Comiat

Com que aquesta tarda deixaré aquesta ciutat per un període relativament llarg de temps, sembla que podria ser un moment adient per fer una mena de balanç i buscar allò positiu i negatiu que aquest any m’ha donat. No em manquen motius per ser pessimista si en volgués: la meva vida personal està més aviat enredada, la meva activitat d’escriptura i reflexió es manté en un estat més aviat precari, més del que era habitual fins i tot, i els meus progressos amb la llengua anglesa han estat més aviat migrats per no dir-ne nuls. Tanmateix, però n’estic ben satisfet perquè allò que pot constituir la part positiva en té segurament més importància: en primer lloc, perquè aquest any d’estada al “Canalla Blanch” ha suposat per mi una mena de rehabilitació professional. Després de la meva darrera estada a Hospitalet, més aviat trista i inútil, he recuperat el plaer i el goig d’explicar filosofia. En segon lloc, per la gent que he trobat. He tingut la sort d’inserir-me en un grup humà excepcional des de molts punts de vista i, potser perquè la situació ajuda, he pogut establir relacions d’amistat amb molts d’ells. Tota aquesta gent té procedències variades: Astúries, Galícia,Madrid, Andalusia. Les seves opinions polítiques són òbviament diferents, però en tots els casos el respecte a la meva diferència d’identitat és absolut. El contrast entre les bajanades de la premsa catalana, de tots dos bàndols, quan parla de l’enfrontament entre Catalunya i Espanya i la realitat que he viscut és absoluta (tampoc vull extreure conclusions de caràcter general, evidentment el personal de l’institut no és una mostra sociològica vàlida, però si un indici de que l’enteniment és possible). Però sobretot el principal motiu de satisfacció és per aquesta ciutat mateixa, que en un cert sentit ja considero meva. Viure a Londres és un privilegi que es pot definir de manera molt concreta: En cap altre lloc del mon crec que hi pot haver un panorama tan complet d’allò valuós produït per la intel·ligència humana com en aquesta ciutat. La seva riquesa cultural i humana és pràcticament inexhaurible. Potser New York en pot rivalitzar, el que no sé, malauradament només he visitat com a turista la ciutat dels gratacels, és si el gaudiment d’aquesta riquesa és compatible amb la qualitat de vida que hi ha a Londres. Passi el que passi en el futur, ja no perdré els bons moments que he passat simplement contemplant algunes les “meravelles” de Londres, especialment la meva visió preferida de St. Paul des del pont de Hungerford, en definitiva, la vida segurament no té cap altre sentir que mirar mentre s’està badant.