3/18/2011

Gray al Royal Festival Hall

Abans d’ahir fou presentat al Royal Festival Hall el darrer llibre de John Gray, del qual ja vaig donar notícia a aquest blog. L’acte tingué lloc a un local del cinquè pis, la qual cosa permetia que darrera de Gray tinguéssim com a fons una espectacular vista del parlament amb el rellotge i el London Eye en primer terme. El presentador de l’acte era Richard Holloway un d’aquest homes d’església britànic molt més escèptics dins de la seva fe que els ateus a la moda contemporània o els de la tradició anticlerical pròpia; gent allunyada irreversiblement de l’estereotip clerical i energúmenic de la nostra terra.

Gray seguí més o menys l’esquema del llibre i insistí a alguna de les seves idees més significatives. Potser fou la primera part aquella en la qual s’estengué més, cosa que resulta justa perquè la paradoxa és de primer ordre. Els individus protagonistes de la història narrada per Gray pertanyien als estrats més brillants de la intel·ligència victoriana i estaven molt lluny de ser els “freakies” amb els que associem la pràctica de l’espiritisme. Gray remarcà la importància que tingueren les seves experiències biogràfiques. Al capdavall, allò que ells volien preservar no era tant el seu “jo” real, com el “jo” il·lusori amb el que identificaven les seves aspiracions. Gray insistí també en un punt de vista que hauria de ser obvi, però que sovint és oblidat pels defensors de l’existència d’un més enllà. La idea de la immortalitat de l’ànima no resol el problema del sentit de la vida sinó que, sí fa alguna cosa, és duplicar-la. Res no pot garantir que allò que trobem en el més enllà tingui més sentit que allò que fem aquí. És una idea que m’és familiar. Jo mateix he argumentat moltes vegades als meus alumnes que sembla preferible la idea d’una desaparició total que no pas una eternitat avorrit a l’espera que quatre desvagats et cridin per moure un got.

La part dedicada a Rússia li permeté a Gray parlar de la seva actitud més definitòria: el seu escepticisme envers el progrés. Gray no nega la realitat d’un progrés indubtable a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços de l’odontologia per exemple, i, malgrat tot, a la moral i a la política. La millora de grups victimititzats, les dones o els homosexuals, per exemple són fets ben reals. El perill inherent a les concepcions pseudoreligioses del progrés és que ens fan oblidar la fragilitat de la situació humana, la qual és causa de què una marxa enrere sempre sigui possible. L’exemple més clar és la cada cop mes ample admissió de la pràctica de les tortures per part dels intel·lectuals de l’establishment (gairebé tots) i de l’opinió pública, tot generant un consens que haguéssim considerat impensable fa molts pocs anys.

El descrèdit del progrés implica inexorablement la impossibilitat de les utopies, la darrera versió de les quals i potser la menys intel·ligent és la Big Society de Cameron, i això du a defensar una política basada a la improvisació intel·ligent. En aquest apartat definí el transhumanisme, hereu de les aspiracions escatològiques i tecnològiques de la intel·ligència bolxevic, com programes per a l’extinció de la humanitat.

Gray estigué brillant, Holloway oportú i segur duent la conversa i tots plegats tinguérem una bona estona. Gray acabà citant i donant la raó a Freud quan aquest definí la civilització com el conjunt de tècniques i instruments per alleugerir la incurable malaltia implícita a la condició de ser humà.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

1 Comments:

Blogger lola said...

La muerte (o su alusión) hace preciosos y patéticos a los hombres.
Recordo "El inmortal", de Borges, immortalitat devastadora, tot i que, essent tiquis-miquis, la confon -volgudament?- amb l'eternitat cristiana.

7:50 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home