La batalla de Cable Street

Tal dia com avui fa setanta anys les camises negres del líder feixista anglès Oswald Mosley va voler fer una demostració pública de la seva força fent una marxa intimidadora enfront de la població jueva que vivia al East End, llavors, i ara, la part on vivien els londinencs més humils. El consell jueu, probablement inspirat per la policia, recomanà als jueus que abandonessin el seu barri per evitar incidents. Però ells no se n’anaren i tampoc estigueren sols. Una gernació de més de 300000 persones els estava esperant, entre ells, evidentment jueus però també comunistes,membres del partit laborista, els treballadors irlandesos del port i en general el veïnat del barri. Tots ells disposats a fer barricades i a impedir com fos que les columnes feixistes realitzessin el seu propòsit. El seu crit, el mateix que els membres de la resistència madrilenya estaven llavors fent popular a la vil·la de Madrid, “no pasaran” I no van passar. Malgrat el dubtós paper de la policia que semblava protegir els feixistes, aquests no van poder entrar el West End. Cada cop que volien canviar de camí, sorgien noves barricades i finalment tant els manifestants com la policia van haver de retirar-se. Osley i el seu grup feixista no van intentar-ho mai més i la batalla de Cable Street ha quedat com una de les hores més brillants del poble londinenc, unit contra l’antisemitisme i el racisme. Un triomf jo no diria tant de l’esquerranisme, tot i que evidentment la major part d’aquells homes i dónes podien ser propers a organitzacions d’esquerra, com d’allò que Orwell anomenava la common decency, el sentit moral d’unes gens que tenien uns principis clars i estaven disposats a defensar-los de debò com malauradament molt pocs anys després van tenir l’ocasió de demostrar.