Vida (triste) d'institut

Un dels moments de màxim malbaratament del temps que visc a Londres són les reunions del Consell Escolar del meu centre, el qual no és ni millor ni pitjor que cap dels altres Consells Escolars on he participat i per tant igualment inútil. Aquest mes ens hem estat ocupant amb la gestió econòmica del centre per part de l’equip directiu, un tema amb el qual no vull avorrir els possibles lectors d’aquest dietari. Estalviaré per tant les premisses i aniré a la conclusió. La professionalització de les tasques de gestió és una necessitat urgent, inajornable. A la vida poques coses serioses es poden fer a partir d’un pur i innocent voluntarisme. L’altra constatació amarga és la de la completa impotència per lluitar contra la primarització de la secundària que és la malaltia de la que tots plegats ens estem morint. La meva experiència al Berenguer ja fou significativa en aquest sentit. Els orígens, antic centre d’EGB, imposaven definitivament el caràcter del centre. Ara estic en un centre integrat, és a dir on hi ha primària i secundària, i mantenir l’especifitat pròpia del que jo considero la meva feina és ja no difícil, sinó pura i simplement una excentricitat.