Final d'un dietari londinenc

El 26 d’abril de 1711 naixia David Hume, per tant avui podem dir,més o menys, que és el seu tres-cents aniversari. Dic més o menys perquè l’Escòcia del moment seguia el calendari julià i la data corresponent del nostre calendari és el 7 de maig. En tot cas ho deixarem aquí i aprofitarem la commemoració, ni que sigui parcial, d’aquesta efemèride per cloure definitivament aquest dietari, un cop ja he deixat Londres definitivament. La data estava bé perquè era prou rodona i perquè Hume és un dels herois intel•lectuals de l’autor d’aquestes línies; el primer filòsof que vaig poder llegir seriosament a la facultat i el protagonista d’un llibre que he tingut al cap tots aquests anys i que possiblement hi romandrà només al meu cap per sempre.
Tancar aquest dietari és tancar un període de la meva vida que al capdavall ha estat intens i profitós. Molts m’heu llegit regularment i a tothom que ho ha fet l’he d’expressar el meu agraïment. Cal evidentment un esment i un agraïment especial per en Ramon Masia, veritable autor de la idea, i per les dues dónes amb les que, diacrònicament, he compartit la meva vida (m’han aguantat) en aquest període: la Cristina, primer, i l’Encarna, ara. Com quan vaig començar el dietari segueixo tenint una ferma convicció en que no hi ha, ni fora bo que hi hagués, vida després de la mort, però he acabat del tot amb qualsevol dubte que hagués pogut tenir, i en un cert moment el vaig tenir, sobre si jo tenia vida abans de la mort.
Tinc dubtes i recels sobre l’eficàcia dels blogs. Em sembla interessadament exagerada la comparació dels espais virtuals amb el llocs tradicionals i públics de discussió. Internet facilita molt, massa, sentir només allò que vols sentir. El profit individual però de tenir un registre de l’esdevingut tots aquest anys és, però, indiscutible. Així, doncs, hi hauran continuacions parcials del dietari londinenc, tot i que més especialitzades i possiblement de menys freqüència. Aquestes continuacions dependran del meu esdevenidor que en aquest moment està pendent sobretot de la resolució, el mes vinent, del concurs de trasllats. Hi podria haver, així, un bloc sobre coses de Castellà. També de segur, hi haurà un on continuarà la tasca d’anar ressenyat els films que vegi, tot i que aquí voldria comptar amb la col•laboració del meu germà Xavier, i també algun per respondre a la pregunta que sempre em fa el Jordi Sales de com segueix la meva vida filosòfica. El títol d’aquest darrer serà Sempre s’exagera. Tot plegat, però, potser no acabarà de confirmar-se i desplegar-se fins la tardor vinent.

Prima la revoluzione

Divendres al BFI comença la retrospectiva sobre Bertolucci de la que jo només puc veure el film inicial: prima la revoluzione, realitzat el 1964 quan Bertolucci només tenia vint i dos anys. El film explica la historia de Fabrizio, un nen de casa bona que dubta en comprometre’s amb el partit comunista mentre manté una relació amb la germana de la seva mare. Basant-se a la Cartoixa de Parma de Stendhal, l’acció té lloc a aquesta ciutat italiana, el tema del film de Bertolucci és el de la impossibilitat del compromís polític d’una certa classe social, una temàtica d’importància cabdal després de les dècades d’esquerranisme cosmètic i estèril que hem viscut després, especialment a Italia, on un temps d’hegemonia moral i impotència política de l’esquerra ha acabat engendrant l’aberració del berlusconisme. Bertolucci intentà trencar amb la tradició italiana prèvia i el seu film seguia el camí que feia pocs anys a França havia iniciat la nouvelle vague. L’estructura formal és així molt poc clàssica. No hi ha gairebé plans americans, sinó un predomini absolut dels primers plans que més que Godard em recorden Antonioni, però allò refusat no és només el cine americà sinó la tradició neorrealista a la qual li retreia un excessiu naturalisme. El pes d’Antonioni és potser excessiu pel meu gust, però el film és prou ambiciós com per a ser simpàtic i un testimoni de primer ordre d’un temps que sembla molt llunyà.

Resolució provisional

Ahir mentre tornava a l’institut després de sis mesos, em vaig assabentar de la resolució provisional del concurs de trasllats, la qual em destina al molt castellà i històric lloc de Medina del Campo. Veurem si es confirma i si el dietari londinenc acabarà sent substituït per una crònica castellana. En tot cas, potser indicava el final del dietari, cosa que no era el cas tot i que realmente el final és molt proper en menys de dues setmanes

Comiat de Londres

Vespre al South Bank
El pont de Waterloo, al fons Sant Pau i els gratecels de la city

Abril gloriòs a Portobello

La casa d'Orwell a Portobello

Dissabte al matí vaig volar des de Stansted a Valladolid i va acabar així aquest darrer període a la ciutat. Els dies anteriors havien estat extraordinaris. Un anticicló va netejar completament el cel de núvols i els termòmetres es van enfilar fins a sobrepassar amb escreix els vint graus. Això a l’estiu no passa gaire però a primers d’abril és ben improbable i no ho havia vist mai. Evidentment els londinencs es van abocar als carrers amb la seva roba d’estiu com jo també vaig fer. Quan venen aquesta mena de dies, l’humor dels londinencs millora i això va ser un petit ajut. Normalment no em passejava per Londres amb la càmera fotogràfica per raons obvies però com divendres era un dia especial aprofito per posar el testimoni gràfics de un lloc del que sovint he fet referència, la caseta d’Orwell a Portobello Road, i la meva vista preferida de la ciutat amb el pont de Waterloo en primer terme i al fons Sant Pau i els gratacels de la city.

The soane's museum

L'interior
El banc d'Anglaterra

Aquesta és la darrera setmana que viuré com a londinenc. Després de marxar dissabte vinent ja només tornaré alguns caps de setmana. També passaré uns dies a l’estiu, però ja dins del període de vacances. Faig així la meva darrera visita a un museu com a veí i trio un de molt específicament londinenc, el Sir John Soane’s Museum, prop de Holborn a Lincoln fields 12. Soane fou un important arquitecte d’estil neoclàssic autor de l’edifici, entre molts d’altres, del Banc d’Anglaterra, edifici familiar per a tothom perquè quasi totes les ciutats en tenen alguna còpia. Fou també l’arquitecte de casa seva i a la seva mort, decebut amb els dos fills que no mostraren cap de les seves inquietuds, decidí donar la casa i els seus continguts com legat al país. Els continguts són ben variats: hi ha el sarcòfag de Teti I, diversos objectes procedents de les primeres excavacions a Pompeia, tota una sèrie de Hogarth, the raké´s progress i algunes obres de Canaletto. La casa és molt curiosa perquè en feu diversos experiments d’espai. Tot i ser molt gran per viure resultà ben petita per la col·lecció d’objectes que acaben fent un efecte aclaparador. Hi val la pena anar com a mínim dues vegades. Un dia qualsevol per fer-se una idea dels objectes que són dins i, com varem fer nosaltres dimarts passat, aprofitar la visita del primer dimarts del mes al vespres quan es mostra la casa il·luminada només per espelmes. La cua és considerable, ens va costar hora i mitja entrar-hi, però l’atmosfera de la casa és francament reeixida amb la il·luminació pròpia de l’època. .

Començament primavera: darreres tardes a Queen's park

Noces d'or

Sant Pau del Camp on es casaren els meus pares fa cinquanta anys

El 19 de març de 1961 fou diumenge, llavors diumenge era el dia en que es casaven les gents treballadores i també ho van fer així els meus pares. Abans d’ahir feu cinquanta anys. El 1961 hi hagué festa, cotxe blanc americà i banquet de noces, però no pas viatge. Prudents, els meus pares van invertir tots els seus estalvis en fer-se amb una vivenda que garantís el futur de la família. Eren temps on hi havia encara poca disponibilitat d’habitatge a Barcelona. Aquest vivenda era el pis del carrer Diputació on encara hi viuen. No tingueren sort amb el dia. Plogué a bots i barrals i l’acabaren amb una visita del nou matrimoni al ara desaparegut cine Fantasio on havien estrenat una pel·lícula que anava fer història, tot i que llavors no es sabia, Psicosis d’Alfred Hitchcock (unes dècades després jo i el Xavier descobriríem en aquell mateix cinema una bona part de l’obra del mestre anglès). L’endemà tots plegats, àdhuc els nuvis, anaren a treballar. Es jugà una jornada de lliga a al qual el Madrid no va poder guanyar, empatant a zero al camp de l’Oviedo. Trencava així un seguit de 15 victòries consecutives que no ha pogut ser superat en cinquanta anys fins al record del Barça a l’actual temporada (el qual estava dins d’una temporada dolenta i que acabà amb un dels partits més desgraciats de la seva història, però aquell dia va guanyar 8 a 2 al Granada). Com ara, els diaris anaven plens d’inquietud per la situació al continent africà. Burguiba acabava de tornar a Tunísia, acabava de començar la guerra d’Angola, hi havia enrenou al Sahara Espanyol i a Paris havia hagut disturbis en unes manifestacions per la independència d’Argèlia a les que havia estat ferit un diputat de la dreta anomenat Jean Marie le Pen.

Dissabte passat amb el meu germà i la seva família varen commemorar la diada. Jo no sóc molt de festes, però no en tinc dubte que aquesta s’ho val. Cinquanta anys no són cap tonteria!. Envoltats dels seus fills i nets crec que tinguérem tots plegats una bona jornada. Dissabte, a diferència de fa 50 anys, feia molt de sol i la temperatura era ben agradable, es podia sentir allò que ens marca el calendari: l’entrada imminent de la primavera. Vaig estar molt content de poder ser-hi i d’haver estat ser capaç de tornar, en una mínima part, l’afecte que em donaren els autors de tot allò que ha passat de bo a la meva vida. Pepito, Laura, moltes gràcies per tots aquest anys.

Autoconeixement

La utilitat de la teoria del desig mimètic no passa per assenyalar allò que de mimètic tenen els altres, cosa generalment poc complicada, sinó quan es concep com a eina per a la tasca socràtica de conèixer un mateix. Pensar perquè volem les coses que volem i copsar fins a quin punt també el nostre voler pertany als altres és la manera més efectiva de prendre cura d’un mateix. Girard reconeix a un dels seus escrits que la seva teoria l’ajudà a entendre’s com un ser hiper-mimètic, jo crec que em passa el contrari: tendeixo a defugir les competicions i les rivalitat mimètiques, sempre he tingut por de la pròpia ambició i això potser no és abandonar la cursa mimètica, sinó seguir-la d’una manera que et condemna a ser sempre perdedor. De passada, tot i que això no és important, el punt de vista girardià ens ajuda a veure clar la falsedat inherent a tota la retòrica heideggeriana sobre l’existència autèntica i la inautènticai

Barcelonisme

Què significa ser barcelonista després de Guardiola? Després del desencís produït pel migrat balanç de Cruiff com a jugador,la meva primera experiència definitiva com a barcelonista, ser seguidor del Barça tenia la facilitat de la previsibilitat del guió: sabies que més tard o més d’hora l’espifiarien i que quasi sempre s’ho mereixien. Cap d’aquests dues certeses val ara. Normalment se’n surten, encara que com el dimecres juguen massa amb foc, i l’esforç fet i l’excel·lència desplegada fa que sempre s’ho mereixin. Guardiola ha assolit així que la meva única i paradoxal fe, la fe a l’escepticisme, trontolli, almenys pel que fa al Barça. No sé sí això pot passar a altres àmbits de la vida i espero que no perquè el meu patiment (com sabia Hume l’entusiasme és dolent perquè fa patir) el dimecres va ser de debò (tot oblidant l’axioma evident de què el futbol és un joc d’errades i per això l’atzar pot acabar sent definitiu, tot i que en aquest sentit és més aviat un bon mirall de la vida).

descristianització

Escriure el que estic escrivint ara, cosa que m’oblida a fer cites d’alguns episodis de tots dos testaments, és un procés una mica agònic, quan recordo els meus alumnes i el jovent que he tractat aquest anys, els quals han perdut completament aquestes referències. Més enllà de les collonades de manegar els ipads i aquestes xorrades, la tragèdia és que sense aquests referents la construcció dels discurs és irrealitzable i llavors la comunicació esdevé impossible. En aquest sentit, sí que té raó Girard quan parla de la descristianització com el drama per excel·lència del nostre temps.

Arsenal 2 Barça 1

Ahir vaig ser a Emirates, gràcies a l’amabilitat del Toni i de la seva companya de feina Montse. Ja coneixia l’estadi que és fantàstic. Segurament mai no he assistit a un partit amb un ambient tan extraordinari com el d’ahir. L’esforç dels 26 jugadors va ser brutal i com a espectacle el partir fou molt bo. Hi era a un corner, l’oposat a on es van fer tots els gols, i no puc dir res sobre les jugades que protesta Guardiola i la premsa del Barça. El joc del Barça té moltes virtuts i durant molts moments es varen mostrar generosament. Però un partit d’aquest nivell requereix una concentració màxima que el Barça al final no va tenir. Seguim essent favorits però les opcions de l’Arsenal són ben reals. Des d’on estava el joc en general no es seguia bé, però si les petites batalles puntuals i s’entenia molt bé, jo no en tenia però dubte, perquè Vicente de Bosque deia que l’hagués agradat ser un jugador com a Busquets. El que ell fa sobre el camp és el que jo volia fer quan jugava , però sense cap mena de talent. Començo les vacances de febrer que passaré a Barcelona i a Tanger. Reprendré el blog dins d’uns deu dies.

Tarda d'hivern al British

La reina del joc d'escacs
Els frescos
La mascara del rei

Amb dues hores mortes per omplir mentre Encarna acaba les seves classes a la universitat trobo refugi al museu britànic sense cap altre propòsit que perdre’m per les sales relativament més buides, lluny de l’espai central i de la part més concorreguda. Em sap greu, ara que ja estic deixant la ciutat, no haver-hi dedicat més temps al museu i prenc altre cop consciència de les insuperables dimensions de la meva ignorància. Això m’ha passat a d’altres llocs d’aquesta ciutat com els kew gardens, però la botànica és un tema que no he estudiat mai i d’història m’agradaria saber-ne una mica. El meu atzarós passeig em du a lloc connectats a les meves excursions per la illa com el tresor de Sutton-hoo, les restes funeràries d’un cabdill anglosaxò del segle VII enterrat amb el seu vaixell, les seves armes i diversos objectes ornamentals, els frescos de la vila romana de Lullingstone o els jugadors d’escac de la illa de Lewis. Vaig acabar a la sala dedicada als rellotges, la qual per si sola justificaria la visita però que en mig de tota la desmesurada col·lecció sovint passa desapercebuda.

Pedraza

El curs 1975-1976 jo feia vuitè de bàsica a la I.C. Lumen. Fou el curs en el que va morir Franco. Ja feia anys que era al centre i no recordo ben bé per què em va tocar seure al costat d’un alumne nou, un noi tranquil i tímid anomenat Pedraza, Àngel Pedraza. Llavors es deia que era el Barça qui li pagava l’escolarització perquè el club tenia moltes expectatives en el futur. Segurament el record que tinc més viu del meu company és el contrast entre la seva superioritat en allò que molts de nosaltres ens importava més en aquell moment, jugar a futbol, i la seva absoluta manca d’arrogància. L’any següent tots dos deixarem l’escola i no ens tornarem a veure. Millor dit ell no em va veure més perquè efectivament les expectatives es confirmaren i Pedraza arribà al primer equip al temps on jo anava a veure tots els partits. A la tornada de les vacances m’ha arribat la notícia de la seva mort i valgui aquesta entrada com un petit homenatge. Demà és un dia històric pel Barça i és una pena que ell no pugui veure-ho, perquè hi ha un lligam entre el seu joc i els dels tres jugadors que demà seran assenyalats com els millors del món. Pedraza era un futbolista tècnic que hagués fet més sort si hagués nascuts uns anys més tard. Començà a ser important a l’equip a la temporada 85-86 malgrat tenir en el seu lloc el que possiblement era el millor migcampista del moment, Bernd Schuster. Malauradament aquella fou una de les temporades més desgraciades de la història del Barça i la seva qualitat no fou suficient per sobreposar-se a la dinàmica negativa que es creà llavors i sobretot al fet que l’entrenador d’aquell moment, Venables optés per fer un futbol molt directe, del tot oposat al que el Barça fa ara i que no li anava gens bé (tampoc li va anar bé al club que no va guanyar res amb aquella aposta). Que descansi en pau, el company Pedraza.

Darrers dies a Londres

Els banys
L'obra de teatre
La pel·lícula

Els darrers dies a Londres foren atrafegats però sense entrar en reflexions molt profundes he de deixar nota per, com a mínim, fer aquest dietari del tot complert. Divendres 17 el BFI feia la seva sessió de Screen Epiphanies. Aquest cop el protagonista fou Tim Lucas, possiblement un dels còmics més populars de UK gràcies a la sèrie televisiva Little Britain (ignoro si aquí ha estat emesa) Hom podia veure’l també com els bessons de la versió de Burton d’Alice in Wonderland. El seu film triat fou Singing in the rain. El film de Kelly i Donen deu estar entre els que he vist més vegades i penso seguir veient. És un treball simplement perfecte.

A la tarda següent al Trafalgar Studies veig una representació de l’obra End of the rainbow la qual escenifica els darrers mesos de vida de l’actriu i cantant americana Judy Garland, que morí precisament a la ciutat de Londres. No és un musical, però la protagonista canta les cançons més emblemàtiques del repertori de la mare de Liza fins acabar, òbviament, amb la cançó que inspira el títol (la més popular del segle XX pel públic americà). Tracie Bennet fa el paper de Judy i està molt i molt bé tant cantant com interpretant una vida marcada per la desgràcia (no vull dir tragèdia, perquè no sé si Judy va tenir mai opcions)

Diumenge varem anar al Porchester Hall que s’anuncià com els banys (spa per dir-ho amb terminologia neo-pija) més antics de Londres. Les instal·lacions són del segle XIX i tenen l’encant de l’antic i una estètica neo-gòtica amb elements premodernistes singular i simpàtica. Mentre em relaxava als banys de vapor intentava esbrinar quina era la raó de perquè un país ric com UK pot seguir utilitzant instal·lacions que tenen més de cent anys i a la no tan rica ciutat de Barcelona no es pugui conservar una piscina pública amb només quaranta anys d’antiguïtat i que era l’única del barri (em refereixo a l’antiga piscina del CN Montjüic on jo vaig aprendre a nedar). He de seguir llegint el Gòrgias i meditants sobre els límits de la poca-vergonya

Retorn inesperat

He tingut sort i soc a Barcelona. Vaig ensopegar amb un ticket per tornar des de Gatwick el dimecres, el dimarts molt tard quan estava considerant la possibilitat de baixar-me a Paris, cosa que tampoc era del tot fàcil. Suposo que algú va renunciar al bitllet just en aquell moment. No em feia gaire il·lusió passar-me el dia de Nadal sol a Londres, una diada que imagino més aviat ensopida atès que es suspèn totalment la circulació de transport públic. En qualsevol cas he pogut retornar a la celebració d’aquesta diada que malgrat tota l’estupidesa afegida simbolitza l’esdeveniment d’alliberament més important de la història de la humanitat: la identificació de l’omnipotència divina amb la infància desvalguda i fràgil. Bones festes per tothom.

Mala peça al teler

Heathrow
Un parc londinenc
La cua de l'eurostar

Les possibilitats de, com a bona ovella, tornar al meu corral aquest nadal són a hores d’ara molt petites. Ahir tot i tenir porta assignada el meu vol no va sortir de Gatwick i vaig començar un horrible viatge de tornada després de passar per un procediment caòtic i aleatori per recuperar la maleta i d’una tornada complicada ja que els trens havien deixat també de funcionar. A hores d’ara no trobo res per tornar abans del dia de Sant Esteve per avió i creuar fins a Paris sembla arriscat. Ara no neva. Ho farà a la tarda i la situació és ben complicada. L’Eurostar està tancat i la gent fa unes cinc hores de cua al carrer per mirar de ser recol.locats en alguns del trens que van sortint. Les autoritats d’Heathrow no donen cap esperança de millora fins després de Nadal. El millor moment de la nit fou quan a la sala d’espera de Gatwick després del tancament de l’aeroport amb molta gent plorant o preocupada per buscar un lloc on dormir aquella nit, els serveis de megafonia, poc actius tot el vespre, van demanar al públic que procedís a la devolució del articles comprats al Duty Free, ja que no volant, no teníem dret a comprar.

coses que ja sabia i en Londres he tornar a aprendre

Generalment, s’identifica el ser feixista amb la pitjor condició humana possible. Hi ha però una possibilitat pitjor. La dels feixistes que, a més són feixistes només perquè toca i per això, a hores d’ara, poden passar i pensar-se que són alguna cosa així com demòcrates. El material humà que constitueix la seva possibilitat. Individus que són tan poca cosa que no arriben ni a feixistes. Curiosament alguns dels que he conegut aquí provaren, sense èxit, de fer de psicofants.

Aleluya!

Avui, 9 novembre, ha començat la construcció dels assaigs sobre mimesi i violència. (on no es dirà res sobre Marcuse, malgrat les expectatives dels lectors psicofàntics d’aquest dietari)

continuació

La filosofia és essencialment amoral. Ho escrigué Leo Strass i tenia raó. La celebració d’aquest fet, tot entenent-lo com un alliberament joiós, seria allò que quan era jove hom anomenava post-modernitat. Cap dels autors que esmentava ahir foren intencionalment post-moderns i a tots ells s’hi pot advertir un cert esperit de rebel·lió contra aquesta celebració. D’altra banda el contrast entre aquesta part de la meva dieta i la literària o cinematogràfica és palès. D’això he parlat però al Laberint i no val la pena estendre’m. Però si tenir-ho present quan em sento terriblement a l’aporia enfront de la necessitat, amb una certa urgència, d’explicar i donar exemples a un noi de 12 anys sobre allò que cal fer per ser decent. Pensar que una de les meves funcions és explicar ètica i ciutadania no podria ser el fonament de cap retret però si la constatació de la misèria d’una filosofia a la qual se li exigeix la cosa per la que decididament menys serveix.

Filosofia contemporània

Quina fora la llista del pensadors fonamentals del segle passat?. Des d’una perspectiva personal em surten quatre noms: Levinas, Strauss, Patocka i Girard. Excloc les persones que he pogut conèixer, una altra categoria, si mantenim, cosa que no hem dd’oblidar mai que la comunicació oral és incommensurable amb l’escrita. No poso Heidegger ni Wittgenstein. La meva provisió de nihilisme queda prou alimentada amb Nietzche que, a més, és un geni. De fet, és una relació molt poc esquerrana i gens nihilista, la qual cosa és una indicació per trobar una resposta a la pregunta de per què m’he dedicat a la filosofia. Una pregunta feta no sempre amb mala intenció sinó algunes vegadesde r manera honrada per persones que creuen copsar a la meva persona un talent que m’hauria pogut permetre ser, per exemple, registrador de la propietat.