Never let me go, the movie

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món

Ahir vespre a la ITV

Ahir al vespre, mentre veia al Barça, tot el meu veïnat estava pendent de l’altre partit. Va guanyar el Manchester i tot i que no tinc cap simpatia pels blues em fa una mica de pena que aquesta ciutat tan lligada a la història del futbol perdrà quasi segur l’oportunitat de tenir com a finalista un dels seus equips, tot i haver tingut tres opcions en principi ben plausibles. Veig en diferit el partit i constato que Giggs i Van der Saar tenen alguna cosa semblant al do de l’eternitat. Els comentaristes de la ITV, comenten les possibilitats de qualsevol dels dos equips i coincideixen que tenen més possibilitats de guanyar al Barça en una final que no pas a doble partit. Segurament Guardiola s’emprenyaria però la presència del seu equip a Wembley es dóna per descomptada.

Després de l’esport anuncien el rescat de Portugal. Quantifiquen l’import pels contribuents britànics en vuit bilions (dels seus) de lliures. La dada es remarcada amb certa mala llet en un temps d’estretor pels britànics, cosa que ve expressada a la següent notícia. Les taxes de matricula de la South Bank London University pel curs vinent seran de nou mil lliures el mateix que a Oxford i Cambridge. Aquesta universitat no és però ni Oxford ni Cambridge sinó que ocupa el 113é lloc al ranking de universitats britàniques (de 113) cosa que fa pensar que totes les institucions pujaran el preu al màxim permès pel govern. Significativament quan es tracta la qüestió del rescat s'esmenta tantes vegades a Espanya com a Portugal. La por d'un rescat molt més gros és evident.

Religió a Infantil

Una cosa que sempre m’havia causat una barreja d’indignació i estranyesa és que els alumnes del Cañada de P5 tinguessin classe de religió catòlica (ignoro sí és el Curriculum del ministeri només o si a Catalunya es fa també aquesta bajanada). Tot però es pot empitjorar i així les autoritats educatives de Blackburn han decidit que els nens de reception (el curs equivalent a P5) requereixen una aproximació a totes les religions, entre les quals ha d’haver l’opció de l’ humanisme, cosa que significa una introducció a l’ateisme pels nens de cinc anys, tot plegat, potser molt excessiu. No només a Catalunya s’ha perdut el senderi en temes educatius

The Guardian parla de Catalunya

Julian Glover és un comentarista de The Guardian que ha estat enviat pel seu diari a Barcelona a veure que passa amb això dels catalans. Glover ha parlat amb gent ben diversa, Aragonés, Huguet, Rahola, Camats i Rivera són les persones citades i de tots ells ha estat l’últim qui ha trobat més convincent i el segon el més inquietant. No és gaire estrany. Vist de fora, el discurs de Ciutadans és el més raonable. El problema és que la seva teoria és molt diferent de la seva pràctica i no fa honor als seus principis. Considerar a Huguet com un energumen tampoc és estrany doncs vist des d’aquí pensar que l’única conseqüència de la independència seria un flux de diners tornant cap a Catalunya és difícilment creïble. Allò més interessant de l’article són però les diferències culturals que interfereixen la comprensió que té Glover del conflicte. Quan parla del tema dels impostos diu que aquesta qüestió fa que la “devolution” no sigui completa. Aquest terme fou l’utilitzat per Blair quan es procedí a la restauració del parlament escocès que havia votat la seva dissolució a començaments del XVIII, amb la qual cosa es tornava, parcialment, a Escòcia un poder que ja havia tingut. Jo aquí no he sentit parlar mai de devolució, ni es pot parlar perquè el punt de vista espanyol és que no hi hagut mai altra entitat legítima de poders que l’estat espanyol i els catalans, no massa segurs de quina mena de poder era la Generalitat, tampoc volen insistir gaire. D’altra banda el discurs de Glover està fet des de la pressuposició que termes com Espanya i Catalunya tenen el mateix sentit per a tothom. Aquí al Regne Unit, és ben bé així quan es parla d’Escòcia, Anglaterra o el Regne Unit, però no pas al sud dels Pirineus, cosa necessària per a valorar el discurs de Rivera, el qual quan parla de Catalunya no està dient el mateix que Rahola o Aragonés. . En tot cas l’article funciona ja que realitza la seva funció essencial, que evidentment no és explicar que passa a Catalunya, sinó refermar als lectors de The Guardian la seva confiança al caràcter correcte del seus punts de vista (altrament dit prejudicis)

Manifestació el 26 de març

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.

Gray al Royal Festival Hall

Abans d’ahir fou presentat al Royal Festival Hall el darrer llibre de John Gray, del qual ja vaig donar notícia a aquest blog. L’acte tingué lloc a un local del cinquè pis, la qual cosa permetia que darrera de Gray tinguéssim com a fons una espectacular vista del parlament amb el rellotge i el London Eye en primer terme. El presentador de l’acte era Richard Holloway un d’aquest homes d’església britànic molt més escèptics dins de la seva fe que els ateus a la moda contemporània o els de la tradició anticlerical pròpia; gent allunyada irreversiblement de l’estereotip clerical i energúmenic de la nostra terra.

Gray seguí més o menys l’esquema del llibre i insistí a alguna de les seves idees més significatives. Potser fou la primera part aquella en la qual s’estengué més, cosa que resulta justa perquè la paradoxa és de primer ordre. Els individus protagonistes de la història narrada per Gray pertanyien als estrats més brillants de la intel·ligència victoriana i estaven molt lluny de ser els “freakies” amb els que associem la pràctica de l’espiritisme. Gray remarcà la importància que tingueren les seves experiències biogràfiques. Al capdavall, allò que ells volien preservar no era tant el seu “jo” real, com el “jo” il·lusori amb el que identificaven les seves aspiracions. Gray insistí també en un punt de vista que hauria de ser obvi, però que sovint és oblidat pels defensors de l’existència d’un més enllà. La idea de la immortalitat de l’ànima no resol el problema del sentit de la vida sinó que, sí fa alguna cosa, és duplicar-la. Res no pot garantir que allò que trobem en el més enllà tingui més sentit que allò que fem aquí. És una idea que m’és familiar. Jo mateix he argumentat moltes vegades als meus alumnes que sembla preferible la idea d’una desaparició total que no pas una eternitat avorrit a l’espera que quatre desvagats et cridin per moure un got.

La part dedicada a Rússia li permeté a Gray parlar de la seva actitud més definitòria: el seu escepticisme envers el progrés. Gray no nega la realitat d’un progrés indubtable a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços de l’odontologia per exemple, i, malgrat tot, a la moral i a la política. La millora de grups victimititzats, les dones o els homosexuals, per exemple són fets ben reals. El perill inherent a les concepcions pseudoreligioses del progrés és que ens fan oblidar la fragilitat de la situació humana, la qual és causa de què una marxa enrere sempre sigui possible. L’exemple més clar és la cada cop mes ample admissió de la pràctica de les tortures per part dels intel·lectuals de l’establishment (gairebé tots) i de l’opinió pública, tot generant un consens que haguéssim considerat impensable fa molts pocs anys.

El descrèdit del progrés implica inexorablement la impossibilitat de les utopies, la darrera versió de les quals i potser la menys intel·ligent és la Big Society de Cameron, i això du a defensar una política basada a la improvisació intel·ligent. En aquest apartat definí el transhumanisme, hereu de les aspiracions escatològiques i tecnològiques de la intel·ligència bolxevic, com programes per a l’extinció de la humanitat.

Gray estigué brillant, Holloway oportú i segur duent la conversa i tots plegats tinguérem una bona estona. Gray acabà citant i donant la raó a Freud quan aquest definí la civilització com el conjunt de tècniques i instruments per alleugerir la incurable malaltia implícita a la condició de ser humà.

Deslocalització

El futur dels nostres fills passa, ens diuen, necessàriament pel domini de les noves tecnologies. Hi ha un petit problema, però, i és que els orientals semblen dominar-les millor i cobrant molt menys que qualsevol occidental. Fa uns anys parlàvem de la deslocalització de treballs jurídics. Aquest fenomen ara comença a estendre’s a l’ensenyament. Escoles del nord de Londres han optat per la contractació de professorat hindú, de matemàtiques, per fer la tutorització del seu alumnat mitjançant Internet. La notícia és si més no congruent amb el tancament dels departaments d’exactes d’algunes facultats en aquest país.

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Buidament dels carrers

De jove les meves visites a aquesta ciutat tenien com a lloc de pas inexorable les grans botigues dedicades, en un principi, només a discos. La més emblemàtica, Virgin, fa molt temps que ha plegat i sembla que aquest serà possiblement el darrer any d’activitat de la cadena que durant un temps fou la seva competència: HMV. Els números no surten i la competència d’Amazon és massa forta. De moment hi ha previst el tancament de 60 botigues, 20 de les quals pertanyen a la filial Waterstone’s. No és pas l’única xarxa comercial amb dificultat. Segons el Guardian del dissabte entre les empreses amb l’aigua al coll hi figuren Game (els jocs ara es descarreguen), BHS, JJB sports, Clinton Card (aquestes tenien un únic article, les targetes de felicitació, cada cop més obsolet) i Argos. Aquesta darrera semblava encara ben sòlida quan varem arribar a Londres fa sis anys i en els nostres primers temps aquí van passar força estona mirant els seus catàlegs per adquirir els estris indispensables a una casa.

En el cas d’Argos la competència més ferotge no és només les botigues virtuals sinó els grans supermercats com Tesco o Sainbury’s, les quals han anat ampliant progressivament els seus articles de venda. Parlem de supermercats situats generalment als extrarradis o, en el cas de Londres a paratges poc habitats entre els nuclis residencials. Les High Streets, els carrer de cada població o cada barri on es concentra de manera exclusiva l’activitat comercial, comencen a tenir un risc de quedar-se buits o en el millor dels casos ocupats majoritàriament per Poundland, una cadena on tot té el preu d’una lliura, o cases d’apostes; un futur un xic depriment. Potser ajuntaments amb recursos podrien evitar aquesta situació subvencionant i promovent el comerç de qualitat. A les ciutats petites i mitjanes amb poques expectatives això no serà possible. Tot i oficialment haver sortit de la recessió fa dos anys sembla nen probable la proliferació en el futur de ciutats fantasmes. A Catalunya la situació és ben altra però amb les notícies que van arribant sobre les caixes tot fa preveure que l’augment dels locals buits serà també important.

Bath again

els banys romans al vespre
la plaça circular
El número 1 del Royal Crescent
El Royal Crescent

N’havia estat una altra vegada, però no duia càmera fotogràfica. No cal parlar gaire més doncs però si ensenyar una miqueta d’aquesta ciutat, que és segurament la més bonica d’Anglaterra. Un lloc aparentment aturat al segle XVIII, el qual, comptat i debatut, no era un mal lloc per aturar-se. Fins i tot les restes romanes, també les millors dels país, recorden quasi més el XVIII que no pas Roma.

Tancament de la Kensal Rise Library (i unes 800 més)

L'any 1900 Mark Twain va passar per Londres i durant la seva estada va inaugurar una biblioteca pública a un dels nous suburbis londinencs. Aquesta llibreria és la Kensal Rise library la més propera on ara resideixo i que acabarà la seva trajectòria aquest any ja que el consell municipal de Brent té previst el seu tancament així com el d’altres cinc biblioteques de les 12 de les que disposa el barri de Brent. Això passa a la encara prospera ciutat de Londres, la situació a la resta del país és encara pitjor. Des de la lògica del neoliberalisme possiblement allò discutible no és perquè es tanquen les biblioteques sinó perquè existeixen, no és debades recordar però l’empitjorament de la vida de molt gent amb pocs recursos pels quals la xarxa de biblioteques públiques constitueix una necessitat de primer ordre. En general, el servei és molt utilitzat. L’any passat hi hagueren 300 milions de llibres prestats però la rebaixa dels diners que venen de l’administració central posa la responsabilitat del retallament als consells municipals i el tancament de biblioteques és una mesura relativament menys impopular que d’altres.

Bibliografia en anglès

A la recensió publicada al darrer anuari de la SCF per Julie Tramonte sobre el llibre de Stauffer entorn de la unitat del Gòrgias l’autora es queixa de la nul·la atenció dedicada a la bibliografia no anglesa. El llibre de Tarnopolsky que ahir comentava podria ser objecte del mateix retret. No hi ha quasi títols no anglesos i les excepcions són traduccions. Així Romilly, una autoritat poc discutible pel que fa referència a la cultura antiga, no és citada segons l’original francès sinó a la traducció anglesa (d’una obra de caràcter divulgatiu). Sembla que això que fèiem alguns fa anys (intentar aplegar i conèixer les referències bàsiques i les novetats com a mínim en francès, italià i alemany) ara és una cosa provinciana!. Ja he explicat alguna vegada que amb tota la seva magnificència Londres no té cap llibreria com la Central de l’eixample amb una bona selecció de les principals llengües europees. De fet, l’edició de traduccions aquí és cada cop més reduïda. Pels partidaris de la llengua catalana això és una relativa bona notícia. Enfrontats al retret de què tenim una llengua de segona divisió, el fet és que des d’un punt de vista objectiu també ho són el castellà, l’italià o el francès. (potser l’alemany una miqueta menys). Ara bé la nostra reverència per la llengua anglesa (aquesta sí, sovint, provinciana) em sembla que justifica una lògica de la que la nostra llengua ha estat i ha de ser necessàriament víctima.

Kettling

Dijous passat fou un dia ben trist per la democràcia anglesa. Els mitjans d’informació varen difondre i fou la imatge el dia, el cotxe del príncep de Gales envoltats per un grup de manifestants poc amistosos, però em sembla que es va insistir menys en una de les vulneracions més greus del desig de reunió i manifestació que ha hagut a aquest país des de fa molt temps. Per tal de minimitzar les protestes, el govern va intentar limitar l’accés al Parlament tant com es pogués. Per això, la policia va dissenyar una nova estratègia anomenada kettling, la qual consistí en acordonar alguns carrers plens de manifestants i impedir la sortida dels que hi eren dins o l’accés. Això suposa que alguns ciutadans van estar set hores obligats a romandre el carrer sense cap servei sanitari amb unes temperatures properes al zero graus. A la manifestació no hi havia només estudiants sinó persones d’edat avançada, una bona part del professorat universitari volgué també manifestar-se, i per tothom va resultar una experiència prou penosa. Els disturbis foren reals però tenien poc a veure amb a gent que fou deturada i en tot cas difícilment poden semblar una justificació per l’arbitrarietat comesa. Fou una experiència decebedora perquè els conservadors havien venut la impressió de que serien uns defensors de la tradició liberal anglesa i després de l’època de Blair tothom s’ho volia creure, però dijous van fer un pas enrere important i potser definitiu.

Tunbridge Wells

Tunbridge Wells és una petita ciutat a uns 40 km. de Londres. Conegué temps d’esplendor a l’època georgiana quan les gents benestants de Londres hi anaven a prendre les aigües. Ara és una de les ciutats que centralitzen serveis del rural comptat de Kent. Manté algunes mostres de la seva glòria antiga com el passeig amb porxos de the Tiles reflectit a les fotos i és un aparador d’aquesta Anglaterra que té com a opció electoral única el color blau i que et dona de vegades la impressió no sols de que és un país diferent a Londres sinó un altre planeta. En tot cas un lloc ben agradable per fer un tomb i passar un cap de setmana com fou el nostre cas.

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes .... No és cap condemna, o potser sí, sinó el temps que fa que totes les línies del metro londinenc no funcionen normalment en un cap de setmana. Així ho publicava abans d’ahir l’Evening Standard on me n’assabento que en contra del jo creia totes les línies haurien de funcionar sempre ( amb la meva ignorància pensava que la línia que uneix Waterloo amb la City tancava el caps de setmana de dret, però només ho fa de fet). Aquest mes ha estat el pitjor a la història del Tube, no hi ha perspectives de millora fins el 2012 i la situació dels trens és encara pitjor. L’estat de les instal·lacions (estem parlant del metro més vell del món), els problemes pressupostaris de l’estat britànic i l’experiència fallida de la privatització dels ferrocarrils (molt i molt fallida) ens duen a la conclusió que tot plegat no té solució. Sembla que l’esperit de Detroit avança.

Més sobre la crisi

Seguim amb males notícies. La situació no és només metafòricament negra. Ho serà literalment si, com està previst, molts carrers de Londres decideixen baixar o fins i tot suprimir la il·luminació nocturna. També es volen retallar els serveis de neteja dels carrers. Fa una mica de por perquè aquesta ciutat no ha destacat mai ni per la claredat dels seus carrers al vespre, ben inferior a la de Barcelona, ni per la seva. Un altre servei possiblement afectat seran les biblioteques. Els bibliotecaris tenen molts números per ser acomiadats i les biblioteques podrien ser administrades per personal voluntari. Una de les veus més enèrgiques en contra d’aquestes mesures ha estat de l’arquebisbe de Canterbury, el qual ha advertit quelcom del que ja parlàvem a aquest blog fa unes setmanes el perill de la divisió de país en zones econòmiques. Amb els ajuts retallats moltes famílies no podran fer front al cost de les vivendes socials al sud i hauran de marxar cap a un nord, molt més assequible però on les expectatives de feina són molt més migrades. Precisament una de les característiques més positives d’aquest país havia estat fins ara l’heterogeneïtat social de molts del seus barris (causada per la presència de l’habitatge social) que ara es veu molt amenaçada.

Treball (sense cobrar) pels aturats

Seguim amb les mesures de la coalició. El subsidi d’atur es modificarà per obligar als que reben l’ajut a fer treballs comunitaris durant un cert període. És una mesura importada directament dels EUU, segons llegeixo a The Observer. Es tracta de fer que l’aturat no perdi contacte amb el mon del treball i no agafi mals hàbits. De fet, però no els hi calia els conservadors mirar a l’altra banda de l’Atlàntic. A la seva tradició literària, Dickens, per exemple podien haver trobat inspiració. La moralina d’aquest argument no és gaire lluny del discurs justificador de les Workhouse (també descrites per Orwell al seu all), un dels precedents més directes dels camps de concentració.

No seré jo qui farà la defensa del senyor Ropper. Soc ben conscient del caràcter mesquí i insolidari del personatge. Molt més ridícula que les seves trampes em sembla però pensar que ell és el culpable del dèficit pressupostari britànic i sobretot em sembla pèrfid utilitzar la figura de l’individu més o menys voluntàriament absent del mercat de treball, per amagar el fet que el treball a les nostres societats és un bé cada cop més escàs i que una molt bona part de la població activa és estructuralment redundant.

Canvis a la universitat anglesa

David Cameron va anunciar la setmana passada els plans de la coalició sobre les Universitats. Passat demà, els estudiants es manifestaran en contra. En resum el govern britànic proposa una pujada de les taxes des del £3,290 actuals fins a £9000. Es donarien préstecs que els graduats començarien a pagar un cop el seu sou superés les £21000 anuals amb l’interés de l’index d’inflació; quan els guanys superin els £41000, l’interès serà l’inflació més tres punts. Com a les hipoteques hi haurà una penalització pels que vulguin tornar el préstec de manera ràpida ( és una mesura de justícia social per no afavorir els rics). Es preveu incrementar els ajuts pels alumnes de mitjans més desfavorits.

Certament el sistema no és del tot excloent perquè possiblement no exigeix tenir els diners en efectiu al començament de cada curs, però em sembla que sí suposa una dificultat molt greu per a les classes mitjanes, potser dissuasòria, en molts casos. Mentre que en determinades carreres potser l’esforç a nivell econòmic valdrà la pena, no hi ha dubte que aquesta mesura no ajudarà gens a la ja precària vida dels departaments d’humanitats i ciències pures (aquesta setmana s’ha anunciat el tancament del fins ara molt actiu departament de Filosofia de Middleessex). Em sembla que en tot cas cal prendre bona nota perquè aquest model podria ser adoptat a casa nostra. L’obstacle més evident, el caràcter funcionarial del professorat universitari, ja està sent corregit de manera ràpida i radical a les universitats catalanes. La inviabilitat de les facultats de lletres en general suposen la necessitat d’inventar alguna altra cosa per tots els que no es conformin amb l’extinció d’aquesta mena de discursos. En el cas de Catalunya i de la filosofia, potser una reactivada SCF podria ser-ne un instrument per a salvar alguna cosa del naufragi.

Menys despeses

Dimecres fou el dia del judici final en aquest país, segons la premsa propera al laborisme. La coalició va emprar la tàctica d’anar filtrant mesures terrorífiques per què al final hom pugui pensar que no era per tant i certament podria ser pitjor però una reducció d’un 5% en el pressupost ,sostinguda durant els quatre propers any,és no és tampoc cap broma. No és la mort del Welfare State però si un aprimament significatiu. Els més afectats, i segurament de manera més injusta son els receptors de pagaments per minusvàlies i llargues malalties. La seva sort queda ara lligada a la de la seva parella sí la tenen. Es suprimeixen també les ajudes a la mobilitat sense les quals un bon nombre de ciutadans quedaran presoners a les seves llars. Mentre que la democràcia actual no s’hagi perfeccionat més, hom ha de prendre una certa cura de les denominades classes mitjanes i per tant els cops que aquestes reben són indirectes. La sanitat i l’ensenyament, del quals són en molt bona part dependents, no han estat retallats tot i que és previsible un deteriorament del servei ja que no es podrà fer front a una creixent demanda, tant de l’un com de l’altre. Una part important de les decisions a prendre recaurà sobre les entitats d’administració local, les quals hauran d’administrar els impostos municipals de manera que puguin compensar el 27% d’ingressos que perdran aquests quatre propers anys. En termes de treball, per resumir, es podrien perdre 490000 llocs de treball vinculats a les administracions públiques i un número aproximadament equivalent en el sector privat dins d’àrees com la construcció molt vinculades al sector públic. L’esperança d’Osborne és que el sector privat assumeixi aquestes pèrdues. Els motius per aquesta confiança no són del tot clars i són encara més foscos pels veïns de llocs com Liverpool, Blackburn o qualsevol ciutat del nord, perquè el fet cert és que des de la desaparició de l’industria i la mineria només el govern ha estat un agent significatiu de creació de llocs de treball i això quan les coses anaven bé. Com que cada cop crec menys a les ideologies i em sembla que és més entenedor l’aplicació de perspectives com la geopolítica (tot i que si ets català o valencià l’adopció d’aquest punt de vista resulta especialment depriment). En aquest sentit Anglaterra és un país normal, és a dir amb una vertebració més que problemàtica, i els pressupostos fan clar un nou repartiment del poder no precisament basat a la noció de solidaritat.

Guanyant-se l'amistat d'Hitler

Aquest setembre una de les meves lectures ha estat un llibre de Ian Kershaw que m’havia dut de Londres, Making friends with Hitler, un estudi dedicat a la figura de Lord Londonderry, el qual fou ministre d’aviació a la primera dècada dels trenta i passà , al final dels anys trenta, per ser la figura més significada dins del relativament ampli espectre de l’opinió anglesa que volia fer les paus amb Hitler i l’Alemanya Nazi. Familiar de Churchill Londonderry acabà sent una figura marginal i marginada dins del mon polític anglès, irònicament la seva mansió on cada any tenia lloc la recepció més brillant a l’obertura de l’any parlamentari fou molt malmesa per l’aviació alemanya i va haver de ser finalment enderrocada per fer-ne un hotel. La seva biografia serveix a Kershaw per fer una descripció de les vacil·lacions de l’establishment britànic atret per un règim amb el que compartia, si més no, un tret ideològic fonamental, l’oposició al bolxevisme, i que només podia ser una amenaça a l’empiri a molt llarg termini. Londonderry és un cert sentit reivindicat pel treball de Kershaw, no intel·lectualment ni professionalment (tot i que cal reconèixer l’encert d’iniciar els programes de disseny que van culminar amb la creació dels Hurrican i Spitfire), però sí humanament. Lord Londonderry no fou mai un nazi, refusant del tot la per ell incomprensible persecució jueva (de fet, es limitava com molta gent d’aquell temps a un antisemitisme teòric i de saló) i la seva aspiració pacifista estava del tot influïda per la seva experiència al front de la primera guerra mundial. Com molts llibres ben documentats d’història la seva lectura és un bon exercici pels que vulguin guarir-se dels determinismes històrics i malalties intel·lectuals semblants.