Gray al Royal Festival Hall

Abans d’ahir fou presentat al Royal Festival Hall el darrer llibre de John Gray, del qual ja vaig donar notícia a aquest blog. L’acte tingué lloc a un local del cinquè pis, la qual cosa permetia que darrera de Gray tinguéssim com a fons una espectacular vista del parlament amb el rellotge i el London Eye en primer terme. El presentador de l’acte era Richard Holloway un d’aquest homes d’església britànic molt més escèptics dins de la seva fe que els ateus a la moda contemporània o els de la tradició anticlerical pròpia; gent allunyada irreversiblement de l’estereotip clerical i energúmenic de la nostra terra.

Gray seguí més o menys l’esquema del llibre i insistí a alguna de les seves idees més significatives. Potser fou la primera part aquella en la qual s’estengué més, cosa que resulta justa perquè la paradoxa és de primer ordre. Els individus protagonistes de la història narrada per Gray pertanyien als estrats més brillants de la intel·ligència victoriana i estaven molt lluny de ser els “freakies” amb els que associem la pràctica de l’espiritisme. Gray remarcà la importància que tingueren les seves experiències biogràfiques. Al capdavall, allò que ells volien preservar no era tant el seu “jo” real, com el “jo” il·lusori amb el que identificaven les seves aspiracions. Gray insistí també en un punt de vista que hauria de ser obvi, però que sovint és oblidat pels defensors de l’existència d’un més enllà. La idea de la immortalitat de l’ànima no resol el problema del sentit de la vida sinó que, sí fa alguna cosa, és duplicar-la. Res no pot garantir que allò que trobem en el més enllà tingui més sentit que allò que fem aquí. És una idea que m’és familiar. Jo mateix he argumentat moltes vegades als meus alumnes que sembla preferible la idea d’una desaparició total que no pas una eternitat avorrit a l’espera que quatre desvagats et cridin per moure un got.

La part dedicada a Rússia li permeté a Gray parlar de la seva actitud més definitòria: el seu escepticisme envers el progrés. Gray no nega la realitat d’un progrés indubtable a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços de l’odontologia per exemple, i, malgrat tot, a la moral i a la política. La millora de grups victimititzats, les dones o els homosexuals, per exemple són fets ben reals. El perill inherent a les concepcions pseudoreligioses del progrés és que ens fan oblidar la fragilitat de la situació humana, la qual és causa de què una marxa enrere sempre sigui possible. L’exemple més clar és la cada cop mes ample admissió de la pràctica de les tortures per part dels intel·lectuals de l’establishment (gairebé tots) i de l’opinió pública, tot generant un consens que haguéssim considerat impensable fa molts pocs anys.

El descrèdit del progrés implica inexorablement la impossibilitat de les utopies, la darrera versió de les quals i potser la menys intel·ligent és la Big Society de Cameron, i això du a defensar una política basada a la improvisació intel·ligent. En aquest apartat definí el transhumanisme, hereu de les aspiracions escatològiques i tecnològiques de la intel·ligència bolxevic, com programes per a l’extinció de la humanitat.

Gray estigué brillant, Holloway oportú i segur duent la conversa i tots plegats tinguérem una bona estona. Gray acabà citant i donant la raó a Freud quan aquest definí la civilització com el conjunt de tècniques i instruments per alleugerir la incurable malaltia implícita a la condició de ser humà.

The immortalization commision

El darrer llibre de John Gray és d’entrada difícil de classificar. Mentre que els llibres anteriors oscil·laven entre l’assaig i l’article periodístic el d’enguany presenta un fil narratiu important i es deixa llegir com una novel·la tot i que allò ofert al lector no és cap ficció. El tema del llibre són els intents de superar la mort, d’assolir la immortalitat, a l’escenari immediatament post-darwinià. Gray estudia dos fenòmens no del tot deslligats entre ells: d’una banda, l’onada d’entusiasme per l’espiritisme que visqueren part de les elits britàniques al final de l’època victoriana i l’eduardiana, i de l’altra, la creença a les possibilitats del desenvolupament tecnològic mantinguda pels triomfadors de la revolució bolxevic, concretada a l’aspiració singular de ressuscitar Lenin.

El primer capítol, així, estudia aquesta edat d’or del psiquisme i, en concret, els intents efectuats per contactar amb els esperits dels morts per part de gent que pensava que el més enllà era la nova frontera destinada a la ciència. Tota aquesta inquietud és explicada com una resposta al desconcert creat per l’aparició de l’Origen de les especies. La nova ciència semblava falsar la religió tradicional però pels defensors del psiquisme el seu treball, practicat d’acord als criteris de la ciència experimental, havia de permetre compensar aquesta pèrdua. Els personatges impulsors d’aquest moviment es congregaren entorn de la Society for Physical Research de la qual foren membres gents com Henry Sigdwick, el principal filòsof ètic de l’època obsedit pel fet que sense la possibilitat d’un més enllà ja no hi havia lloc per a la noció de deure a la moral, Alfred Russell Wallace, l’home que compartí amb Darwin el descobriment de la teoria de l’evolució, o Arthur Balfour, el secretari del Foreign Office al temps de la primera guerra mundial,el qual dedicava les seves estones d’esbargiment a intentar parlar amb un amor de joventut traspassat (pels fans de Lawrence d’Aràbia és el personatge interpretat per Claude Rains). Les activitats de la societat es perllongaren durant desenes d’anys sense arribar a cap resultat rellevant.

La segon part del llibre té com a escenari la Unió Soviètica. Els comunistes, és clar, no creuen a l’ànima, però l’entusiasme revolucionari dels primers temps creà la il·lusió que si havia estat possible fer desaparèixer el mon antic, tot podia ser possible al nou. Per això, Lenin no només fou embalsamat, sinó que s’intentà, amb poc èxit, criogenitzar el seu cos. La creació de l’home nou no era només una metàfora sinó molts l’entengueren en un sentit literal. Es tractava d’accelerar la història natural per superar l’estat actual de la humanitat. Una intenció en la qual ressona més Nietzsche que no pas Marx. El Gulag i el programa d’extinció massiva dels camperols desenvolupat per Stalin són òbviament un capítol imprescindible d’aquesta història. Els dos escenaris estan connectats mitjançant dos personatges singular: H.G. Wells i la seva amant Moura, que estigué també vinculada sentimentalment a Gorki i fou agent de la policia secreta soviètica.

Gray escriu generalment de manera irònica però deixant traslluir un fort sentiment d’indignació i escàndol per la manca de lucidesa i de consciència de quin és el nostre lloc a l’univers que suposa l’aspiració a la immortalitat. De fet, crec que en un sentit molt essencial el millor que hi ha en aquest autor és la seva prolongació de la lluita que emprengueren Locke i Hume contra l’entusiasme. És clar que en el nostre present l’entusiasme no pot dirigir-se contra les institucions religioses sinó contra allò que ha acabat sent el seu substitut: les ideologies i en aquest sentit tant hi fa, el neoliberalisme com el marxisme, dues versions, menys divergents dels que sembla, de la idolatria pel canvi que caracteritza la modernitat. Sí l’eina d’aquests filòsofs fou l’assumpció d’un cert escepticisme, Gray es recolza al darwinisme per potenciar una actitud de des confiança envers tot finalisme i de ridiculització de l’humanisme. La seva faceta de competent historiador li ajuda a justificar aquest intent i l’obra té així molt de pharmakon útil i necessari. El problema, com sempre en aquest casos, és la dificultat de definir de manera precisa la dosi correcta.

God is back

Dilluns passat a la LSE, John Gray fa un presentació del llibre God is Back, junt amb un dels seus autors John Micklethwait. La tesi del llibre és que un dels fenòmens més característics del nostre temps ha estat un revifament de la religió propiciat pel que podríem anomenar, seguint la idea dels autors, l¡adveniment de la llibertat de mercat religiós. El cas dels Estats Units provaria aquesta afirmació. La vigorització de la religió hauria de veure’s així com una conseqüència de la competència entre les diferents religions. Gray es mostrà plenament d’acord amb la primera idea, la mort de Déu ha estat una profecia fallida amb l’excepció d’alguna península decadent. Això implica òbviament una falsació absoluta de totes les teories progressistes, és a dir, il•lustrades, de la història. Vist com ha anat tot plegat, és difícil, em sembla, intentar negar aquest fet, però és clar que això obliga a un cert treball de ubicació a la realitat a tots els que, com jo, hem estat educats a la fe del progrés. La segona tesí és, però, molt més discutible ja que potser aquí hi ha una projecció massa grollera de l’experiència occidental. La seva contrastació implicaria un examen a fons del ressorgiment que està experimentat el confucianisme a Xina, o l’hinduisme a la India, fenòmens d’entrada més connectats al nacionalisme que al lliure mercat.

The great game

The Great game és el nom amb el que Kipling denominà els enfrontament entre els imperis rus i britànic, pel control de l’Asia Central. Ara és també el nom del cicle d’obres de teatre escenificades al Trycicle sobre la història i el present d’Afganistan. Mentre que a Barcelona, pel que recordo, el teatre polític és una raresa absoluta i gairebé una heretgia, els espectacles són per passar l’estona, a Londres tot i ser minoritari té una certa vida, de la qual és responsable sobre tot aquesta institució, el Trycicle, de Kilburn. Hom pot veure les 12 obres d’una tirada en tot un dia o anar tres nits per veure-les totes. És una opció més relaxada i ha estat finalment la meva. Les quatre primeres obres reben el títol genèric d’ Invasions i Independència. La segona, Comunisme,els mujaidins i els talibans, la tercera, resistint la llibertat. Només tretze actors fans tots els papers amb un esforç extraordinari. Les obres són un preciós exemple d’escriptura col•lectiva. Totes foren encarregades als autors per la direcció del teatre i ells es documentaren per cobrir un període històric o reciclaren idees que ja en tenien. Atès que l’experiència ha estat molt bona, en faig cinc cèntims de cadascuna de les obres:

BUGLES AT THE GATES OF JALALABAD by Richard Bean
Es una obra ambientada a la primera Guerra d’Afganistan el 13 de gener de 1842. Jalalabad es una de les portes de Kabul i els fets recreats constitueixen una de les majors desfetes de l’exèrcit britànic ( i n’hi ha unes quantes). Una campanya en principi fàcil contra uns salvatges, vestigis de l’edat mitjana, que acabà amb l’aniquilació de tot un cos de l’exèrcit. L’obra barreja dos temps: la recreació dels fets des de la distancia per la vídua d’un general i el diàlegs entre quatre dels supervivents de l’exèrcit angles en un moment de la seva fugida, que serveix per exposar la seva opinió i la seva vivència dels fets.
DURAND’S LINE by Ron Hutchinson
Aquesta obra te lloc el 1893 i els dos personatges principals son Sir Henry Mortimer Durand, ministre de la India Britànica i Abdur Rahman, emir d’Afganistan. L’obra representa el moment en que foren decidides les fronteres d’Afganistan, fent simplement una línia sobre el mapa, i contrasta dos punts de vista: l’escepticisme de l’emir que no acaba de veure el sentit de l’acció i que pensa que tot plegat produirà mes problemes dels que soluciona i la convicció profunda de sir Durand de la bondat intrínseca i la necessitat del seu acte. Es de totes les obres la mes brillantment dialogada i la mes interessant filosòficament, doncs ens recorda que al XIX, també hi hagué un fonamentalisme, però fou un fonamentalisme del progrés. Es un encert d-Hutchinson contraposar aquest entusiasme, en el sentit humeà del terme, amb una saviesa oriental ancestral com en un moment donat replica l’emir: What you see as perfumed indolence (referint-se a la pretesa passivitat oriental) may be a recognition of the dangers of thoughtless change. Es una obra on es veu molt clara una idea que mes argumentada filosòficament es troba als textos de Gray: la manca de sentit que té la projecció universal de formules politiques nascudes i experimentades en el context europeu, encara que l’orgull dels filòsofs els hi faci pensar que son ells els portaveus de la humanitat.
CAMPAIGN by Amit Gupta
També aquesta obra es fonamentalment un diàleg entre dos personatges. Ambientada al nostre present, els dos protagonistes son Harry Hawk, un diputat secretari del primer ministre i el professor Tariq Khan, reconegut historiador de la universitat d’Oxford, expert a la història de l’Afganistan. L’entrevista te lloc al Foreign Office i en principi el seu objecte és assessorar el diputat, i per tant el ministre, sobre el Rei Amanullah que governà Afganistan des del 1919 al 1929 i que intentà impulsar un seguit de reformes que, d’haver triomfat, haguessin convertit el seu país en una democràcia liberal. Amanulah comptava amb l’ajut del seu sogre Tarzi, un dels intel•lectuals mes importants del període. No va poder però vèncer la resistència dels caps de les tribus que finalment el foragitaren amb l’ajut dels britànics que cercaven revenja i la recuperació de la seva influencia al país (Amanulah volia obtenir la complicitat dels americans i els soviètics). Quin interès te aquesta vella historia pel govern britànic actual? Segons el diputat mostrar que l’aspiració a la democràcia liberal forma part de la tradició pròpia del país, que no es una imposició estrangera i així justificar una retirada de les tropes britàniques que ara per ara ja no sols es un desig, sinó que comença a ser una necessitat.
NOW IS THE TIME by Joy Wilkinson
Consisteix en una escenificació de la fugida del rei Amanullah, junt amb la seva dona i el seu sogre el 1929. Aturats per una fallida del cotxe els personatges mostren el seu recel, parlen de les seves aspiracions i finalment acaben rebent la noticia de la deposició del rei
BLACK TULIPS by David Edgar
El tema aquí es la intervenció militar soviètica. L’obra es divideix en cinc escenes que avancen en ordre invers al cronològic. Des de 1987 al 1981, veiem un seguit d’escenes militars on els discursos es contrasten amb el fracàs experimentat per les tropes soviètiques. L’ordre invers permet apreciar possiblement que l’error soviètic no fou diferent del dels anglesos un segle abans, la ignorància i el menyspreu de les gents i el país on estaven lluitant.
BLOOD AND GIFTS by JT ROGERS
El tema d’aquesta obra és la intervenció americana a la guerra dels afgans contra els soviètics. L’eix de la història és la relació entre un americà, membre de la CIA, i un líder militar antisoviètic. L’obra il•lustra la preferència que acabaren tenint els grups més radicals, els que després serien els talibans, i com aquesta preferència acabà duent fins a l’extremisme, grups originàriament molt menys radicals.
MINISKIRTS OF KABUL by David Greig.
Una de les obres més reeixides en part per la bona química existent entre els seus protagonistes, Jemima Rooper i Ramon Tikaram. L’obra mostra una entrevista imaginària entre una escriptora britànica que pensa que l’imperi britànic fou un error i Najibullah el president d’Afganistan a l’època de la intervenció soviètica. El personatge és presentat d’una manera essencialment ambivalent, com l’individu amb més resolució per dur Afganistan a la superació de l’edat mitjana, però també un individu brutal i sanguinari. L’obra es situa el 1996, quan després de quatre anys d’arrest domiciliari Najibullah espera l’arribada de les forces talibans. El fet cert és que, confiat potser en el seu carisma, refusà les ofertes que li feren per fugir. La imaginària entrevista serveix per fer un recorregut per l’existència del líder, constatar la seva admiració per les Spice Girls i apuntar la reflexió que la major part dels problemes del món tenen la seva arrel a la imaginació dels britànics. Finalment l’escriptora li revelarà el seu destí: brutalment torturat i executat després de l’entrada dels talibans.
THE LION OF KABUL by Colin Teevan
La trama d’aquesta obra és potser la més interessant de totes les representades. La protagonista, Rabia, és la responsable d’una agència d’ajut humanitari que vol saber que ha passat amb dos dels seus col•laboradors desapareguts mentre repartien menjar al Kabul controlat pels talibans. L’entrevista amb el responsable del ministeri és del tot tensa, per finalment descobrir que els dos homes han estat lliurats com a esmorzar al Lleó del zoo, per haver-se dirigit a una dóna que els havia sol•licitat un sac d’arròs. Tot i que els fets no estaven clars, el cap talibà té pocs dubtes de la culpabilitat d’uns homes ensinistrats per una dóna que, òbviament, no és una bona musulmana. Tanmateix, dins de la lògica dels talibans no és permès que hom pugui prendre’s justícia per la seva mà. Com que Rabia refusa decidir ella un càstig, un jutge islàmic lliura els responsables de l’acció al lleó. Rabia anuncià el final de l’ajuda humanitària, fet que deixa els talibans del tot indiferents. El seu traductor Ismael, interpretat per un actor fantàstic Paul Bhattacharjee, no l’acompanya en el seu retorn. Quan ella enfurismada li pregunta de quina banda està, ell respon que dels que han de restar quan els estrangers se’n vagin.
HONEY by Ben Ockrent
El protagonista d’aquesta obra és un altre personatge històric, Ahmad Shah Massoud, ministre de defensa del govern afganès enfrontat al talibans, assassinat per Al-Quaeda dos dies abans de l’esfondrament de les torres bessones. L’obra es centra en les seves relacions amb la CIA i els seus intents infructuosos de convèncer als americans de la perillositat dels talibans i de la seva connivència amb els pakistanesos.
THE NIGTH IS DARKEST BEFORE THE DAWN by ABI MORGAN
És la més optimista de les obres representades. Explica la història de l’obertura d’una escola de noies que havia estat prèviament clausurada pels talibans i ens parla de la mala consciència generada pel fet del tancament , com passa sempre en aquests casos la major part de la gent no fou capaç de plantar cara, però també de l’esperança despertada.
ON THE SIDE OF ANGELS by Richard Bean
Els protagonistes són ara els responsables d’una ONG que s’enfronten a un dilema moral: cloure un pacte amb un senyor de la guerra que permetrà l’accés de tot un poble a l’aigua potable a canvi de lliurar en matrimoni tres noies de deu anys a uns senyors una mica més grans, posem quaranta anys més grans. L’argument serveix per plantejar una reflexió sobre les implicacions morals del mujlticulturalisme i iniciar una comparació entre les diverses patologies morals, el col•laborador més indignat moralment ha abandonat la seva mare octogenària amb Alzheimer. L’actriu protagonista d’aquesta obra és Jemma Regrave, la qual, com la foto testimonia prou bé, sembla un exemple viu de la validesa de les lleis de la genètica. (és la neboda de Vanessa, com ella esquerranosa i també una excel•lent actriu)
CANOPY OF STARS by Simon Stephens
Aquesta obra es centra a un soldat britànic. Som testimonis de la seva entrada en batalla, de la mort del seu amic i del seu difícil impossible retorn a casa, a Manchester. La darrera escena ens el mostra veient futbol belga i bevent té a les dues de la matinada, mentre la seva dona li retreu la seva incapacitat de comunicar-se ni amb ella, ni amb el seu fill petit, tot considerant la manca de sentit dels seus esforços i, en conseqüència, de la intervenció britànica. Jay li explica llavors amb la història d’una nena de deu anys, atacada amb àcid per anar a l’escola. Això no convenç, però, la dóna. També, replica, hi ha gent com aquest agressor al nostre carrer i segurament, penso jo, té tota la raó.

Retorn

Avui he tornat a Londres. Segueixo amb el tema de les equivocacions. La darrera ha estat confiar a Iberia, quasi per primera vegada en cinc anys des de que soc aquí. Tot i que en teoria volava amb la companyia espanyola de bandera, els llocs estaven operats per unes altres companyies, la qual cosa es tradueix al fet que aquest matí a Casablanca en comptes de donar-me dues targetes d’embarcament, cosa que jo no dubtava, només n'he rebut una. Al lloc d’enllaç (Barcelona) havia de buscar l’altra però l’equipatge anava directe, en principi.Com és fàcil d’endevinar a Barcelona he tingut molts problemes. Només em quedava mitja hora per fer el canvi i l’aeroport de Barcelona té molta més façana que serveis d’informació als viatgers. Al final he arribat a la porta sense targeta d’embarcament i m’han fet una a ma. A hores d’ara encara no tinc cap idea clara del lloc on por ser el meu equipatge, cosa que podria tenir conseqüències tràgiques, com que em torni a deixar barba.
Mentre ens enlairàvem he vist l’edifici de la terminal I pràcticament acabat, però un altre cop els averanys no semblen gaire bons. Òbviament no he pogut satisfer el meu, possiblement absurd, desig de comprar algun exemplar de premsa. A l’avió només donaven el Daily Mail on he rebut la notícia de la mort de Ballard. He llegit un parell de novel•les seves, Super Cannes i Kingdom comes, mogut per la influència de Gray, el qual pensa que fa un retrat del present més agut que el dels sociòlegs. Tot i que no tingui res a veure amb Girard tenen l’element comú de pensar que l’apocalipsi s’està donant aquí i ara (com més o menys sentim els que ens varem fer grans amb el film de Coppola). El diari també informa que a Surrey crec, no estic molt segur del lloc, s’ha pres la decisió de introduir música de fons a les biblioteques. Alguns usuaris, possiblement reaccionaris i anacrònics, han protestat, però el responsable deixava clar que el temps on les biblioteques eren per llegir ha passat avall definitivament i que ara la gent va a connectar-se i la música no fa cap nosa.

Gray sobre el significat del darwinisme en el nostre moment

A les cultures pre-científiques tradicionals la relació equilibrada amb el medi ambient estava garantida per pràctiques animistes en les quals la unitat de l’home amb altres animals i amb la terra estava asegurada. L’impacte de la ciència moderna, com el del cristianisme, ha estat la destrucció d’aquestes creences i pràctiques tradicionals. El fatal regal de la ciència moderna és una visió desencantada del mon. Aquesta mena de visió implica una pèrdua cultural irreparable. I també treu, sense reemplaçament, restriccions culturals i pre-cientifíques sobre l’explotació de la naturalesa. El resultat de la ciència com la única institució cultural que resta amb autoritat a les societats modernes tardanes és el reforç de la fusió de nihilisme i humanisme que és l’anima de la seva visió real del món.
És clar però que això és rarament un projecte conscient dels ideòlegs cientistes. La seva comprensió de la ciència és primitiva i realment precientífica. La concepció de la ciència propugnada per un ideòleg com Richard Dawkins és patentment pre-darwiniana. Una perspectiva darwiniana suggeriria que el creixement de la ciència ha de ser explicat en termes del control del medi ambient que permet a la nostre espècie, més que en termes platònics, humanistes i cristians de recerca de la veritat. Els fonamentalistes científics combinen una adhesió formularia a l’ortodoxia neo-darwinista amb la fe il•lustrada en què el coneixement científic pot permetre a la humanitat refer l’edifici destraler de la societat humana. Però un naturalisme darwinià consistent soscava totes aquestes possibilitats.
Endgames, pp. 166-7

John Gray: sobre progrés i religió en el nostre present

Una aproximació post-humanista a les qüestions mediambientals no té com a finalitat contribuir a una utopia o reconstruir una Arcadia per a l’espècie humana. Una política post-humanista intel•ligent tendirà a apaivagar els efectes destructius de la humanitat i fer ho, on sigui possible, de maneres que facin la vida humana més tolerable pels mateixos humans. Sí aquesta mena de política està més enllà dels nostres recursos de pensament i saviesa pràctica, llavors el cas de la terra, i els dels humans, és del tot desesperat. És una qüestió oberta, si aquesta deflació de les esperances humanes és una opció viva per qualsevol de les variants modernes de la cultura occidental. El progrés és la única religió real a les societats contemporànies occidentals.
Tot i que sigui distintivament moderna, la creença en el progrés no és una aberració del període modern sense arrels en el passat. Tot el contrari, la comprensió de la història humana exemplificada per la idea de progrés té arrels molt velles a les tradicions culturals cristianes que constitueixen el fonament de pràcticament tot el pensament contemporani. Per nosaltres, el refús de la idea de progrés significa abandonar la reconfortant fe en el sentit de la història humana. Però, aquesta fe històrica és possiblement l’única forma en què la idea de salvació és accessible a les cultures modernes. Per aquestes cultures, en les que les esperances providencialistes i cristianes han estat reprimides i reproduïdes amb la disfressa de la Il•lustració, abandonar la idea de progrés – la idea que la història de l’espècie humana pot ser descrita com una narrativa de millora i perfeccionament-, implica abandonar la convicció que la vida humana té sentit en ella mateixa.

Extret i traduït del llibre Endgames (p. 173)

Després de l'ateisme

Darrerament he llegit el llibre de Mark Vernon After Atheism. El llibre és en bona part una resposta a les defenses de l’ateisme com les fetes per Dawkins o Hitchens, que han estat best-sellers a les llibreries del Regne Unit. Vernon parla des del testimoni de l’existència personal, ordenat com a sacerdot anglicà estigué durant anys exercint el seu ministeri fins que una crisi de fe li dugué a adoptar una posició atea. Això però no fou el final, tampoc aquesta posició li deixava tranquil; s’obrí una nova crisi que acabà en nou canvi d’actitud: la defensa de l’agnosticisme que constitueix la raó de ser d’aquest llibre. Possiblement l’element més sorprenent d’entrada és la referència intel·lectual que s’utilitza per fer aquesta defensa de l’agnosticime, precisament Sòcrates. He de confessar que quan vaig llegir el llibre això em causà un cert recel. De fet, des del temps de la facultat he estat educat per sentir un aversió envers els intents freqüents per barrejar Plató o Sòcrates, als nostres conflictes (Popper és l’exemple per excel·lència). Tanmateix pensant-ho més a poc em poc, em sembla que Vernon té raó. Al capdavall, la filosofia com a tal no pot triar una altra cosa que ser agnòstica i Sòcrates és evidentment la filosofia. Des d’aquesta perspectiva la relació amb la religió ja no és d’antagonisme sinó que es tendeix a convergir amb una certa part del cristianisme que possiblement no és la predominant en cap sentit, però que sí té una significació intel·lectual real: la dels que viuen la religió no des de la certesa sinó des del dubte. El llibre de Vernon és possiblement innecessari pels tots els que mantenen present i viu el gran debat sobre la relació entre religió i raó que tingué lloc a l’Europa del XVII i del XVIII i que culmina amb la filosofia de Kant (la fonamentació més seria de l’agnosticisme, mentre que Plató i Sócrates foren la constatació efectiva). D’aquests en queden pocs, em temo, i per aquest sector del públic la reflexió de Vernon és convenient. Entre els lectors per tant pels quals el llibre seria profitós, cal incloure a Hitchens, Dawkins,Bennet i en general tots els estan revivint l’anhel evangelitzador del cristianisme per defensar el seu credo ateu fonamentant-lo a un cientisme poc científic. Perquè, com ens recordava Gray aquest passat cap de setmana a les pàgines de The Guardian la teoria del disseny intel·ligent no té gens de científica, però el darwinisme quan surts dels estrictes àmbits de la biologia, per parlar de memes posem per cas, tampoc. Massa soroll per a no res, potser per això el llibre de Vernon entèn que allò propi de l’agnosticisme és una defensa del, cada cop més rar , silenci, la posició per cert que Plató personalment adopta en tots els seus diàlegs.

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

J.G.Ballard

En part mitjançant l’obra de Grey, he arribat a llegir aquest any un parell de llibres de J.G. Ballard, un autor del que només havia sentit parlar vagament (coneixia només l’adaptació cinematogràfica d’una de les seves novel·les Crash que rodà fa bastants anys David Cronenberg) Per Gray, Ballard és un dels autors més il·lustratius del moment present en el mateix sentit en que foren il·lustratius Orwell o Huxley. Vaig llegir primer la seva darrera novel·la Kingdom Comes, que em sembla interessant en el seu plantejament sense que em convencés la finalització de la trama. Aquest estiu he llegit Super-cannes i m’ha resultat més interessant. Les dues obres tenen un esquema molt semblant. Totes dues es poden descriure com exploracions per un subjecte, d’entrada badoc, de mons aparentment exemplars però que acaben mostrant-se com àmbits especialment patològics. En el cas de Super-cannes, és un conjunt de zona residencial i parc d’empreses situat a la costa blava francesa. El capítol X és un dels més interessants del llibre. Comença amb una intent d’explicació del turisme com una resta ancestral del nostra passat neolític i erràtic per acabar oferint una visió de la utopia presentada a la novel·la on assistim a la formació d’una super-elit, segregada de la resta de la humanitat i alienada en un sentit proper al marxista, la seva vida consisteix quasi únicament en el treball, tot i que la seva existència no està marcada per la misèria, més aviat, tot el contrari. L’objecte d’aquesta utopia és la total realització, en profit de les corporacions, del potencial creatiu que hom en pugui tenir. El premi és la llibertat de la vella moralitat, tutelat pel domini omniabarcador d’aquestes corporacions. Això sembla una direcció possible per un canvi que efectivament està succeint a marxes forçades:el progressiu increment de la pèrdua de rellevància de les classes mitjanes que de fet són possiblement un luxe que Occident ja no pot ni necessita permetre’s (mesures com les donacions electoralistes de Zapatero em sembla que també tenen aquesta direcció). Evidentment, sense classes mitjanes només podríem parlar de democràcia en un sentit virtual del terme.

Black Mass

El darrer llibre de Gray, black mass, essencialment és un intent d’explicar la història més recent des de la seva perspectiva filosòfica, fonamentalment escèptica i antiutòpica. En un cert sentit és pot considerar una postdata a altres textos com false Dawn, tot prosseguint amb la seva tasca d’anàlisi de la història recent. Al llibre més que idees noves hi ha algunes d’aquella mena que ja han estat dites però no escoltades i que per tant cal tornar-les a dir. En vull esmentar tres que m’han interessat especialment. En primer lloc, la seva anàlisi del nazisme destinat a subratllat allò que el nazisme té de conseqüència del pensament il·lustrat. Més enllà de l’aliança circumstancial amb elements reaccionaris i de l’explicació economicista sostinguda per la historiografia marxista, el nazisme és un projecte de modernització radical fonamentat en una ideologia essencialment cientista. En segon lloc, la seva anàlisi del liberalisme fa palès la superficialitat real del procés de secularització occidental. Una anàlisi profund de les ideologies que han governat la història d’Occident, mostra el caràcter essencialment religiós de les nostres concepcions. Més assenyalat en el cas del marxisme, això no és menys cert pel que fa al liberalisme. De fet, la tesi de Gray no és gens original sinó que té el seu origen en diversos materials dels anys setanta que foren també la base de la meva tesi de llicenciatura sobre Locke que també apuntava a aquesta idea. Això ens condueix a la tesi fonamental sobre la que gira el llibre i una bona part del pensament de Gray: si hi ha alguna cosa que pugui servir com a nucli fonamental del pensament occidental, aquesta no és identificable ni amb la noció de democràcia, ni amb els drets humans, cap anàlisi històrica seria pot corroborar aquesta visió del tot idealista. Allò que recerca l’Oest és la recerca de la salvació en la història: It is historical teleology- the belief that history has a built-in purpose or goal-rather than traditions of democracy or tolerance, that sets western civilization apart from all-others.

Petit elogi de Karl Marx

Vaig avançant el llibre al que em referia darrerament a un els posts, la missa negra de John Gray. Per la seva justícia em sembla que val la pena destacar-ne l’elogi de la figura de Karl Marx (Gray no ve del PSUC ni res per l’estil, sinó que a la seva joventut estava proper al partit conservador). Marx ha estat de llarg un dels millors analistes del sistema capitalista, el que més clarament ha identificat la seva característica principal: el capitalisme és essencialment revolucionari; el seu efecte fonamental és la destrucció de totes les estructures tradicionals. Els partits que es defineixen com conservadors i alhora defensors de la lliure empresa són contradictoris. De fet, la contraposició simplista entre figures, que de vegades fan teòrics de tercer fila, com la de Marx i Smith esta prou lluny de la realitat. Fou l’escocès el primer en plantejar-se el tema dels efectes alienadors de les noves formes de producció sorgides amb la revolució industrial. Si Marx és poc discutible pel que fa als seus anàlisis de la realitat, no passa el mateix amb les seves propostes alternatives. L’economia planificada és una collonada, en general i en tot cas la seva experiència només serveix per recordar allò que segon Rosen és el missatge fonamental i genial de la República platònica: els filòsofs no han de jugar mai de la vida a ser ideòlegs. Lliurats de la temptació ideològica sense remordiments, els partits que més han fet per la classe treballadora no han estat necessàriament marxistes, el marxisme segueix sent un instrument formidable d’anàlisis. L’evolució de la Gran Bretanya dels darrers vint i cinc anys n’és el millor testimoni i possiblement podríem fer més d’un paral·lelisme entre els obrers que patiren la revolució industrial i els protagonistes humans del darrer boom econòmic, gent que frueix de formes d’explotació exquisides però igualment alienants i en alguns sentits més empobridores, perquè a aquests últims no els deixen tenir fills

John Gray

Ahir a la tarda a la llibreria Foyles es va fer la presentació del darrer llibre de John Gray, Black Mass. Vaig saber-ho amb prou temps com per què em fos fàcil trobar dues entrades, cosa que no hagués estat possible si hagués volgut anar a última hora. Gray va estar fa poc al CCCB com em ell mateix em va recordar quan li vaig demanar que em signés un exemplar del seu llibre i vaig dir-li el meu nom. Dels llibres de filosofia d’autors anglesos, els de Gray em semblen el més estimulants i els més original amb molta diferència. En aquests anys he conegut els 4 llibres que ha publicat als darrers temps i ahir vaig adquirir un exemplar d’un títol de la primera part de la seva producció, més acadèmica en general, que estat publicat a clàssics Routledge. Gray és un pensador profundament escèptic que es malfia dels que tenen la il·lusió de pretendre conèixer que serà el nostre futur. Per això de jove fou antimarxista i ara és un denunciant del caràcter utòpic inherent al liberalisme que parcialment explica la catastròfica situació d’Irak (un trajecte més digne que el fet pels que de joves eren marxistes i ara són liberals). Tenia curiositat per veure el personatge que en molts escrits es mostra com un filòsof rabiüt, però el fet cert és que no ho sembla gens. És un home d’una cinquantena, de considerable alçada des del punt de vista mediterrani, amb una certa timidesa i una dicció anglesa implacable, com és d’esperar d’algú format a Oxford, com crec que és el seu cas. El seu llibre començà amb la següent afirmació que des d’allò que m’ensenyaren a la facultat és certament herètica: Modern politics is a chapter in the history of religion. D’entrada però em sembla que no s’equivoca gaire. Especialment si com cada cop estic més convençut fem l’esforç d’aplicar una perspectiva etic a les nostres realitzacions cultural com Montaigne assolí fer de manera magistral al seu diàleg els Cannibals (Montaigne és per cert l’únic autor que cità). La conferència no comença així sinó amb l’explicació del que definí com un fet: el primer acte de l’equip de l’actual president Bush quan ocupà la Casa Blanca fou la realització d’un exorcisme a les habitacions que havien estat ocupades per Hillary Clinton, les institucions seculars no garanteixen a hores d’ara una política secular. No vull entrar en gaire detalls sobre la conferència. Els propers dies em llegiré el llibre i podré explicar alguna cosa del seu contingut. D’entrada no veig però gaire elements nous en relació amb els anteriors, però potser és una impressió superficial. Acabaré així amb els darrers mots de la seva conferència que em sembla reflecteixen molt bé l’esperit del seu pensament: It is a mistake to expect very much of the end of the world

Més sobre el canvi climàtic

L’article d’aquesta setmana de la revista New Statesman torna a incidir a la qüestió del canvi climàtic i ho fa des d’una perspectiva sovint negligida però que cal tenir en compte. Fora de l’opinió dels experts o pseudo-experts quina és l’actitud del ciutadà comú, mitjà sobre la qüestió? (un tema clau quan sí les previsions moderadament pessimistes tenen raó, calen canvis només possibles amb una gran consens social). La resposta malauradament és que a la majoria de britànics la qüestió se’ls refot. Increïblement un 32% diu que no sap res o gairebé res sobre la qüestió, un fet que contrasta amb l’èxit d’iniciatives com la desplegada per una Associació de conductors britànics (ABD) que va recollir més de dos milions de signatures per una petició online de protesta contra la introducció de mesures destinades a gravar l’ús de les carreteres per reduir la circulació. En general, una percepció estesa a molt sectors és que el canvi climàtic és una collonada esgrimida pel govern per tenir un mitjà de treure calés als ciutadans. L’emissió per Channel 4 d’un programa amb una línia d’argumentació equiparable a la de Xavier Sala va tenir unes molts bones xifres d’audiència i acceptació, perquè és clar que la gent escolta allò que li ve de gust escoltar i no és tan fàcil renunciar al 4X4, quan això s’ha presentat com a únic horitzó vital. Potser a una societat il·lustrada, o com a mínim en vies d’il·lustració, això podria haver estat diferent. Però fa molts anys que sabem que aquest no és el cas. La veritat és que si penses la qüestió a fons des d’aquestes directrius la postura més plausible és la John Gray: pensar que no hi ha gaire res a fer. Si a algú li interessa més la qüestió, l’adreça de l’article és la següent:
http://www.newstatesman.com/200704230025

Down House

La Down House és la casa on Darwin visqué el darrers quaranta anys de la seva vida, on escrigué tota la seva obra i on pujà la seva nombrosa família (deu fills dels quals vuit varen arribar a adults). Esta situada a Kent, a una zona boscosa i que no sembla gaire diferent de com devia de ser quan Darwin (o Darwing segons alguns dels meus alumnes de batxillerat) i la seva dona es mudaren. Darwin l’escollí pel seu preu assequible i per estar molt propera a la capital (de fet, la casa està dins del cercle de la M-25, per tant, dins del que avui és el Gran Londres). Ara pertany a l’english Heritage i les seves dues primeres plantes poden ser visitades pel públic. A la segona hi ha una exposició on es rememorà la seva trajectòria, amb una sala dedicada al viatge del Beagle i una altra a la polèmica amb la religió. També s’hi troben les imprescindibles en aquest país, dedicades als nens. La part d’entrada mostra algunes de les habitacions emprades per Darwin, conservades com quan ell hi visqué. Hi són el seu drawing room, és a dir allò que en català i castellà de vegades anomenem living room, el menjador, l’estudi i la sala de billar. Gran part del mobiliari és original i molts dels objectes pertanyeren a la família. Darwin hi emprà quasi tot els seu temps estudiant i escrivint (la fortuna atresorada pels seus avis li permeté escapolir-se completament de la maledicció d’un treball a sou), però no estava aïllat de la família. Els nens no tenien cap prohibició d’entrar a l’estudi,encara que el seu pare estigués treballant. Potser, per això alguns d’ells van esdevenir també biòlegs. La presència més permanent, però, era la del gos amb el seu jaç dins de l’estudi. El gos era també la única companyia que Darwin es permetia quan feia un dels seus tres passeigs diaris. Cada hora i mitja interrompia les seves investigacions i es relaxava escoltant com la seva dona li llegia en veu alta alguna novel·la. Hom pot visitar també el terreny que pertany a la casa, por on Darwin passejava, que inclou uns jardins, una zona boscosa,els hivernacles on realitzà una bona part dels seus treballs i una extensió de gespa molt gran que els ramats veïns utilitzen per pasturar.
Amb prou certesa tot sembla indicar que eren una família prou feliç, del tot feliç segurament si no hagués estat pels escrúpols que sovint sentia la seva esposa Emma. Cristiana convençuda, estava sovint afligida per la idea que la felicitat viscuda a la terra no es podria perllongar al cel, on algunes de les idees del seu marit difícilment li permetrien l’entrada. De totes les visites que he pogut fer a aquesta illa, aquesta és una de les que més he fruït. Potser pel fet del contrast entre l’extrema placidesa de tot allò que estava veient i tenir ben present que per a molta gent aquesta llar és el niu del mal més radical. Darrerament estic llegint un llibre de Chris Hedges sobre la dreta cristiana als EEUU. Fa força por allò que explica i evidentment un dels cavalls de batalla d’aquesta visió és Darwin i la teoria de l’evolució considerats responsables del nazisme, del comunisme i del genocidi de Rwanda, els quals no hagueren existit mai, sense les reflexions del científic anglès. Òbviament els seus àtacs no estan desencaminats, ja que em sembla clar que l’origen de les espècies és el llibre més influent dels dos darrers segles. Això explica l’odi motivat per la seva figura i també l’adoració, ja que com explicava John Gray, Darwin ha acabat fornit el mite alternatiu que el progressisme requeria per acabar d’articular el seu discurs contra els vells mites

retrobant vells amics

A la tornada reprenc la lectura abandonada de la premsa anglesa i retrobo alguns dels meus personatges preferits. Així, per exemple avui Ruth Kelly i Blair són portades dels diaris. La secretària d’educació es denunciada per la seva hipocresia. Sembla ser que el fet que el seu fill pateixi de dislèxia l’ha fet optar per una escola privada en comptes de per l’escola pública que defensa el seu partit. Una escola privada a més de les cares, de 17000 lliures l’any. Els diaris de dreta i d’esquerra coincideixen amb la denúncia de la seva hipocresia amb un zel que no deixa de sorprendre un pobrissó com jo, provinent d’un país on els fills dels dirigents d’esquerra opten per la privada sense que a ningú li estrany. Blair ha estat portada pel seu refús a prendre cap mesura destinada a la reducció del trànsit aeri. Literalment diu alguna cosa així com que no es pot demanar a la gent aquests sacrificis. Segurament té raó (jo mateix vaig esmerçar ahir la tarda buscant ofertes a les companyies de low cost) però des de la seva lògica sembla evident que la qüestió del canvi climàtic és estrictament irresoluble ( una tesi cal dir-ho defensada per cada cop més gent, sovint ben informada, com l’escèptic John Gray). Finalment, voldria parlar del 43é president dels EEUU que sembla estar a punt de prendre la decisió d’enviar 30000 homes més a l’Irak, no tant per guanyar la guerra com per forçar una sortida mitjanament digna. L’article de The New Statesman fa diverses consideracions sobre la qüestió i em deixa oberta un pregunta. Així com míticament la història de la formació de l’imperi romà fou determinada pel nas de Cleopatra, serà l’alcoholisme de Bush (mai superat de manera satisfactòria) el factor determinant del nostre temps?.

Reflexions polítiques, tot esperant el metro a Covent garden

Desvetllat a les cinc del matí, m’ha estat impossible tornar a dormir. La claredat exterior era absoluta. Mentre faig temps per anar a l’institut i reprendre la subversiva tasca d’ensenyar algunes engrunes de lògica, repasso els bloc i trobo al de l’amic Luri una reflexió sobre la tasca política que potser caldria fer amb la que coincideixo, però de la que sospito que a hores d’ara resulta gairebé impossible, en una situació on un pensament radical, és a dir adreçat a fer teoria sobre l’arrel de les coses, resulta cada cop més difícil. Som massa vells i tenim massa por. De fet, jo aquest matí també volia fer algunes reflexions polítiques més o menys intuïdes mentre ahir tornava a casa amb el metro. La primera té relació amb el llibre de Rosen i potser és una conclusió treta per un ment massa lenta sobre la diferència entre la filosofia política clàssica i la moderna: la segona té un objectiu del tot impensable que és l’obtenció de la felicitat, entesa en forma d’arribada a un estat de progrés universal (Com diu Gray, les diferències pel fa aquest punt concret ,entre liberalisme i marxisme són pràcticament inexistents) La saviesa antiga és en comparació a la moderna, notòriament més escèptica. Allò que ens mostraria Rosen és que des de fa centenars d’anys ens ocultem aquest fet amb estratègies com fer una lectura absurda, però canònica, d’un text com la República. Absurda perquè ens entestem en projectar problemes contemporanis, i així els llibres de text relacionen la reflexió política platònica amb l’alliberament de la dóna o la defensa d’un regim comunista, mentre que allò que fa Plató, genialment, és satiritzar 2000 anys abans les pretensions il·lusòries dels que cerquen la instauració de la felicitat per decret. Com intuí el modern més lúcid, la política difícilment mai acaba resultant alliberadora de res. Suposo que és un senyal de pervivència de l’adolescent que no s’acaba de morir en mi, un profund sentiment de melancolia i d’enyor envers aquesta visió redemptora de la política, que em du a definir-me com a esquerranós sentimental. La segona qüestió està vinculada a la lectura que estic ara efectuant d’un llibre de Hobswman sobre el fenomen nacionalista. Fa més anys del que sembla quan llegia el llibre del Ferran sobre El Crepuscle de la Democràcia, vaig respondre, per mi mateix, a la pregunta plantejada sobre quin era el lloc deixat per l’irracional a les societats sorgides després de les revolucions francesa i americana, reflexionant que era el nacionalisme qui havia ocupat aquest lloc, el que feia aquesta funció. El llibre d’Hobsman em dona segurament arguments per recolzar aquesta intuïció. Tot i que les meves idees en aquest sentit no han variat, si que faig ara una valoració diferent. Allò que abans era una objecció contra el nacionalisme ha deixat de ser-ho.. La situació aquí no es gaire diferent de la que em du a defensar les religions, malgrat el meu convençut ateisme, enfront dels meus alumnes. Un fenomen tan estès, no pot donar-se si no respon a una necessitat real. La filosofia pròpiament liberal, l’originàriament il·lustrada, té moltes dificultats per pensar el caràcter real d’aquesta necessitat. Segurament des de la política aristotèlica resulta tot molt menys complicat.

La primera reacció que vaig tenir quan en Ferran m’ha comentat l’absolut fracàs de l’edició catalana del llibre de Gray, ha estat la de recordar un cop més que a Catalunya la llengua de la filosofia, el pensament, l’assaig és el castellà. Això és un fet difícil de contestar i valgui com a senyal de recolzament el testimoni de Pere Lluís Font que no fa gaire deia això en algun diari. Això no seria potser tan greu si com a mínim el castellà fos una llengua amb prestigi i riquesa. Tanmateix quan començo a fer memòria la llista de bons llibres que han estat publicats en castellà i també han passat del tot desapercebuts seria molt i molt llarga. Certament el llibre de Gray és irregular i sobretot té l’inconvenient de que pressuposa la lectura d’altres més sòlids però d’impossible publicació. Tampoc els editors en castellà, però, malgrat les seves possibilitats potencials semblen molt més disposats a anar més enllà del merament conjuntural. El meu amic Jesús Nieto em comentava l’altre dia que va intentar publicar la seva tesi producte de molts anys d’estudi sobre la Història de Macedònia i la seva partició. La resposta d’un editor fou que la publicava segur, però quan comencés una altra guerra.....En tot cas s’està confirmant un temor que tenia de fa anys envers el futur del català i és que aquest quedi reservat per a coses freakies. Tot i que potser això tampoc sigui important.
La portada de l’Independent d’avui era força dramàtica: la imatge d’un nadó agonitzant, però aquest cop no pas directament per la fam o per una guerra. El sistema sanitari del seu país, Gahna, s’ha col·lapsat perquè tothom se n’ha anat al Regne Unit on es guanyen molt més diners. El robatori dels recursos humans dels països pobres no és un fet nou, però la notícia m’ha impactat més perquè l’edició electrònica del The Guardian feia l’enèsima descripció apocalíptica del sistema educatiu anglès parava especial esment en les agressions a mestres, per part d’alumnes. Llegir les dues notícies conjuntament dóna la perspectiva d’una societat especialment malalta tot i que racional des del punt de vista econòmic. És més barat fer metges a Gahna que al Regne Unit. La política educativa de Blair en el fons és un element més que causa aquesta situació. Això em recorda el contingut de l’article d’avui a l’e-noticies del Ferran. La tesi laborista és que és classista ajudar als estudiants universitaris perquè les classes populars no tenen accés a la universitat i per tant és millor invertir en l’educació més bàsica que beneficia directament les classes populars (potser en professors de boxa?). Els resultats d’això no es veuen gaire però fora de que els teus pares et paguin una carrera, l’alternativa per estudiar a la universitat és demanar un crèdit. Estudiar per endeutar-te no em sembla de cap manera una opció atractiva i jo crec que cap ens haguéssim posat als vint anys. En tot cas aquí si que em sembla oportuna un tesis apuntada per John Gray en un altre dels seus llibres. L’existència de la classe mitjana és el que ja no té racionalitat econòmica.
Termino amb algunes notícies del “Canalla Blanch”. Vaig veure un impagable document de la comissió d’admissió on la coordinadora pedagògica i una mestre de primària recomanaven la denegació de la matricula d’un alumne de primer de primària perquè no en sabia castellà i això implicava un gran esforç i una gran càrrega pel professorat. La mateixa coordinadora havia afirmat en una reunió del CCP que era absurd introduir a primària l’estudi d’una tercera llengua (francès). La poca vergonya d’aquesta gent em sembla increïble. Què esperaven trobar a Londres? Alguns no és que tinguin mania al català. És que simplement no accepten que no es parli castellà a alguns altres llocs del món.

Els darrers dies he estat llegint un llibre de John Gray anomenat en anglès: “Al-quaeda or what it means to be modern”. El llibre ha estat traduït al català. Suposo que atesa la situació del país i que ha estat publicat a una editorial petita, el llibre haurà passat desapercebut. Tanmateix, John Gray és un personatge de certa importància al Regne Unit. És professor a la London School of Economics, cosa que no és cap bajanada, i els seus llibres han tingut aquí un ressò important. La tesi fonamental és que contra la propaganda dominant Al-quaeda és un projecte fonamentalment modern, perquè l’essència de la modernitat és el mite que la condició humana és pot refer per arribar un final de la història. El marxisme i el modern liberalisme defensor del lliure mercat mundial serien dues versions diferents però no gaire llunyanes d’aquest mateix mite.
El seu anàlisi reivindica clarament quelcom que ha estat sovint contestat per les versions esquerranoses de la història: el caràcter modern del nazisme i sobretot la “normalitat” del nazisme, ja que les coses que deien no eren tan diferents dels tòpics més estesos de l`època (12) El nazisme no en la seva forma freak-nostalgica sinó la seva essència doctrinal tampoc pot ser vista com una resta del passat, sinó com una opció en un marc que impulsa els extremisme. Al capdavall a Europa, la tradició democràtica esta lligada al marc de l’estat nacional, una possible superació d’aquest marc pot derivar en un qüestionament de la democràcia. (17) En aquest sentit el darrer projecte examinat són es obres de Qutb, el teòleg musulmà que constitueix el fonament d’Al-quaeda. L’essència del seu treball no és medieval sinó modern. No són pas els medievals els negadors de la raó, sinó una corrent de la il·lustració que comença amb Hume i es perllonga al romanticisme.
El tercer capítol està dedicat a mostrar la importància que en el desenvolupament de la modernitat ha tingut la filosofia positivista. De fet, tant el marxisme com el liberalisme són aplicacions i desenvolupaments parcials del pensament de Comte. Sovint aquest pensador és recordat per aspectes un tant ridículs del seu pensament, però el contigut real de les ideologies posteriors participa fins i tot dels seus aspectes ridículs. Per exemple, atès que no està gaire treballada la història real de la ciència econòmica. Hom tendeix a oblidar la importància del positivisme en la metodologia dels economistes moderns, (38) la qual divergeix de Smith en un punt de vista fonamental. Per l’escocès el fonament de la ciència econòmica havia de ser la història i mai de la vida, la matemàtica, amb la qual cosa implícitament estava negant la pretensió de la ciència econòmica de poder fer lleis. Les lleis, que mai no es compleixen, però de les quals ara depèn el seu prestigi.(41) La conclusió és que els enginyers socials que volen estendre universalment el lliure mercat no són científics racionalistes sinó missioners d’una religió oblidada fundada en el mite de que el avanç tecnològic significarà la redempció moral de la humanitat.
El quart capítol fa una història de la creació del mercat global en els darrers anys parant especial esment en el cas de Rússia, on ha fracassat la transició lliure a l’economia de mercat, però s’ha generat un nou model ultramodern de capitalisme basat en la mafia amb molta facilitat per adaptar-se a una nova realitat occidental on tenen un pes decisiu les activitats econòmiques il·legals (droga, prostitució, frau cibernètic). Esmenta breument el cas d’Argentina com exemple de la manca d’adequació de la teoria econòmica a la realitat i finalment els estats Units on la creença en el lliure mercat ha esdevingut un tret d’identitat molt fàcilment combinable amb la tendència messiànica que rau a l’origen dels Estats Units. La teoria econòmica liberal ha fracassat pràcticament en el cas d’Estats Units on el boom ha estat finalment fictici, però allò més interessant és la comparació final amb el marxisme. Totes dues posicions comparteixen una característica comú un determinisme amb l’avantatge per Marx que aquest rep l’herència hegeliana que li permet conservar una visió homèrica del desenvolupament de la humanitat. La realitat actual no desmenteix Marx en dos punts claus malgrat les il·lusions del conservadors: l’economia capitalista és intrínsecament inestable i no serveix per consolidar les formes de vida burgesa tradicionals sinó que les destrueix.
El cinquè capítol està dedicat a la geopolítica i recorda que un punt feble de l’economia liberal és que aquesta parteix de la base empíricament falsa de la infinita disponibilitat dels recursos. Les guerres d’Irak o la guerra civil de Ruanda són una primera mostra dels perills d’aquesta concepció. Al mateix temps la geopolítica està condicionada també per factors com l’evolució demogràfica i l’escalfament global, que condicionaran un augment de la pressió immigratòria.
El sisè capítol dedicat a les metamorfosis de la guerra relaciona la novetat que significa Al-quaeda, de la qual es subratlla un cop més la modernitat no només tecnològica sinó teòrica (conjuga idees nietzschianes sobre la raó amb concepcions leninistes de la vanguardia revolucionària) amb un fet poc advertit però segurament decisiu. Per primera vegada des de fa molt temps grans quantitats de població estan vivint a la pràctica deslligades de qualsevol estat, perquè aquest s’ha col·lapsat (cosa que certament no era així a començament del segle anterior).La desaparició de l’estat és la base d’un nou escenari bèl·lic adient per a una hobbesiana guerra de tothom contra tothom. Aquest escenari fan poc viable la pax americana de la que parla el capítol setè, la qual té com a major obstacle per a la seva realització l’universalisme ingenu que ha caracteritzat tota la política exterior americana del segle XX.
El darrer capítol reprèn les tesis filosòfiques del llibre que constitueixen la seva vessant més interessant. La conclusió és que no hi ha una manera de ser modern i per tant no hi ha un determinisme del futur. El positivisme crea aquesta il·lusió de la que participen els ideòlegs de la dreta i l’esquerra. Tots ells comparteixen la idea d’una redempció de la humanitat basada en la ciència. Tanmateix, la ciència és un fenomen històric contingent que no té re de necessari, ni tampoc pot ser vist com un patrimoni de l’occident. El desenvolupament de la ciència no garanteix la supremacia dels valors occientals, sinó que fins i tot pot ser utilitzats per a la seva destrucció. Destruint les torres bessones, Al-quaeda va refutar aquest mite, tot i que Al-quaeda mateixa és basa també en un mite fàcilment refutable: el de la transformació de la humanitat mitjançant l’acció revolucionaria.

Londres no és Paris. Però també té algunes vistes remarcables. Avui n'he gaudit d'una quan sortia del National Film Theatre. Des del pont de Waterloo, es veu molt bé la corva que fa el Tamessis i hom queda encarat enfront de Sant Pau, entorn del qual es despleguen tots els gratacels de la City. He restat una estona aturat perquè a més l'aire del capvespre era del tot agradable. La pel·lícula no ha estat pas malament. Era una reconstrucció de Big Red One, a la qual se l'han afegit cinquanta minuts que no s'havien vist mai. Contra l'opinió de la crítica londinenca, la película no queda gens desllavaçada. És un film estrany en primer lloc perquè és completament anacrònic, és una pelicula com les d'abans, posterior a Apocalypse Now o The Deer Hunter. Si que és cert però que hi ha una veritat, la del caràcter de viscut real, que els hi manca al treball de gents com Cimino o Coppola. Marvin està molt bé, en aquell moment tenia un pes a la pantalla semblant al que ara pogui tenir Clint Eastwood i allò que la película potser no té en profunditat simbòlica, ho guanya en plausabilitat
Vaig llegint el llibre de Gray. Precisament el llibre sobre Al-quaeda que ha estat traduït al català. Val certament la pena. L'horitzo de treball que ell proposa és del tot encertat.Valdria la pena fer una genealogia filosòfica del mite del lliure mercat, que fora l'exigència del moment. Potser aquí a Londres en podria tenir l'oportunitat de fer alguna cosa.
N'estic enamorat cada cop més del personatge de Felson. Potser perquè tot plegat la única pregunta moral bàsica que no pot ser ajornada i sobre la que cal pensar és precisament sobre el significat que té éssser un perdedor. Suposo que malauradament m'agraden més els perdedors que els guanyadors i segueixo creient a la solidaritat dels escruixits, però avui 2 de maig queda a la petita història com un dia més de constatació que jo més aviat soc tonto.