Hamlet

Veig al National Theatre la nova versió del Hamlet de Shakespeare. Han treballat sobre la versió més extensa de l’obra de la que han retallat unes 500 línies amb el que el muntatge queda en més de tres hores i mitja. És la més llarga de les obres de Shakespeare. Per nosaltres ha estat una petita consolació perquè no ens hem espavilat prou per veure el muntatge shakesperià del qual més es parla ara, el King Lear interpretat per Derek Jacobi (com a consolació ahir vaig poder fer-me amb entrades per veure Kevin Spacey fent Ricard III al juliol). Rory Kinnear és un actor molt menys conegut que els esmentats però la seva trajectòria als escenaris londinencs ha estat ben solida i jo el vaig trobar força convincent, amb una modulació i ritme excel·lent a l’exposició dels monòlegs que són la part més recordada de l’obra. L’ambientació del muntatge és contemporània, renunciant completament als vestits d’època i allò més destacat per la posada en escena és el caràcter asfixiant de la cort de Dinamarca on tothom està contínuament espiant tothom, un tret que certament facilita el paral·lelisme amb el nostre temps i l’actualització de l’obra. Maquiavel és així invocat com un referent pels autors del muntatge que volen posar en primer pla com l’obra explica el col·lapse d’una nació-estat. Des de la meva perspectiva, allò que més m’atreu de l’obra és la seva intensa meditació sobre la mort, del tot allunyada de qualsevol mena de consol religiós i d’una radicalitat molt poc habitual a cap autor del XVII, inclosos els filòsofs.

Anorexie et desir mimètique

En aquest llibre Rene Girard fa una reflexió des del seu àmbit propi d’antropòleg sobre el fenomen de l’anorèxia. És clar que fins i tot els pocs inclinats a acceptar la teoria de la universalitat del desig mimètic, no poden deixar de tenir en compte el paper que la imitació té en aquest afer. En aquest sentit l’argumentació de Girard és ben solida. Més discutible i més agosarada és la segona part de la tesi que estableix el caràcter sacrificial de les víctimes d’aquesta malaltia. El seu punt fort és que aquí efectivament ningú es sostreu a la unanimitat que constitueix el fonament de la decisió d’aquestes víctimes. Tothom vol estar més prim. La primor a la nostra societat és un valor indiscutible i innegociable. En aquest sentit hi ha per Girard una analogia clara amb el terrorisme i més enllà d’això amb el principi maquiavèl•lic del fi que justifica els mitjans, la guia per excel•lència de les nostres pràctiques més enllà del fet que ens inventem discursos fetitxitzadors. Girard utilitza el tema de l’anorèxia per defensar la seva concepció de la religió com a eix de la vida humana. Sembla un fet corroborat per les estadístiques que la major part de víctimes d’aquesta malaltia pertanyen a famílies “alliberades”, és a dir desvinculades de qualsevol connexió amb la religió. Això sembla confirmar que quan hom pensa haver acabat amb la religió aquesta torna per la porta del darrera però amb formes, alhora, més ridícules i cruels.
Girard parla de l’Anorèxia i també de la bulímia que en un cert sentit és la malaltia pròpiament característica del nostre temps i això per dues raons bàsiques:la primera, perquè és una metàfora perfecte de l’estat de la nostra cultura després del postmodernisme i perquè la bulímica és l’exemple per excel•lència de com en el desig l’heterocentrisme és indestriable de l’egocentrisme. La bulímica menja per ella, però vomita pels altres. Més enllà de les víctimes individuals, aquesta seria la conclusió del llibre, l’anorèxia i la bulímia són malalties socials d’una civilització obsedida amb el menjar i que ha creat mites absurds sobre el passat des de les seves obsessions.

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

Orwell i Maquiavel

Mentre complint el meu deure com a funcionari miro de resumir en un parell d’hores l’aportació de Maquiavel a la filosofia política, prenc algunes notes sobre el llibre d’Orwell que he estat llegint aquestes vacances passades, Orwell’s England, una recopilació dels escrits sobre el seu país, centrat a la seva obra The road of wigan pier. Alguna vegada ja he esmentat la importància que al seu treball tenia la noció de common decency, que constituïa el tret definidor de la seva concepció del socialisme. Mentre explicava Maquiavel em sembla que d’alguna manera es feia palès que allò proposat per l’italià era precisament allò refusat per l’anglès. La clau de volta de la proposta defensada al Princep rau en afirmar que la rendibilitat política està per sobre de qualsevol mena de consideració morals ( o potser, per ser més exacte, caldria dir humanitàries, perquè Maquiavel no és tant un immoralista, com un defensor d’una altra moral). En un cert sentit, això es el nucli del que constitueix la modernitat. No és doncs casual la desconfiança que Orwell mostrà envers una idea del tot indiscutida, i conseqüentment poc meditada pels esperits avançats, com la noció de progrés. Mentre donava voltes a la qüestió en vaig trobar-ne un paràgraf que em sembla que corrobora les meves impressions:
“But there is one sense in which the English common people have remained more Christian than the upper classes and probably than any other European nation. This in their non-acceptance or the modern cult of power-worship. While almost ignoring the spoken doctrines of the church, they have held on to the one that the Church never formulated because taking it for granted: namely, that might is not right ….. All the cults that have been fashionable in the last dozen years, communism, fascism and pacifism, are in the last analysis forms of power-worship”
(The English people, 1947)

Munic

Diumenge passat vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Steven Spielberg: Munich. Avui mateix la vanguardia ens parla de les opinions més aviat adverses que la pel·lícula ha despertat a Israel. Hi ha una certa coincidència en assenyalar que la pel·lícula és inacceptable com a document històric, tot i que en realitat és molt difícil, encara a hores d’ara, d’establir un relat fidedigne dels fets. És evident també que Spielberg ens adverteix que la pel·lícula està inspirada en fets reals, la qual cosa vol significar, imagino, que més aviat hem de veure una reflexió sobre els fets que no pas una reconstrucció acurada. D’entrada, cal dir que la pel·lícula em va agradar, Spielberg és un cineasta que ha anat millorant amb els temps i el seu domini del llenguatge cinematogràfic és cada cop més palès. Munich és un thriller convincent i una narració fluïda. És també prova d’un acte de valentia, perquè el tema és certament polèmic, tot i que l’autor de Schlinder’s list ho té bé per a qui ningú pugui acusar-lo d'antisionista. La reflexió de Spielberg ha de ser vista a dos nivells. D’una banda, el film ens parla d’un tema absolutament tòpic a la literatura universal, com a mínim des d’Esquil, la inanitat de la venjança. El caràcter superflu de totes aquestes històries, on sovint l’agent de la revenja pot adonar-se al final del seu trajecte que ha perdut la seva vida per no-res. És una d’aquestes històries que ens han comptat moltes vegades, però que cal seguir comptant. La segona, tractada avui per la crònica de Jerusalem de la Vanguardia, es la pertinència d’aquesta revenja i aquí Spielberg ens porta a un àmbit interrogat per la filosofia política, almenys des del temps de Maquiavel: la qüestió de la raó d’estat i la contradicció entre finalitats i procediments que aquesta generalment comporta. La posició de Spielberg és clara i per a molts serà ingènua. La resposta de del Dr. Gaznor té una lògica contundent, el terrorisme no és estrictament un acte criminal, sinó un acte bèl·lic i entra dins de les normes de moral acceptables que un soldat ataqui un altre, però no se si en el fons acaba fent allò que se li retreu a Spielberg, equiparar realment el Mossad amb els terroristes. D’altra banda, associar exercit i moral després d’un segle sinistre on les víctimes majoritàries dels conflictes sempre són civils, em sembla d’una ingenuïtat poc pròpia d’un funcionari de l’estat d’Israel. El darrer pla de la pel·lícula és molt obvi i no va agradar gaire als espectadors de la presentació especial de la pel·lícula. Sembla clar que parlar de causalitat en el sentit determinista del terme seria una bajanada, però New York i Munic no estan a dos planetes diferents i potser resulta difícil de negar una identitat com a mínim de tarannàs i estratègies lògiques.