Naturalesa de debò i naturalesa humana

Tothom ha destacat el grau elevat de civisme i de solidaritat mostrat pel poble japonès després dels esgarrifosos esdeveniments de la setmana passada. El contrast amb el relat del que va succeir després de la desgràcia natural del Katrina a New Orleans amb els nombrosos relats de saqueigs i violacions és aclaparador. És clar que parlem dels relats, perquè després de la primera onada sensacionalista va anar quedant clar que les històries truculentes eren una invenció dels mitjans. No vull parlar ara però del racisme dels mitjans, tot i que aquest és un tema important, sinó simplement vull apuntar que tant allò que realment va passar a New Orleans, com el que està passant a Japó, ens hauria d’aixecar un cert dubte sobre sí la descripció antropològica de Hobbes és tan encertada com les teories legitimadores del poder actual pressuposen. Tot i que el risc real, com va veure molt bé Arendt, no és pas que siguin veritat sinó que arribin a ser-ho,

Relativitat veritat

Hobbes era un animal però anticipà perfectament perquè l’economia no podrà ser una ciència quan escrigué al seu Leviatan que el dia quan l’afirmació 2+2=4 sigui contrària als interessos d’alguns humans, es trobarà la manera de condemnar-la com herètica i contraria a tota raó (cito de memòria però més o menys va així)

The Tragedy of Thomas Hobbes

The Tragedy of Thomas Hobbes d’ Adriano Shaplin és el títol que actualment la RSC està representant al Wilton’s Music Hall. El lloc de la representació és prou interessant com per dedicar-li unes línies. Com el nom indica, és una sala antigament dedicada al Music Hall amb més de 150 anys d’història. El temps ha passat factura i una bona part de l’edifici, un 40% està en situació de ruïna, tot i així la sala és encara apta per fer d’escenari i el marc resulta forçosament suggestiu. Es troba emplaçada a l’Est, molt a prop de la torre de Londres una mica aïllada a una de les zones que fou assolada per la Lutfwaffe i no ha acabat mai de refer-se ben bé. Tot i que el títol esmenta Hobbes, l’obra ofereix molt més. Una perspectiva potser més fidel s’estableix des del títol complet; The Tragedy of Thomas Hobbes including the Birth of empirical science in Robert Boyle and the restoration of Charles II. Òbviament Carles II i Boyle seran també personatges de l’obra així com Cronwell, Newton, Thomas Willis, John Wilkins, John Wallis i Robert Hooke. De fet, el centre de la peripècia serà essencialment la constitució de la Royal Society.

La primera escena de l’obra ens mostra el Lord Protector rebent una sèrie de personatges: dos actors, sense ofici perquè Cronwell tancà tots els teatres del país, Hobbes, implorant ser acollit després del seu exili a França, cosa que finalment li es concedida i John Lilburne, un leveller que vol dur més enllà els límits de la revolució imposada per Cronwell, però que finalment és condemnat. Els dos actors, black i rotten, tindran un paper essencial al fil de la trama. A les següents escenes ens és presentada la figura central de Robert Boyle, temptat per un dels actors que ha de guanyar-se la vida practicant el transvestisme i la prostitució, i posteriorment la resta dels que seran els seus companys a la creació de la Royal Society. En aquest període són constants les polèmiques amb Hobbes, la principal figura de la filosofia anglesa, aferrissadament oposada al mètode experimental. La restauració suposa un canvi d’escenari que acabarà girant-se en contra de l’autor del Leviathan. Hobbes resta finalment desacreditat i els experimentadors passen a ser una societat protegida pel rei. La seva joia no serà però complerta perquè les lluites entre ells es cobraren una víctima, Robert Hooke, el qual serà bandejat ,bàsicament per Newton, no només de la Royal Society sinó de la història de la Filosofia i la ciència (que són la mateixa).

El públic assistent s’ho va passar d’allò més bé perquè en un país de nivell teatral altíssim la RSC és potser la primera companyia. Pels interessats a la història del pensament, l’obra ofereix motius més que sobrats per a la reflexió. És una crònica interessant sobre el naixement de la ciència moderna que incideix a la qüestió que comentàvem el 10 de juliol passat quan analitzàvem la història social de la veritat de Steven Saphin. El problema dels defensors de la ciència experimental, difícil de copsar d’entrada des de la nostra situació, és que no era gens clar perquè un experiment constituïa un suport per a una tesi científica. Hobbes posà el seu prestigi en contra dels experimentalistes aprofitant aquesta feblesa. La victòria dels partidaris del nou mètode no fou tant epistemològica com política. L’escena culminant és el moment on Carles II ha de triar entre el treball dels pensadors aplegats entorn de Boyle i la filosofia de Hobbes. L’espavilat monarca ho veu molt clar. D’una banda, la promesa d’invencions adients per a consolidar i augmentar el poder dels Estuard, d’altra banda, un pessimisme, lúcid i brillant si es vol, però del qual es vol treure poca cosa. Els arguments finals contra Hobbes es fonamenten sobretot a l’ambigüitat de la seva situació política. Sí al començament de l’obra Hobbes té por que la seva relació en el passat amb Carles I sigui jutjada negativament pel dictador, el perdó d’aquest serà un argument que se li girarà en contra quan el poder torni als Estuard. Però a més, el problema de Hobbes fou la seva obra. Els seus escrits, lúcids i gens oportunistes i que precisament per això podien ser utilitzats en qualsevol moment en contra seva. El personatge de Hobbes a l’obra no és certament simpàtic, poca-solta, fanfarró, vanitós i busca-raons. Però també un ser fràgil, per ser conscient de la feblesa de la seva posició, la seva famosa fraternitat a la por que surt també reflectida a l’obra. Els seus adversaris tindran un punt més alt d’oportunistes i tampoc mostraran al capdavall una gran superioritat moral amb el linxament moral de Hooke. Curiosament, i de manera contrària al mite, que ara gent com Dawkins està difonent, la religió és un element important a la trama però no pas en contra de la nova ciència sinó al seu favor. Boyle, interpretat per una actriu, utilitzà el seu prestigi de cavaller cristià a favor de la seva causa mentre que Hobbes, de manera possiblement injusta, era qualificat com a ateu.

Una història social de la veritat

El coneixement és fonamentalment el resultat d’una construcció social. Locke ho explicà bé al segle XVII i Wittgenstein al XX (de manera innovadora pels que no havien llegit res del XVII). La majoria de les coses que diem saber es recolzen a la nostra confiança a uns individus en els que tenim prou fe per donar el nostre assentiment. A la nostra cultura la institució que compleix aquest paper és l’entitat abstracte que anomenem ciència i es concreta en centres investigadors, universitats, etc. Això però no ha estat sempre així. La ciència és un invent del segle XVII i el problema que es plantejaren llavors els primers científics era el de la consecució d’aquest crèdit social, l’acceptació de la seva fiabilitat enfront d’altres institucions poc compromeses i de vegades oposades a la tasca d’aquest científics (entre elles, la universitat del moment). L’explicació d’aquesta història és el que ens ofereix el llibre de Steven Saphin, A social history of truth. Una lectura del XVII anglès des d’aquesta òptica no és certament del tot nova. Hi ha un molt bon llibre de Van Leuwen sobre la teoria de la certesa que intentava entendre el variat panorama intel·lectual del XVII anglès com els diferents moments de la construcció d’una teoria de la certesa i de fet un cert recorregut d’aquest camí ja el fèiem al nostre assaig sobre providencialisme i escepticisme. El llibre de Saphin però no es preocupa tant de temes religiosos com de la qüestió estrictament científica i no es centra a la figura de locke sinó a la de Boyle, molt paradigmàtica i força menys coneguda.

Evidentment d’aquest plantejament es segueixen circumstàncies de primer ordre que el llibre apunta però no explora. Una molt clara és la consideració de la ciència com institució político-social, cosa que reforça la tesi que fa molts anys vaig discutir aferrissada, però cordialment amb Pere Lluís Font sobre el caràcter unitari de la filosofia de Locke i l’artificialitat de la distinció entre epistemologia i teoria política. El caràcter central del problema és prou obvi com per què ens passi desapercebut. Al capdavall, nosaltres, pel moment, considerem una cosa “natural” creure’s allò que ens diuen els científics. El segle XVII però presentava una situació ben diferent: els administradors oficials de la veritat eren uns altres, l’escolàstica, i tota la revolució intel·lectual que inclou Bacon i Descartes es fonamenta a la crítica envers aquest paradigma heretat, acompanyat d’una revindicació de la pròpia capacitat d’observació. Ara bé aquest plantejament entès literalment no du enlloc ja que fora impossible sortir-se’n del solipsisme més primari. El problema d’un autor com Boyle era donar raons perquè el seu testimoni fos acceptat, cosa que només es podia fer adoptant un rol social al qual està indissolublement unida la noció de veracitat. La construcció del personatge del científic està del tot lligat a la construcció de la figura del “gentlemen”. Ser el segon era l’única manera de donar sentit al primer personatge.

El primer capítol fonamenta la posició epistemològica de l’autor en alguns autors fonamentals de la filosofia del segle XX com Rorty, Foucault o Wittgenstein. El segon és fonamentalment una anàlisi de textos del moment centrats en la definició de la figura del cavaller i la seva relació amb la noció de veracitat o altres condicions que tenien un caràcter fonamental pel desenvolupament de la pràctica científica com l’autonomia financera. El tercer desenvolupa el concepte de credibilitat lligant-la a la concepció d’honor que constituïa el fonament del capital social. Un tret especialment accentuat als països que trencaren amb el catolicisme on la veracitat com a qualitat moral era molt més important que als països catòlics. Paradoxalment, aquesta formulació de la figura central de la revolució moderna es faria des d’un pressupòsit molt clàssic: la idea que la naturalesa crea diferents menes d’homes que trobem a la política aristotèlica o a la república platònica. Aquesta tendència va començar a derivar a la idea consolidada al segle XIX dels caràcters nacionals, així, per exemple, els anglesos es caracteritzarien per la seva integritat i honestedat en contrast amb els francesos, catòlics i espanyols. Tot plegat queda expressat al que podria ser la conclusió del capítol “convention and codes of gentlemanly conversation were mobilized as practically effective solutions to problems of scientific evidence, testimony and assent”

El capítol quart estudia la figura de Robert Boyle, com la seva posició social és utilitzada com legitimadora del seu discurs científic i com també en el seu cas hi ha una clara interacció entre els escrits de recerca científica, fonament de moltes lleis bàsiques de la física i la química, i un bon nombre d’obres properes a allò que els francesos denominen moralistes. En aquestes pàgines retrobem també la interrelació entre fe religiosa i coneixement que ja havíem advertit al nostre estudi de Locke. Per Boyle ser filòsof natural significa el mateix que ser “a priest of nature” El capítol cinqué es centra a la noció de “decor epistemològic” tal i com fou tractada als autors del XVII. Es tracta de veure com es buscà un equilibri entre el desafiament a l’autoritat tradicional establerta i la dependència que l’activitat científica mostrava envers els testimonis de laltri. La figura central és aquest cas Locke, la filosofia del qual és entesa com la configuració d’una teoria de la prudencialitat, que acaba definint una pragmàtica adreçada a l’avaluació dels testimonis. El capítol sis analitza diversos casos pràctics d’avaluació de testimonis que podrien resultar en principi controvertits com els dels viatgers. El capítol setè tracta de la relació amb les matemàtiques. Malgrat que la historiografia insisteix en el fet que el gran legat del segle XVII és la matematització de la ciència, allò cert és que en molts casos això era una ideal, la concreció del qual no acabava de veure’s gaire clara i de fet hi havia una certa col·lisió entre la rotunditat de la certesa matemàtica i els ideals político-morals que fonamentaven la construcció del nou model de saber. El científic era una cavaller, el cavaller era un cristià i hom pot entendre que a un cristià no li correspon tenir certeses massa absolutes. Malgrat això certament hi ha una revindicació a l’obra del Boyle del cultiu de les matemàtiques, en alguns casos fonamentada a raons de caràcter neoplatònic que no ha ser però exagerada. La llei de Boyle que varem aprendre als llibres de Física i Química de segon de BUP, potser no hagués estat reconeguda pel mateix Boyle, no sols en el sentit trivial que ell no tenia al cap una expressió algebraíca sinó una proporció geomètrica, com fora el mateix cas d’altres descobriments importants del XVII, sinó fins i tot en el sentit que l’estatut que nosaltres conferim a aquesta noció de llei de la naturalesa, era una noció ben problemàtica en el context de l’Anglaterra del moment, gens preocupada a pensar la legalitat de la naturalesa com a ben establerta ja que l’univers mental delimitat per la seva religió excloïa pràcticament la possibilitat de la noció de miracle (a l’inrevès del que passava als països catòlics). En definitiva els avantatges evidents de la incorporació de la matemàtica al treball científic es veien en un cert sentit contraposats, en primer lloc, per la por a menystenir el treball més eminentment pràctic, Boyle criticarà autors com Pascal, Descartes o Spinoza en el treball dels quals veu la possibilitat del naixement d’un dogmatisme semblant a l’aristotèlic i també perquè, aquí la diferència amb Hobbes es veu clara, no tenia clara que l’exactitud pròpia de les matemàtiques fos compatible amb l’univers real. Tornant a allò que apuntàvem unes línies més abans. La imprecisió no era del tot quelcom a defugir. Era, pel contrari, un senyal de veracitat i per això de veritat. En última instància cal afegir una certa tensió entre l’ideal de la pràctica científica com conversació i intercanvi, cosa que es fa des del llenguatge ordinari, i el caràcter excloent de la pràctica matemàtica.

El darrer capítol tracta d’una qüestió clau i pel que jo se normalment negligida: l’aportació al treball científic dels altres freqüentadors del laboratori: els ajudants i tècnics indispensables pel treball de Boyle. El problema plantejat en aquesta relació era una conseqüència del plantejament de legitimació de la pràctica científica. De la mateixa manera que la veracitat era l’atribut definidor del cavaller, la seva manca ho era de tots els que no ho eren pas, és a dir, de la gent que vinculava la seva acció al seu profit personal, per exemple, treballar cobrant un sou. Malgrat això aquests “altres”eren indispensables. La imatge del científic genial a la seva solitud no tindria cap mena de sentit en un cas com el de Boyle amb problemes físics molt accentuats. Més enllà de la visita segurament habitual de tècnics o proveïdors, entre dos i sis ajudants hi devien treballar regularment. La funció de Boyle era la d’un coordinador i també la d’un garant de la validesa de la pràctica que s’estava produint.

La primera conclusió del treball decSaphin és, per contrast, fer-nos clar la naturalesa del saber tal i com avui en dia el concebem. El saber, com no pot ser d’una altra manera, es segueix fonamentat a la confiança, però ja no en individus d’elevades conviccions morals, sinó en institucions. En aquestes condicions l’obtenció de fonaments d’evidència és molt difícil però es veu compensada pel terrible cost social que tindria l’escepticisme des d’un punt de vista pràctic. D’aquest fet, ja se n’adona a començaments del segle anterior Max Weber. El tret característics de la cultura contemporània és la substitució de la virtut pel domini tècnic. Malgrat tot, en un altre sentit tampoc estem tan lluny de l’experiència de Boyle. Dins de cada ciència hi ha un nucli dur format per uns membres amb relacions molt anàlogues entre ells a les que tenien els cavallers experimentadors que constituïren el gruix fundador de la Royal Society. En aquest sentit la dimensió moral de l’empresa científica tal i com fou definida pels membres de la Royal Society segueix essent una realitat.

Hume sobre Hobbes

Aquest és el judici de David Hume sobre Hobbes al darrer volum de la seva història d’Anglaterra:

Cap autor del seu temps fou més celebrat tant dins com fora del país que Hobbes. Al nostre temps, ningú no en fa esment. Un exemple ben viu de la precarietat de qualsevol reputació fonamentada al raonament i la filosofia! Una comèdia plaent, que descriu els costums dels seus temps i fa un retrat fidel de la naturalesa és una obra duradora que pot ser transmesa a la posteritat. En canvi, un sistema, tant sí és de física com de metafísica, generalment deu el seu èxit a la novetat i en el moment en què és examinat amb imparcialitat es fan paleses les seves febleses. La política de Hobbes només és valida per promoure la tirania i la seva ètica per fomentar el llibertinatge. Malgrat ser un enemic de la religió, al seu esperit no hi havia res de l’esperit de l’escepticisme, sinó que era prou positiu i dogmàtic com per pensar que la raó humana, i la seva en particular, era capaç d’assolir una completa convicció en aquestes matèries. La claredat i la propietat de l’estil son les principals excel·lències dels seus escrits. Personalment sempre ha estat presentat com a un home virtuós; cosa no gens sorprenent malgrat el caràcter llibertí de la seva doctrina ètica. La timidesa és el principal defecte que se li ha retret. Va viure fins a una edat molt avançada; tot i que mai no va ser capaç de reconciliar-se personalment amb la idea de la mort. La gosadia de les seves opinions i sentiments contrasten poderosament amb aquesta part del seu caràcter. Va morir en 1679 a l’edat de 91 anys.

History of England, vol. 6, p. 153

Diria jo que com a mínim parlant de hobbes és fa un error fonamental que no és només propi de Hume sinó de la lectura que el seu temps feu de l’obra de Hobbes. Tanmateix el text val la pena, no sols per saber alguna cosa de Hobbes sinó especialment per revelar-nos alguns trets de qui era Hume i del seus punts de vista entorn de la relació entorn del valor de la filosofia i de la relació etre vida i filosofia.

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

about John Ford's authorial signature

Tal i com vaig dir penjo fnalmente el treball sobre Ford que he estat preparant aquests dies:
ABOUT FORD’S AUTHORIAL SIGNATURE

The aim of this essay is to consider the notion of authorship in two works of John Ford: The Searchers (1956) and The Man who shoot Liberty Valance (1962). I do not think that this could be a controversial question. There is a general consensus about the consideration of John Ford like an “auteur”. Even people, who disliked usually his works, agree with the fact that there was something like a world of his own. This is a remarkable fact, if we consider that John Ford never wrote a script and he did not control usually the editing of his films. However, it is easy to recognise any of his films as directed by John Ford. I am going to try to explain this easiness from several points of view. We are going to study the visual style, the narrative structure and the philosophical background of both films. I will finish with a personal confession which is not the product of rational analysis but I hope could add some light to my disquisition.

The Visual style:
There are some difficulties to compare both films. The older was shot in colour and widescreen. As in many other films the landscape of Monument Valley plays an important role. The second was not only shot in 35 mm. but also in black and white. Contrasting with other westerns of Ford, Liberty is shot almost completely in studio and, owing to this reason, it could be seen as a claustrophobic film, something unusual in the work of Ford, who has been recognised usually as a master in the expressive use of Landscape. In spite of these facts, we can find some similarities between both films.
1. Absence of close-ups. Something strange, if we consider that we are speaking about films starred by people like John Wayne or James Stewart. Nevertheless, this point is maybe the main characteristic of his style. He disliked close-ups and preferred showing the characters in their social and narrative context. This point is also related with the fact that without the power of editing his films, he tried no to give options to the editor. There is also a relationship with the way in which his actors played and the kind of actors which he chose. Although someone can prefer James Dean or Paul Newman to John Wayne (I do not), I am unable to imagine any of the former in a Ford’s film. Indeed, he used to work with the same staff and both films share not only the presence of Wayne but also Vera Miles, John Qualen, who plays almost the same character, and many other faces whose name I do not know.
2. The camera is usually motionless. There is movement only inside the frame and is run by the actors. Ford moves only his camera in order to create some meaning. There are examples in both films. In The Searchers, I remember the scene in the military post of the US Cavalry, when Ethan is looking for Debbie among the young whites, who have been rescued. The camera searches the face of Ethan to end in a close-up, which serves to show how Ethan, possessed by the hate, is beginning to consider the idea of killing Debbie. In Liberty a similar movement towards Tom Doniphon can be found in the start of the flash-back which shows the spectator who actually killed Liberty Valance. These movements are repeated later towards the flower over Doniphon’s coffin and in the last scene towards Ransom, when the railroad assistant says that they would do everything for the man who killed liberty Valance.
3. The use of doorways. We have talked in class about how they become a privileged place, in the searchers, to show the characters and to place the camera. A very clear example is the shot which opens and ends the film. In Liberty there are many moments in which the characters are photographed in a doorway. I remember shots of Doniphon and Ellie, but is Pompei, the black man, friend and surely former slave of Doniphon, who appears very often in a door-way.
4. Some objects are treated like characters. They have a special meaning in the story and they are used simultaneously as a symbol and as a key to understand what is happening. In The Searchers one of these objects is Ethan’s coat. In Liberty the cactus-flower, which Doniphon offers to Ellie and that Ellie puts over the coffin after Doniphon’s death. Both objects are in relationship with frustrated love-stories.

Narrative structure:

Many of the opposites that define the work of John Ford, according the list which we saw in class, can be found in both films. For instance, the opposition between the garden and the desert, which is the core of Liberty, also appears in the Searchers. Although the film actually happens in a deserted landscape, their habitants are dreaming of changing that and they are hopping that some day the garden will replace the desert, as the speech of Ma Jorgensen shows. Central to both films is the opposition between nomads and settlers. In The Searchers, the first are the Indians and the European are the settlers. In Liberty, Valance is clearly a nomad who claims to reside, where he hangs his hat. The Indians are savages but Liberty behaves himself in a more brutal way than the Comanches of the first film. Another pair of opposites to consider is the book and the gun, which is central to the film of 1962. In one side, we have Ransom, the man whose weapons are the books of Law, on the other side, the characters who believe that there is only one possible law in Shinbone: the law of the gun or the law or the whip. This opposition is not strange to the Searchers, where obviously the Indians are illiterate (and also Martin) and only Ma Jorgensen seems able to read and write well. The opposition between married and unmarried concerns the fate of two principal characters: Martin in The Searchers (who has to decide between settling and keeping in move, that is to say, between being the husband of Laurie or becoming someone like Ethan) and Doniphon, who associates his marriage with Ellie with building a House (that is to say, leaving his nomad way of life).
In addition to these general oppositions, which concern all the cinematography of John Ford, I would like to remark some common points between both films:

1. In both films there is a triangular structure, which serves to define the relationship between the main characters. In The Searchers, we find the triangle between Scare, E. Edwards and M. Pawley. In Liberty the triangle is formed by Valance, Doniphon and Stodard. Valance and Scare are basically violent characters whose behaviour is usually barbaric. In contrast to the “bad” boys, we can find Pawley and Stodard, who played more peaceful and ethical characters. The characters portrayed by John Wayne are always in between. They have a close relationship with Ransom and Martin (in both films he tries to be a peculiar kind of teacher to them) but, at last, he has to keep away of them (and of the civilisation). He has a hostile relationship with the violent characters; Valance and Scare are his enemies, but each one of them is also his doppelganger. Like Scare he takes scalps and is fully possessed by a feeling of revenge. Something similar happens in the relationship between Valance and Doniphon. Both are excellent gunners and share (and repeat) the same conception of law. After the killing of Valance, Doniphon gets drunk and behaves as if he were the late Valance.
2. In both films, there are marginal characters which are, at last, essential to the community, who has marginalised them. In The Searchers, this is the role of Moses a half fool tramp, who is always able to find the sleuth of the Comanches. In Liberty this role is portrayed by Pompei, the black man who is always taking care of Doniphon. The man who, from the doorway protects him and Stodard in the Restaurant, the same who defends the community the day of the pools (always in the door, without trespassing it, because it is forbidden to a negro). The accomplice of Doniphon finally in his murder …..
3. There is in both films a frustrated love story in relationship with the characters played by John Wayne. In both cases the spectators are helped by a silent witness, whose action serves to attract our attention to this issue. In the former film, the silent witness is the reverend in the second the ex-Marshall Appleyard.
4. There is a moment in both films when the lead character is the community itself- These are moments of affirmation and self-knowledge of the community. In The Searchers, this moment is the dance at the wedding-party, in Liberty the polls day, when the peaceful citizens begin to defeat Valance.
5. I think that both films are openly pessimistic but it is characteristic of John Ford’s way that he did not lose the opportunity to introduce some comedy. A comical character in The Searchers is Charley McCorrick, in Liberty, the Marshall Apleyard or even the journalist Peabody (although there is also greatness and dignity in him)
6. There are flash-backs in both films, what is not very common in the film-makers of Ford’s generation (Hawks, Walsh or King Vidor).

Philosophical and historical Background

It was P. Bodganovich, in his film Directed by John Ford, who defined the work of John Ford as a mosaic that reflects the History of America. A singular, personal and sometimes contradictory view of this History, which differs from the official and from the alternatives originated in the sixties. Many of these films were Westerns. Western as a genre has a philosophical background: it is always confronted with the capital question of the modern political philosophy: the social contract and the foundations of civilization that is to say, with the relationship between individual desires and social duty and responsibility. Hobbes believed that communitarian life was unnatural to the human race, but also beneficial to the humankind. Political, social, life is convenient but also disgusting. I think that the characters played by John Wayne express this confrontation. He helps to establish the society, removing the people who are no suitable to follow the rules, but he feels himself as also unsuitable. Furthermore, political life means peace, suppression of violence. But maybe the eradication of violence is impossible without some kind of violence in the beginning. Someone is required to do the dirty job, to take the scalp of Scare or to kill Valance in a cold blood murder, but he can’t be rewarded for these shameful actions. He has to keep away from the civilized and peaceful people
There is no History, whiteout Mythology. Often History is only Mythology. This is the main thesis of Liberty, Print the legend. Mythology could be necessary because, the truth about the original and foundational deeds is well worth to be hidden. The message of Liberty is absolutely clear and I think we can understand The Searchers from this point of view. Maybe Ethan will be remembered as a hero, (not by his deeds, always useless, but by his determination, a valuable example to people who are always suffering the temptation of leaving his new land and coming back) but we have seen in the film, that the hero and the monster could live together in the same soul.

A personal, final consideration

There is something which I have not said yet and it is maybe the most important. John Ford was a great storyteller. I do not know if the best, but one of the better. The Searchers and Liberty are perfect narrations. Ford is able to give us in each moment the information necessary to keep our interest alive. I believe that I would require more than 1500 words to explain this and maybe I would not be able at all. Anyway I have seen both films a lot of times, since I saw first Liberty, when I was eleven. I feel still full of admiration for them, but I feel some envy of the people who can watch the film first having the opportunity of being seduced by his talent, living what I experienced many years ago