Hamlet

Veig al National Theatre la nova versió del Hamlet de Shakespeare. Han treballat sobre la versió més extensa de l’obra de la que han retallat unes 500 línies amb el que el muntatge queda en més de tres hores i mitja. És la més llarga de les obres de Shakespeare. Per nosaltres ha estat una petita consolació perquè no ens hem espavilat prou per veure el muntatge shakesperià del qual més es parla ara, el King Lear interpretat per Derek Jacobi (com a consolació ahir vaig poder fer-me amb entrades per veure Kevin Spacey fent Ricard III al juliol). Rory Kinnear és un actor molt menys conegut que els esmentats però la seva trajectòria als escenaris londinencs ha estat ben solida i jo el vaig trobar força convincent, amb una modulació i ritme excel·lent a l’exposició dels monòlegs que són la part més recordada de l’obra. L’ambientació del muntatge és contemporània, renunciant completament als vestits d’època i allò més destacat per la posada en escena és el caràcter asfixiant de la cort de Dinamarca on tothom està contínuament espiant tothom, un tret que certament facilita el paral·lelisme amb el nostre temps i l’actualització de l’obra. Maquiavel és així invocat com un referent pels autors del muntatge que volen posar en primer pla com l’obra explica el col·lapse d’una nació-estat. Des de la meva perspectiva, allò que més m’atreu de l’obra és la seva intensa meditació sobre la mort, del tot allunyada de qualsevol mena de consol religiós i d’una radicalitat molt poc habitual a cap autor del XVII, inclosos els filòsofs.