Final d'un dietari londinenc

El 26 d’abril de 1711 naixia David Hume, per tant avui podem dir,més o menys, que és el seu tres-cents aniversari. Dic més o menys perquè l’Escòcia del moment seguia el calendari julià i la data corresponent del nostre calendari és el 7 de maig. En tot cas ho deixarem aquí i aprofitarem la commemoració, ni que sigui parcial, d’aquesta efemèride per cloure definitivament aquest dietari, un cop ja he deixat Londres definitivament. La data estava bé perquè era prou rodona i perquè Hume és un dels herois intel•lectuals de l’autor d’aquestes línies; el primer filòsof que vaig poder llegir seriosament a la facultat i el protagonista d’un llibre que he tingut al cap tots aquests anys i que possiblement hi romandrà només al meu cap per sempre.
Tancar aquest dietari és tancar un període de la meva vida que al capdavall ha estat intens i profitós. Molts m’heu llegit regularment i a tothom que ho ha fet l’he d’expressar el meu agraïment. Cal evidentment un esment i un agraïment especial per en Ramon Masia, veritable autor de la idea, i per les dues dónes amb les que, diacrònicament, he compartit la meva vida (m’han aguantat) en aquest període: la Cristina, primer, i l’Encarna, ara. Com quan vaig començar el dietari segueixo tenint una ferma convicció en que no hi ha, ni fora bo que hi hagués, vida després de la mort, però he acabat del tot amb qualsevol dubte que hagués pogut tenir, i en un cert moment el vaig tenir, sobre si jo tenia vida abans de la mort.
Tinc dubtes i recels sobre l’eficàcia dels blogs. Em sembla interessadament exagerada la comparació dels espais virtuals amb el llocs tradicionals i públics de discussió. Internet facilita molt, massa, sentir només allò que vols sentir. El profit individual però de tenir un registre de l’esdevingut tots aquest anys és, però, indiscutible. Així, doncs, hi hauran continuacions parcials del dietari londinenc, tot i que més especialitzades i possiblement de menys freqüència. Aquestes continuacions dependran del meu esdevenidor que en aquest moment està pendent sobretot de la resolució, el mes vinent, del concurs de trasllats. Hi podria haver, així, un bloc sobre coses de Castellà. També de segur, hi haurà un on continuarà la tasca d’anar ressenyat els films que vegi, tot i que aquí voldria comptar amb la col•laboració del meu germà Xavier, i també algun per respondre a la pregunta que sempre em fa el Jordi Sales de com segueix la meva vida filosòfica. El títol d’aquest darrer serà Sempre s’exagera. Tot plegat, però, potser no acabarà de confirmar-se i desplegar-se fins la tardor vinent.