Mitchum al NFT

Aquesta darrera setmana he pogut anar dues vegades al NFT on, com ja he dit, està desenvolupant-se un cicle d’homenatge a Robert Mitchum. He pogut veure una pel·lícula que no havia vist mai Thunder road i reveure una altra que només havia vist en un ocasió The lusty men. Les dues pel·lícules tenen una coincidència significativa i és la participació a ambdues del propi Mitchum com a guionista. Thunder Road de fet és una mena de manifest del personatge que ell va inventar. En aquest film fou l’actor principal, el productor i l’autor de la història original. En clara harmonia amb la visió de la vida reflectida a la pel·lícula, aquesta és una sèrie B de format casolà i familiar (Mitchum trià el seu primogènit per fer el paper del seu germà petit), cosa que contrasta per exemple amb les produccions d’un company generacional com Kirk Douglas, sempre bastant properes a l’àmbit de la megalomania. El personatge de Mitchum és el d’un traficant de licor que ha d’enfrontar-se a la vegada a la policia i a una xarxa mafiosa que no tolerà l’existència de gent que vagi per lliure. Tota l’acció es desenvolupa al sud dels Estats Units, lloc d’on l’actor era originari. La pel·lícula és pot entendre com una absoluta apologia de l’individualisme. El codi ètic del protagonista es fonamenta en defugir qualsevol mena de vinculació i compromís que pugui alterar el seu destí vital; una existència realitzada com a moviment incessant. La pel·lícula tot i que no s’estrenà a Espanya tingué un cert èxit i sobretot una positiva influència a moltes pel·lícules dels anys 60 ambientades a les carreteres americanes, de les quals la més famosa, tot i que no certament la millor, és sense dubte Easy rider
The lusty men, tampoc va ser estrenada mai a Espanya, tot i que és una pel·lícula més coneguda, si més no per formar part de la carrera de N. Ray. Un film de culte dels setanta, Ligthing over water, utilitzava part del seu metratge per donar exemple de l’obsessió de Ray pel tema de la impossibilitat de retornar a la llar, o simplement de la dificultat de trobar un aixopluc moral a certes alçades de la vida. De fet, tot el començament de la pel·lícula és del millor que rodà Ray: el contrast entre el xivarri del Rodeu i la solitud en la que resta Jeff McCloud, el protagonista que amb la seva esquena malmesa sap que ha de començar una altra vida. Immediatament després trobem l’escena recollida per Wenders. La visita a la casa on tingué lloc la seva infantesa, la comprovació dels efectes irreparables del pas del temps i el retrobament amb els objectes de la infantesa al cau que havia estat el seu amagatall llavors. L’escena és realment magistral. Després possiblement la pel·lícula no està a l’alçada. Els meus companys, Cristina i Antonio, pensaven que hi havia massa rodeu. Impressió segurament encertada i explicable pel fet que la primera idea era fer un film sobre el rodeu amb un cert caràcter documental. Personalment trobo que hi ha massa Susan Hayward, una actriu molt predisposada, massa predisposada, a fer ostentació del seu temperament i que en aquest sentit contrasta de manera poc favorable per a ella amb el laconisme minimalista, però efectiu de Mitchum. Malgrat aquests defectes, la pel·lícula té virtuts provinents de la intensitat que Ray sap donar a alguns moments, de un repartiment adient, a més de Mitchum, hi ha dos actors sempre eficaços com Hunnycut o Kennedy, i d’una molt base literària. El guió està signat per Horace McCoy, l’autor de l’estructura literària sobre la que es fonamenta el film, característica de les obres d’aquest autor. Els diàlegs foren escrits sobre la marxa en cooperació per Ray i Mitchum, com ja havien fet a Macao i no desentonen del treball de McCoy, no havent-hi perdut res del seu enginy i de la seva potència dramàtica.