Hamlet

Veig al National Theatre la nova versió del Hamlet de Shakespeare. Han treballat sobre la versió més extensa de l’obra de la que han retallat unes 500 línies amb el que el muntatge queda en més de tres hores i mitja. És la més llarga de les obres de Shakespeare. Per nosaltres ha estat una petita consolació perquè no ens hem espavilat prou per veure el muntatge shakesperià del qual més es parla ara, el King Lear interpretat per Derek Jacobi (com a consolació ahir vaig poder fer-me amb entrades per veure Kevin Spacey fent Ricard III al juliol). Rory Kinnear és un actor molt menys conegut que els esmentats però la seva trajectòria als escenaris londinencs ha estat ben solida i jo el vaig trobar força convincent, amb una modulació i ritme excel·lent a l’exposició dels monòlegs que són la part més recordada de l’obra. L’ambientació del muntatge és contemporània, renunciant completament als vestits d’època i allò més destacat per la posada en escena és el caràcter asfixiant de la cort de Dinamarca on tothom està contínuament espiant tothom, un tret que certament facilita el paral·lelisme amb el nostre temps i l’actualització de l’obra. Maquiavel és així invocat com un referent pels autors del muntatge que volen posar en primer pla com l’obra explica el col·lapse d’una nació-estat. Des de la meva perspectiva, allò que més m’atreu de l’obra és la seva intensa meditació sobre la mort, del tot allunyada de qualsevol mena de consol religiós i d’una radicalitat molt poc habitual a cap autor del XVII, inclosos els filòsofs.

Geni literari

El geni literari, si és alguna cosa, no és pas l’allunyament de la realitat sinó la seva comprensió radical. L’arrel on la raó corre un risc greu si gosa guaitar. Plató és la seva millor mostra, però Shakespeare i Cervantes no estan gaire lluny. Malauradament ningú no ha intentat el diàleg sistemàtic i seriós de la filosofia moderna amb cap dels dos. No existeix un Strauss del pensament modern, pel qual ni tan sols Strauss és Strauss.

Strafford-on-avon per retornar

Torno a Anglaterra després de la meva estada a Paris i ho faig passant el cap de setmana al que potser és el lloc més quintessencial d'Anglaterra, Strafford-on-avon. Hi veig les cases del gran home, que ja coneixia, i visito la tomba on crec que no hi havia estat. És el primer dia de primavera i el clima s'ha mostrat coherent amb el calendari, fent senyals que el llarg, cru i cruel hivern està a les seves acaballes. A la casa del gendre un dels guies ens introdueix la visita amb el bon humor i la habilitat que caracteritza els anglesos que fan aquesta feina. El gendre era metge i la casa fa una mica de museu recordatori de l'estat de la medicina del segle XVII. El fet difícil d'amagar és que els metges del moment sabien ben poca cosa del funcionament del cos i els seus èxits tenien poc fonament més que l'atzar. Tanmateix, els metges en aquesta època ja havien esdevingut un gremi amb prestigi. La credulitat humana és una de les constants històriques més incansables i immodificables.

Tragèdies romanes

Dissabte passat vaig estar al Barbican per a un autèntic festival shakesperià. Una representació conjunta de les tragèdies romanes: Coriolà, Juli Cesar, i Marc Antoni i Cleopatra. La companyia eren els holandesos Tonnelgroep d’Amsterdam. L’espectacle era de primer ordre i dissenyat amb una intel•ligència exemplar. És evident l’oportunitat de l’acte. Les tres tragèdies formen un cicle que constitueix el nucli més valuós de la filosofia política de Shakespeare: la seva reflexió sobre el poder i les interaccions entre desig, moralitat i conveniència política. El problema és com fer un muntatge que permeti deixar pensar a l’espectador sense aclaparar-ho. La tàctica del grup holandès és especialment intel•ligent, per la seva dosificació del ritme i la intensitat dramàtica de l’espectacle. Hi ha prou per dir que la millor part de l’obra és la darrera hora (ja vaig dir que tinc una veritable feblesa per la relativament poc coneguda tragèdia de Marc Antoni i Cleopatra, potser l’obra on millor s’expressa el conflicte entre el temps i l’amor), ajudada pels que sense dubte són els millors actors de la funció,
Per pair tota sis hores de fraseologia shakesperiana, dites en holandès, el grup trenca amb algunes de les regles bàsiques de la litúrgia teatral. Per exemple, la separació entre escenari i pati de butaques. El fons de l’escenari era una sala amb sofàs, tipus chill-out, i el públic fou convidat a ocupar-la. Bars oberts als extrems de l’escenari i el fons, permetien reposar les forces del públic. Un ordinador ens permetia expressar les nostres opinions sobre l’espectacle, les qual era projectades a la pantalla dels subtítols. No hi hagué interrupcions en el sentit estricte del terme. Només petites aturades d’uns cinc minuts per fer canvis d’escenaris. Era llavors quan es projectaven les opinions del públic i també les notícies del dia. Per tal de situar el públic, durant tota l’obra anaven sortit avisos del temps que quedava per la mort dels principals protagonistes (cinc minuts per la mort de Coriolà, tres hores per la mort de Marc Antoni).
La presentació és del tot contemporània, no només pels vestits sinó per la introducció de mitjans audiovisuals moderns. Així, per exemple, la primera aparició d’Aufidius, és en el curs d’una entrevista en un noticiari televisat. D’altres vegades, escenes diferents són representades simultàniament. Per exemple, la conversa entre Calpúrnia i Cèsar la nit prèvia al seu assassinat i la conversa entre Porcia i Brutus. Això és possible per la utilització fonamental a l’espectacle del video. De fet, més que d’espectacle teatral cal parlar d’un autèntic espectacle multimedia. La mort d’Enobarbus, per exemple, té lloc al passadís que condueix al parking, enmig de l’estupefacció dels vianants que sortien del cine. En definitiva, una experiència escepcional sense cap mena de dubte.

The Wind

Fa uns dies que finalment he deixat Londres fins al setembre, però com que els darrers dies foren angoixants em van quedar algunes coses per comentar. Dilluns passat tanco la temporada al BFI amb la visió d’un film extraordinari, un d’aquests que sense cap mena de dubte mereixen el qualificatiu d’obra d’art, parlo de The Wind l’obra americana de Victor Sjostrom feta a major glòria d’un dels rostres més atractius de la història del cinema: Lilian Gish. The Wind és un d’aquests films que per si sols permetrien justificar l’afirmació de la superioritat artística del cine mut sobre el cinema sonor. L’excel·lència del treball de Sjostrom, el perfecte ritme amb el que estan encadenades les seves imatges, és difícilment compatible amb el temps lent imposat per la paraula (aquesta és la raó dit sigui de passada per la que l’opera no esdevingué mai l’obra d’art total que volia ser i sovint l’emoció que desperta és ínfima enfront d’una simfonia). De fet, veient The Wind té molt poca importància la trama, una història triangular, més o menys banal ni tampoc un final feliç imposat que curiosament deixa un assassinat del tot impune, sinó l’intensa sensació produïda per la rítmica juxtaposició entre els ulls, els primers plans de Lilian Gish, i la imatge de la naturalesa desbocada. Una interacció que reflecteix d’una manera que recorda, per la seva intensitat, les obres de Shakespeare amb el seu caracteristic el joc de correspondències entre el macrocosmos i el microcosmos que és la nostre ànima

Romeu i Julieta

Divendres anem al Globe a veure una representació de Romeu i Julieta. Duem tots els alumnes de batxillerat, la major part dels quals no han estat mai al Globe. La representació té un gran èxit entre ells, totalment guanyats pel dinamisme de la posada en escena i la inclusió de balls i música, tot mirant de recrear el que era un representació de l’època. (com avui em deia una companya d’Història i la Lola va escriure fa un poc a un comentari, malgrat el consens universal reprovatori és sorprenent com de vegades els alumnes reaccionen de bé quan se’ls ofereix alguna cosa que val la pena. Sovint els professors ens equivoquem quan ens deixem dur pel pessimisme imperant) De fet, l’espectacle no desmereix del bon nivell que caracteritza l’activitat teatral d’aquesta ciutat. Crec que no havia llegit mai el text de l’obra i constato que les prevencions que podria causar una certa banalització de la trama no són gens merescudes. L’obra no té res d’ingènua i es modèlica pel que fa a la seva representació del temps. Tota la trama es desenvolupa en dos o tres dies i Shakespeare assoleix transmetre de manera convincent, la pressa i la urgència que és el mode predominat d’aquesta manera de ser al món dita joventut. Com ja he comentat abans, l’ambient del Globe afavoreix més els elements còmics que no pas els tràgics i precisament per això algunes de les meves companyes mostraven un cert recel envers un muntatge que atorga clarament centralitat als elements còmics. Tanmateix he de dir que aquest caràcter es corresponia perfectament amb la meva representació mental mentre llegia l’obra. Fer dels dos amants uns herois romàntics seriosos només pot venir d’intencions possiblement alienes a Shakespeare. Romeu és clarament un eixelebrat i Julieta massa jove quan comença l’obra. Tampoc són tan personatges lliurats a un destí inexorable com les víctimes d’una sèrie de malentesos, de la mala sort i també de la pròpia immaduresa. En aquest sentit és essencial per fer una representació plausible de l’obra respectar dins de la mesura del possible, les edats dels protagonistes, com ha fet el muntatge del Globe.

El somni d'una nit d'estiu

Dimecres passat, passo la tarda al Globe veient la representació que aquest teatre ofereix d’El somni d’una nit d’estiu. La tarda és grisa, però la temperatura és acceptable. La visita al teatre a l’aire lliure, suposa possiblement per mi el final d’aquest estiu. Aviat una excursió d’aquesta mena serà del tot implantejable. (sempre m’ha causat melancolia el final de l’estiu, de llarg, la meva estació preferida, fet potser relacionable amb que vaig néixer un estiu o a la influència de la televisió de la meva joventut on sovint apareixia el revival del Duo Dinamico). L’obra va estar força bé. Segurament és la millor opció possible per a aquest escenari on allò festiu encaixa molt millor que allò tràgic. Cap de les altres comèdies de Shakespeare és tan festiva i reeixida alhora. Els actors entengueren perfectament que la comunió amb el públic és un element fonamental i assoliren un nivell de comunicació altíssim. Certament, el text és extraordinari i el seu joc sobre la confusió de nivells ontològics em fa pensar a la radical simplificació que els pensadors europeus iniciaren molt poc temps després. De la mateixa manera que Borges admirava el joc de literatura dins de la literatura que constitueix l’eix de la segona part del Quixot, la veritablement extraordinària, hom podria el mateix del final d’aquesta obra amb una representació dins de la representació que serveix de comentari a tota l’obra (un artifici, em sembla recordar, utilitzat en un sentit molt semblant a Hamlet)

Shakespeare vist per Hume

Molt sovint en parlo amb admiració de les obres de Shakespeare que veig aquí a Londres. Per compensar, avui recolliré un judici advers sobre l’autor de Juli Cèsar amb una significació històrica que em sembla important. És el balanç sobre la seva figura que Hume fa a la seva història d’Anglaterra. Tradueixo de l’original anglès (pel que sé no hi ha versió catalana d’aquest llibre)

Si considerem Shakespeare com un home, nascut en una època primitiva i educat de la manera més basta possible, sense instrucció, ni del món ni dels llibres, podem jutjar-ho com un prodigi; si el representem com un poeta, capaç de fornir un espectacle adequat per a una audiència refinada i intel·ligent, no podem mantenir els elogis. Malauradament a les seves composicions hi ha moltes irregularitats i fins i tot absurditats que sovint desdibuixen les escenes animades i plenes de sentiments que es barregen amb elles i al mateix temps potser admirem més totes aquestes belleses, pel fet d’estar rodejades d’una aital deformitat. Sovint encerta amb una sorprenent peculiaritat del sentiment en els caràcters individuals, fruit possiblement de la inspiració, però no pot mantenir gaire temps una línia raonable. Hi ha moltes expressions plenes de nervi i pintoresques, així com descripcions, però és debades recercar puresa o simplicitat a la dicció. La seva total ignorància de tot art i comportament teatral, és un defecte material, però que com que afecta més a l’espectador que al lector, pot ser més fàcilment perdonat que la manca de gust que sovint domina les seves produccions i que només esporàdicament deixa pas a la irradiació del seu geni. Certament va posseir un geni gran i fèrtil, tant dotat per la comèdia com per la tragèdia, però hauria de ser citat com a prova de fins a quin punt es perillós recolzar-se tan sols a aquests avantatges per assolir l’excel·lència a les belles arts. Fins i tot resta la sospita de si el seu geni no fou sobrevalorat per la mateixa raó que de vegades algunes cossos és presenten com més grans del que són a causa de les seves desproporcions i malformacions. Morí el 1616 a l’edat de 53 anys.

Ran

I am a man more sinned against than sinning, aquesta és la proclamació sobre ell mateix i el seu destí que el Rei Lear fa la començament de l’acte tercer quan el trencament amb les seves dues filles grans és del tot palès. El Lear rodat per Kurosawa a mitjans del vuitanta, Ran, sembla estar construït amb la finalitat de posar en dubte i finalment refutar aquesta afirmació. Mentre que a l’original shakesperià el passat de Lear roman a la foscor, al film de Kurosawa aquest passat es fa present en nombroses ocasions tot fent evident que la relativa tranquil·litat de consciència del monarca està mancada de tot fonament cert. De totes les possibles vies d’aprofundiment i comprensió del text de Shakespeare, la política, la familiar o la metafísica, Kurosawa opta decididament per la darrera (de fet és una pel·lícula que sovint agrada molt els filòsofs), tot i fer-ho des d’una perspectiva diferent i en un cert sentit oposada a la de Shakespeare. Mentre que a l’obra original hi ha una certa restauració de l’ordre amb el triomf final d’Edgar, el seny mostrat al capdavall pel duc d’Albany i la victòria final dels anglesos sobre els invasors francesos, a l’obra de Kurosawa no hi veig la més mínima senyal d’esperança. Més aviat al contrari assistim al triomf absolut del Caos que dona títol a l’obra. Els Déus han mort o estan absents, potser indignats enfront del penós espectacle de la raça humana. En tot cas ningú no respon a les nostres pregàries i tot depèn de la iniciativa d’uns homes que massa sovint fan la tria equivocada. Debades cercaríem al King Lear o a qualsevol altra obra de Shakespeare, una imatge alhora tan potent i depriment com la que clou el film: el jove cec, completament sol a un pas de l’abisme, pietós d’un Buddha absent esperant una germana que no ha de tornar mai.

Ban the bard

Fa uns dies parlava de la meva admiració pel muntatge de la RSC del rei Lear i per l’obra de Shakespeare en general. Tanmateix la universalitat en el gust no existeix. Ahir vaig veure una de les manifestacions més curioses que he vist a la meva vida. Fou al Globe, al costat del riu. Quatre persones, dues noies molt rosses i dos nois negres, es manifestaven demanant la prohibició de Shakespeare. Era una manifestació silenciosa i feien cara de molt emprenyats. Els motius eren que les obres del poeta anglès estan plenes de sexe, violència, i situacions moralment injustificables (la qual cosa no és certament mentida) Alguns passavolants van intentar dialogar amb ells, però sense èxit. Tot i que tampoc crec que els hagi fet efecte l’observació de què no hi ha cap llei al Regne Unit que t’obligui a comprar llibres de Shakespeare o a mirar alguna de les seves obres. No em sembla que combreguessin en aquesta lògica.

King lear

La Royal Shakespeare Company està representant aquest mes a un teatre prop de Covent Garden, King Lear. Si Shakespeare és una de les cimeres de la literatura, King Lear ho és en un sentit absolut. Només alguns diàlegs de Plató el poden superar en el seu examen de la situació humana. Un muntatge de primer ordre requereix una figura amb autoritat que l’encapçali. En aquest cas la figura és Ian Mckellen, popularment conegut pel seu paper de Gandalf a la trilogia del senyor dels anells. Mackellan no decep. Fins arribar a aquesta ciutat mai no havia plorat a un teatre. Dimecres passat no vaig poder contenir les meves llàgrimes mentre Mckellen feia la seva última escena, duent en braços el cadàver de la seva filla Cordelia. Fou un moment màgic dels que justifiquen viure a Londres i l’existència en general. Fora injust però destacar-ne Mckellen per sobre de la resta del repartiment. La maquinaria era perfecte i ningú no estava fora de lloc. Em va impressionar especialment un actor que no coneixia, Ben Megjes, que fa al paper d’Edgar una explosió de vitalitat. Vaig topar per primera vegada amb el Rei Lear mentre feia segon de carrera, quan en M.A. Granada ens explicava el paper de l’astrologia a la cultura del segle XVI. El tema apareix quan Edmund es riu de la fe cega del seu pare a les opinions dels astròlegs, tot fent una reflexió sobre la feblesa dels humans que prefereixen atribuir a la cursa dels estels les seves imperfeccions. Això hi és, però representa només un element petitíssim, minúscul de l’obra que directament o indirectament acaba tractant tots els temes fonamentals de l’existència humana: el sentit del poder, l’envelliment, els vincles familiars, la necessitat o la superfluïtat de la fe, l’ambició ... Com sempre he llegit l’obra abans de veure-la i l’edició de Penguin té una bona introducció de Kiernan Ryan on es pregunta que pogueren sentir els membres de la Cort del primer rei Estuard quan van veure representada l’obra per primer cop. La imatge d’aquest actors representant enfront del rei el qüestionament més radical de la naturalesa divina del poder, un dels temes essencials de l’obra, és paradoxal i inquietant. De fet, l’obra malgrat la seva popularitat actual ha estat durant dos segles representada amb importants modificacions. Fins a començaments dels segle XIX no es va respectar el text shakesperià i es preferia acabar amb un final feliç on Cordelia no moria i tampoc el seu pare, que recuperava la corona. Pel gust del XVIII, la mort de la filla més jove era un acte de barbàrie gratuït i en un cert sentit impiu. Recordem que el text de Shakespeare enllaça una pregaria als Déus dels pocs personatges supervivents amb la darrera entrada del rei. King Lear és una reflexió sobre l’artificialitat i la buidor del poder i així si voleu una peça cabdal de la teologia política, però també es pot veure com un anticipació de la literatura de l’absurd del segle passat, amb la passejada erràtica de Lear acompanyat del fidel Kent i el bufó, en una nit turmentosa explorant els límits del sentit en el dir, com una exploració de la correspondència entre el microcosmos i el macrocosmos, o com una representació d’un drama que d’alguna manera es viu a totes les famílies, potser la lectura més feta des la contemporaneïtat, una lectura que minimitza la riquesa de l’obra però és també l’adient per una època en ella mateixa petita

White Heat

Com feia molts anys TVE, la BBC omple alguns buits de programació amb pel·lícules velletes de la millor època del cine americà, cosa que em permet de tant en tant retrobament joiosos, així mentre l’altra dia comentarem The Big heat, aquesta setmana han projectat un altre clàssic de títol semblant, White heat de Raoul Walsh. Walsh va fer més d’un centenar de pel·lícules i potser no totes són bones, però quan rodava en estat de gràcia el seu vigor narratiu era insuperable, fins i tot a vegades per sobre de Hawks l’únic cineasta que podria competir amb ell en aquest sentit. White Heat és un exemple d’aquesta facilitat i felicitat. Estructurada en tres blocs molts clars: el primer robatori, l’estada de cody a la presó, i la recreació de la guerra de Troia en una factoria química, el mecanisme narratiu és del tot perfecte. Els protagonistes són Edmond O’Brien, l’inoblidable periodista que parlà a Liberty Valance de la llibertat de premsa, i James Cagney, potser en el seu paper més memorable, amenaçador, energètic i alhora fràgil. Hom ha remarcat sovint la relació del cine de Walsh amb Shakespeare i certament la relació entre el protagonista i la seva mare fora digna de qualsevol obra del dramaturg anglès. Molt possiblement a Shakespeare no li hagués desagradat el final apocalíptic de la pel·lícula. Quasi seixanta anys després de la seva realització White Heat resulta torbadora per la seva ambigüitat moral: el personatge de Cagney pot ser intrínsecament repulsiu però al capdavall és un home capaç d’identificar-se amb un valor moral tan cert com l’amistat, botxí però també víctima, el policia, que pregondament és l’heroi positiu, acaba resultant molt més antipàtic i en molts aspectes no gaire millor que el psicopàtic criminal.

Macbeth

El Macbeth de la RSC era un espectacle que justifica la passejada en cotxe per anar-lo a veure. Retenia de l’altre Macbeth que havia vist a Barcelona, el dirigit per Bieito, l’interès en fer palès el caràcter més salvatge de la narració, però el nivell dels actors és en aquesta superior i en son ben conscients de que la vàlua de Shakespeare està a les seves paraules, tot evitant la temptació de dir ràpid uns versos que potser el públic no acabarà d’entendre bé, per què els actors tinguin temps i energies per fer àmpliament el brètol. Així, són utilitzades més de tres hores per respectar quasi totalment la integritat del text i s’afegeix una escena introductòria, muda, on veiem Macbeth massacrant una grup de dones i infants, entre les quals hi són les tres bruixes, cosa que d’alguna manera justifica les seves accions posteriors. Probablement la novetat del muntatge és la presència conferida a aquests personatges que estan a l’escenari més del que el text fa explícit per fer palès el fet que són elles les que estan movent els fils de tot el que s’esdevé. Això no és pas trair Shakespeare sinó tot el contrari, ja que no és gens casual que siguin les bruixes els primers personatges presentats a escena. A la meitat del cinquè acte, just quan hom comunica a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, es quan l’actor que fa el paper de Macbeth, Patrick o’kane, ha de dir potser els versos més famosos de tota l’obra de Shakespeare:
Life is a tale
Told by an idiot
Full of sound and fury
Signifying nothing
De jove pensava que després d’aquests versos ja no calia dir gaire més cosa sobre la vida. Certament no era original. Faulkner feu la que potser és la seva millor novel·la sobre aquest motiu. Tanmateix, si d’alguna cosa em serví escriure el meu darrer llibre fou per aprendre a prendre distància amb la meva vocació nihilista, superació definitiva de l’adolescència?, i així mentre veia l’obra reflexionava que la reflexió és del tot vàlida per la vida, però per la vida de qui diu els versos ,Macbeth. És segurament un abús, del mateix tipus dels que hom acostuma a fer amb Plató, reduir el punt de vista de Shakespeare al dels seus personatges.

Strattford-upon-avon

Strattford-upon-avon, com tothom sap, és el poble on va néixer Shakespeare. Precisament, per això és una de les principals atraccions turístiques del Regne Unit. No crec que a la resta del planeta, hi hagi cap altre lloc on un escriptor es glorificat fins a aquest punt. Tampoc hi ha cap altre exemple segurament d’identificació nacional amb un autor. Totes les atraccions del lloc giren en torn a la figura de l’escriptor: la casa on nasqué, la casa d’Anne Hattawhay, la seva dona, la de John Nash, el seu gendre, l’església on està enterrat junt amb la seva família..... Nosaltres varem veure les dues primeres. La segona és especialment interessant pel seu perfecte estat de conservació i es va servir per aprendre que d’on ve l’expressió sleep tight Potser el que més va impressionar és el fet que la coneguda com a casa natal fou adquirida pel patrimoni públic el 1847. El gran legat però és la Royal Shakespeare Company que té la seva seu en aquesta ciutat. De fet, veure una representació de Macbeth era el motiu de la nostra visita. El dia següent tornat sense pressa varem fer varies parades a pobles dels Costwolds, una de les zones on l’ambient rural anglès està millor conservat. La pedra de color ocre emprada a tot arreu, confereix als seus pobles una personalitat singular. La seva capital Circencester és un lloc especialment agradable i la seva església conté diferents elements anteriors a la reforma, cosa poc habitual en aquesta part del país

Antoni i Cleopatra

Dimecres vaig anar al Globe per veure una versió aquest cop d’Antoni i Cleopatra, la tragèdia que constitueix una mena de seqüela de Juli Cesar. Com ja va passar amb Coriolà, l’espectacle va decebre un mica les meves expectatives després de la brillantor del que vaig poder veure la temporada passada. Antoni i Cleopatra, és una de les obres més discursives de Shakespeare, amb menys poc lloc per a l’espectacle, però també de les més treballades en l’expressió del seu llenguatge. Justament per això la seva lectura no és menys interessant que la d’altres més conegudes. Jo, personalment, l’he estat llegint amb gran interès, fent potser una lectura afectada per la meva formació o deformació professional. El tema de l’obra és l’enfrontament entre Egipte i Roma, que té com a camp de batalla l’ànima del malaguanyat Marc Antoni. L’escenografia si és adient en presentar-nos l’hedonisme que constitueix el nucli de l’experiència vital egípcia i que s’ensenyoreix de l’ànima del cabdill romà. Malauradament no se’n surt tant bé en mostrar-nos la contrapartida a aquest hedonisme que fora l’estoicisme característic de l’experiència romana. No sé si aquí és la feblesa de l’actor o la predisposició del públic, evidentment més egipci que romà, però la mort d’Antoni adquireix un aire còmic que no té al text, on queda expressada molt clarament l’esforç d’Antoni per recuperar, si més no com a manera de morir, un estil de vida que havia abandonat plenament. La lluita d’Antoni en aquest sentit adquireix una perspectiva més universal que la circumscrita a la representació del seu personatge històric. La mort d’Antoni és la mort d’un ser perplex, escindit entre la possibilitat d’haver perdut el seu jo o, allò que probablement és pitjor, de no haver sabut mai quin era el seu vertader jo. Confrontat a ell, el personatge d’August és a la vegada l’acompliment i la degeneració de l’ideal romà al qual Antoni no ha sabut servir. Potser és molt difícil al teatre però l’obra no acaba de reflectir quelcom que si mostrava bé per exemple la pel·lícula de Manckiewickz (parlo de memòria, ja que potser quinze anys que no l’he vista): la sobtada consciència viscuda pels dos amants al final de la seva experiència, de l’inexorabilitat de l’escolament del temps, especialment quan l’estratègia vital viscuda és la de la celebració del desbordament.

Coriolanus

El globe està representant aquest estiu un cicle amb algunes de les obres romanes de Shakespeare. Ahir vaig poder veure el muntatge fet sobre Coriolà. Ja vaig explicar l’any passat l’any passat que veure teatre en aquest recinte és un espectacle especial i per això no cal que m’estengui en aquest punt. Recordat això, però, cal dir que la satisfacció produïda per l’espectacle fou més petita que les dues vegades anteriors Ni el muntatge té res d’especialment brillant, ni la interpretació és en general excel·lent com altres vegades ha estat el cas. Una impressió que potser hauré de confirmar en el futur, és que l’ambient del Globe és molt més favorable a les comèdies i obres més lleugeres, com la tempestat o Pericles, que no al Shakespeare més tenebròs. La meva lectura de Coriolà, coincident amb la de l’Albert Aparici, és molt fosca, la d’una tragèdia en el sentit més estricte del terme. No cal descartar la hipòtesis, però, que des de l’òptica del públic del Globe que anava al teatre després de veure baralles entre ossos i abans d’anar de putes, potser tampoc es tractava ben bé sotmetre’s a la cura purgativa, que segons Aristòtil és l’efecte de la tragèdia. Suposo que la màgia del teatre és aquesta. Amb un text que literalment no s’aguanta, com el Pericles, pots fer un espectacle de primer ordre, mentre que amb un text de primer ordre com Coriolà, tens un espectacle més discret.
El fet cert però és que Coriolà és una de les millors obres de Shakespeare. Possiblement superior a Juli Cesar a la seva estructura dramàtica global (el discurs de Marc Antoni és genial, però després encara resten dos actes en els quals no passa gaire d’interès). Allò que la fa més interessant és precisament el seu caràcter elusiu. Com a Juli Cesar, l’obra certament no transpira simpatia ni pel poble ni per la democràcia. El poble és inconstant, fàcil de manipular i una fàcil víctima del les temptacions mimètiques. L’heroi, Coriolà, no és tampoc gaire millor; un home unidimensional adreçat només a la guerra, però incapaç de moure’s amb coherència fora del camp de batalla. Un ser anacrònic, posseïdor d’una mena de virtut que ja està caducada i fora de servei. Coneixedor de les arts de guerra, però ignorant del funcionament dels cors humans, per la qual cosa és una víctima de les mateixes forces que ell inconscientment desplega. Hom pot tenir la temptació en els nostres tems escèptics de tenir una certa simpatia envers el refús de Coriolà a fer política, però tampoc cal ser un expert en la saviesa clàssica, per saber que aquest refús és un senyal de fracàs. El seu refús de la retòrica, pot ser valorat positivament pels lectors superficials de Plató, però el condueix inexorablement al desastre. Totes les preguntes polítiques bàsiques es plantegen a Coriolà: Què és la ciutat? Qui és la ciutat? Com es conjunten els interessos de l’individu i els de la col·lectivitat? Hi ha individu sense comunitat? Les respostes són molt menys òbvies, potser la que ja sabien els grecs i la gent tendeix a oblidar: les respostes fàcils al problemes complexos són essencialment perilloses.

Time is wasting us

The Old Vic és un dels teatres més antics i prestigiosos la capital britànica. En el seu escenari han viscut nits de glòria actors com Peter O’Toole, Richard Burton o Lawrence Olivier. Darrerament la seva importància havia disminuït i per posar fre a la seva incipient decadència és va contractar com a director artístic a Kevin Spacey. Aquesta és la seva segona temporada i la primera no va ser gaire bona, almenys a nivell crític. Però ara les tornes estan canviant. Ahir varem podem veure una versió del Ricard II de Shakespeare dirigida per Trevor Nunn, de la qual ell és el protagonista i em sembla que aquesta és potser la vetllada més emocionant que mai he viscut en un teatre. Tot i que una mica enfosquida per altres obres més populars, Ricard II no té res a envejar a cap de les grans obres shakesperianes. Mentre l’anava llegint ja m’anava fent a la idea que el seu paper protagonista era un caramel per a un actor de nivell tan alt com el que té Spacey i les meves expectatives no es veieren decebudes. Quan comença l’obra Ricard és un home vanitós, dissolut i cínic. Aquest és el registre de Spacey que potser ens pot resultar més familiar des dels seus papers cinematogràfics ( el que adopta a pel·lícules com American Beauty o LA Confidential), després de la rebel·lió dels seus súbdits el personatge dona un gir radical i s’humanitza, prenent consciència dels seus errors. Són aquests els moments on Spacey dona el millor de si mateix. L’ajuda evidentment la bellesa dels monòlegs escrits per Shakespeare. Tot plegat va conformar magnífics moments. No recordo mai haver plorat a un teatre, però en alguns moments em vaig sentir profundament colpit, com quan Ricard ens explica:
What must the King do now? Must he submit?
The King shall do it. Must he be deposed?
The King shall be contended. Must he lose
The name of King? A God’s name, let it go
I’ll give my jewels for a set of beads,
My gorgeous palace for a hermitage,
My gay apparel for an alsman’s gown,
My figured goblets for a dish of wood,
My scepter for a palmer’s walking-staff,
And my large Kingdom for a little grave,
A little, little grave, an obscure grave
Les paraules de Shakespeare tenen sense dubte pes però dites per Spacey resulten encara molt més impressionants. La resta dels actors són també molt bons, però l’obra és de Ricard, perquè com diu Bloom, Shakespeare ens ensenya a parlar amb nosaltres mateixos (mentre que Cervantes ens ensenya a parlar amb altres). El muntatge de Nunn està ben treballat. Els actors no vesteixen d’època, sinó que porten vestits actuals i dos grans pantalles donen un contrapunt i ajuden a situar l’obra que té un missatge polític ben interessant, perquè ens mostra que les decisions que semblen més justes i convenients a mig termini, poden esdevenir catastròfiques a llarg termini. L’ovació fou de gala sobre tot si tenim en compte que el públic londinenc és més aviat fred, però sense cap mena de dubte també es premiava l’elecció personal d’un home que guanyaria més fent una pel·lícula a Hollywood que el podria cobrar com a director de l’Old Vic la resta de la seva vida.

Pericles

Si no vaig errat, cosa que no és difícil, ahir fou la darrera nit de l’estiu ja que avui ha estat el solstici. L’estiu més aviat ha estat lamentable, però va començar i ha acabat prou bé, i al mateix escenari; com fent un cercle, de la mateixa manera que algunes de les meves pel·lícules preferides. Ahir al vespre tornava al Globe, on vaig ser-hi la nit de san Joan. Aquest cop per veure una de les obres de Shakespeare menys interessants a priori: la poc coneguda Pericles. Quan la llegeixes sembla una obra impossible,comença amb el desvetllament d’un incest, quasi acaba amb un altre; hi ha dos naufragis a l’obra i fins i tot una resurrecció. De fet, alguns pensen que no fou escrita per Shakespeare, segons sembla però amb poc fonament.Tanmateix l’espectacle fou de primer ordre. El repartiment brillant, l’aprofitament de l’espai escènic excel·lent, la comunió amb el públic òptima, especialment amb el sector popular que va estar dempeus les més de tres hores que durà la representació. Les escenes de lluita entre els cavallers van ser escenificades per algunes de les acrobàcies més sorprenents i esfereïdores que he vist mai i els que la realitzaven, feien en altre moment d’actors amb tota propietat. La fidelitat anglesa a la tradició és realment admirable. És impossible seguir totes les companyies de la illa, que es dediquen a representar Shakespeare i tanmateix els muntatges no tenen res de rutinaris. A la sortida, a l’altra banda del riu, la cúpula de Sant Pau il·luminada, magnifica. Malgrat tot, no cal gairebé res més per ser feliç.