Un passeig fluvial

De Hampton Court aWestminster, hi ha tres hores de navegació fluvial que avui he tingut el gust de dur a terme. Per algun racó d’aquesta cara, hi ha un llibre amb reproducció de gravats antics, anomenat Arcadia in Thames. El títol manté encara una vigència considerable, especialment avui amb 30 graus de temperatura i un cel buidat de núvols. Possiblement hi ha moltes més construccions que al XVII, però en general no són edificacions massa agressives. Predominen els xalets construïts a l’estil tradicional per gent que sobretot vol gaudir del riu i disposar en tots els casos del seu propi lloc d’embarcament. La sensació de calma i serenitat era en molts moments absoluta. De la mateixa manera que quan he tingut l’oportunitat de viatjar pels EEUU, la meva sensació era d’absolut hiperrealisme, la sensació aquesta tarda, i en altres moments d’exploració dels dominis de reina Isabel, era d’absoluta irrealitat,d’estar transitant per un paisatge que no pot ser, que ja no toca (potser tampoc estic mirant ben bé amb els meus ulls, sinó, per exemple, amb els de George Orwell tornat a la illa després del seu periple per la revolució espanyola). Quan hem creuat el pont d’Hammersmith, m’he sabut ja a la ciutat. No és que el verd desaparegui, però és un verd ja controlat i urbà (tot i que una de les peculiaritats angleses és que el camp mai no sembla massa feréstec). La vora sud del riu està ara plena d’edificis de nova construcció (com el que els sogres del tenista arribista de Match Point, li regalen a la seva filla i al seu gendre). Viure en pisos no deixa de ser un fracàs de l’ideal anglès i no sé si és per això, però tots coincideixen en una estructura piramidal, del tot inèdita a l’estat espanyol (amb una cultura del tot contrària al desaprofitament de l’espai inmobiliari). Potser, pel fet, que encara que visquis a un pis, almenys aquesta estructura et permet no tenir veïns a sobre teu.