Restes de sèrie
Girard és un apologeta del cristianisme. L’avenç de la seva obra suposa una intensificació de la seva direcció, però el tema que no tracta mai és el de la resurrecció i la consegüent promesa de la immortalitat de l’home. El tema no és banal perquè cal pensar també allò que té de mimètic el desig de vida eterna. No és un punt menor, perquè podria ser que el desig d’immortalitat, com apunta Zizek fos en ell mateix una llavor del mal i llavors això explicaria perquè la veritat del cristianisme passa precisament per la mort de Déu.
Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.
Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.
Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència
No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs
Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.
Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.
Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència
No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Girard, Kant, Periodisme, Política, Religió
posted by Jordi at 7:53:00
7 Comments:
Per què no es mira la independència com el que és filosòficament i metafísicament parlant: un impuls natural de l'ésser que se sent o es vol autònom, un ésser que vol portar les regnes de la pròpia vida i adquirir la plena responsabilitat dels seus actes, no delegar en altri el que només cadascú pot decidir.
Un exemple quotidià: en un moment o altre de la vida 'marxem' de la casa dels pares, i això no vol dir que no els estimem, ans al contrari: els estimem i ens hi relacionem d'una manera més adulta. Els qui és queden i s'arrosseguen són dependents, diem, acomodats a l'status quo o fràgils emotivament, gent de poca empenta, poc emprenedors.
El món hauria avançat molt poc si no fos per la gent madura, autònoma, responsable i valenta intel.lectualment i científicament.
I encara afegiria: només es pot estimar de debò quan no se's dependent. Qui no es té no es pot donar. La fraternitat comença a tenir el seu sentit i efectivitat quan es practica des de la llibertat.
Doncs jo no m'ho miroaixí,nim'ho miraré mai així, perquè no crec a la biologització de la política, la qual cosa fou la pràctica més freqüent de tots els feixismes
Els Estats Units van néixer de la seva independència d'Anglaterra. No cal que m'extengui en els motius històrics.
Mai no se m'hauria acudit que un fet tan natural en la vida i en la història pogués veure's com una biologització de la política i que es pogués considerar un fet feixista.
Em sap greu aquest diàleg per peixos. Crec que no has entès els meus arguments que van en la línia del que Jung en deia la 'individuació' com a la progressiva plenitud de l'ésser humà. Plenitud que hauria de ser extensiva a les societats perquè puguin ser adultes i lliures. Els nostres avantpassats, no van lluitar per erradicar el feudalisme i l'esclavitud? De no haver lluitat per la llibertat de les persones encara hi seríem.
Crec en el lliurepensament.
Jo no crec que ser independentista sigui ser un fanàtic. En tot cas, quan es va formar un país com Espanya, potser també eren tots plegats uns fanàtics, i aquests no reben crítiques?
Si Scotland s'independitzés els consideraries uns fanàtics? Et sembla que els noruecs són fanàtics per no voler entrar ni tan sols al Euro?
El fet de no ser espanyols no significa que deixem de tenir relacions amb Espanya. Jo ja no visc amb mons pares i això no significa que els odiï.
Hi ha una mania en que si els catalans i la resta del país ja no estàn junts, tot anirà malament. No entenc el perquè. Ah, si preguntes per la resta de l'estat, molta gent et dirà que Catalunya per ells, ja se'n pot anar, així que no sé qui és més fanàtic.
Jo no em considero una fanàtica, no més que tota la gent que vol que Espanya i Catalunya segueixin juntes. En tot cas, tothom és un fanàtic, no?
Estar en la bombolla del Regne Unit no signifca que un pugui veure les coses més objectivament. És ben bé el contrari. Considero que ser del Barça pot ser més fanàtic que no ser independentista.
Per cert, no havia llegit el comentari de més amunt, no em sembla correcte considerar que voler ser independent sigui un acte feixista, és exactament tot el contrari: el feixisme crea dependència i arruina (mira la Itàlia de Berlusconi, un feixisme encobert, o la Líbia de Gaddafi, o el UK de la maleïda dreta de tota la vida).
No crec tampoc que s'estigui biologilitzant la política, en tot cas s'està fent un exemple, com Plató feia quan explicava el mite de la Caverna per boca de Sòcrates.
Suposo que al funcionariat li horroritza la idea de la independència, però no creguis, tampoc te futur a Espanya, tu has estat al Regne Unit i saps que allà no existeix tal cosa.
No ho sé, cadascú és lliure de pensar com vol, així que els catalans (siguin de l'origen que siguin) sembla que estàn d'acord amb una cosa, encara que vinguin de Pakistan o Guinea o Argentina, suposo que també deuen ser uns fanàtics i uns feixistes...
suposo que no m'he explicat bé i cal que ho faci perquè no volia aixecar mal rotllo.
De entrada, jo no parlava de la indepedència sinó dels independistes. No em referia a la noció de indepedència en general,de la qual no volia certament parlar, sinó a una determinada classe político-social. Després, és clar que jo no tinc una especial tirada per l'independentisme. Sí que estic convençut però de que Catalunya és una realitat diferent a Espanya i per això la metafora familiar em sembla inacceptable. Com a català, els espanyols no són els meus pares, com a molt, cosins.
Catalunya, Espanya són però abstraccions i la política real ha de basar-se a les persones reals i no a entitats metafísiques. Catalunya i Espanya existeixen en un sentit molt més feble que aquell en el que existeixen els catalans i els espanyols.
La metàfora de la nació com a ser viu es clarament biologista. Coincidir amb un argument utilitzar pels feixistes no implica ser feixista ni volia qualificar ningú així.
Per acabar, malauradament em reconec trets de fanatisme alguna vegada.No n'estic orgullós. En tot cas, el fanatisme no està lligat al contingut de les creences sinó a la manera en que tenim aquestes creences. La meva reflexió sobre el fanatisme es podria adreçar tants als independentistes com als espanyolistes.
Estic d'acord amb que com a molt som cosins, i entenc que el teu punt de vista s'acosta més al comunisme, que implícitamnet implica estar en contra de qualsevol independentisme i afirmació d'identitat.
Jo crec que ja no som els nacionalistes del S XIX, que si es demana la independència, és perquè va més enllà d'un nacionalisme romàntic o ideològic. Aquest independentisme creix de la mateixa força capitalista, estiguem d'acord o no. Lamentablement, el capitalisme és el que ha forjat aquest pensament.
El comunisme, o republicanisme seria fantàstic, les meves actituds sempre han tendit a l'altruïsme, però no puc dir que hagi funcionat així de tornada.
Potser ser independentista és un error, però també ho és formar part d'una realitat que no agrada. Jo si per mi fos, no hi hauria fronteres, ara, no sé tampoc on aniríem a parar. És un tema complex, i suposo que temps al temps.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home