James Stewart

Avui s’ha tancat un dels períodes més enfollits de la meva estada a l’Institut espanyol. El dia 30 d’abril l’actual director va fer públic que renunciava al seu càrrec i es va obrir un període d’eleccions que va acabar ahir. Vaig formar part d’una candidatura encapçalada per la professora de grec, Helena, com a secretari i ahir va acabar el procés amb victòries al claustre i al Consell Escolar, prou clares, enfront de l’altre candidat, el professor de música, que es presentava sense equip. Això no vol dir que hàgim estat escollits perquè la votació no és vinculant en cap dels dos casos. El conseller d’educació en funció dels resultats fa una proposta que és o no acceptada a Madrid. Han estat dies molt esgotadors perquè hem tingut poc temps per fer el programa, però sobretot per com ho ha viscut una bona part dels companys. Allò que sembla una qüestió ben senzilla, es fa una proposta, la gent es manifesta i tria el que li convé, no ho és tant i ha estat viscut d’una manera gairebé apocalíptica per una part del claustre. Si en tinc ganes parlaré més algun dia. El que vull comentar avui fa referència a una efemèride que tingué lloc fa dos dies. El darrer 20 de maig fou el centenari de James Stewart, un fet que no voldria deixar passar, perquè es pot mantenir que si no el millor actor de la història del cine, com a mínim és indiscutible que fou un gran actor, la seva filmografia és potser la més brillant de cap de les estrelles de Hollywood. Fou clau en les obres d’alguns dels directors més significatius dels cinquanta. Començant per Frank Capra, It’s a wonderful life, fou potser la primera pel·lícula que revelà el seu talent dramàtic, Anthonny Mann, Alfred Hitchcock y John Ford. The rear window, Vertigo, Liberty Valance foren films impensables sense la seva presència. Però si avui hagués de quedar-me amb una de les seves interpretacions, triaria potser la que va lliurar amb un director amb el que només va treballar una vegada, Otto Preminger a Anatomy of a murder, un dels films més lúcids rodats mai sobre la relativitat de la veritat i la precarietat de la justícia que poden impartir les distincions destinades. L’escena on Stewart li explica al seu possible futur client, l’oficial interpretat per Ben Gazzara, com es defensa una acusació d’assassinat i en quines condicions acceptaria la seva defensa és segurament la millor descripció feta mai de la posició moral inherent a l’advocacia i quasi tan divertida, gràcies al posat de Stewat, com la descripció d’aquest ofici feta per Gulliver als Houyhnhnms.Pararé aquest dietari per uns dies perquè demà començaré un petit viatge a Gales, aprofitant que ja comença el darrer half-term del curs