la novel·la de Stephan Zweig que constitueix la seva base. La diferència fonamental amb la pel·lícula és que el paper de Lisa és interpretat per tres actrius, mentre que a la versió d’Hollywood Joan Fontaine, interpretava la protagonista a tres edats diferents. Sense opinar sobre aquesta adaptació catalana que no he vist, al film Opuhls treu un partit extraordinari al desplaçament d’edat de la protagonista. Certament Joan Fontaine no és gaire versemblant com una nena de dotze anys, però la pel·lícula és la narració de Lisa en aquesta carta feta abans de morir. Allò que veiem no és doncs possiblement la realitat dels fets sinó la seva interpretació, no pas una nena de dotze anys sinó com la dóna de trenta cinc reinterpreta el seu passat (una estratègia anàloga a la que permet veure un James Stewart de més de cinquanta anys interpretar un jove llicenciat de dret acabat de sortir a la universitat a The Man who shot Liberty Valance). Per a molts aquesta carta és considerat com un dels films més romàntics sortit dels estudis d’Hollywood. És un romanticisme però gens banal on la protagonista és un subjecte molt més actiu del que sembla a primera vista, tot confirmant amb la seva acció la vessant nihilista de la concepció romàntica de l’amor, de la que havia parlat en el meu comentari sobre Gertrud. De fet, hi ha una evident relació entre aquesta Lisa i la protagonista del film de Dreyer. Lisa és però menys teòrica,menys freda i acaba al capdavall essent més destructiva de tot allò que estima. Formalment Opuhls va ésser capaç d’anar fent a Hollywood sense trair les seves concepcions, la presentació de les dues entrades de Stephan al seu apartament amb una noia, primer vista per Lisa, després essent Lisa la noia, defineixen per si soles allò que suposa esser un gran cineasta.

Fonamentar la ignorància

Llegeixo a l’examen d’un alumne de primer, de batxillerat que la tasca socràtica consistia a fonamentar la seva ignorància. Em sembla que més aviat és a l’inrevés, però potser no podríem trobar cap formulació millor per explicar en què consisteix l’ensenyament al qual malauradament ha estat sotmés.

Avaluació

Llegeixo als diaris les notícies referents a la nova llei d’educació que segons els conseller Maragall serà una llei del país, cosa que fa pensar que el parlament de tant en tant promulga lleis per a d’altres països. Un punt fonamental de la nova llei és la insistència a l’avaluació. Teòricament està molt bé i per principi ningú no pot negar-se a l’avaluació dels docents com a la dels membres de qualsevol professió. Tanmateix, la qüestió tampoc és arribar i moldre. D’entrada sembla que aquesta avaluació no la faran els membres de l’actual cos d’inspectors sinó uns individus designats per a fer aquesta tasca, cosa que evidentment fa plantejar-nos la pregunta de per a què serveix el cos d’inspectors. A hores d’ara i a Catalunya, l’accés a la inspecció ha estat més obscur, al temps del franquisme hi havia oposicions però la democràcia va optar per la designació directa, però potser pel Departament encara no estan prou controlats. En tot cas, el cor del problema rau precisament aquí, ara per ara, tenint tan poc clar per a què serveix el nostre sistema educatiu i com a resultat de la campanya ideològica que des de fa anys fan els pedagogs, els consellers dels tirans del present, una avaluació en termes professionals, deslligada de tota pretensió de classificació ideológico-moral, és pràcticament una utopia. Això sense tenir en compte que la rendibilitat d’una bona part del treball que es fa a les aules no es deixa veure ni a curt ni tan sols a mig termini, però aquesta consideració és una mica rara, pròpia dels que encara aspirem a ensenyar alguna cosa.

2001

Miro amb els alumnes 2001: a space odyssey. M’ho passo realment bé. Sempre sento una emoció especial quan veig aquest film que té arrels més a la memòria del sentiment que no pas a un altre lloc. Certament algunes parts de la pel·lícula ara em semblen ben criticables, però quan la veig no puc evitar reviure la impressió que em va causar al cinerama del carrer Florida, l’any 1973 quan va haver la primera reestrena i jo la vaig veure per primera vegada. Kubrick era un tipus ambiciós i mai no va ser tan ambiciós com en aquesta pel·lícula on intentà tractar algunes qüestions més aviat abstruses en un llenguatge purament visual. Genèricament 2001 és un film de ciència-ficció, un gènere cinematogràfic que a hores d’ara sembla pràcticament acabat. Potser perquè tinc malgrat tot alguna mena d’influència, els alumnes reaccionen força bé, tot i que ara per ara és una pel·lícula fora d’època i estranya a la nostra manera de veure. L’exploració de l’espai és una cosa que no motiva gaire la imaginació ni les esperances de la gent. Cap nen ja no vol ser astronauta. El plantejament del film de l’home com a ser entremig entre l’animal i Déu, se’ns ha fet molt més llunyà; Déu està ara una mica més mort. La versió corrent de la teoria de l’evolució no sembla deixar lloc a cap mena de teleologisme sinó al govern d’un atzar sense sentit de l’humor. La tecnologia no ens ha alliberat pas, ni sembla que ho vagi a fer. Potser és possible un mon amb menys treball físic però no s’ha inventat la forma per encabir-hi la major part de la gent en aquest món. El mateix any que vaig veure‘l per primera vegada es va publicar l’informe del club de Roma, el qual d’alguna manera ja va fer la pel·lícula obsoleta, el plantejament redemptorista de Kubrick i Clarke de cop començava a ser sospitós.

El futur acadèmic de la filosofia a Catalunya

Van arribant notícies de Catalunya, no gaire però més de les que en voldria. Així aquesta setmana me n’he assabentat del nou projecte de llei catalana d’educació presentat pel conseller Maragall i del nou decret de mínims al batxillerat. Del primer retinc la seva intenció d’acabar amb les assignacions a un centre per passar a una assignació de zona, cosa que no sé si permetrà l’actual estatut del funcionari, del segon una nova reducció de les assignatures de filosofia que difícilment en tindran més de dues hores a la setmana. Maragall no matarà l’ensenyament de filosofia al batxillerat però l’empenyerà uns passets més cap a la tomba. Tot plegat s’ha parlat massa d’això com per tornar a discutir-ho. Em sembla que a hores d’ara cap persona seria pot dubtar que tenen poc sentit uns estudis de batxillerat sense filosofia, el problema, però, és que allò que no veig clar és la necessitat d’uns estudis de batxillerat atesa la nostra situació cultural i moral. Allò obsolet és l’ideal d’ensenyament propi d’aquesta mena d’estudis.

Vida (triste) d'institut

Un dels moments de màxim malbaratament del temps que visc a Londres són les reunions del Consell Escolar del meu centre, el qual no és ni millor ni pitjor que cap dels altres Consells Escolars on he participat i per tant igualment inútil. Aquest mes ens hem estat ocupant amb la gestió econòmica del centre per part de l’equip directiu, un tema amb el qual no vull avorrir els possibles lectors d’aquest dietari. Estalviaré per tant les premisses i aniré a la conclusió. La professionalització de les tasques de gestió és una necessitat urgent, inajornable. A la vida poques coses serioses es poden fer a partir d’un pur i innocent voluntarisme. L’altra constatació amarga és la de la completa impotència per lluitar contra la primarització de la secundària que és la malaltia de la que tots plegats ens estem morint. La meva experiència al Berenguer ja fou significativa en aquest sentit. Els orígens, antic centre d’EGB, imposaven definitivament el caràcter del centre. Ara estic en un centre integrat, és a dir on hi ha primària i secundària, i mantenir l’especifitat pròpia del que jo considero la meva feina és ja no difícil, sinó pura i simplement una excentricitat.

Hume com a personalitat filosòfica

Darrerament estic llegint la biografia de Hume escrita per E.C.Mossner, l’obra amb més autoritat de la que disposem en aquest camp. Fins ara de Hume sabia poc més que allò que ell mateix ens digué a un opuscle autobiogràfic publicat poc abans de morir, on és interessant no només el que diu sinó també el que calla. Crec, que com Husserl digué, Hume és un dels grans talents filosòfics de la modernitat, Husserl però no diu, ni deixa inferir pel que em sembla recordar, que hagi estat un gran filòsof. Quan en Jordi Sales ens explicava Descartes des de la seva biografia, donava una importància cabdal a la renúncia cartesiana a tenir un ofici, incompatible amb la seva passió filosòfica. En aquest sentit no hi ha gaire diferència amb Hume. Tanmateix, la estratègia adoptada per Hume és molt diferent de la cartesiana i totalment revolucionària. Hume va voler tirar endavant fent una cosa que llavors i ara resulta dificilíssima, fer un treball de creació filosòfica sostenint-se només en el interès dels seus lectors, perseguint el triomf literari com a condició d’independència. Això, fou un intent escassament reeixit que explica però algunes coses. Per exemple, per què els seus assaigs siguin menys interessants,que els de Montaigne. L’adopció d’aquesta forma per Hume ve en gran part motivada per una necessitat extrínseca, més que no pas d’un impuls intrínsec. És també al capdavall l’explicació de perquè el talent filosòfic més gran del seu segle, acaba girant-li en un cert sentit l’esquena a la filosofia, per convertir-se en allò més oposat: un intel·lectual. Tot i que les causes no són només externes. Descartes explicà al Discurs el seu cansament envers la literatura, Plató sembla que decidí cremar uns primers treballs poètics, en canvi per Hume la filosofia fou sempre una part de la literatura. Una carta del 1727 ja mostra que Hume té clara aquesta consideració que al capdavall serà la conclusió del seu Tractat.

A diary for Timothy

El cine britànic té dos generes que pot considerar propis de la mateixa manera que el Western és un gènere americà. El primer, molt popular fins no fa gaire, és el cine bèl·lic, el segon menys conegut és el cine documental, cosa que explica perquè ara per ara la Televisió britànica segueix excel·lint, encara que des de la seva perspectiva parlin de decadència. Diumenge passat al Barbican vaig poder gaudir de la confluència dels dos generes en una retrospectiva de Humprey Jennings, el principal documentalista britànic que treballà a la dècada dels trenta i els quaranta i per tant cobrí la segona guerra mundial. El programa abastava tres curts: el primer era un documental sobre com es van viure els primers dies de la guerra al Regne Unit, que copsava amb claredat el trencament amb la quotidianitat, i el restabliment d’una nova. El segon era sobre el paper de la força del treball a la guerra. Tractava de convèncer als membres de les Trade Unions que la victòria de Hitler suposava un final absolut pel moviment sindical anglès. Era interessant perquè el curt constatava que l’exemple de França era tingut en compte pels dirigents britànics i que per tant consideraven la hipòtesis que la guerra es perdés per la defecció popular. En tot cas, Jennings era un home d’esquerres i el seu compromís, com el cas d’Orwell, mostra que les esquerres britàniques no tingueren els dubtes i els escrúpols dels francesos, causats no ho oblidem pel fet que quan Alemanya envaeix França, els comunistes estan en pau amb el règim Nacionalsocialista. El tercer documental més aviat un migmetratge era el més ambiciós i el millor, l’anomenat A diary for Timothy. Timothy James Jenkins era un nen nascut a Londres al setembre de 1944 quan les forces aliades estaven començant a preparar la desastrosa operació d’Arnhem. El film mostra en muntatge paral·lel la vida del nadó amb la crònica del final de la guerra contra els alemanys, tot definint així un potent discurs, alhora interrogador i d’esperança. Tot el patiment de cinc anys agafava un sentit en la possibilitat i la exigència d’un futur per Timothy i tots els nens com ell arreu del món. El film il·lustrava la perícia com a muntador de Jenkins i el clima que anava a permetre, ja abans de la guerra, la victòria dels laboristes d’Atlee.

Carta des de Caracas

Rebo una carta des de Caracas d’un bon amic meu que ja fa uns anys que viu en aquell país. Em sembla que és prou interessant com per reproduir els paràgrafs més significatius aquí. Vaig estar a Veneçuela fa uns anys i és un lloc on no em desagradaria pas viure si les seves circumstàncies fossin unes altres i per això vaig seguint amb interès des de llavors les notícies que ens arriben. Aquí a Londres,Chavez té en els cercles esquerrans i progressistes una imatge més aviat bona. No cal oblidar que un dels seus amics a nivell internacional és Ken Livingstone, l’alcalde de Londres, un laborista del sector més esquerrà del partit, que ha fet uns tractes amb Chavez que suposen que aquest subvenciona de fet el transport públic londinenc, tot i que els seus preus no tinguin gens de populars. En general, Chavez és vist com un heroi de la causa antiimperialista i de la resistència contra el poder americà. Està clar que el personatge és una altra cosa, tot i que em resulta inacceptable la manera en què es presenta aquesta història des del punt de vista dels seus adversaris . De vegades sembla com sí Chavez hagués interromput de manera sorprenent la vida d’un país democràtic en vies de desenvolupament. Res més lluny de la realitat. L’any 1991 Veneçuela no estava en vies de desenvolupament sinó de decadència econòmica i la situació política era francament dolenta amb uns nivells de corrupció que convertien el terme democràcia en una broma sinistre. Chavez no és menys fill de puta que els anteriors governants de la illa, però certament no és el fill de puta dels interessos més favorables a l‘imperialisme americà o a les multinacionals espanyoles que fan que cada dia els espanyols siguin més estimats a Sudamèrica. En tot cas, aquest és el contingut de la carta:

Gracias a Chavez hace meses que no hay carne de res, pollo, huevos, azucar y leche, porque insiste en regular unos precios y provoca que el empresario no quiera producir esos productos pq no le son rentables y como solucion lo importa de colombia, brasil y como no, bolivia. Y claro, para poder venderlo a ese soñado precio regulado lo ha de subsidiar, logicamente es mas caro que lo produzcan en otro sitio y traerlo, pero parece que no lo sabe. Es gracioso eso de ir paseando por la calle y entrar a los super (hablamos de la zona alta de la ciudad, un pedralbes de Barcelona) y preguntar a los que despachan "tienes leche? te va a llegar? Lo curioso tambien es ver como han rellenado el hueco de los estantes con los cereales, coño y que te los a tomar, secos?!!! Para colmo de los colmos, esta semana llegaba el primer cargamento de vacas colombianas a la aduana y el barco se ha hundido y ha muerto el 60% del ganado.... y encima JuanCar mandandole callar.

Segun él tipo, el problema es de los oligarcas que no quieren producir, pero lo que no cuenta es como se paga a gente para que robe las herramientas a los agricultoress o el ganado a españoles, italianos y portugueses, para luego venderlas y al mismo tiempo denunciar que las tierras son ociosas, que no producen nada, conseguir que el gobierno eche a sus propietarios con esa excusa, se las de a los ladrones junto con efectivo y credito para comprar nuevas herramientas, que por supuesto venden y se gastan sin hacer nada para dar paso a la siguiente invasion.

La delincuencia cada dia es mayor, donde los policias son normalmente gente con antecedentes penales de anteriores gobiernos, donde por 200 euros tienes pasaporte nuevo con identidad falsa hasta el registro civil o sea casi perfecto, pero chavez está consiguiendo terminar con la delincuencia. la manera? prohibir a la prensa dar las cifras de los 100-150 muertos semanales, asi que se acabaron los muertos en las noticias.

Estos dias tenemos a los estudiantes en la calle, mejor para ellos, se ahorraran las clases de manejo de armas, que no es broma. En los coles, entre otras cosas, se enseña por obligacion del estado el montaje y desmontaje de los fusiles de asalto. Tiene que ser la ostia ver a las niñas de los colegios de monjas en esa asignatura...

el barril a 100 dolares, casi y el tipo no es capaz de hacer carreteras, hospitales, nada de nada. se lo da a las llamadas misiones, que son proyectos donde la gente paga una comision al listo del barrio que les apunta y estan pagados todo el mes, mas o menos con lo mismo que ganarian trabajando. lo unico que han de hacer ir a sus manifestaciones, los meten en autobuses, les dan algo de dinero, el bocata, la camiseta roja y la botella de ron. a dar gritos y colorido...

En cuanto al referendum, que es basicamente un golpe de estado pero con la complicidad del parlamento, dominado totalmente por el, ya que no se quisieron presentar los partidos de la oposición a las ultimas elecciones, supongo que lo ganará por mucha diferencia. Es un pais donde para votar pierdes una media de 10 horas en colas, por lo que la gente a pesar de tenerlo asumido ha decidido no ir. Ademas, gracias a las maquinas españolas de voto electronico, se puede cambiar el resultado de la misma. la abstencion sera grande pero el ganara.

I'm a Teacher, get me out of here!

I’m a teacher, get me out of here! és la crònica feta per Francis Gilbert, el cap de departament d’anglès d’un centre de secundària londinenc, de la seva entrada a l’ofici. El vaig comprar quan vaig venir a viure aquí i crec recordar que el llibre va tenir un cert èxit, potser perquè a la gent li agraden les cròniques negres sobre l’institut, un fenomen sobre el qual potser alguna vegada valdria la pena reflexionar. La seva temàtica recorda evidentment la petita crònica d’un professor de secundària que fou un èxit també a Catalunya no fa gaire anys. M’hagués agradat fer-li una mirada a aquest darrer llibre, però hi deu ser a alguna caixa dins del garatge del meu pare, al seu purgatori provisional que encara ha de durar uns anys. He de parlar doncs de memòria, cosa força arriscada però necessària perquè segurament en aquest cas el contrast es il·luminador de les diferències entre ambdós països tot i que la història que expliquen és la mateixa: l’estranyament d’un noi jove, que més o menys s’ha cregut una bona part de les coses que li explicaven a la universitat, quan es troba palplantat i desemparat a aquest mon del tot hostil a la cultura, que ara per ara són les aules de secundària. Això és l’element comú indiscutible, les diferències però són significatives. Al llibre anglès els dolents de la història son els inspectors, el llibre de Sala no sé si arriba a esmentar-los, cosa que fora coherent amb el fantasmagòric paper desenvolupat pels inspectors d’educació al nostre país. També sorprèn la rapidesa amb la que Gilbert veu clar des del principi la necessitat d’adoptar principis de metodologia activa, cosa que al llibre de Sala pròpiament no apareix i que certament no és l’estil de l’ensenyament català. Al Regne Unit el consens sobre la impresentabilitat de la classe magistral és molt més fort del que pugui haver a Catalunya. Al capdavall, el llibre de Gilbert és més amarg del que pugui ésser el de Sala. Gilbert fa una constatació que jo no recordo tan clarament expressada al llibre de Sala: l’escola no és a hores d’ara cap mena d’instrument per lluitar contra la desigualtat i les injustícies socials. Gilbert comença al mon de l’ensenyament precisament per fer això i ràpidament el desencís es produeix. No recordo, puc però equivocar-me, que el malestar de Sala tingui aquestes causes. El llibre català el recordo com a melancòlic, d’un mon que potser mai no va existir del tot. El llibre anglès és més irònic i més rabiüt. Potser també perquè la marginació social era una qüestió molt més punyent al Londres de John Major que a la Pineda del darrers anys del pujolisme.

eastern promises

Veig fa no gaire dies Eastern promises, el darrer film de David Cronemberg. Ben predisposat perquè el Javi me n’havia parlat molt bé. La pel·lícula m’agradà en general. Molts elements de la pel·lícula són però altament satisfactoris. La interpretació de Viggo Mortensen és realment extraordinaria i resulta del tot creïble com a mafiós rus; la resta del repartiment Watts, Casel i Stahl també fa un treball molt convincent. Mortensen és clarament un lligam amb el film anterior, en el qual Cronemberg ja havia iniciat un camí cap a un cine més convencional, cosa que potser és al capdavall la feblesa més important que en podria tenir aquesta pel·lícula. De fet, crec que A History of violence era una pel·lícula molt més efectiva en el seu mecanisme narratiu, a aquesta última la narració és molt fluïda, però em va costar més immergir-me en la trama, cosa que potser era la principal virtut del film de fa dos anys. La localització del film a Londres és esplèndida. Molt superior a la que normalment ofereix el cinema britànic, on per començar normalment es parla en anglès cosa que no passa a aquesta pel·lícula. Un Londres sense gaire glamour però del tot real.

Tècnica i moral

Divendres passat em toca parlar, seguint el programa de Ciència, Tecnologia y Societat, de la raó tècnica-instrumental i explicar que una de les seves característiques és la neutralitat moral. Per parlar del que significa la neutralitat moral de la tècnica no se m’acut cap text millor que el Gòrgies platònic. Tot i que certament contradiu l’esperit de l’assignatura, fem la classe sobre una fotocòpia dels darrers moment de la primera part del diàleg, la que té com a protagonistes Sòcrates i el sofista que dóna nom al diàleg. La cosa surt prou bé i a més tinc una gran satisfacció en reprendre el Gorgies. Tot i que potser no crec que tindria un gran consens darrera, el Gorgies és el preferit entre els meus diàlegs platònics, un dels textos, el coneixement dels quals, serveix per a justificar el fet d’estar existint i d’haver existit. Potser el diàleg esta construït sobre una premissa massa optimista. Com a d’altres diàlegs, no sé si la discussió és allò més important o, per ser exactes, si allò més important és que Sòcrates la guanyi, cosa que de fet dubto. Més fonamental és el fet que a els tres casos arriba un moment on els seus interlocutors han de callar perquè hi ha coses que no es poden dir sense que et caigui la cara de vergonya. Aquesta és la idea que em sembla a hores d’ara optimista, pensar que tothom és susceptible de tenir vergonya (si em llegeix algú que ha treballat o estigui treballant al meu centre tindrà, em sembla, una idea clara de què estic parlant). Hi ha moltes coses que m’agraden d’aquest diàleg i una d’elles és la personalitat de Gòrgies, possiblement inconsistent, tal i com la mostra Plató, però precisament per això humà. L’exemple adduït al text, la comparació entre la sofística i la boxa o les tècniques de lluita, em recordà quelcom que m’explica el Robert Veciana fa molts anys en relació al seu estudi pràctica del Karate, quan m’explicava que tots aquest anys havia estat aprenent unes tècniques però també a no utilitzar-les. Com vaig entreveure el curs passat, alguns problemes típics dels occidentals han estat millor resolts a d’altres contrades.

Kenya

Una de les coses que més m’agrada del Regne Unit és la seva obertura al món, la possibilitat de rebre informació de contrades ben allunyades. En aquest sentit, és molt recomanable el programa Dispatches de Channel four. L’últim que he vist era extraordinari. El tema era la vida a Àfrica, en concret a un dels països que en principi no estan pitjor, Kenya. El programa mostrava el significat del terme corrupció en aquell país i com aquesta és la principal càrrega que han de suportar els sectors més desfavorits. Veient-lo s’entén molt bé la impossibilitat de viure a Kenya. No hi ha servei que funcioni sinó és mitjançant el suborn, des de ser visitat per un metge fins a rebre una carta del carter. En un naufragi difícilment concebible de tota moralitat pública, el més insignificant càrrec és vist com una font de poder i benefici. Evidentment les arrels s’estenen fins als llocs més alts de l’estat, però potser sobta més en els petits funcionaris que practiquen l’explotació de l’home per l’home amb una radicalitat que els burgesos de l’època de Marx rarament van assolir. A Àfrica hi hagut països socialistes, la majoria, i d’altres més occidentalitzats. Però no crec que la catàstrofe africana ens informi tant de l’excel·lència de les ideologies rivals, sinó de la insuficiència que qualsevol programa ideològic en una situació on no hi ha consens sobre uns principis mínims de moralitat pública. La conclusió del programa era un petita bufetada per l’establishment britànic. No té sentit parlar i no s’assolirà mai l’objectiu de fer la pobresa, història, fins que no s’hagi fet de la corrupció, història.

Jacques Demy

El NFT ha volgut dedicar el present mes de novembre a revisar l’obra de Jacques Demy, un cineasta del qual no sabia gairebé res. Aquestes setmanes he vist les seves dues pel·lícules més importants, les parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de Rocafort. La primera m’ha semblat agradable i ben feta, la segona del tot extraordinària. Les parapluies és una pel·lícula completament cantada. En aquest sentit Demy reïxi en fer un film del tot original. És una pel·lícula diferent perquè no es sembla a cap altre ni, malgrat la premissa original, acaba tenint gaire a veure amb l’opera o l’opereta. M’agrada també que tot i ser una història d’amor, en el fons acabi essent molt poc romàntica, ja que el final feliç relativitza la importància de l’amor romàntic. És també potser l’únic film on Catherine Deneuve, a més d’estar molt maca, com és habitual, sembla un ésser humà. El film té moments de tendresa d’una intensitat infreqüent. M’emocionà particularment l’habitació on el jove protagonista encara manté les seves joguines entre les que té un lloc principal una estació de servei semblant a una que jo recordo haver tingut de petit. La presentació del NFT posava en relació a Demy amb Ozu per la seva devoció envers el quotidià. No és una comparació gens forassenyada.

Tot i que els paraigües estan força bé, feia temps que no m’ho passava tan bé en un cine com el diumenge passat quan veia Les demoiselles. Un homenatge al musical americà que simultàniament és del tot diferent. Godard i aquesta colla sovint havien expressat el seu desig que la vida fos com un musical de Minelli o Donen. Aquest desig també es té amb el film de Demy, però a més acompanyat de la certesa que la vida efectivament és com aquest film de Demy. A diferència del film anterior, aquí parlen, però no gaire i sovint de manera molt curiosa, com a l’escena del sopar recitada en vers alexandrí. Hi ha una banda sonora extraordinària de Michel Legrand, capaç de fer una síntesi entre l’estil adient a la coreografia americana i una musicalitat pròpia de la cultura francesa, determinada sobretot per la seva llengua. El repartiment és molt bo i eclèctic amb dues germanes a la vida real, Catherine Deneuve i Françoise Dorleac, fent el paper de les germanes protagonistes, el recolzament de Danielle Darrieux i Michel Piccoli, dues figures del musical americà, George Chakiris i Grover Dale i sobretot un immens Gene Kelly. Potser és una exageració, però diria que aquesta és la seva millor participació en un film. Pel meu gust Kelly ha estat el millor ballarí de la història del cine, però certament no era un gran actor. Aquí Demy l’allibera de qualsevol responsabilitat interpretativa, Kelly fa simplement de Kelly, vestit amb un polo rosa i una jaqueta lila, i balla de manera tan excel·lent com ho havia fet sempre, malgrat estar ja molt per sobre dels cinquanta anys. No fa gaire el Ramon comentava la seva admiració pel descobriment de Singing in the rain, a hores d’ara el musical per excel·lència. El film de Donen i Kelly és la perfecció i sempre he considerat un mínim de justícia la seva inclusió a la llista de les deu millor pel·lícules de tots els temps. Les Demoiselles segurament no és perfecte en el mateix sentit, però la perfecció tampoc és tot a l’art i la seva dimensió no crec que sigui més petita. Per cert, malgrat que havia llegit comentaris molt favorables del final dels parapluies, que efectivament està molt bé, m’agradà molt més el final de les demoiselles, que no és ni trist ni feliç perquè és dues totes coses alhora.

Glory for the filmmaker

A la meva vida he anat molt pocs a festivals de cinema. Mai no m’he atansat a Sitges i només recordo una vegada haver-me passat pel festival de Barcelona per veure una de les últimes pel·lícules de Samuel Fuller, White Dog. Ara aquí a Londres hi ha també una setmana de cinema i assoleixo entrada per a una de les projeccions, la del darrer film de Takeshi Kitano, Glory for the filmmaker. No és una experiència agradable. L’organització és caòtica. Es canvia l’hora d’entrada a per després començar tard i propiciar així que tots hàgim d’entrar simultàniament. La pel·lícula és curiosa, tot i que no em sembla dels millors kitano. La podríem definir de manera molt precisa dient que és un entrecreuament de Fellini vuit i mig i d’ “humor amarillo”, el programa on Kitano es mostrà per primera vegada; un sentit del humor que dit sigui de passada no és exactament el meu. La pel·lícula es deixa veure i certament en molts moments resulta divertida, però no desmenteix allò que Kitano diu d’ell mateix ,que és dins d’una crisi creativa de la que no sap com sortir. Aquesta pel·lícula no ha estat pas la manera.

Scotland: darrer apendix grafic

El castell d'Urqhardt

Eilean Castle

Scotland: apendix grafic

El castell dels McDonald al nord de la illa

El nord de la illa d'Arran

El castell de Threevean

Cristina a Galloway

Escòcia (V): per acabar

Els boscos d'Aviemore

Inverness ens resulta del tot familiar després d’una setmana immersos al mon rural. El seu centre és clònic al de totes les ciutats angleses mitjanes, amb els comerços característics. No és gaire gran i es recorre bé a peu. No té però cap lloc massa característic. Al dia següent el temps segueix molt insegur i ens pesen els molts kilometres que queden fins arribar a casa. Ens dirigim al sud, amb la idea d’aprofitar les oprtunitats que vagin sorgint pel camí. A Aviemore fem una llarga aturada de cotxe,i caminem unes dues hores entorn del Locd Eilan enmig d’uns boscos d’arbres antics i imponents. Després el temps empitjora el trànsit es complica i anem fent via fins arribar a Carlisle a l’hora foscant. Ens dóna encara temps per fer un passeig vespral per aquesta ciutat, la capital de Cumbria, que té algunes restes medievals i una catedral imponent. Ens agradarà tornar-hi quan fem un altre viatge pendent que és Cumbria. El dia següent ho reservem per l’autopista, tot i que acaba essent millor del que ens temíem i acabem arribant a casa a una hora força decent, abans de les cinc de la tarda que és quan aquí es fa de nit.

Escòcia em fascinava de jove, com ja he dit en un bloc anterior, i fascina els polítics catalans i bascos actualment. Fa pocs dies Iñaki Agasagastegui feia un bloc sobre el cas escocès on prenia el seu exemple com un motiu d’esperança per Euzkadi. Jo no puc dir gaire definitiu. És un fet indiscutible que a Escòcia hi ha moltes banderes, la creu de Sant Andreu. Fa vint i cinc anys no hi havia tantes, com tampoc no recordo que la creu de Sant Jordi es veiés molt a Anglaterra, mentre ara és per tot arreu. Fora d’això la veritat és que la diferència, des de fora, entre comportaments i modes de viure és realment mínima. Les diferències depenen sempre del punt de vista i crec que resulta difícil explicar, per exemple, la qüestió de Catalunya a pobles com els nòrdics, que no tenen gens clara la diferència entre espanyols, italians i francesos (per no parlar d’una ex-companya meva de Taiwan que en el seu primer viatge a Europa em digué que no distingia entre sí els occidentals, un ampli conjunt de gents indistingibles que abastaven des dels portuguesos fins als polonesos). Una diferència real però entre Escòcia i Catalunya és el talent dels polítics escocesos. Els avenços del SNP són molt reals en els últims anys i contrasten amb l’estancament del mapa polític català. Això es tradueix en un fet curiós, ara mateix, el govern escocès és l’únic govern europeu que està fent una política obertament socialdemòcrata Potser no tant per convenciment, com pel fet que és la única manera de vèncer un partit com el laborista que fins les passades eleccions al parlament escocès havia guanyat totes les eleccions des de 1955.

Escòcia (IV): Skye i el Loch Ness

Dormírem dues nits a la illa de Skye, en concret a Portree que és la ciutat més important de la illa. La primera vegada que vaig estar a la illa de Skye, tot i ser el mes d’agost, no vaig veure gaire res. Una boira intensíssima feia impossible la visió a dues passes. Ara al mes d’octubre el temps va ser molt millor i vaig poder confirmar allò que només sabia d’oïdes, que el paisatge de la illa és un del més extraordinaris d’Europa. Només varem podem veure la meitat més septentrional de la illa, començarem per la península de Trotternish, majestuosa primer a ran de costa i després pel seu interior, recorrent una carretera ben precària que va de Staffin a Uig. És un paisatge dur i aspre d’origen volcànic que convida al recolliment i la reflexió. A Duntulm caminem des de l’hotel per un camí que puja per un penya-segat fins a l’antic castell dels MacDonald, el nou és una important atracció turística al sud de la illa, el vell en canvi són unes runes emplaçades a la vora mateix d’un mar força embravit. Òbviament venen al cap totes aquelles idees sobre el sublim que havia llegit de jove. (personalment no soc gaire partidari de la reconstrucció ni dels castells ni dels monestirs) Al migdia ens aturem a Dunvegan on visitem el castell seu del clan dels Mcleod, el qual no té res especialment extraordinari, llevat d’una relíquia familiar ben curiosa: una bandera amb poders màgics que es conserva des de l’edat mitjana, fou teixida a l’Orient a l’alta edat mitjana i el seu estat de conservació és força precari. A la tarda ens atansem al Nessie point, el més occidental de la illa, on hi ha un far erigit sobre un penya-segat. Costa de trobar perquè el lloc no està senyalitzat massa clarament. Quan arribem el paratge és magnífic però el dia s’ha girat completament. Trobem a l’aparcament on comença el camí, alguns natural de la illa que ens dissuadeixen de seguir endavant, malgrat les meves reticències. El fet cert és que el vent és molt fort i en alguns moments fins i tot sembla que serà capaç d’endur-se les meves ulleres.

L’endemà ens resta per veure la part més elevada de la illa: les cuillin hills. El canvi de temps es confirma plenament i plou a bots i barrals. En aquestes circumstàncies decidim que no val gaire la pena intentar gaudir d’un paisatge que no es veu. Enfilem cap a la illa gran amb l’esperança que el temps millori. L’espectacle a la carretera és imponent tot i que la conducció té un punt de perillosa. Les torrenteres baixen de les muntanyes plenes. És una pluja furiosa com poden ser les turmentes al nostre país però molt més sostinguda. Abandonem la illa pel pont que la uneix al Kyle of Localsh i que ha provocat que deixi de ser tècnicament una illa. Cansat de la pluja, conduir plovent no em diverteix especialment, cerquem aixopluc al castell de Donean, del qual es diu que és el més fotografiat de la illa. La seva ubicació era certament estratègica, a la confluència de tres lochs, i després de la reconstrucció completa a la que fou sotmès a la dècada del trenta fa força patxoca. No ha havia gaire gent, era un dia per quedar-se a casa, i veiem les relíquies jacobites amb força tranquil·litat. Des d’allí ens dirigim al Loch Ness per una carretera on sempre tens alguna massa d’aigua al teu costat, no tan famoses, però també de gran bellesa. El loch Ness te més de trenta milles de llargària i és un lloc que no decep, molt profund i encaixat entre muntanyes molt altes. Veiem primer el castell d’Urquart força gran situat al costat mateix de l’aigua. No ha estat reconstruït després que fou volat pels anglesos als temps de la primera rebel·lió jacobita per evitar que caigués a les seves mans. Després fem un passeig en barca. El patró, Gordon, va estar vuit anys vivint a Venezuela i parla un castellà molt bó. Ens explica algunes històries interessants sobre les connexions ancestrals entre el paratge i la màgia negra. Mentre enfosqueix ens dirigim a Inverness on sense cap dificultat trobem un lloc per passar la nit.

Banderes

Entro a classe de primer de batxillerat ( grup equilibrat quatre madrilenys i quatre perifèrics: una canària, un basc i dos mallorquins) i em trobo amb una bandera espanyola de dimensions notables (això sí, constitucional). Està clar que els meus alumnes sí que s’han afegit a la crida de Rajoy. Tot i que no hi ha res de personal, no em sento gaire bé enfront del símbol patriòtic. Llavors em surt la vena d’intel·lectual racio-humanitarista i faig una reflexió sobre el caràcter intrínsecament repugnant de qualsevol d’aquestes insígnies. No em sé explicar i per tant no m’entenen. Després surto i me n’adono que he fet una figura ben idiota. Ja soc prou gran com per saber que a la gent li agraden les banderes. No es pot fer gaire res contra aquesta tendència amb unes tendències antropològiques fortes superiors a la de l’internacionalisme fonamentat a reflexions filosòfiques. Les coses són així. Tampoc vull pensar que el racionalisme humanitarista i internacionalista sigui del tot inútil. Si no per convèncer aquest punt de vista podria servir per relativitzar la qüestió. Segurament està prou bé que la gent estimi les seves banderes, mentre no estigui disposat a matar per elles. Els intel·lectuals brillants tindrien una feina a fer aquí. Si hom pensa així, realment el Regne Unit és un bon lloc per viure. No sé si al meu pobre país en queden molts d’aquests. Em sembla que no i m’agradaria equivocar-me.

Escòcia (III): Oban i el camí de les illes

El monument als rebels jacobites a Glenfiddich

Des de Lochranza, a l’Oest de la illa d’Arran, un ferry et deixa en mitja hora a Cranaig, un lloc petit a la peninsula de Kyntire on no arriba cap carretera ordinària. Totes les que passen són d’un únic carril. Des d’aquí ens enfilem cap al nord, deixant a la nostra dreta el Loch Fyne, que de fet està obert al mar de manera una mica semblant als fiords noruecs. Arribem fins a Oban on cerquem, i ràpidament trobem, un lloc per passar la nit. És la meva segona visita a Oban, un centre de comunicacions importants ja que des del seu pot surten ferrys a un bon nombre de les illes occidentals. La badia d’Oban és ample i bonica enfront d’una illa que la tanca quasi completament. La ciutat sembla molt més prospera que fa vint i cinc anys i disposà d’establiments comercials i de restauració moderns. Oban té a més una atracció turística com a mínim singular: l’anomenada follia de McCaigh. McCaigh fou un milionari, original de la regió, afligit per la lamentable situació dels seus paisans al segle XIX quan, després de les “clearances”, no hi ha havia res a fer pels que havien no tocat el dos. La seva idea fou construir a Oban un a replica del Coliseu romà. La seva fortuna només li serví per bastir l’exterior dels dos primers pisos (per dintre està del tot buit). Òbviament l’excentricitat de l’edifici el fa atractiu i il·luminat de nit és el referent més important de la ciutat. Després de sopar, s’escau que el Barça juga aquella nit no gaire lluny, a la ciutat de Glasgow, i cerquem un pub on veure el partit. L’oferta d’aquests llocs a la ciutat d’Oban no és gaire ample i trobem només un, més aviat trist on no hi ha gaire gent. Probablement en aquesta part del país deuen tenir més tirada pel Celtic. En tot cas, el partit em sembla horrible i confirma les meves pessimistes expectatives sobre l’esdevenir de l’equip l’any vinent. L’empat a zero és celebrat al dia següent com un gran triomf per la premsa escocesa. Un dels diaris afirma que el Rangers (l’equip recordem-ho dels protestants) es va mantenir ferm contra la “spanish inquisition” . Trenta anys després les bromes del Flying Circus no han estat oblidades.

Des d’Oban ens atansem al Glen Coe, un paratge natural de gran bellesa i molt significatiu històricament pels escocesos. És el lloc on a finals del XVII fou massacrada la major part del clan dels McDonald per soldats del rei Guillem en un acte que com passa sovint té varies lectures. Hom pot interpretar-ho com una mostra de l’opressió anglesa sobre Escòcia o com un ajustament de comptes entre clans rivals, que podien funcionar de manera força anàloga a com ho fan les famílies de la mafia. Més al nord hi ha la ciutat de Fort William, al peu del Ben Nevis que amb els seus 1300 metres és la muntanya més alta de Gran Bretanya. El cel està però força núvol i només en tenim una visió difusa. Des de Fort William fins a Mallaig, on prenem el ferri per arribar a la illa de Sky hi ha un dels paisatges més celebrats d’Escòcia: la ruta de les illes, que passa al costat de diversos Lochs, tot ells de gran bellesa. El punt més important de la ruta és Glenfinnan on hi ha el monument als seguidors de la rebel·lió jacobita de 1745, el darrer enfrontament armat entre Escòcia i Anglaterra que tingué com a protagonista una de les figures mítiques del nacionalisme escocès el Bonnie Prince Charly, el descendent legítim dels estuard que intentà recuperar el tron el 1745, amb l’ajuda dels membres dels clans. Fou en aquells paratges on arribà a Escòcia des de França i des d’on fugí després de la desfeta de Culloden i la persecució a la que fou sotmès per les tropes del rei Jordi. Malgrat que el seu cap estava valorat en trenta mil lliures (que a l’època devien ser molts diners, perquè encara ho són ara) no va ser delatat i va poder fugir fins a Roma, on passà, generalment embriac, la resta dels seus dies. El príncep és una figura controvertida. Possiblement no li mancava el valor però si capacitat estratègica. En tot cas les conseqüències de l’alçament foren desastroses per Escòcia, que des de llavors patí una forta repressió que conduí al complet desballestament de les que havien estat les seves formes de vida tradicionals.