Comiat de Londres

Vespre al South Bank
El pont de Waterloo, al fons Sant Pau i els gratecels de la city

Abril gloriòs a Portobello

La casa d'Orwell a Portobello

Dissabte al matí vaig volar des de Stansted a Valladolid i va acabar així aquest darrer període a la ciutat. Els dies anteriors havien estat extraordinaris. Un anticicló va netejar completament el cel de núvols i els termòmetres es van enfilar fins a sobrepassar amb escreix els vint graus. Això a l’estiu no passa gaire però a primers d’abril és ben improbable i no ho havia vist mai. Evidentment els londinencs es van abocar als carrers amb la seva roba d’estiu com jo també vaig fer. Quan venen aquesta mena de dies, l’humor dels londinencs millora i això va ser un petit ajut. Normalment no em passejava per Londres amb la càmera fotogràfica per raons obvies però com divendres era un dia especial aprofito per posar el testimoni gràfics de un lloc del que sovint he fet referència, la caseta d’Orwell a Portobello Road, i la meva vista preferida de la ciutat amb el pont de Waterloo en primer terme i al fons Sant Pau i els gratacels de la city.

Common decency?

Orwell escrigué que cap persona decent pot prendre’s de gust un àpat mentre vegi o sàpiga que hi ha un nen pidolant pa a l’altra banda de l’aparador de l’establiment. És una observació a la qual no se li pot fer cap retret des d’un punt de vista moral, però potser no del tot acord amb la tendència humana a trobar una satisfacció no en els objectes mateixos quan en posseïm, sinó a la privació que els altres experimenten llavors. Parlar de nens, no canvia gaire perquè per a una bona part de l’humanitat els nens són simplement un objecte més de possessió, diferents només perquè el procés d’adquisició acostuma a ser una mica particular i pel que es veu a algunes clíniques de l’Espanya franquista ni tan sols això.

Treball (sense cobrar) pels aturats

Seguim amb les mesures de la coalició. El subsidi d’atur es modificarà per obligar als que reben l’ajut a fer treballs comunitaris durant un cert període. És una mesura importada directament dels EUU, segons llegeixo a The Observer. Es tracta de fer que l’aturat no perdi contacte amb el mon del treball i no agafi mals hàbits. De fet, però no els hi calia els conservadors mirar a l’altra banda de l’Atlàntic. A la seva tradició literària, Dickens, per exemple podien haver trobat inspiració. La moralina d’aquest argument no és gaire lluny del discurs justificador de les Workhouse (també descrites per Orwell al seu all), un dels precedents més directes dels camps de concentració.

No seré jo qui farà la defensa del senyor Ropper. Soc ben conscient del caràcter mesquí i insolidari del personatge. Molt més ridícula que les seves trampes em sembla però pensar que ell és el culpable del dèficit pressupostari britànic i sobretot em sembla pèrfid utilitzar la figura de l’individu més o menys voluntàriament absent del mercat de treball, per amagar el fet que el treball a les nostres societats és un bé cada cop més escàs i que una molt bona part de la població activa és estructuralment redundant.

Ian Jack

Des de que soc aquí només compro diaris el dissabte. Si no puc per alguna raó, llavors el diumenge. No tinc temps per gaire més. Compro, els dissabtes, The Guardian i una de les coses que mai no deixo de fer és llegir la columna de Ian Jack. Mancat de qualsevol fe a les columnes ordinàries, pròpiament informatives, només les d’opinió li donen un cert sentit al vell costum burgés, que substituí, segons Hegel, la lectura de les escriptures. Ian Jack és un bon escriptor i un dels pocs que d’alguna manera segueix el camí orwellià. Darrerament he estat llegint una recopilació dels seus articles aplegats al volum, the country formerly know as Great Britain i les meves impressions positives, però parcials, han estat del tot corroborades. Mr. Jack és un senyor a prop de la seixantena i els seus escrits són certament melancòlics. El seu tema fonamental, allò que dóna el títol del llibre, és recordar el caràcter profundament destructor del segle passat des d’un punt de vista cultural. La destrucció de Gran Bretanya és un procés, per ell, coincident i indestriable amb la desaparició de la cultura de la classe obrera, que fa seixanta cinc anys encara podia imaginar-se com la columna vertebral de l’imperi. Ian Jack descriu la desaparició dels cinemes de barri, la decadència de les ciutats costaneres amb una gràcia especial i prou habilitat com per fer veure que allò essencial, allò dramàtic, no és la desaparició d’aquestes petites coses de les que parla, sinó la de les certeses i conviccions morals dels habitants d’aquest mon, en el qual el consens entorn d’allò que Orwell denominava Common Decency era ferm i segur (potser, reprenent l’article del Ferran a l’avui d’avui, la diferència entre una gent amb una dignitat nascuda de la seva lluita pels seus drets i uns altres, als quals la ignorància sobre la realitat d’aquests drets, per ells naturals, acaba prenent-les-hi qualsevol possibilitat de dignitat) . Tot el llibre és prou valuós però un dels articles em va semblar especialment reeixit: el que clou el volum anomenat the best picture he ever saw, emotiu homenatge al seu poble nadiu i al seu germà, mort als vuit anys, poc abans del seu naixement.

Otrwell anarquista conservador

Llegeixo un llibre de Michea que vaig trobar a Barcelona el Nadal passat, Orwell anarchiste tory, el qual constitueix el primer dels volums que el pensador francès ha dedicat a l'escriptor britànic. Com que els he llegit en ordre invers al publicació, i suposo d'escriptura, el text no aporta gaire novetats. M'agrada però la revindicació del conservadorisme que porta el títol, perquè cada cop crec més que efectivament una posició decent, passa per l'assumpció d'un conservadorisme mínim, l'indispensable a reconèixer que quatre mil anys d'història han produït coses dignes i bones; això no és un obstacle, fins i tot pot ser un incentiu, per propugnar un canvi radical de la realitat. La conseqüència de prescindir-ne és forçosament el progressisme sense direcció i finalment el nihilisme.

Tanmateix apareixen nocions importants i de com de passada, Michea identifica la dificultat principal per definir un programa polític d'esquerres o simplement ser, d'una manera coherent, d'esquerres: la mort absoluta de la cultura popular substituïda pels productes de la cultura de masses. L'àmbit de la cultura on aquest procés ha tingut lloc de manera molt clara és segurament el de la música, com queda clar en un moment on ha desaparegut tota forma de música popular.

Prou intreressant també és l'anàlisi que clou el llibre dedicat a 1984, especialment la valoració que es fa del seu protagonista. Una lectura ràpida, o potser massa influïda per la lectura "americana" del llibre que el redueix a escrit anticomunista, tendeix a fer una valoració positiva, per heroíca, del personatge de Winston Smith. Michea argumenta en canvi que la seva és una revolta alienada inspirada no tant per una posició de veritable indignació moral com pel ressentiment. Des d'aquesta perspectiva 1984 no acaba només a la denuncia del comunisme, sinó a la inanitat d'un cert activisme d'esquerres. El moment clau per veure aquest fet és l'entrada de Winston i Julia a la "Fraternitat"

Més sobre la segona guerra mundial

En un article de dimarts passat a l’Avui, en Ferran plantejà la qüestió dels guanyadors i perdedors de la segona guerra mundial. Fa un temps, no sé ben bé quan, vaig donar notícia en aquest dietari d’un debat cel•lebrat entorn d’aquesta qüestió a l’IWM. Llavors alguns interlocutors donaren respostes prou clares. Certament qui no la va guanyar va ser Polònia i tampoc, evidentment, el Regne Unit. És clar que la perspectiva merament ideològica és confusa i des del nostre present n’és difícil trobar-ne el sentit. Possiblement el concepte de guerra contra el totalitarisme té un evident regust a anacrònic. La democràcia liberal no gaudia de gaire prestigi ni partidaris després de la depressió del 29. Que tot plegat fou força contingent queda demostrat, per exemple, al llibre de Beevor sobre la caiguda de Berlin, quan ens explica que Stalin tingué por fins al darrer moment d’un acord entre els nazis i els anglo-americans i, per tant, un canvi d’aliances, potser perquè com diuen els castellans, “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Crec que Orwell reflectí molt de la veritat de l’ambient polític del moment a la descripció de les inestables aliances de les potencies que es reparteixen el mon al seu 1984.
Hume a la seva Història d’Anglaterra remarca amb ironia que, tot i que les guerres del XVII foren guerres de religió, no hi hagué cap contendent que un algun moment pno actés amb estats de confessions oposades contra estats de la mateixa confessió. Si pensem que la ideologia política és el substitut de la religió diria que l’observació de Hume manté la seva vigència. Prescindint de la religió, i dels seus succedanis, i centrant-nos en una perspectiva geopolítica la resposta és des del meu punt de vista molt clara. La derrotada de la primera i la segona guerra mundial, la mateixa guerra de fet com pensà Patocka, és Europa. Després d’ambdues guerres els europeus que gaudien d’un domini quasi absolut del planeta es converteixen en apèndixs, entranyables si voleu però essencialment irrellevants, dels seus successors que són una altra cosa. Una perspectiva cultural és en aquest cas complementaria i en el fons idèntica a la de la geo-política: el perdedor de les dues guerres fou l’ideal de la il•lustració, que començar a morir al fang de les trinxeres del Somme.

Una celebració d'Orwell

Els Trafalgar studios ofereixen tot aquest mes un homenatge a George Orwell. Vaig fer-hi cap ahir, en una celebració una mica incongruent de la revetlla que, com és habitual, va passar desapercebuda a aquestes terres. La representació consta de dues parts, a la primera un actor escenifica un monòleg on es resum la novel•la coming up for air. La segona part es divideix en tres moments: primer un actor escenifica un relat breu, shooting an Elephant, després un actor diferent un altre relat breu, l’anomenat a hanging, finalment aquest dos actors escenifiquen el diàleg entre O’Brien i Winston Smith al final de 1984, quan aquest darrer és interrogat al ministeri de l’amor.
Coming up for air és la novel•la escrita per Orwell, durant la seva estada al Marroc, la que reflecteix el diari que ara es publica a Internet. Menys coneguda que altres novel•les, vaig trobar-la una magnifica peça literària. L’obra és molt fàcil de teatralitzar perquè no reflecteix cap acció, sinó els pensaments del seu protagonista, George Bowling un agent d’assegurances de 45 anys, entrat en carns, posseïdor d’una nova dentadura postissa i d’uns ingressos entre 5 i 10 lliures a la setmana. Òbviament, el monòleg ajustat a una hora ha de centrar-se només en els aspectes essencials del discurs de Bowling: l’expressió del seu fàstic i del cansament que l’inspira pel mon que l’envolta. Il•lusòriament, Bowling pensa que sí no una sortida, sí una possibilitat de prendre aire, està en tornar ni que sigui per una setmana al poble on passà la seva infantesa, Lower Binfield. Però, com tots sabem, els viatges al passat i els retorns a casa mai no surten bé. Hi ha moltes coses admirables a aquesta petita novel•la: la perspicàcia d’Orwell reflectint l’ambient prebèl•lic de l’Anglaterra del 1939, la seva subtil percepció de la precarietat i l’angoixa de la vida de la classe mitjana-baixa (sobre la que els pobres tenen un clar avantatge: no tenir la por de caure a la pobresa), el bon ús que fa de la línia introspectiva que havia estat començada a desenvolupar per Joyce i un subtil sentit de l’humor que anima tota la narració, com per exemple, la confessió del desig irrealitzat d’assassinar la seva dóna. Un desig no dut a terme pel seu convenciment a l’efectivitat de la policia i pel fet que quan algú mor, el primer sospitós sempre és el cònjuge, cosa reveladora dels veritables pensaments de la gent sobre el matrimoni. Hal Cruttendden és l’actor encarregat de dir el monòleg i em sembla que només cal dir que no vaig trigar ni dos minuts a veure que tenia al meu davant George Bowling
Les dues narracions tenen lloc a Birmania i són records personals de quan Eric Blair fou policia colonial. A Hanging és una descripció d’una execució que fa palesa la brutalitat inherent a aquesta mena d’actes, però jo prefereixo amb molt l’altre text: una narració breu i efectiva on es deixen paleses les contradiccions del colonialisme i s’apunta una intel•ligent reflexió sobre quins són els motius últims de la nostra accions. Jo diria que és un relat imprescindible, com a mínim, per tots els que considerin Moby Dick com a un capítol essencial de la literatura universal. M'agradiria vencer la meva mandra i traduir-la un dia d'aquests
El fragment triat de 1984 és un moment essencial de l’obra del seu autor perquè hi apareixen idees que des de la lectura dels seus assaigs hem de considerar com a centrals: fonamentalment la consideració del poder com a una finalitat en si mateixa, allò que ell identificava amb l’ensenyança de Maquiavel. Els actors estaven ajustats i expressaven bé la tensió desplegada al text (per exemple, la resposta d’O’Brien a Smith quan aquest li demana si el gran germà existeix realment com existeix ell: “ets tu qui no existeix”)

De la décence ordinaire

De la décence ordinaire llibre de Bruce Degout és una aportació més a l’intent de donar-li un lloc al pensament d’Orwell dins de la discussió sobre la situació moral contemporània. Això passa per vèncer algunes dificultats bàsiques: Orwell no és evidentment l’autor d’una obra sistemàtica des del punt de vista teòric, i d’altra banda la seva reconsideració significa implícitament la recuperació d’alguns punts de vista de la mena que, segons em varen dir a la facultat quan era jovenet, estaven del tot finiquitats com el iusnaturalisme o la seva versió escèptica, que és l’emotivisme moral. En qualsevol cas la finalitat d’aquesta operació seria obrir la fonamentació d’una possible alternativa a les visions depriments de l’home que ha acabat fonamentant la filosofia moderna: l’egoïsme pur del model liberal, i també del marxista, i la voluntat de domini nietzschiana, tot reivindicant les qualitat morals que es poden trobar a la vida ordinària, una garantia contra les polítiques de la violència, fundada en la convicció que la vida mereix d’ésser viscuda (una obvietat que és ben, però perillosa d’oblidar com s’esdevé sovint).
Potser la idea més interessant del llibre està manllevada del filòsof americà Stanley Cavell, el qual relaciona aquesta acceptació de la vida ordinària amb l’acceptació kantiana de la finitud, fonament d’una praxi política modesta però efectiva que no cerca la millora de la humanitat, sinó simplement millores plausibles de les condicions d’existència (una altra qüestió és la de si potser ja és tard per acontentar-se amb allò merament plausible). En paraules del mateix Orwell:
Ésser humà consisteix essencialment a no cercar la perfecció, a estar de vegades disposar a cometre pecats per lleialtat, a no dur l’ascetisme fins al punt que fa les relacions amistoses impossibles i a acceptar finalment el ser vençut i trencat per la vida cosa que és el preu inevitable de l’amor dispensat a d’altres individus.
El revers de la reivindicació moral de l’home ordinari és la idea, sovint palesa a Orwell de la poca vergonya dels intel•lectuals, relacionada certament amb la seva biografia, no deixa de ser des del meu punt de vista un corol•lari d’allò que hauria de suposar ser un filòsof, si figures com Plató o Descartes poden tenir un cert pes en aquesta qüestió. En tot cas el punt de vista d’Orwell és que la fascinació de l’intel•lectualitat pel comunisme no te relació amb cap ideal igualitari sinó amb la possibilitat d’efectuar un ràpid ascens social i això no sembla estar desmentit pels fets.
Per Begout les indicacions vagues d’Orwell poden ser sistematitzades en quatre regles fonamentals que serien les línies generals de definició del socialisme orwellià:
1. Respecte de les regles fonamentals de les llibertats individuals de la tradició liberal en un sentit de respecte a la vida privada.
2. Restringir les desigualtats polítiques, socials, econòmiques i culturals. No tant en el sentit de suprimir les diferències com en el d’establir una igualtat proporcional que eviti que algú pugui sentir-se humiliat pel no reconeixement de la seva aportació a la societat.
3. Respecte al codi moral immanent i prejurídic que forma la base de tota relació social.
4. La renuncia a la perfecció, és a dir ,a la imposició de qualsevol ideal de vida.
Aquesta mena de programa té riscos evidents dels que Orwell era conscient i dels que si, potser no sempre va poder defugir, sempre en va tenir consciència. Una idea per acabar, aquesta reflexió política trobà la seva millor expressió a l’epíleg de 1984 amb la formulació de la neollengua, la qual és alhora i, això ens diu molt de l’actualitat d’Orwell, un llenguatge apte pel totalitarisme i també per la gestió.

Michea

Vaig parlar d’aquest autor fa un parell d’anys quan vaig comentar un esplèndid llibre sobre l’educació anomenat l’enseignment de l’ignorance, esplèndid perquè no queia a la ingenuïtat de pensar l’àmbit del saber, de la cultura com una realitat autònoma, amb una dinàmica diferent de la resta d’esdeveniments socials. Darrerament he tornat a llegir dos llibres seus :Orwell éducateur i l’empire du moindre mal.
El primer és una revindicació de la figura de l’autor de 1984 que constitueix una de les referències fonamentals de Michea, al qual de fet havia dedicat un altre llibre Orwell anarchiste tory. Orwell és fonamental perquè és un dels pocs autors que dóna fonaments per a una direcció de pensament necessària, imprescindible, la reconstrucció d’una “esquerra” no progressista, un treball inajornable després de la desfeta del paradigma progressista que ha definit el món modern. Aquesta línia de pensament hauria de passar per intentar relligar una bona part dels ideals ètics de l’anarquisme i del socialisme premarxista amb els valors vertebradors de la cultura occidental des del temps de la filosofia grega. En aquest sentit la defensa orwelliana de la common decency i la seva afirmació que el socialisme ha de ser decent o no serà, són un referent ineludible.
El segon llibre ha suposat per mi una important satisfacció, nascuda del fet d’adonar-se’n que tampoc estem mai sols del tot. Quan molt més jove vaig començar el meu treball sobre els autors del XVII, la idea que m’animava és que personatges com Locke o Hobbes estaven molt lluny de ser relíquies, com sovint m’explicaven les ments preclares de la meva facultat, sinó que a les seves pàgines es trobaven moltes de les claus per pensar la nostra situació. Aquesta és en general la direcció de pensament de l’obra de Michea que fa un estudi del liberalisme des de la seva gènesi als autors de la primera modernitat, els constructors d’uns figura no menys mítica que la del bon salvatge, l’egoista primordial, que ara disposà, però, de molt més bona premsa. Una figura molt més perillosa perquè com lúcidament recordava Arendt el problema d’aquesta visió de l’home no és que sigui falsa, sinó que pot arribar a ser veritat (de com pot arribar a ser veritat, els dissenyadors dels mitjans d’educació i els perpetradors de reformes educatives en poden dir moltes coses), tot i que, certament, ni l’experiència més ordinària ni les investigacions més serioses de l’antropologia recolzen aquest pessimisme antropològic que ens obliga a conformar-nos amb el menys dolent dels règims possibles.
Per Michea, el liberalisme no és una filosofia política nascuda a la modernitat, sinó la filosofia política de la modernitat. (fonamentalment perquè el seu ideal, la neutralitat moral absoluta és completament la inversió de l’ideal grec) Tot i la contraposició habitual i aferrissada amb el marxisme, probablement allò que comparteix amb el marxisme és més important del que la separa (l’estat marxista, al capdavall, no és menys neutre moralment que el liberal, no el justifica pas la dignitat moral sinó alinear-se en el sentit de la direcció de la història) i constitueix la raó fonamental per la què al final del segle han acabat convergint la dreta i l’esquerra. La cultura liberal només reconeix dos institucions com a fonamentals: el mercat i el dret. La dreta a hores d’ara suposa la defensa de la primacia absoluta i de l’expansió indefinida del mercat. L’esquerra fa el mateix amb la noció de dret tot engendrat un moviment d’apologia perpetua de la transgressió que, amb la intenció d’anular totes les discriminacions, hauria d’acabar engendrant una societat essencialment monolítica. En tot cas, una dicotomia que per la seva naturalesa exclou del joc polític a una part cada més gran de la població que ni té gaire a guanyar amb el desplegament lliure de les forces de mercat ni participa, ni es sent identificada, amb l’apologia perpetua de la transgressió i que a la pràctica acaba simplement definint un repartiment del treball entre unes elits que comparteixen essencialment els seus interessos (cosa que fora el significat últim del predomini d’una certa esquera a l’àmbit de la “cultura”).
Finalment el liberalisme acaba en una situació certament paradoxal.( dir més precisament la forma actual del liberalisme, Michea reconeix que fora completament diferent el pensament d’un Mandeville o un Hume, molt més empiristes,moderats i escèptics) Basant-se en principi en una teoria sobre la naturalesa humana, acaba en la necessitat de preconitzar una adaptació dels homes als nous temps, no gaire diferent en essència de l’home nou cercat pels soviètics: travailleur prêt à sacrifier sa vie- et celle de ses proches- à l’entreprise compétitive, consommateur au désir sollicitable à l’infini, citoyen politiquement correct et procédurier, fermé à toute générosité réelle, parent absent ou dépassé. Mentrestant la societat funciona en la mesura en què produeix uns actors que neguen els seus principis: jutges incorruptibles, professors amb vocació, obrers amb consciència professional....

Orwell again

Llegeixo darrerament el llibre de Michea, Orwell éducateur. Un cita d’Orwell em semblà pertinent quan afirma que el sentit de la seva lluita està en intentar evitar que l’esperit humà quedi reduït a ser un gramòfon. Certament sorprèn la persistència en oblidar que quan això s’esdevé, quan es fa realitat aquesta tragèdia, no té cap mena d’importància quin és el disc que sona. Demà volaré a Barcelona i reprendré el dietari a Londres el 7 de gener. Bon Nadal a tothom i que el 2009 sigui millor del que esperem.

Aniversari

És molt difícil confessar-se d’esquerres en un temps i un país on els referents del que hom pot suposar ser aquesta concepció política són gents com Zapatero, Montilla, Puigcercos, Carod, Saura o Imma Mayol, si pensem en aquest noms no hi ha lloc per l’orgull sinó una sensació de vergonya immensa. Malauradament no és només una qüestió de l’actualitat més puntual, comptat i debatut, la història de l’esquerra al segle XX no és gaire lluïda. Hi ha tanmateix, algunes excepcions, en aquest mateix blog he parlat d’una d’elles: George Orwell, l’esquerranisme del qual estava basat a la noció de “common decency” que al mateix temps constituïa un límit que cap raonament des de la puresa ideològica no podia transgredir. Vaig llegir Orwell per primera vegada quan tenia 13 anys en una traducció castellana d’ Animal farm. En aquell moment si bé no va trencar la meva fe a un endemà revolucionari si que va posar les llavors del dubte, la lectura de 1984 va continuar aquesta tasca, però sobretot un moment decisiu fou la meva lectura de l’ Hommage to Catalonia, a la seva versió catalana. Quasi trenta anys després de la seva lectura és un llibre que immediatament ve a la meva ment quan algú em parla dels meus llibres preferits. Evidentment mentre llegia Orwell i feia BUP a les aules del Milà, era del tot aliè al fet que acabaria vivint en una ciutat tan lligada a la vida d’aquest autor. Molt menys que l’atzar em faria anar a treballar al carrer on ell visqué els darrers anys de la seva, curta, vida, cosa que sento com la creació d’un, altre, cert vincle. Avui 25 de juny de 2008 seria el 105é aniversari de George Orwell

més sobre la common decency

Al fil d’allò apuntat pel Ramon sobre la common decency, voldria tornar sobre aquesta noció. Per Orwell, la common decency fora el nucli central d’un pensament socialista. Això des d’un cert punt de vista és del tot supressiu. No és gens difícil trobar exemples de personatges de l’esquerra que són l’antitesi d’aquesta actitud, començant pel recent exemple de la tinent d’alcalde que es declara antisistema quan ningú no pot ja recordar els anys que porta viatjant en cotxe oficial. El fet és conegut però em sembla revelador de l’equívoc constant entorn d’allò que suposa l’esquerranisme en general i el socialisme en particular. Orwell està evidentment referint-se un socialisme que té les seves arrels a un ideal moral. Però ell mateix remarcà que la major part dels socialistes són ben aliens a aquestes raons, pel contrari el socialista típic té com a motiu més fonamental: “a hypertrophied sense of order. The present state of affairs offends them not because it causes misery; still less because it makes freedom impossible, but because is untidy”[1]. Evidentment aquesta motivació era igualment valida pels que optaren pel feixisme i això seria un fonament més pels que defensen l’equivalència de tots dos extremismes. Vol dir això que, com sovint llegeixo, a blocs i publicacions més o menys dretanes, hi ha la mateixa obligació de demanar perdó pels que foren feixistes que pels comunistes-stalinistes? No ho veig pas del tot clar. Em sembla indiscutible que no vaig gaire diferència en el cas de la gent de la que parla Orwell. (Simone de Beauvoir o Sartre posem per cas) i els feixistes, però el treballador a l’atur de Poble Nou o de l’East End a la dècada dels trenta em sembla que és una altra cosa . No sembla equitatiu fer com si no existís l’altre arrel dels moviments socialistes, la relacionada amb la common decency, la lluita contra les injustícies flagrants que foren ben definitòries de les societats europees. Hi ha un cert cinisme en exigir el perdó de gent que lluitaren pura i simplement, amb més o menys encert, més o menys inconsciència, per la seva supervivència
FILMOSOFIA
[1] Orwell’s England, p.179

Orwell i Maquiavel

Mentre complint el meu deure com a funcionari miro de resumir en un parell d’hores l’aportació de Maquiavel a la filosofia política, prenc algunes notes sobre el llibre d’Orwell que he estat llegint aquestes vacances passades, Orwell’s England, una recopilació dels escrits sobre el seu país, centrat a la seva obra The road of wigan pier. Alguna vegada ja he esmentat la importància que al seu treball tenia la noció de common decency, que constituïa el tret definidor de la seva concepció del socialisme. Mentre explicava Maquiavel em sembla que d’alguna manera es feia palès que allò proposat per l’italià era precisament allò refusat per l’anglès. La clau de volta de la proposta defensada al Princep rau en afirmar que la rendibilitat política està per sobre de qualsevol mena de consideració morals ( o potser, per ser més exacte, caldria dir humanitàries, perquè Maquiavel no és tant un immoralista, com un defensor d’una altra moral). En un cert sentit, això es el nucli del que constitueix la modernitat. No és doncs casual la desconfiança que Orwell mostrà envers una idea del tot indiscutida, i conseqüentment poc meditada pels esperits avançats, com la noció de progrés. Mentre donava voltes a la qüestió en vaig trobar-ne un paràgraf que em sembla que corrobora les meves impressions:
“But there is one sense in which the English common people have remained more Christian than the upper classes and probably than any other European nation. This in their non-acceptance or the modern cult of power-worship. While almost ignoring the spoken doctrines of the church, they have held on to the one that the Church never formulated because taking it for granted: namely, that might is not right ….. All the cults that have been fashionable in the last dozen years, communism, fascism and pacifism, are in the last analysis forms of power-worship”
(The English people, 1947)

Carrer Carabassa

Segueix desconcertant-me la virulència d’una bona part de les opinions publicades Catalunya quan es parla de política. Penso sovint a Orwell perquè passo molt sovint, com ja sabeu, pel davant del que fou la seva darrera llar londinenca. Ell era un home d’esquerres però reconegué en Churchill un dels seus, no tant per compartir unes idees sinó per identificar-se amb un cert tarannà moral i això només fou possible perquè Orwell pensà i practicà que el dret a dialogar és més important que qualsevol posicionament ideològic. Sovint dona la impressió que a Catalunya aquesta mena d’actitud ja no és possible. Tanmateix, també a vegades les notícies que m’arriven de Catalunya m’entristeixen força. Fa poc dies vaig trobar-ne una on es parlava d’una condemna a Portabella, el cap d’ERC a la ciutat de Barcelona i també tinent d’alcalde, per unes irregularitats urbanístiques que han tingut com a conseqüència la destrucció d’una part del carrer de la Carabassa. Tinc un especial afecte per aquest carrer que vaig creuar moltes vegades, només per passar-hi, amb en Ferran i en Ramon. Era un dels llocs amb més personalitat de la part antiga de Barcelona, amb uns arcs sobris, bonics i autèntics, cosa que no sempre és fàcil al Gòtic. La notícia no era precisa entorn de la magnitud de la destrossa, però no semblava ni petita ni reversible. Potser al Nadal ho podré veure. Allò pitjor és que no és una excepció, sinó que de fet és només un exemple més de les polítiques municipals que sovint només es poden qualificat de salvatges, encara que sigui un dogma, per a mi inexplicable, la valoració positiva de les polítiques municipals.

Common decency

La noció de common decency mai no va ser teoritzada gaire per Orwell. Però com ens mostra Michea si que dóna prou elements per fer una caracterització mínima,en concret tres:
- És un sentiment intuïtiu i fins i tot emocional d’allò que no pots fer si vols pensar-te a tu mateix com a humà.
- A la nostra cultura aquestes normes són presentades des d’un arrelament històric concret, fonamentalment el cristianisme i la moral preconitzada des de la revolució francesa, però poden trobar fonament a quasi totes les grans cultures.
- Tot i ser accessible als membres de qualsevol classe social és d’alguna manera pròpia de les gents comunes i ordinàries.
La “common decency” consisteix essencialment a refusar que el fi justifiqui els mitjans. Des del punt de vista d’un intel·lectual ordinari és clar que aquesta mena de plantejaments resulten pobres i depriments. No tinc tan clar que aquesta sigui però l’opció que s’escau als filòsofs, els quals quan parlen de moral de manera seria, com deia Kant, no poden permetre’s el luxe d’inventar res.

De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.

La batalla de Cable Street

Tal dia com avui fa setanta anys les camises negres del líder feixista anglès Oswald Mosley va voler fer una demostració pública de la seva força fent una marxa intimidadora enfront de la població jueva que vivia al East End, llavors, i ara, la part on vivien els londinencs més humils. El consell jueu, probablement inspirat per la policia, recomanà als jueus que abandonessin el seu barri per evitar incidents. Però ells no se n’anaren i tampoc estigueren sols. Una gernació de més de 300000 persones els estava esperant, entre ells, evidentment jueus però també comunistes,membres del partit laborista, els treballadors irlandesos del port i en general el veïnat del barri. Tots ells disposats a fer barricades i a impedir com fos que les columnes feixistes realitzessin el seu propòsit. El seu crit, el mateix que els membres de la resistència madrilenya estaven llavors fent popular a la vil·la de Madrid, “no pasaran” I no van passar. Malgrat el dubtós paper de la policia que semblava protegir els feixistes, aquests no van poder entrar el West End. Cada cop que volien canviar de camí, sorgien noves barricades i finalment tant els manifestants com la policia van haver de retirar-se. Osley i el seu grup feixista no van intentar-ho mai més i la batalla de Cable Street ha quedat com una de les hores més brillants del poble londinenc, unit contra l’antisemitisme i el racisme. Un triomf jo no diria tant de l’esquerranisme, tot i que evidentment la major part d’aquells homes i dónes podien ser propers a organitzacions d’esquerra, com d’allò que Orwell anomenava la common decency, el sentit moral d’unes gens que tenien uns principis clars i estaven disposats a defensar-los de debò com malauradament molt pocs anys després van tenir l’ocasió de demostrar.

divagacions rurals

L’excursió del cap de setmana en va permetre badar una bona estona per les carreteres angleses. De fet, com que el cotxe del Jesús es va espatllar, l’estada a les carreteres va ser molt més llarga de l’esperada. No és pas quelcom que només passi al Regne Unit, però el contrast entre la ciutat i la resta del país és aquí molt intens. Sobretot, pel canvi en el paisatge humà. El predomini de la població blanca anglosaxona, que a Londres és minoria, si més no entre els vianants, és en els pobles molt clar. El multiculturalisme blasmat i ensems elogiat, sovint sense fonament en cap dels dos cassos, és un fenomen purament urbà. Aquest no és l’únic canvi. Com també s’esdevé a la península, la quantitat de gent de la tercera edat és molt gran en aquestes comarques rurals, mentre que a Londres no és habitual veure vells de debò pels carrer i quan en trobes són sovint negres o gent pertanyent a grups poc afavorits. La diferència més gran però és que aquestes comarques rurals no presenten de cap manera els senyals de depressió econòmica tan clar als petits pobles de Castellà o Aragó. No recordo si Pla va tenir l’ocasió de viatjar per les zones rurals, només recordo que va dedicar algunes pàgines a Londres, però no en tinc cap dubte que el paisatge que varem veure li hagués agradat, ja que complia el seu requisit estètic fonamental: ésser ric. Personalment, però jo tendeixo més a pensar com feia Orwell que de vegades és fins i tot massa bonic: massa clarament el producte de segles d’exercitar la intel·ligència a l’art de la negació de la realitat.

Un passeig fluvial

De Hampton Court aWestminster, hi ha tres hores de navegació fluvial que avui he tingut el gust de dur a terme. Per algun racó d’aquesta cara, hi ha un llibre amb reproducció de gravats antics, anomenat Arcadia in Thames. El títol manté encara una vigència considerable, especialment avui amb 30 graus de temperatura i un cel buidat de núvols. Possiblement hi ha moltes més construccions que al XVII, però en general no són edificacions massa agressives. Predominen els xalets construïts a l’estil tradicional per gent que sobretot vol gaudir del riu i disposar en tots els casos del seu propi lloc d’embarcament. La sensació de calma i serenitat era en molts moments absoluta. De la mateixa manera que quan he tingut l’oportunitat de viatjar pels EEUU, la meva sensació era d’absolut hiperrealisme, la sensació aquesta tarda, i en altres moments d’exploració dels dominis de reina Isabel, era d’absoluta irrealitat,d’estar transitant per un paisatge que no pot ser, que ja no toca (potser tampoc estic mirant ben bé amb els meus ulls, sinó, per exemple, amb els de George Orwell tornat a la illa després del seu periple per la revolució espanyola). Quan hem creuat el pont d’Hammersmith, m’he sabut ja a la ciutat. No és que el verd desaparegui, però és un verd ja controlat i urbà (tot i que una de les peculiaritats angleses és que el camp mai no sembla massa feréstec). La vora sud del riu està ara plena d’edificis de nova construcció (com el que els sogres del tenista arribista de Match Point, li regalen a la seva filla i al seu gendre). Viure en pisos no deixa de ser un fracàs de l’ideal anglès i no sé si és per això, però tots coincideixen en una estructura piramidal, del tot inèdita a l’estat espanyol (amb una cultura del tot contrària al desaprofitament de l’espai inmobiliari). Potser, pel fet, que encara que visquis a un pis, almenys aquesta estructura et permet no tenir veïns a sobre teu.

Veient alguns dels que estan amb mi, o millor dit, veient l'únic que coneixia abans l'Albert, em pregunto de fins a quin punt aquesta ciutat em canviarà. De fins a quin punt, aquest desarrelament volgut i desitjat, em convertirà en un altre. En general em sembla que m'ha tocat viure una època on la gent en general té poc ego però li dona un valor exorbitant. Fora segurament sobreestimar-me pensar que un canvi tan radical em deixarà igual.
L'important però és Londres. Aquesta tarda passará per davant de la casa on vivia Orwell. De fet, hi passo cada dimarts i dijous per la tarda. Sembla un atzar afortunat que estigui tan a prop d'una de les persones del segle passat que més sinzerament admiro. La casa és petita, de dos plantes, tot just on comença Portobello Road, al costat de Nothing Hill Gate, de color blau cel crec recordar. És on va viure després de tornar de Catalunya en el temps de la segona guerra mundial.
Avui no tinc cap classe. Només treballaria a la tarda però es suspenen perquè l'agregat militar de l'ambaixada espanyola fa una conferència sobre la batalla de Trafalgar. Hi aniré. Tinc un positiu interès en conéixer el conferenciant que és el pare del millor alumne que mai hagi tingut.