Little big horn

L’esdeveniment històric més evocador que ha tingut lloc un 25 de juny, des d’un punt de vista diguem-ne universal, és la batalla de Little Big Horn, la més gran victòria obtinguda pels nadius americans enfront d’un exercit dels Estats Units. Com que no soc historiador no donaré els detalls històrics de la batalla que suposà el final pel Tinent Coronel George A.Custer, sinó que prefereixo parlar de la memòria cinematografiada de l’esdeveniment. La primera pel•lícula que vaig veure sobre el tema fou Custer of the West (Robert Siodmak, 1967). Era molt petit i potser era la seva estrena. No recordo res més que vagament la visió del federals envoltats pels indis fent un cercle per resistir, tot i que potser aquesta imatge vingui directament d’una de les caixes de Comansi que em portaven els reis. En tot cas, Siodmak i l’Oest fan una combinació estranya i si tinc temps lliure segurament ho aprofitaré millor veient The Killers.
Tinc més clar records de dues versions contraposades. A llitle bing Man(Arthur Penn, 1970), Custer és un personatge egocèntric, racista i un xic retardat interpretat per l’actor de comèdia Richard Mulligan. És un film molt típic de la seva època que es deixava veure molt bé. El contrapunt absolut és They died with their boots on (Raoul Walsh,1941). Aquí el paper de Custer és interpretat per Errrol Flynn i Custer és com sempre era Errol Flynn. Fonamentalment a la pel•lícula Flynn és un defensor dels indis que va a la batalla final conscient del seu destí i per protegir els indis i l’honor de l’exèrcit americà. Malgrat el caràcter delirant del guió, el film té les virtuts característiques del cine del seu autor, és a dir, una vivacitat narrativa incomparable.
Potser el millor film és un on no es presenten els fets més que de manera indirecta. A Fort Apache, el coronel Thursday, interpretat per Henry Fonda, és clarament una personificació del personatge històric de Custer. El film de Ford adopta una perspectiva molt més crítica. Thursday menysprea els indis i només està preocupat a la seva promoció personal, tot i que certament no és el bufó ridícul descrit per Penn. La pel•lícula és simultàniament una crítica contra l’establishment militar i una celebració de l’heroisme dels soldats corrents, dels voluntaris que constituïen el gruix de les tropes. Al capdavall, la pel•lícula ha quedat associada a la guerra del Vietnam, ja que fou la favorita dels soldats americans; especialment el moment en què el personatge de Wayne replica a Thursday quan afirma que els apatxes que ha vist li semblen ben poca cosa, que sí els ha vist, llavors no són apatxes. Tot fent aquest blog me n’adono que fa temps que no l’he vista i segurament això em donà una bona idea per acabar aquesta diada. M’hauré de conformar però amb veure la versió original i no podré sentir la pseudollengua india inventada pels dobladors a l’espanyol, per tal d’amagar el fet que Wayne amb els apatxes parlava en castellà.

White Heat

Com feia molts anys TVE, la BBC omple alguns buits de programació amb pel·lícules velletes de la millor època del cine americà, cosa que em permet de tant en tant retrobament joiosos, així mentre l’altra dia comentarem The Big heat, aquesta setmana han projectat un altre clàssic de títol semblant, White heat de Raoul Walsh. Walsh va fer més d’un centenar de pel·lícules i potser no totes són bones, però quan rodava en estat de gràcia el seu vigor narratiu era insuperable, fins i tot a vegades per sobre de Hawks l’únic cineasta que podria competir amb ell en aquest sentit. White Heat és un exemple d’aquesta facilitat i felicitat. Estructurada en tres blocs molts clars: el primer robatori, l’estada de cody a la presó, i la recreació de la guerra de Troia en una factoria química, el mecanisme narratiu és del tot perfecte. Els protagonistes són Edmond O’Brien, l’inoblidable periodista que parlà a Liberty Valance de la llibertat de premsa, i James Cagney, potser en el seu paper més memorable, amenaçador, energètic i alhora fràgil. Hom ha remarcat sovint la relació del cine de Walsh amb Shakespeare i certament la relació entre el protagonista i la seva mare fora digna de qualsevol obra del dramaturg anglès. Molt possiblement a Shakespeare no li hagués desagradat el final apocalíptic de la pel·lícula. Quasi seixanta anys després de la seva realització White Heat resulta torbadora per la seva ambigüitat moral: el personatge de Cagney pot ser intrínsecament repulsiu però al capdavall és un home capaç d’identificar-se amb un valor moral tan cert com l’amistat, botxí però també víctima, el policia, que pregondament és l’heroi positiu, acaba resultant molt més antipàtic i en molts aspectes no gaire millor que el psicopàtic criminal.