coses que ja sabia i en Londres he tornar a aprendre

Generalment, s’identifica el ser feixista amb la pitjor condició humana possible. Hi ha però una possibilitat pitjor. La dels feixistes que, a més són feixistes només perquè toca i per això, a hores d’ara, poden passar i pensar-se que són alguna cosa així com demòcrates. El material humà que constitueix la seva possibilitat. Individus que són tan poca cosa que no arriben ni a feixistes. Curiosament alguns dels que he conegut aquí provaren, sense èxit, de fer de psicofants.

Aleluya!

Avui, 9 novembre, ha començat la construcció dels assaigs sobre mimesi i violència. (on no es dirà res sobre Marcuse, malgrat les expectatives dels lectors psicofàntics d’aquest dietari)

CCOO

Parlar de la meva estada al Cañada requereix parlar del meus companys de CCOO, els quals han estat un dels elements més actius per fer-la incomoda. D’entrada cal fer un aclariment pels que no coneixen el petit univers dels instituts de l’exterior. Per bé o per mal, la figura del sindicalista, del sindicats de “classe”, està associat a la figura del progre, aquí i m’imagino que a la resta de l’estat. No passa així a l’exterior. Certament alguns tipus es poden correspondre amb una tipologia d’esquerres (entesa a la manera peninsular on sovint consisteix només a una barreja de falangisme amb redempcionisme post 68). En molts casos, però els individus, o individues, en qüestió, els militants inscrits abans o immediatament després de l’examen, podien adscriure’s clarament a posicions d’ultradreta. Això no es gens incongruent sinó una conseqüència del producte venut per la federació d’exterior d’aquest sindicat.

Des de després del primer any vaig comprovar que per CCOO era absolutament clau tenir gent seva, o la totalitat, de l’equip directiu del centre. Ho vaig tenir encara més clar quan en vaig ser un membre de l’equip directiu que trencava la seva hegemonia (la qual cosa en si mateixa és un motiu d’orgull). Aquesta aspiració fou d’entrada un motiu de perplexitat. Després de 16 anys de treballs a diversos instituts catalans, mai no havia vist una candidatura de direcció. Les juntes sempre eren més o menys anomenades. Sembla que a Londres amb la riquesa de llurs ofertes de tota mena això seria encara més accentuat. M’equivocava. En part, perquè universalitzava una sensació que estava lluny de ser general. Per una bona part dels meus companys, Londres i el Regne Unit era un inconvenient difícil de suportar; un peatge feixuc per poder gaudir d’una millora en el sou, inimaginable des de l’interior. És clar però que el sou i, si voleu, el prestigi és una raó suficient per fer aquestes places molt desitjades.

Quan fa més de sis anys preparava l’examen de selecció, vaig parlar-ho amb poca gent però hi havia una certa unanimitat a tot arreu en que era un esforç balder perquè eren places ja donades. El meu cas desmenteix aquesta afirmació i en conec un bon grapat d’altres. No tot està donat i beneït. Ara bé, és clar que CCOO juga molt clarament amb aquest sentiment i el vol aprofitar al seu favor. La impressió general, encara que pugui ser de fet total o parcialment falsa, els hi va d’allò més bé per captar afiliats i alumnes pel seus cursos de formació. En aquest sentit el control dels equips directius és clau per escenificar aquest poder que es volen atorgar. El caràcter absolut del que em parlava la gent fa sis anys és certament una falsedat. No crec pas però a la inexistència d’aquesta capacitat d’influir. Després de sis anys hom veu moltes coses i sap que el poder de l’atzar és limitat. Possiblement, la situació és ben diferent quan mana el PP, el qual sap que tindrà inevitablement els sindicats en contra, que quan mana el PSOE, el qual ha de guanyar-se’ls, cosa que sovint passa pel pressupost general i altres actes de generositat.

final d'adscripció

Amb la meva primera jornada de treball al Joaquim Mir he començat una nova etapa professional. Dilluns vaig rebre la darrera nomina del Ministerio i aquests poc dies abans de començar el curs els he de dedicar a fer encara alguns dels tràmits habituals. Com vaig dient des de juliol em toca fer una mica de balanç dels darrers anys i començaré amb la que potser ha estat la vessant més negativa, la professional. El fet és que a Londres m’ha succeït allò que no havia passat mai a cap a altre centre: tenia al final veritables ganes de tocar el dos. El darrer curs no he pogut recuperar-me del daltabaix que va suposar el meu any de pas per l’equip directiu. Tres han estat les raons del meu malestar: en primer lloc la manca de complicitat i afinitat amb gairebé tota la resta del claustre, en segon lloc l’aguda consciència de la impossibilitat de qualsevol millora real en un centre que ningú vol suprimir, però del qual tampoc ningú té una idea clara de per què ha de servir. El contrast entre la teoria del respecte a les finalitats promulgades per les lleis i la delirant idea propagandística del centre bilingüe, d’una banda, i la realitat de la praxis diària del centre, de l’altra, és aclaparador. No haver après a despreocupar-me d’aquestes qüestions, com en fan amb destresa els que són més responsables, no és pas un bon senyal, però no en sé més.

El tercer motiu té relació amb el greu error de valoració personal comés quan vaig acceptar tenir un càrrec directiu. El càrrec certament no m’interessava i sí en tinc alguna aptitud professional és del tot aliena a les que es requereixen per ser un bon secretari. De fet, sí algú té la paciència de llegir els meus escrits podrà comprovar que el gust que em queda per la tasca d’ensenyar és solidari d’un vigorós esperit anti-burocràtic. Haver contribuït a la pujada de la direcció més burocratitzant que hagi tingut mai el centre no és, ni de bon tros, un motiu d’orgull.

Afortunadament tot plegat ha tingut poca incidència o més aviat cap en el desenvolupament diari de les classes. Com al Vila o al Berenguer i, malgrat l’opinió dominant de la literatura sobre el tema, els alumnes a tot arreu segueixen sent el més positiu. Si voleu cada cop més ignorants, però això de cap manera és llur culpa.

Final d'etapa

No només és que me n’hagi d’anar de Londres, sinó que sembla que visc del tot el final d’una etapa. Per millor o per pitjor, les mesures del nou govern es possible que signifiquin un canvi apreciable a la vida del país en forma de molta més estretor. També sembla un moment de canvi a aquest petit món, més aviat “corralito”, que és l’acció educativa en l’exterior. Dos caps, d’aquests de tota la vida, han obtingut ara al juny places a l’estranger. No pensaré pas que s’hagin aprofitat d’un transparent sistema que et permet ser jutge i part alhora. Sí que és clar que ara és el moment. Com a molt a aquest govern li queda un any i, segons com vingui la tardor, ni tan sols això.

eleccions de carrera

A les avaluacions finals de batxillerat es discuteix com es preceptiu les notes dels alumnes. La peculiaritat del lloc on estic és que les discussions van més enllà d’aprovar o suspendre el curs, perquè les universitats britàniques sovint exigeixen unes qualificacions determinades. De vegades, les deliberacions poden ser tenses i aquest any ho han estat. En un moment donat explico que potser no cal fer un gra massa. Com a educadors entenc que la nostra preocupació essencial ha de passar pel progrés intel•lectual dels alumnes i la seva maduració com a ciutadans (per això els nostres estudis encara se’n diuen batxillerat). La preocupació pel que el nen o la nena triomfin a la vida és legitima pels nens i pels seus pares però no és essencial per a nosaltres. Al capdavall, si vivim en una societat del canvi on la validesa dels coneixements tendeix a reduir-se temporalment de manera accelerada i sí tothom sembla estar d’acord en el fet que la maduresa dels batxillers actuals ha minvat en relació amb la de generacions precedents, potser allò savi és desdramatitzar una elecció per la qual els alumnes sovint no tenen informació i, allò que més important, és impossible que la tinguin.

Com és habitual ningú no va estar massa d’acord amb la meva argumentació. Potser és que tot això de la formació intel•lectual i cívica costa molt de creure i també és va adduir la comparació amb la privada, cosa que ens situa en un terreny força relliscós. Una cosa és que l’educació possibiliti l’ascens social, cosa que passava no fa gaire temps a Catalunya i estava molt bé, i una altra és definir això com la seva finalitat, cosa que equival a una condemna a un fracàs segur. Hi ha temes però en els que és clar que no ens en sortirem mai. Com a mostra el següent text, testimoni que a Nietzsche també li amoïnaven coses semblants:

nuestras escuelas «superiores», todas ellas, están organizadas para la mediocridad más ambigua, en sus maestros, en sus planes de enseñanza, en las metas de su enseñanza. Y en todas partes reina una prisa indecorosa, como si se llegase tarde a algo si el joven de veintitrés años no ha «acabado» ya, no conoce todavía la respuesta a la «pregunta principal»: ¿qué profesión? – Una especie superior de hombre, permítaseme decirlo, no ama las «profesiones», precisamente porque se sabe con una vocación… Tiene tiempo, no piensa en absoluto en haber «acabado», -a los treinta años se es, en el sentido de una cultura elevada, un principiante, un niño. –Nuestros Institutos repletos, nuestros profesores de Institutos sobrecargados, convertidos en unos estúpidos, son un escándalo: para tomar la defensa de esas situaciones, como acaban de hacerlo los catedráticos de Heidelberg, acaso se tengan causas, – pero no hay razones.

F. Nietzsche: El crepúsculo de los ídolos

avaluació i constatació final

Darrera avaluació final de segon de batxillerat viscuda al Cañada. El mon no avança, gira i així es reprodueix la mateixa discussió, amb la mateixa protagonista principal, de la primera vegada. Jo surto malparat perquè soc víctima d’una onada de reclamacions (3), cosa que fa vint anys que no patia. Els arguments no van gaire més enllà del fet que no volen suspendre (i cal entendre que sempre han viscut des de la idea que el seu voler és una raó suficient). Demà me’n vaig a Alemanya. Començo les meves darreres vacances de half-term, les quals si que enyoraré de ben segur.

Viatge d'estudis (I), Paris

Des d'ahir soc a Paris, acompanyant els meus alumnes de quart d'ESO a un dels darrers actes de servei al Cañada. Tot va força bé i els alumnes col·laboren. Paris està magniíic i hem tingut la sort que la primavera començà aquesta setmana. Aquesta nit miro el diari per veure que passa al món i trobo la notícia del tancament de línies de batxillerat a Instituts de Barcelona. Els professionals del fingiment, exerceixen la seva funció amb sorpresa però és clarament la crònica d'una mort anunciada. La representant d'USTEC parla del classisme d'aquesta administració, pretesament socialista, però és força discutible ignorar la mediocre realitat des centres amb batxillerats gairebé ficiticis. L'esllavissament cap a un ensenyament classista comença fa quinze anys i llavors als d'USTEC els hi semblava la mar de bé.

cansament

Parlant sobre no recordo ben bé que amb els meus alumnes de segon de batxillerat utilitzo l’expressió “el meu país” en un context on clarament m’estic referint a Catalunya. Hi ha un lleuger enrenou. Com que vull acabar el que estic explicant de Plató i és hora foscant, els hi dic que jo ho acabaré d’explicar un altre dia això del país , quan hi hagi més temps i tingui més forces. Anticipo, però el titular de la meva conclusió: ser català és molt cansat. Un dels meus alumnes més espavilats, en Carles, em replica que ser valencià encara ho és més. Suposo que té tota la raó.

Mala gent

El 6 de desembre proper, com cada any, és commemora el referèndum constitucional. Més o menys tenim l’obligació de fer alguna cosa i hom planteja fer una exposició sobre la realitat plural de l’estat espanyol a hores d’ara. Per tal de dur-la a terme, la cap del departament de castellà, barcelonina i catalanoparlant de tota la vida, es posà en contacte amb l’institut Ramon Llull de Londres, organisme dedicat, com és conegut, a la difusió de la cultura catalana, per tal d’obtenir la seva col•laboració. La consulta però és infructuosa, no valen saber res d’un institut espanyol, ni del dia de la constitució. No els interessa, ni el document que finalment fonamenta la seva existència, ni col•laborar amb un treball de difusió fet per uns catalans residents a l’exterior, si no és que, pel fet de treballar a l’Institut espanyol, hom perd la condició de català.

Inici accidentat

Aquesta setmana ha estat del tot especial, laboralment parlant. Des de dilluns, l’Institut ha hagut de tancar per motius de seguretat. La caiguda d’una part del fals sostre del claustre a l’estiu va ser un primer avis i el despreniment, la matinada del dia del començament de curs, del fals sostre d’un aula va constituir l’avís definitiu. El peritatge de l’arquitecte va ser contundent: no es podia garantir la seguretat a un bon nombre d’espais i des de dimarts s’han hagut de suspendre les classes. Els treballs avencen ràpids per tal de poder obrir el dilluns venint, tot i que ho farem amb condicions precàries, cinc aules de menys. Fa molts anys que tots els equips directiu han anat insistint en la necessitat d’una reforma integral de l’edifici mentre a Madrid adoptaven la política de qui dia passa, any empeny. Ara els arguments són del tot immillorables i la decisió hauria de ser inajornable, si no fos pel fet que atès l’estat de les finances de l’estat no podrà rajar gaire d’on ja no hi ha.

Final de curs

Darrera sessió de Claustre i de Consell Escolar del curs finalització, per tant, del meu treball públic com a secretari. Sensació de buidor i d’una intensa amargor; sento haver-me quedat a mig camí, com absolutament tot el que he fet a la meva vida, la manera més absurda i cansada de perdre el temps, o dit altrament, de perdre-ho tot.

In memoriam

Llegeixo que avui hi ha hagut canvi de govern a Madrid. Com que treballo a un dels pocs instituts que depenen directament del “ministerio” això tindrà repercussions evidents per nosaltres en els propers mesos en forma d’ajornaments a les decisions que calgui prendre, ja prou lentes en elles mateixes. Vaig veure actuar en directe a la exministra el passat 3 de novembre i em va semblar una bona professional en el sentit que parlava amb una seguretat impressionat de coses de les que probablement no en tenia idea (en aquest sentit el contrast amb la meva modesta figura era impressionant, de les coses que en sé una mica és probablement de les parlo amb menys seguretat). La seva capacitat per fer passar per una declaració institucional quatre frases recollides d’una pàgina web fou indiscutible. Si més no, pels periodistes presents a la roda de premsa que van quedar del tot convençuts. Avui Trallero al seu bloc feia una pregunta oportuna sobre la censura periodística al nostre país, però recordant aquell dia de novembre veig clar que no cal censura. L’ESO i les excel•lents facultats de comunicació catalanes i espanyoles han fet la seva feina de manera més neta i més efectiva.

Misèria a la sala de Professors

L’apunt més citat dels que he escrit fins ara a aquest blog fou publicat el 15 de desembre de 2005. En ell feia una reflexió sobre el funcionament de les sessions d’avaluació (òbviament negativa) i escrivia una cosa així com que, veient com funcionaven alguns companys meus, no els hi confiaria els meus fills. Com que l’ambient llavors no era fraternal, es va intentar utilitzar això, la meva praxi professional tampoc els oferia cap altra possibilitat, per perjudicar-me professional i administrativament, sense cap mena d’èxit per raons del tot evidents. Quan vaig gosar formar part d’una candidatura oposada als que havien remenat les cireres el text va ser tornar a ser citat en una sèrie d’anònims, intel•lectualment ínfims i moralment llefiscosos, que van embrutar les pàgines d’aquest dietari. Al començament d’aquest curs, i aprofitant que havia incorporat una foto meva al blog, el text va aparèixer als prestatges d’alguns companys, pel que sé, bàsicament els catalanoparlants. Aquesta setmana una traducció al castellà de la sentència suposadament més injuriosa ha tornat a aparèixer als prestatges (suposo que l’interval de sis mesos ha estat el temps requerit per la ment privilegiada del responsable a fer la traducció d’aquesta frase). L'imatge de més amunt és una reproducció dels cartells deixats.
L’acte és interessant com a exemple d’acció intrínsecament contradictòria. L’individu ( o individua) que ha realitzat l’acció està indignat per l’afirmació del blog, però evidentment la seva acció la confirma plenament. És clar que no es pot confiar ni els meus fills ni els de ningú a algú que es dedica a manipular (traduint i descontextualitzant) els textos dels altres de manera mesquinament anònima. Tor plegat resulta més irritant en el context d’aquesta setmana, mentre la majoria dels meus companys estan del tot atrafegats pel pes del final del trimestre, hi ha gent que demostra tenir molt poca feina, confirmant els pitjors tòpics de la maledicència comuna contra els mestres i els professors, que en el seu cas són, sense cap dubte, del tot justos.
Tot plegat no és sorprenent. Platò ja ens va explicar al Fedre el caràcter indefens de l’escriptura enfront del primer idiota que passa. Per la meva desgràcia, en aquest cas he trobat un idiota obsessiu.
No cal afegir que segueixo subscrivint tot el que vaig dir el 15 de desembre. Tothom amb una mica de seny ha d’estar d’acord que els nens no poden quedar a cura de qualsevol. I tot que aquest cas és més l’excepció que la regla, queda clar que els filtres d’accés a la professió permeten que, de vegades, qualsevol arribi a exercir aquesta professió.

eine kleine Nachtmusik

Pensar en allò que realment volem, ser sincers amb quines són les nostres autèntiques aspiracions, tenir un concepte clar d’allò que realment desitgem, dit en un mot, aspirar a posseir un mínim de lucidesa, realitzar l’ideal més pròpiament filosòfic. Des d’una mirada abstracta, aliena al funcionament real de les coses, aquesta tasca no hauria pas de ser complicada i tanmateix quan més coneixes la gent, mes te n’adones que una bona part dels projectes vitals passen per defugir radical, completament aquesta tasca, a l’obstinació en oblidar que una vida sense auto-examen és una vida que no mereix ser viscuda.

idiomes a l'escola

L’altre dia a una reunió de claustre es ratifica el caràcter obligatori de l’estudi de la llengua francesa al meu institut. La majoria fou molt gran i a més les instruccions que regulen els instituts com els nostres són molt clares en aquest sentit. Això no és evidentment un fet aïllat. Mentre que moltes matèries, com la meva, tenen una subsistència precària i sempre sota sospita, ningú no dubta que introduir una tercera llengua està molt bé, i una quarta, i una quinta si cal. Com que soc un tipus estrany vull dir que no em sap pas greu que al meu Batxillerat la presència de l’idioma es limités a unes poques hores. De jove, les classes d’idioma m’avorrien i de la mateixa manera que en un blog agraïa la tasca dels meus professors, també vull agrair que els planificadors de llavors propiciessin un sistema on essencialment t’explicaven coses i et transmetien continguts, capaços d'obrir-te nous horitzons ( i al capdavall, a la meva vida posterior, en qüestió de llengües no m’ha anat pas tan malament)

Tornada i inauguració

Dimarts passat, la meva darrera nit a Londres va nevar. És un esdeveniment força estrany perquè a aquesta ciutat no neva gaire i quan ho fa és sempre ben entrat l’hivern. L’endemà vaig tenir molts problemes per treure el gel del parabrisa. Era l’únic dia de tot el curs on em calia el cotxe per anar a treballar. Ahir al tornar, l’ambient hivernal s’havia esvaït completament. A Gatwick plovisquejava lleugerament. Després de l’estada a Praga, les ganes de tornar-hi eren mínimes. Avui ha vingut la ministra d’educació a fer la inauguració oficial del curs. Demà el seu discurs em serà útil per explicar als alumnes la diferència entre coneixement i opinió en un sentit platònic. A l’Institut ha tingut lloc també una roda de premsa. Inevitablement hi ha hagut pregunta per la ciutadania, cosa que segurament mostra que ni als periodistes especialitzats a l’educació estan interessats per l’educació. Podria il·lustrar el blog amb una foto de la Sra. Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo (quan tens un cognom com el segon sembla un destí natural ser ministre) però que com cap ministre ha decorat mai aquest lloc prefereixo mantenir la tradició i il·lustrar-ho amb una imatge de Potemkin, el qual podria ser el sant patró de molta gent a hores d’ara si no fos, perquè no era pas cap sant.

James Stewart

Avui s’ha tancat un dels períodes més enfollits de la meva estada a l’Institut espanyol. El dia 30 d’abril l’actual director va fer públic que renunciava al seu càrrec i es va obrir un període d’eleccions que va acabar ahir. Vaig formar part d’una candidatura encapçalada per la professora de grec, Helena, com a secretari i ahir va acabar el procés amb victòries al claustre i al Consell Escolar, prou clares, enfront de l’altre candidat, el professor de música, que es presentava sense equip. Això no vol dir que hàgim estat escollits perquè la votació no és vinculant en cap dels dos casos. El conseller d’educació en funció dels resultats fa una proposta que és o no acceptada a Madrid. Han estat dies molt esgotadors perquè hem tingut poc temps per fer el programa, però sobretot per com ho ha viscut una bona part dels companys. Allò que sembla una qüestió ben senzilla, es fa una proposta, la gent es manifesta i tria el que li convé, no ho és tant i ha estat viscut d’una manera gairebé apocalíptica per una part del claustre. Si en tinc ganes parlaré més algun dia. El que vull comentar avui fa referència a una efemèride que tingué lloc fa dos dies. El darrer 20 de maig fou el centenari de James Stewart, un fet que no voldria deixar passar, perquè es pot mantenir que si no el millor actor de la història del cine, com a mínim és indiscutible que fou un gran actor, la seva filmografia és potser la més brillant de cap de les estrelles de Hollywood. Fou clau en les obres d’alguns dels directors més significatius dels cinquanta. Començant per Frank Capra, It’s a wonderful life, fou potser la primera pel·lícula que revelà el seu talent dramàtic, Anthonny Mann, Alfred Hitchcock y John Ford. The rear window, Vertigo, Liberty Valance foren films impensables sense la seva presència. Però si avui hagués de quedar-me amb una de les seves interpretacions, triaria potser la que va lliurar amb un director amb el que només va treballar una vegada, Otto Preminger a Anatomy of a murder, un dels films més lúcids rodats mai sobre la relativitat de la veritat i la precarietat de la justícia que poden impartir les distincions destinades. L’escena on Stewart li explica al seu possible futur client, l’oficial interpretat per Ben Gazzara, com es defensa una acusació d’assassinat i en quines condicions acceptaria la seva defensa és segurament la millor descripció feta mai de la posició moral inherent a l’advocacia i quasi tan divertida, gràcies al posat de Stewat, com la descripció d’aquest ofici feta per Gulliver als Houyhnhnms.Pararé aquest dietari per uns dies perquè demà començaré un petit viatge a Gales, aprofitant que ja comença el darrer half-term del curs

Comiats

Ahir una alumna que ha estat amb mi els tres darrers cursos va a dir-me que plega de l’institut perquè ja en té prou. Repetia primer de batxillerat i no se n’estava sortint. De fet, sempre havia tingut problemes de puntualitat i les seves absències eren freqüents. Cercarà altres possibilitats al sistema educatiu anglès on no ho tindrà malament perquè el seu anglès és millor que el seu castellà. Al comiat m’agraeix el treball d’aquest tres anys i m’explica que se’n durà un bon record de les meves classes. Com que plega, no li cal fer la pilota i em sembla que és sincera. El meu sentiment de fracàs és, segurament per això, abassegador. Les raons em semblen clares tot i que potser tot plegat és conseqüència del fet que cada cop suporto pitjor el ritual idiotitzant i degradant de les reunions d’avaluació. No tot però és negatiu i demà començo les vacances de pasqua que repartiré entre el Lake District, Barcelona i el peloponès. Reprendré el dietari el proper 21 d’abril

Agraïment

Quan sento parlar a diversos companys de la tòpica justificació de “tenemos lo que tenemos” o “los alumnos son como son” referint-se als nostres alumnes de l’institut, no puc evitar sentir una sensació d’enyor pels meus professors del Milà i Fontanals i sobretot d’agraïment perquè mai no els va preocupar el que jo, o els meus companys érem, sinó allò que podíem ser.