no way out?

No se si quaranta dies són molts i podrien bloquejar-me el blog o donar-ho per clausurat, per si de cas en dic alguna bajanada, però avui no estic per orgues i el meu únic tema és com he pogut equivocar-me tant.

Tancament provisional

Durant aquestes sis setmanes no hi haurà anotacions als blogs llevats de si calgués alguna per procedir al manteniment o la conservació del blog. Bon estiu per a tothom. Reprendré els treballs d’escriptura l’ú de setembre.

Comiat

Com que aquesta tarda deixaré aquesta ciutat per un període relativament llarg de temps, sembla que podria ser un moment adient per fer una mena de balanç i buscar allò positiu i negatiu que aquest any m’ha donat. No em manquen motius per ser pessimista si en volgués: la meva vida personal està més aviat enredada, la meva activitat d’escriptura i reflexió es manté en un estat més aviat precari, més del que era habitual fins i tot, i els meus progressos amb la llengua anglesa han estat més aviat migrats per no dir-ne nuls. Tanmateix, però n’estic ben satisfet perquè allò que pot constituir la part positiva en té segurament més importància: en primer lloc, perquè aquest any d’estada al “Canalla Blanch” ha suposat per mi una mena de rehabilitació professional. Després de la meva darrera estada a Hospitalet, més aviat trista i inútil, he recuperat el plaer i el goig d’explicar filosofia. En segon lloc, per la gent que he trobat. He tingut la sort d’inserir-me en un grup humà excepcional des de molts punts de vista i, potser perquè la situació ajuda, he pogut establir relacions d’amistat amb molts d’ells. Tota aquesta gent té procedències variades: Astúries, Galícia,Madrid, Andalusia. Les seves opinions polítiques són òbviament diferents, però en tots els casos el respecte a la meva diferència d’identitat és absolut. El contrast entre les bajanades de la premsa catalana, de tots dos bàndols, quan parla de l’enfrontament entre Catalunya i Espanya i la realitat que he viscut és absoluta (tampoc vull extreure conclusions de caràcter general, evidentment el personal de l’institut no és una mostra sociològica vàlida, però si un indici de que l’enteniment és possible). Però sobretot el principal motiu de satisfacció és per aquesta ciutat mateixa, que en un cert sentit ja considero meva. Viure a Londres és un privilegi que es pot definir de manera molt concreta: En cap altre lloc del mon crec que hi pot haver un panorama tan complet d’allò valuós produït per la intel·ligència humana com en aquesta ciutat. La seva riquesa cultural i humana és pràcticament inexhaurible. Potser New York en pot rivalitzar, el que no sé, malauradament només he visitat com a turista la ciutat dels gratacels, és si el gaudiment d’aquesta riquesa és compatible amb la qualitat de vida que hi ha a Londres. Passi el que passi en el futur, ja no perdré els bons moments que he passat simplement contemplant algunes les “meravelles” de Londres, especialment la meva visió preferida de St. Paul des del pont de Hungerford, en definitiva, la vida segurament no té cap altre sentir que mirar mentre s’està badant.

Liberalisme

Mirant de matar el temps en aquesta gran quantitat d’hores mortes que tenim els funcionaris docents de l’exterior (avui 19 de juliol hem fet finalment el claustre d’acomiadament del curs) ahir vaig entrar, a partir de fum i estalzí, a diversos blogs molt diferents però molts d’ells tendents a proclamar-se d’una forma o altre, liberals. Evidentment liberal és un terme que abasta una gran pluralitat de significats, tot i que a l’estat espanyol hi ha una sinistra tradició que ho aproxima a l’extrema dretà i que troba el seu últim representant a l’inefable Federico Jímenez Losantos. En tots els casos liberal s’entén però de manera oposada a estatalista, i l’estat és considerat com una institució pràcticament negativa en una forma intrínseca. Ja vaig manifestar en un dels blogs que molt sovint els crítics d’allò públic, per exemple quan es parla d’ensenyament, no son excessivament imparcials, però això segurament ens duria més lluny. Com que darrerament he estat rellegint el tractat teològic-polític, hi ha un fragment que em sembla del tot oportú reproduir ara ( cito segons la versió castellana d’Atilano Dominguez):
De los fundamentos del estado, anteriormente explicado, se sigue, con toda evidencia, que su fin último no es dominar a los hombres ni sujetarlos por el miedo y someterlo a otro, sino por el contrario librarlos a todos del miedo para que vivan cuanto sea posible con seguridad; esto es, para que conserven al máximo este derecho suyo natural de existir y de obrar sin daño suyo ni ajeno. El fin del estado, repito, no es convertir a los hombres de seres racionales en bestias o autómatas, sino lograr más bien que su alma y su cuerpo desempeñen sus funciones con seguridad, y que ellos se sirvan de su razón libre y que no se combatan con odios, iras o engaños, ni se ataquen con perversas intenciones. El verdadero fin del estado es pues la libertad. (TTP, 241)
Només pot haver llibertat dins de l’estat, perquè la situació humana només és mínimament vivible quan, de manera segurament no gaire natural, podem procedir a deslliurar-nos de la por. Quan Hobbes concebí idees molt semblants estava pensant primordialment a la necessitat de la policia i l’exèrcit, Spinoza pensà també a aquestes qüestions, però també i molt essencialment a la tolerància religiosa. En el nostre segle aquest alliberament de la por hauria de significar també unes expectatives mínimes i raonables de benestar material. Malgrat que tots plegats siguem molts guapos em sembla que els homes del XVII posseïren una saviesa que no pot ser menystinguda i que sovint els nostres plantejaments, hereus dels seus no tan savis seguidors del XVIII, obliden. I en aquest sovint com ens ha recordat de manera convincent i amb brillantor John Gray, el liberalisme extrem comparteix utopisme amb el marxisme.

Democràcia i educació

Ahir vaig tenir una petita mostra de la manera de fer que caracteritza el partit socialista espanyol. No parlaré de la qüestió de l’estatut, perquè el seu comportament en aquest punt no era gens imprevisible i a més de fet era el volgut per part dels sectors més afins al nacionalisme de Convergència. Queda per mi obert el dubte de si les conseqüències del fracàs de l’estatut serà un plantejament de la política catalana en termes bascos, cosa que segurament serviria per accelerar la nostra decadència cultural, o si, cosa més probable i adient amb la mediocritat del país, tothom farà com si no hagués passat res. Ja ho veurem. Jo vull parlar d’un fet més petit i anecdòtic però no pas mancat de significat. En el meu Institut ens regim per la normativa d’un Institut de la península, perquè més de la meitat de l’alumnat té la nacionalitat espanyola. Així doncs era preceptiu fer eleccions i es varen fer. Només hi hagué una candidatura presentada i els resultats foren concloents; sobre 40 vots, 13 a favor, 24 en contra i 3 en blanc. Al Consell escolar els resultats foren una mica millors per ells, perquè part de la candidatura era representants dels professors i es votaren a si mateixos, tot i així la candidatura fou també derrotada amb sis vots afirmatius i 10 en contra. La possibilitat de que la candidata, professora de dibuix Dolors Barranco, fou nomenada queda així en principi descartada per totes les persones sensates i el responsable del nomenament, el Conseller d’Educació, va obrir el preceptiu torn de consultes entre els funcionaris per procedir a un nomenament provisional. La qüestió però que s’havia de resoldre en un cap de setmana es va aturar a Madrid que no confirmava cap nomenament, dificultant òbviament la planificació del curs vinent ja molt proper. Finalment ahir 15 de juliol, el Conseller anunciava que la sra. Barranco serà la nova directora de l’institut. És a dir el partir pretesament progressista i defensor de formes radicals de democràcia prescindeix absolutament de l’opinió dels professors del centre i també dels pares. El tema es resolgué a nivell de sotssecretària és a dir molt amunt, massa amunt per a una simple elecció de direcció. Què va passar? Doncs l’assumpte esdevé clar quan considerem el fet que la Sra. Barranco des de fa tres mesos és membre de CCOO i que una bona part del seu suport al centre són membres actius d’aquest sindicat, que des de sempre ha aspirat a mantenir un monopoli de la funció docent a l’exterior. No val gaire la pena incidir al contrast entre les idees pretesament defensades per aquest sindicat i el seu procediment real. Mentre tot això s’esdevenia jo estava fent un depriment curs de formació i mirant de matar el temps com podia vaig trobar un article de Ignacio Sotelo al Blog de Malaprensa, , on en contra de les seves inclinacions personals acabava preferint la política del PP a la del PSOE en temes educatius. El PP va donar respostes absolutament inadequades als problemes de l’ensenyament, mancades d’imaginació i excessivament burocràtiques, però el PSOE no té cap proposta pròpia i practica l’entreguisme envers els diferents lobbies educatius, ja sigui a nivell universitari o bé a nivell d’ensenyament mitjà com acabem de comprovar.

Mitchum al NFT

Aquesta darrera setmana he pogut anar dues vegades al NFT on, com ja he dit, està desenvolupant-se un cicle d’homenatge a Robert Mitchum. He pogut veure una pel·lícula que no havia vist mai Thunder road i reveure una altra que només havia vist en un ocasió The lusty men. Les dues pel·lícules tenen una coincidència significativa i és la participació a ambdues del propi Mitchum com a guionista. Thunder Road de fet és una mena de manifest del personatge que ell va inventar. En aquest film fou l’actor principal, el productor i l’autor de la història original. En clara harmonia amb la visió de la vida reflectida a la pel·lícula, aquesta és una sèrie B de format casolà i familiar (Mitchum trià el seu primogènit per fer el paper del seu germà petit), cosa que contrasta per exemple amb les produccions d’un company generacional com Kirk Douglas, sempre bastant properes a l’àmbit de la megalomania. El personatge de Mitchum és el d’un traficant de licor que ha d’enfrontar-se a la vegada a la policia i a una xarxa mafiosa que no tolerà l’existència de gent que vagi per lliure. Tota l’acció es desenvolupa al sud dels Estats Units, lloc d’on l’actor era originari. La pel·lícula és pot entendre com una absoluta apologia de l’individualisme. El codi ètic del protagonista es fonamenta en defugir qualsevol mena de vinculació i compromís que pugui alterar el seu destí vital; una existència realitzada com a moviment incessant. La pel·lícula tot i que no s’estrenà a Espanya tingué un cert èxit i sobretot una positiva influència a moltes pel·lícules dels anys 60 ambientades a les carreteres americanes, de les quals la més famosa, tot i que no certament la millor, és sense dubte Easy rider
The lusty men, tampoc va ser estrenada mai a Espanya, tot i que és una pel·lícula més coneguda, si més no per formar part de la carrera de N. Ray. Un film de culte dels setanta, Ligthing over water, utilitzava part del seu metratge per donar exemple de l’obsessió de Ray pel tema de la impossibilitat de retornar a la llar, o simplement de la dificultat de trobar un aixopluc moral a certes alçades de la vida. De fet, tot el començament de la pel·lícula és del millor que rodà Ray: el contrast entre el xivarri del Rodeu i la solitud en la que resta Jeff McCloud, el protagonista que amb la seva esquena malmesa sap que ha de començar una altra vida. Immediatament després trobem l’escena recollida per Wenders. La visita a la casa on tingué lloc la seva infantesa, la comprovació dels efectes irreparables del pas del temps i el retrobament amb els objectes de la infantesa al cau que havia estat el seu amagatall llavors. L’escena és realment magistral. Després possiblement la pel·lícula no està a l’alçada. Els meus companys, Cristina i Antonio, pensaven que hi havia massa rodeu. Impressió segurament encertada i explicable pel fet que la primera idea era fer un film sobre el rodeu amb un cert caràcter documental. Personalment trobo que hi ha massa Susan Hayward, una actriu molt predisposada, massa predisposada, a fer ostentació del seu temperament i que en aquest sentit contrasta de manera poc favorable per a ella amb el laconisme minimalista, però efectiu de Mitchum. Malgrat aquests defectes, la pel·lícula té virtuts provinents de la intensitat que Ray sap donar a alguns moments, de un repartiment adient, a més de Mitchum, hi ha dos actors sempre eficaços com Hunnycut o Kennedy, i d’una molt base literària. El guió està signat per Horace McCoy, l’autor de l’estructura literària sobre la que es fonamenta el film, característica de les obres d’aquest autor. Els diàlegs foren escrits sobre la marxa en cooperació per Ray i Mitchum, com ja havien fet a Macao i no desentonen del treball de McCoy, no havent-hi perdut res del seu enginy i de la seva potència dramàtica.

el dia després II

Reprenent les observacions d’ahir o abans d’ahir, l’observació del Ferran és molt justa. Els anglesos estan orgullosos del seu estereotip, d’una manera de ser que, des del seu punt de vista, els justifica com un poble guanyador a la història. Crec que de tots les grans nacions d’Europa, el que distingeix els anglesos és precisament el seu interès per la història. Pla definia aquesta qualitat com a característica dels italians quan parlava de la propensió italiana a posar marbres commemoratius pel carrer. Tanmateix a Itàlia es tracta sempre de la celebració de la individualitat, perquè en aquella part del món són les empreses col·lectives les que no han estat a l’alçada, mentre que a Gran Bretanya la dimensió col·lectiva no ha estat mai oblidada. La història és una font d’interès permanent pel poble anglès i això es fa palès sobretot per la seva presència a la cultura popular britànica, des del cine fins a la televisió, on no és impossible trobar un programa sobre l’edat mitjana o el període il·lustrat a una hora decent. El catecisme nacionalista ingenu en el qual vaig ésser ensinistrat de jove deia que per ser una nació calia una cultura, una història i una llengua pròpia (ignoro si és aquesta la definició “científica” de nació a la que fa poc vaig veure que es feia referència en una replica als autors del Manifiesto). Si algun poble compleix això de manera exacta pel que fa la història és el poble anglès. I això crida encara més l’atenció quan hom ve d’un país on passa tot el contrari (no distingeixo aquí Catalunya d’Espanya); on la vida col·lectiva es mirà de fonamentar precisament a l’absència de memòria. A diferència de New York o Madrid, l’efecte sorpresa d’aquests atemptats ha estat escàs i això ha facilitat una resposta ja pensada, una via d’assimilació consistent en pensar que això seria una altra mostra de reforç de la seva identitat.
Sobre Blair, m’agradaria conèixer amb més detall les font de les que parla Ramon. Jo crec que el laborisme no s’afeblirà, però em sembla que la cultura britànica és menys “cesarista” que l’espanyola. Des de la transició els personatges polítics més rellevants han generat moviments que estaven per sobre en un cert sentit dels seus partits: felipisme, aznarisme, pujolisme. Ara mateix Zapatero voldria fer alguna cosa semblant i quan s’analitzi tranquil·lament aquest període de la història de Catalunya (si això és possible) es veurà que el problema de Maragall és que ell volia fer això d’entrada, tot definint una estratègia on el seu partit no era un element substancial (després els esdeveniments han anat en una direcció absolutament oposada). Al Regne Unit l’oposició a la guerra no ha fet tant soroll com a Espanya, però estava més fonamentada, entre d’altres coses perquè a diferència del nostre país/ països, aquí si existeix una corrent d’opinió intel·lectual progressista impensable al sud dels Pirineus (on certament tampoc existeix una corrent d’opinió intel·lectual conservadora) i Blair es va identificar totalment amb l’alternativa bel·licista i malgrat els esforços argumentatius del liberalisme és molt poc versemblant pensar els atemptats de dijous passat i la guerra d’Irak com dos fets independents.. De fet, en molts moments Blair fou per molts sectors del laborisme un llast a la darrera campanya electoral. L’estrella ascendent del partit és Brown i aquest és un fet que difícilment es modificarà a hores d’ara.

el dia després

Les impressions pessimistes però hipotètiques de les que parlava al darrer blog s’han confirmat plenament i els atemptats han estat força destructius. No cal donar gaire notícies que ja deuen ser sabudes per tothom. El balanç de morts és de 50, però encara pot incrementar-se i l’edició d’avui de The Guardian, descartava la possibilitat dels suïcides. Evidentment no vaig estar a New York, ni tampoc a Madrid, però una mica pels mitjans de comunicació i també pel record de com es va viure a Barcelona, resulta colpidora la fredor i l’estoïcisme amb la que aquesta ciutat ha viscut el dia després. Ahir hi havia certament menys gent al metro de la que hi ha normalment, de fet, no es notava en absolut que tres línies havien estat suspeses i l’ambient no era, és clar, alegre però també semblava evident una determinació compartida de que la vida havia de seguir. Encara que sigui un tòpic d’alguna manera sembla evident que aquesta ciutat té un caràcter definit pel seu esperit de resistència i al seva resolució en mantenir-se ferma enfront de l’adversitat que fou forjat al temps de la segona guerra mundial i que des de llavors no ha perdut. Avui a Trafalgar Square la normalitat era absoluta i els carrers comercials del centre tenien la gernació habitual. Per la lectura dels diaris sembla que les conseqüències de l’atemptat poden ser més greus al Nord del país que no pas a la ciutat de Londres ja que l’equilibri entre les diferents comunitats ètniques és molt més precari en un part del Regne Unit que mai no ha acabat de sortir ben bé de la seva depressió. Els polítics més o menys com a tot arreu. S’ha imposat el típic discurs sobre la defensa del nostre estil de vida que segurament no és el centre de la qüestió. A mig termini, suposo que això accelerarà el final polític de Blair o com a mínim farà difícil perllongar-ho més enllà de finals de l’any vinent, la data que molts comentaristes havien establert com el seu límit.

Vida en una seu olímpica (again)

Tot i que la notícia del dia aquí a Londres és la futura celebració de la tercera olimpíada de la seva història, fa set minuts s’ha publicat a les darreres notícies de The Guardian una notícia on s’informa de la col·locació d’una bomba al metro de Londres. No se sap res de víctimes però si que tota la xarxa sembla estar col·lapsada. Suposo que és una coda inevitable de la notícia d’ahir. La por als atemptats és molt manifesta en aquesta ciutat i la seva condició de seu olímpica no la farà pas disminuir. No se sap gairebé res i potser, esperem-ho, no serà gaire important. Sobre la notícia d’ahir, doncs jo estic content, perquè espero que en trauré algun benefici: potser, per exemple, els anglesos seran capaços de descobrir l’aire condicionat al metro i podran treure aquests vergonyosos cartells on t’exhorten a sortir fora del recinte del metro si et sents morir, suposo que per no haver de fer front a cap mena de responsabilitats. Envers Madrid no tinc ni els sentiments de la senyora Llansana ni del senyor Mas. Probablement la pressió mediàtica hagués estat forta si Madrid hagués esdevingut ciutat olímpica però és fàcilment evitable ja no des de Londres sinó des de Barcelona ( jo, no sabia per exemple qui era Leticia abans del seu matrimoni). Ara conec gent a Madrid que m’estimo molt, però francament tampoc sembla que la notícia els hagi sumit en una greu depressió. Ans, el contrari. Em sembla que el seguiment que es fa d’aquest tema és un altre cop molt significatiu de les diferències entre el mon real i allò que ens presenten els mitjans de comunicació. L’interès del madrileny normal o del londinenc normal per l’esdeveniment és segurament escàs, com no ens enganyem, ho fou el dels barcelonins en el període previ. Una altra cosa és que els jocs després sortiren molt bé i la gent s’apuntà al carro guanyador. En tot cas és evident que la premsa londinenca o els constructors londinencs tenen motius, que jo no considero pas il·legítims, per a sentir-se feliços, la major part dels que seguim aquí doncs seguirem lluitant per sobreviure en una ciutat on no és gens fàcil. Una darrera cosa sobre Madrid. Un periodista, X. Casinos, es lamentava de la no concessió a Madrid argumentat que els jocs els hi haguessin servit per, com es diu en castellà, “sacarse el polvo de la dehesa”. La idea està bé, però tampoc estic gens d’acord. Fora un error molt catalano-cèntric pensar que a tots els madrilenys els hi cal aquesta operació de treure’s la pols. Ara bé, hi ha alguns que certament si, però a aquests els hi cal molt més de tres setmanes per arreglar-se. Com crec que ja he dit a aquest blog, una notícia com la del manifiesto té una altre sentit quan te n’adones que a un institut de Londres hi ha gent que voldria que l’ensenyament fos només en castellà. En una situació com aquesta sembla haver poc a raonar.

futur

Continuant amb l’anotació de fa dos dies. El fet que estigui vivint una propina no implica que encara tingui pendent el problema fonamental de saber que seré quan sigui gran.

Hinduisme londinenc

Diumenge passat vaig estar a un dels llocs més interessants de Londres el temple hindú de Neasden, el més gran fora del subcontinent (veure aquí). Neasden és un dels molts barris que s’estenen més enllà del centre de Londres i que per a molta gent és important sobretot perquè hi ha un dels centres londinencs d’IKEA. El temple queda així prou lluny del centre per evitar que es converteixi en una fita del turisme de masses, el qual des del meu punt de vista és a Londres quasi exclusivament comercial, tenint Harrods com a lloc sagrat. Tanmateix la visita val la pena. L’edifici té unes dimensions considerables. La seva planta no crec que sigui inferior a la de Santa Maria del Mar, tot i que no tingui la seva alçada. Tot l’edifici està fet en marbre blanc de Carrara que fou dut primer a l’India on fou treballat per artesans i després enviat a Gran Bretanya. S’esmerçaren unes 5000 tones de marbre i totes les columnes i superfícies que apareixen a la vista estan treballades. L’edifici no té més de deu anys d’antiguitat i fou en la seva major part fet per aportacions de treball voluntari. L’efecte és realment extraordinari i contrasta d’allò més en una ciutat on molts pocs edificis utilitzen en la seva construcció alguna mena de pedra. El temple, mandir és la paraula adient en aquest cas, està dedicat a Bhaqwan Swaminarayan un renovador de la religió hindú que va viure el segle passat. A diferència de Sant Pau o Westminster Abbey, l’entrada és gratuïta perquè la finalitat fonamental es donar a conèixer la religió i la cultura de la India. La veritat és que la vitalitat del lloc és considerable. La presència d’occidentals era exigua i la major part de la gent pertanyia a la nombrosa comunitat hindú de Londres, 500.000 al Regne Unit crec recordar. Al seu costat hi ha un complex escolar establert per la mateixa comunitat religiosa on els alumnes reben el curriculum anglès però des d’una perspectiva hindú. Una exposició informa els visitants dels aspectes més destacats de la religió i la cultura hindú. Allí trobem informació sobre la importància del sanscrit o sobre els primitius èxits de la filosofia i la ciència hindú, els quals inclouen la invenció del numero zero, la definició del teorema de Pitàgores, molts abans que Pitàgores o la descripció d’un sistema cosmològic anàleg al de Copèrnic abans de Crist. La seva religió és presentada com la més antiga i la tolerant i de fet les seves prescripcions són en general molt raonables i serien per mi fàcils de subscriure si no estiguessin en el fons basades en la superstició primitiva que constitueix la noció d’ànima.

Extinció, mortalitat i dibuixos animats

Mitjançant el bloc d’EVF he ensopegat amb un curiós moviment anomenat VHEMT, voluntary Human extinction movement. Com el seu nom indica són partidaris de l’extinció de l’espècie humana com a mitjà de retornar l’equilibri ecològic al planeta. No m’he llegit a fons el seu manifest però sembla que l’extinció no és cercada per la via ràpida, per exemple utilitzant l’inútil fins ara arsenal nuclear o fent obligatòria la visió de programes com Salsa Rosa, sinó de manera gradual, convencent a la gent de la manca de sentit de la procreació. En una època sinistra crec que ningú pot mirar amb antipatia iniciatives com aquesta. A més la meva vida fins ara s’adequa a les exigències del moviment, ja que he creat poc i he procreat menys (com la de molts contemporanis meus que no actuen moguts per raons morals o metafísiques, sinó per raons fonamentalment econòmiques i social). Tanmateix malgrat la humilitat i l’abnegació ecologista del moviment, el seu punt de vista sembla excessivament antropocèntric. L’extinció de l’espècie humana, amb o sense canvi climàtic, és un fet inevitable, ineludible, que es produirà amb independència de la voluntat humana, n’estigui a favor o en contra. No caldrà cap ritual sacrificial per que es compleixi la lògica de funcionament de la naturalesa, que s’expressa en el fet que la condició normal d’una espècie és estar extingida.
En tot cas aquesta gent tenen un punt simpàtic que contrasta amb les desmesurades pretensions de la major part de la humanitat. Un exemple significatiu el va propiciar la mort recent de l’escriptor Jesús Moncada. Consti per endavant que, com ja he escrit aquí, la seva mort em semblava i em sembla una pèrdua irreparable. Jo no el coneixia però teníem amics comuns que em donaren notícia de la seva qualitat humana. Tanmateix recordo que molts diaris van parlar de la seva prematura mort als 63 anys. Probablement com a escriptor no hagués merescut morir mai, i de fet potser no ho farà, però és molt poc realista qualificar una mort als 63 anys com a prematura. Si pensem en la vida de la totalitat dels membres de la nostra espècie, viure més enllà dels 40 anys és poc comú. Si agafem una mirada una mica més ample i substituïm l’espècie pel gènere és una absoluta raresa. La medicina ha començat a tenir èxits apreciables no fa gaire més de dos cent anys i això no és gaire enfront de milions d’anys d’evolució. No conec gaire gent que després dels quaranta anys no tingui alguna peça de la seva maquinaria deteriorada i em sembla que això deu tenir alguna cosa a veure amb la nostra programació més bàsica. Personalment jo no tinc cap pressa a morir-me, però no és bo perdre de vista, ara que ja he fet 43 anys, que en un cert sentit estic vivint una propina.
Com que tot plegat pot ser una mica depriment acabaré el blog d’avui imitant el meu germà i fent una recomanació cinematogràfica. Fa poc vaig trobar una oferta a HMV dels millors curts de Bugs Bunny. Sembla que els nens ja no veuen gaire aquesta mena de dibuixos i algun dia m’agradaria explicar perquè això és una pèrdua. Avui però em limitaré a recomanar una absoluta obra mestra, el curt anomenat Bully for Bugs, dirigit precisament per Chuck Jones, al qual no fa gaire feia referència el blog del Ramon. Com es pot deduir del títol la història explica l’enfrontament entre una terrorífic brau i un despistat Bugs Bunny, que oblidà girar a Alburqueque i que s’ha de convertir en un improvisat torejador. La cursa de braus serà un escenari del tot adient pel peculiar sentit de l’humor, barreja de sadisme i surrealisme, dels creadors de la Warner Brothers. N’hi ha d’altres mostres excel·lents però no crec que millors.

naturalesa

El comentari d’ahir sobre la pel·lícula d’Ozu va acabar amb una reflexió sobre la naturalesa que molt directament em va dur a les qüestions que estic tractant ara en el meu darrer llibre. El llibre tracta de relacionar una part del cine que he vist i de l’impacte que m’ha causat, amb la noció de nihilisme. De manera inevitable pel·lícules com Apocalypse Now o The Nigth of the Hunter em van fer veure que un concepte clau, perquè és el fonament darrer del nostre nihilisme, és la noció de gnosticisme. Blumenberg ja ens advertia que contra el que pensen les històries de la filosofia massa simplificadores, aquest concepte no desaparegué mai completament de la filosofia moderna. La deriva ideològica post-darwinista l’han fet novament vigent i l’art contemporani, no només el cinema sinó totes les arts plàstiques en general, en són testimonis. Tot plegat fa una idea de Nietzsche extraordinàriament actual. Hem de tornar a repensar la nostra relació amb la naturalesa. Un segle després que aquesta crida fou feta, és més actual que mai. Escindits com estem entre la posició de l’ecolologisme mistificador i somiatruites i la lucidesa que ens paralitza i acaba alimentant-se i fruint del plaer estètic produït per l’admiració de la destrucció

Tokyo Story

La setmana passada la pàgina de cultura del Guardian esmentava una votació de la millors pel·lícules de la història del cinema, que havia donat un resultat inusual: per primera vegada, la “millor pel·lícula de la història” no corresponia a cap cinematografia occidental, sinó la designada era un pel·lícula japonesa: Els contes de Tokyo que Yasujiro Ozu va filmar ara fa precisament cinquanta anys. Òbviament no és una tria gaire arriscada perquè el film, ja ocupava un significatiu cinquè lloc a la darrera votació de Sigth & Sound. Esperonat per tots aquests fets, ahir vaig passar un vespre amb Ozu. En alguns sentits Ozu pot recordar algunes característiques de Ford: en primer lloc, la tendència a tenir una companyia fixa d’actors. Malauradament els meus coneixements de japonès no em permeten lligar els actors a noms, però la meva memòria visual si no és esplèndida, si és prou bona per adonar-se que són cares molt habituals a les altres pel·lícules. Un altre factor és que com Ford, Ozu confia molt més als actors que no pas a la pirotècnia que pot propiciar la càmera. Tenim així un cine de plans llargs i poc muntatge que de segur no serà fàcil pels fills de la MTV. La història és mínima i fins a cert punt d’una trivialitat deliberada. Una parella d’edat molt avançada, viatgen per primera vegada a Tokyo a visitar els seus fills. La convivència i la comunicació és fa però difícil i la parella torna abans del que pensava al seu poble. Poc després mor la mare i la família es reuneix un altre cop. Més enllà de l’interès formal de la pel·lícula, molt alt pel seu valor estètic, el film és colpidor per la manera com reflecteix la dificultat de mantenir els vincles pretesament naturals que defineixen la relació familiar. La idea central del film es podria expressar dient que la relacions entre pares i fills estan abocades sempre al fracàs. Com el protagonista reconeix, s’exigeix massa als fills, però també és cert que aquest han d’acabar fent la vida, matant en un sentit metafòric als pares,vivint com si aquests estiguessin ja morts. Això és el que a poc a poc van comprenent els ancians protagonistes. Allò interessant però és que Ozu defuig tota temptació de caure al melodrama. Ni tan sols els personatges semblen realment viure-ho com una tragèdia. L’afirmació que la vida és decebedora, no té un èmfasi superior al que diríem quan assenyalem que està plovent. Efectivament aquest fet s’explica pel rerefons teatral de l’obra d’Ozu, el qual a la vegada és el fruit d’un pensament que a diferència de l’occidental sembla poc predisposat a jutjar la naturalesa i difícilment pot concebre que hi hagi una alternativa a la seva adaptació. És molt clar, sempre ho ha estat, que moriré sent un ignorant i una de les coses que em sap greu no conèixer millor és la concepció de la naturalesa que hi ha al fons de cultures com la japonesa, i no em refereixo a les collonades tipus Nirvana Now. Segurament un dels problemes fonamentals de la humanitat és que un efecte de la prepoderància tecnològico-militar d’occident, hagi estat que hagi esdevingut majoritària al món, la més absurda de les grans religions.