Restes de sèrie

Girard és un apologeta del cristianisme. L’avenç de la seva obra suposa una intensificació de la seva direcció, però el tema que no tracta mai és el de la resurrecció i la consegüent promesa de la immortalitat de l’home. El tema no és banal perquè cal pensar també allò que té de mimètic el desig de vida eterna. No és un punt menor, perquè podria ser que el desig d’immortalitat, com apunta Zizek fos en ell mateix una llavor del mal i llavors això explicaria perquè la veritat del cristianisme passa precisament per la mort de Déu.

Sobre el paper dels media i donant del tot la raó a Kant: només es pot mentir amb efectivitat si és té una fe potent en el valor de la veritat.

Essent molt generosos podríem pensar que els membres del passat tripartit eren d’esquerres, però de la mena més inútil: l’esquerra fitxada a la idea de que allò natural,i en el fons l’únic possible, es que mani la dreta. A Catalunya aquesta espècie ha estat predominant tot i que comencen a haver senyals de què pot ser substituïda per un altre igualment estèril: la dels independentistes tan disposat a lluitar per la independència com els esquerrans ho estigueren a lluitar per la revolució.


Sí ens oblidem de mil anys d’iconografia i entenem Caïn i Abel no pas a com afigures individuals sinó com a símbols d’un col•lectiu, la narració del Genèsis ens ofereix bàsicament el mateix quadre que la major part de la literatura antropològica quan explica la relació entre les revolucions tecnològiques: els conflictes entre nòmades i sedentaris i l’aparició d’unes doctrines pensades específicament per a aturar la violència


No seriem un país normal si no tinguéssim un cert percentatge de fanàtics i monomaníacs, però no es pot fer un país normal només amb fanàtics i monomaníacs

The Guardian parla de Catalunya

Julian Glover és un comentarista de The Guardian que ha estat enviat pel seu diari a Barcelona a veure que passa amb això dels catalans. Glover ha parlat amb gent ben diversa, Aragonés, Huguet, Rahola, Camats i Rivera són les persones citades i de tots ells ha estat l’últim qui ha trobat més convincent i el segon el més inquietant. No és gaire estrany. Vist de fora, el discurs de Ciutadans és el més raonable. El problema és que la seva teoria és molt diferent de la seva pràctica i no fa honor als seus principis. Considerar a Huguet com un energumen tampoc és estrany doncs vist des d’aquí pensar que l’única conseqüència de la independència seria un flux de diners tornant cap a Catalunya és difícilment creïble. Allò més interessant de l’article són però les diferències culturals que interfereixen la comprensió que té Glover del conflicte. Quan parla del tema dels impostos diu que aquesta qüestió fa que la “devolution” no sigui completa. Aquest terme fou l’utilitzat per Blair quan es procedí a la restauració del parlament escocès que havia votat la seva dissolució a començaments del XVIII, amb la qual cosa es tornava, parcialment, a Escòcia un poder que ja havia tingut. Jo aquí no he sentit parlar mai de devolució, ni es pot parlar perquè el punt de vista espanyol és que no hi hagut mai altra entitat legítima de poders que l’estat espanyol i els catalans, no massa segurs de quina mena de poder era la Generalitat, tampoc volen insistir gaire. D’altra banda el discurs de Glover està fet des de la pressuposició que termes com Espanya i Catalunya tenen el mateix sentit per a tothom. Aquí al Regne Unit, és ben bé així quan es parla d’Escòcia, Anglaterra o el Regne Unit, però no pas al sud dels Pirineus, cosa necessària per a valorar el discurs de Rivera, el qual quan parla de Catalunya no està dient el mateix que Rahola o Aragonés. . En tot cas l’article funciona ja que realitza la seva funció essencial, que evidentment no és explicar que passa a Catalunya, sinó refermar als lectors de The Guardian la seva confiança al caràcter correcte del seus punts de vista (altrament dit prejudicis)

Coratge

El coratge no és no tenir por sinó saber vèncer-la. Parlant d’aquest tema un dels meus personatges preferits sense cap mena de dubte és Dalton Peabody l’editor del Shimbone Star a the man who shoot Liberty Valance. Peabody, interpretat per Edmon O’Brien, és d’acord a la noció convencional de virtut que regeix a la seva ciutat un covard i, cosa molt més objectiva, un borratxo. Poc dotat per les baralles físiques o amb armes de foc, el periodista local no té gaire més sortides que fugir quan es produeixen els problemes i aquesta és sempre la seva intenció prioritària. Tanmateix la seva por no és un obstacle perquè digui als seus articles allò que té de dir, malgrat el seu evident terror al dolor físic i finalment, després d’haver estat sotmès a una agressió que supera totes les seves pitjors expectatives manifestarà el seu orgull per haver patit per la llibertat de premsa (una escena que no sé si entendrien molts dels col·laboradors actuals dels diaris catalans i espanyols). Vaig pensar en aquesta escena quan intentava explicar a un nen que era la valentia i la covardia, tot discutint un problema d’intimidació. De fet, Peabody és al capdavall el personatge més heroic de la pel·lícula, més que un Doniphon autor d’una mort a sang freda o d’un Stoddard que construeix tota la seva vida des de la peculiar forma de covardia que quasi sempre és la mentida.

Diaris de franc

Havia vist a Catalunya l’aparició dels diaris gratuïts i és sabut que els diaris convencionals estan tots, si fa no fa, a l’UCI financerament parlant (intel•lectualment, sovint estan fins i tot pitjor). Allò que no havia vist encara és la conversió d’un diari convencional en premsa gratuïta com s’esdevindrà el proper mes quan l’Evening Standard deixi de valer cinquanta penics, per passar a ser distribuït gratuïtament. (de fet, ara ja el donen de franc pel carrer després de les vuit dels vespre). Més que d’aposta potser caldria parlar directament de caprici del seu nou propietari, crec recordar un rus. Rumiant-m’ho bé però tampoc no és tan nou, jo he estat tres anys a l’Hospitalet llegint gratis El Mundo, que cada dia deixava a les portes del meu centre un parell de centenars d’exemplars de la seva edició diària. De fet, atesa la subordinació i la dependència dels nostres diaris envers el poder polític i econòmic, sembla ben raonable acabar amb aquesta enutjosa formalitat d’haver de pagar un euro, molt menys del cost real de producció segurament, i molt més del que val.

Ensenyament públic i privat

A Catalunya segueix discutint-se la llei d’educació i un element imprescindible per entendre allò que està passant és la dualitat entre l’ensenyament públic i el concertat; el primer defensat teòricament per tots els partits, el segon defensat a la pràctica per tots els partits, amb l’excepció d’Iniciativa que és potser també a la pràctica qui més s’esforça en desprestigiar el públic. No vull reobrir una polèmica que es ja una mica tronada, només constatar un fet. Fa poc a la meva família hem hagut de buscar un col•legi per nens que comencen la seva escolarització. El fet és que tot i que en principi la primera opció era l’escola pública, la insuficiència de la seva oferta obligarà a optar per la concertada. No és pas un cas aïllat, però d’això no es parla mai als diaris ni a la televisió, cosa que segurament no és per casualitat. A una Democràcia és important expressar el propi punt de vista, però també fer clar des d’on es configura aquest punt de vista, Tanmateix, pel que fa a aquesta qüestió, tothom vol presentar-se com a neutral, quan a la majoria del casos aquesta neutralitat és del tot imaginaria. Potser tampoc és tan important. Avui llegia com en Juan Marsé, parlant dels anys quaranta, recordava el judici del seu pare sobre la completa irrealitat de la premsa del moment. Com altres herències del franquisme, aquí la continuïtat és més gran del que sembla.

In memoriam

Llegeixo que avui hi ha hagut canvi de govern a Madrid. Com que treballo a un dels pocs instituts que depenen directament del “ministerio” això tindrà repercussions evidents per nosaltres en els propers mesos en forma d’ajornaments a les decisions que calgui prendre, ja prou lentes en elles mateixes. Vaig veure actuar en directe a la exministra el passat 3 de novembre i em va semblar una bona professional en el sentit que parlava amb una seguretat impressionat de coses de les que probablement no en tenia idea (en aquest sentit el contrast amb la meva modesta figura era impressionant, de les coses que en sé una mica és probablement de les parlo amb menys seguretat). La seva capacitat per fer passar per una declaració institucional quatre frases recollides d’una pàgina web fou indiscutible. Si més no, pels periodistes presents a la roda de premsa que van quedar del tot convençuts. Avui Trallero al seu bloc feia una pregunta oportuna sobre la censura periodística al nostre país, però recordant aquell dia de novembre veig clar que no cal censura. L’ESO i les excel•lents facultats de comunicació catalanes i espanyoles han fet la seva feina de manera més neta i més efectiva.

L'escola a Kuramathi i a la premsa catalana

Certament un dels motius per desplaçar-te cin mil milles és oblidar-te tant com puguis de tot el que t`envolta. No és però fàcil ni que no sigui el cas que tinguis la sort de tenir un caràcter poc obsessiu (que no és pas el meu cas). Així passejant per una de les illes vaig tenir l’oportunitat d’entrar a l’escola local (que és la mostrada a la foto). Vaig constatar que malgrat que la temperatura rarament baixi dels 25º fan classe habitualment i normalment. La solució tecnològica utilitzada no és especialment sofisticada i sembla a l’abast de les possibilitats del país,en general, i del departament d’educació en particular.
No segueixo per aquest camí, però perquè la polèmica sobre el calendari és una d’aquestes coses en les que val la pena no barrejar-s’hi gaire. És difícil en una qüestió tan relativament senzilla, dir disbarats tan grans. No és sorprenent, però sí lamentable, el caràcter de linxament moral del professorat en general expressat pels qui escriuen als diaris. Una campanya d’aquesta mena és del tot impensable al Regne Unit, com a qualsevol país amb una democràcia de certa qualitat. Nosaltres però això no ho tenim i un dels motius principals d’aquesta degradació és que a Catalunya la noció de premsa independent sembla ésser quasi metafísicament impossible. Allò que mostren articles, com el publicat per Aira a El Singular o les intervencions de Cuni, és que en el cas de molts d’aquests periodistes, però em sap greu anomenar-los així perquè l’ofici en ell mateix no té res d’indigne, a la servitud i la incultura s’uneix el ressentiment, del qual en tinc notícies certes. És evident que sovint les condicions laborals del periodistes normalment no són especialment bones i per tant viuen pitjor que altra mena de llicenciats universitaris. Òbviament els que es queixin d’això potser haurien de pensar que aquests altres llicenciats, els professors entre ells, han fet carreres de debò, però segurament això no és del tot llur culpa, encara que al capdavall ho paguem tots. En qualsevol cas, aquest linxament és significatiu perquè els motius de ressentiment poden ser els mateixos envers metges, advocats, etc, però aquesta mena de campanyes no existeixen en aquest cassos i segurament això té sentit des de la perspectiva que adoptarem fa uns anys a l’escrit sobre el Malestar a l’ensenyament quan parlàvem de la degradació social de la consideració del professorat i del seu desplaçament del camp intel•lectual envers esferes de menys prestigi i reconeixement social.

Comentaris

A hores d’ara totes les notícies dels diaris en el format electrònic afegeixen obligatòriament els comentaris dels lectors. Generalment són terrorífics. L’actitud més estesa es no prendre-se’ls mai seriosament; infravalorar-los en relació a l’opinió experta que els ha produït. Podria però passar que allò que calgués fer fora el contrari. Que fossin precisament aquest comentaris els que expressessin el sentit del temps, el testimoni d’una barbàrie que no està venint perquè ja és aquí.

antinòmies

Hi ha d’altres semblants però l’entrada d’avui del quadern gris a més de concisa em sembla magistral i esplèndida pel seu ús repetit i magistral de les antinòmies. No hi cap escrit decent ni que valgui la pena llegir si no mostra la capacitat de construir, respectar i valorar el raonament oposat (quan això es fa en conseqüència, llavors qualificar un punt de vista com a propi acaba sent ben relatiu). Això és el que em proposo fer cada any amb els meus alumnes de batxillerat, fracassant de manera rutinària. Aquest és també el criteri mínim amb el que podem descartar gairebé la totalitat del que avui publiquen diaris, revistes i blogs.

Navalles

Com molt altres londinencs sí fa una setmana m’haguessin preguntat sobre el principal problema d’aquesta ciutat, molt probablement m’hagués arrenglerat amb el nou alcalde i hagués parlat de la mort de joves per arma blanca. En poc temps, hi ha hagut dos casos ben famosos: la mort d’un noi a Oxford Street i la d’un dels intèrprets de la sèrie de Harry Potter. Mirant les estadístiques en canvi el fet objectiu és que des de fa anys aquest tipus de criminalitat esta baixant a Londres. Òbviament és perillós oblidar que la premsa ha plegat fa temps d’intentar reflectir la realitat i més aviat es dedica a crear-ne un altre de paral·lela.

tip de l'AVE

Bona part de la setmana passada l’he passat a Barcelona ocupant-me d’afers diversos tot i que coincidents en el seu caràcter de inajornables. Baixar-hi em fa, cal confessar-ho, mandra. Baixar en època de precampanya electoral m’ha resultat encara més dur del que em pensava. Particularment molest ha estat tot l’enrenou viscut aquesta setmana amb l’arribada de l’AVE. Se’m fa difícil pensar en un senyal de provincialització més potent que l’atenció dispensada a aquest nou mitjà de comunicació, dissenyat des de la certesa a la legitimitat moral de la subordinació de la perifèria al centre. Igualment significativa és la irrellevància social de l’esdeveniment. Quan llegim les xifres resulta clar no sols que l’AVE no tindrà cap incidència remarcable a la vida de la major part dels catalans, la qual cada cop té menys a veure amb allò del que parlen els diaris, sinó que tan sols serà especialment important per les 60000 persones que cada dia viatgen entre Barcelona i Madrid, una quantitat ara per ara del tot inabastable pel nou mitjà de transport.

Marçal Sintes

L’altre dia en Ramon em comentava la seva enveja per la Karen Buck, és a dir, pel fet d’estar en un país que permet pensar un vincle personal amb els teus representants al parlament. Hi ha altres motius d’enveja certs que sovint no tinc en compte, però que no per això deixen d’estar presents. Hi pensava el divendres passat quan llegia l’article de Marçal Sintes a l’Avui intitulat “sindicats de mestres”. Segurament aquí també hi ha periodistes que escriuen a sou o simplement amb la intenció de complaure els polítics, però ho fan ben segur de manera més subtil i amb una certa mala consciència perquè algú els hi ha ensenyat que el periodisme és un altra cosa que passa, per exemple, per contrastar les informacions encara que coincideixin amb els nostres interessos o prejudicis. Tot allò que l’esmentat periodista no fa. Més enllà del lamentable article però, és interessant allò que té com a símptoma d’un dels mals del país: la recança a apostar per la qualitat. Si només tenim una televisió el model ha de ser la BBC i no pas Tele Cinco, és a dir cal relativitzar el problema de l’audiència, si el país només dóna per a un diari en català, el model no pot ser mai The Sun.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic

Escenaris d'estiu (I): Catalunya

El meu retorn a Catalunya va coincidir més o menys amb l’inici de la gran apagada de llum que va coincidir amb el deteriorament del serveis ferroviaris de rodalies. Tot plegat, una conjunció de motius clars per a la depressió, especialment per tots els que com jo això de Catalunya no ho acabem de veure massa clar. La major part de la discussió entorn d’aquestes misèries ha estat en relació amb les perllongades i inacabables picabaralles amb el govern de Madrid. El Ramon es va ocupar en el seu moment i no crec que valgui la pena afegir res més. Tanmateix em sembla que el daltabaix d’aquest estiu dóna lloc a algunes consideracions significatives més enllà del problema nacional. En primer lloc, és important considerar que el problema de Barcelona no és una excepció. La manca de subministrament elèctric ve causat per un dèficit en el manteniment d’infraestructures que també es va fer palès a la inundació de Nova Orleans o aquest estiu a les de Gran Bretanya. La pressió per baixar impostos és forta a tot arreu. Cal baixar les despeses i de totes les mesures possibles d’estalvi, retallar en coses com una presa és la que té menys possibilitats de tenir un cost electoral a curt termini, que és a hores d’ara, l’únic termini existent. En segon lloc, la facilitat amb la que els responsables de les companyies responsables es varen sortir de les preguntes dels nostres representants al parlament, ens recorda un fet fonamental del nostre temps que fou descrit amb precisió per C. Lasch: hi ha hagut una rebel·lió de les elits i ara per ara els millors cap no són els dedicats a la cura dels afers públics. No crec que el Carod, el Mas, el Montilla o el Saura siguin pitjors en termes mitjans que els polítics d’un altre país, o potser una miqueta, si que tinc clar que si fos empresari no contractaria pas cap d’aquests com a gerent. En tot cas, allò en el que podem semblar una excepció és en el cas i en el crèdit que encara els concedim, cosa que explica l’exit de Polònia, tot i que possiblement això no sigui més un dany col·lateral de la metamorfosis catalana entre el quart poder i els dos primers.

Diana

Ahir varem tornar a casa des de Cracovia i una lectura ràpida del Guardian feta poc abans d’anar a dormir recordava el desè aniversari de la mort de la princesa Diana. Ignoro si aquest aniversari va tenir alguna mena de reso a l’estat espanyol però el contrast aquí a Londres entre allò esdevingut fa deu anys i el discret funeral celebrat fa pocs dies és notable i probablement significatiu. De fet, això no té res d’estrany. Ara per ara només el pare del seu company de viatge i propietari de Harrods, sembla interessat a mantenir la seva memòria amb un recordatori als magatzems de Knightsbridge que és possiblement el lloc més kitsch del Regne Unit. La reina, que visqué llavors el moment més difícil del seu regnat, ha recuperat en part la seva popularitat, els elogis de Blair han quedat relativitzats pel poc gruix que finalment ha mostrat tenir l’ex-primer ministre i la gent més jove comença a tenir una idea difusa de qui era la mare dels fills del proper rei anglès. Molt soroll per no res o més aviat per poca cosa, ja que com a mínim, si alguna cosa fa palesa aquesta història, és la banalitat de l’opinió i el discurs, més publicat que públic.

Míssils i Jocs Olímpics

Dues notícies han estat la portada dels diaris i dels informatius anglesos aquesta setmana: la renovació del programa d’armament nuclear britànic i l’anunci que el pressupost previst per a la realització dels Jocs Olímpics s’ha triplicat en menys de dos anys. Quan es va presentar el projecte no arribava als tres billons ( a l’accepció anglosaxona del terme) de lliures i ara ja supera els nou. Els diners sembla que sortiran de la loteria, és a dir, d’uns fons en principi previstos per a ajudar els sectors més necessitats del Regne Unit, que hauran de conformar-se amb el que tenen fins el 2012 com a mínim. La promesa laborista de desaparició absoluta de la pobresa infantil el 2020, haurà d’esperar una mica més. El programa d’armament ha estat votat al parlament, perquè malgrat el vot en contra de quasi cent diputat laboristes, a més del demòcrates-liberals, l’oposició conservadora ha recolzat el govern de Blair. Totes aquestes qüestions són debatudes dijous al vespre a The Question Time, un programa de la BBC, on un grup de diputats i periodistes es sotmet a les preguntes del públic. Mentre ho miro, em pregunto amb enveja si algun dia serà possible a Catalunya o Espanya, trobar polítics que es sotmetin a un interrogatori obert per part del públic i d’uns periodistes de bones maneres, fons agressiu i que no semblen tenir cap tendència al “compadreo” que a Catalunya sempre s’intueix entre el quart i el primer poder. La nit abans la BBC havia mostrat unes imatges de Gordon Brown, el 1982, on es posicionava en contra del primer programa Trident: un canvi d’opinió espectacular i difícil d’explicar un cop acabada la guerra freda. Una impietat que entre nosaltres difícilment pot tenir lloc sinó és un aberrant context partidista

Contrastant

Llegeixo abans d’ahir al bloc de l’estrany la notícia de la desaparició de la pàgina web de Contrastant. Arribo mitjançant aquesta pàgina a una entrevista, crec recordar que de Tribuna Catalana, amb un dels tres membres del grup que justifica la dissolució per la dificultat de compatibilitzar la feina de l’institut amb les moltes hores que havia acabat exigint la feina a la xarxa. Ingènuament la periodista li pregunta pel recolzament institucional que han tingut. Òbviament res de res ni tan sols després de l’anunci que plegaven. Jo crec que una ajuda a aquesta gent hagués estat del tot sorprenent i que el fet que pleguin és pel “poder” una molt bona notícia. Aquesta tasca humil i senzilla feta per aquests professors és en el fons potser la més subversiva que hom pot fer a hores d’ara perquè ens recorda que hi ha veritats objectives, fàcils d’establir amb unes engrunes de sentit comú i un coneixement no especialment sofisticat de matemàtiques i que per tant no tot es redueix a l’opinió; hi ha afirmacions no susceptibles de relativització. A hores d’ara és difícil pensar en res de més herètic i en el fons més incòmode pel discurs del poder i de la mandra periodística, diferents però complementaris.

The long good-bye

Avui els diaris anaven plens de notícies entorn de la descomposició del govern de Blair, un procés que dura ja molt temps, des de les darreres eleccions on els laboristes obtingueren la majoria absoluta de manera paradoxal, ja que les xifres de vots foren de les més escarransides de la seva història. És un llarg adéu però en aquest cas jo no diria que sigui per algú que ni tan sols mereixia una salutació. Blair és la figura política més important a Europa dels darrers anys per la seva capacitat d’iniciativa i lideratge, tot i que quan el seu final s’acosta no deixà resultats gaire tangibles. Ara mateix, només hi ha dues raons per mantenir-lo a Downing Street: una, personal, arribar als deu anys com a primer ministre, l’altra, de partit, carregar-li el mort de les eleccions de la propera primavera, poc prometedores pel seu partit. Fora d’això és la imatge perfecte del “lame duck” en tots els ordres. En tot cas, les notícies dels darrers dies semblen implicar que el seu final no serà del tot honorable, ja que tirà endavant la investigació sobre la presumible venda de llocs a la cambra dels Lords. Aquí, al Regne Unit tampoc ha estat ben resolt el problema de la financiació dels partits. Un problema que quan surt a la premsa em sembla que es tracta de manera força superficial, tot compadint els pobres partits que no poden front a les despeses que la modernitat i la contemporaneïtat exigeixen. Al capdavall, sovint sembla insinuar-se que hi haurà d’haver un major finançament públic de les campanyes electorals. Allò que ningú sembla plantejar-se és la licitud i la pertinència de les campanyes electorals: qui obre un sobre amb propaganda electoral? Qui ha decidit el seu vot mirant un cartell amb fotos massa palesament retocades i eslògans gairebé per a oligofrènics? En el fons, tinc la impressió que la finalitat real de les campanyes electorals és donar feina a determinades agències publicitàries. Com passa sovint cal invertir allò que generalment es considera com a causa i efecte i el resultat real és el manteniment a càrrec de tothom d’una de les oligarquies més improductives que hagin existit mai: la formada per aquest conjunt difós on es troben polítics i manipuladors de la informació diversos (al nostre país, molt clarament, la classe periodística).

Flags of our fathers

La darrera pel·lícula de Clint Eastwood ja ha estat estrenada a Londres i a Barcelona. Jo vaig veure-la a aquesta darrera ciutat, junt amb el meu germà Xavi i el Toni. No em va decebre en absolut, tot i que mirat fredament (exercici un xic difícil però necessari, al capdavall, no podem abstreure’ns del fet que entrem a veure les pel·lícules d’Eastwood pensant que segurament ens agradaren molt) hom pot fer algunes objeccions a la narració: el caràcter un xic reiteratiu de la història i la manca de definició dels altres soldats “oblidats”, tot i que hom podria raonar que aquesta manca de definició no és gens casual, sinó que és la millor manera d’expressar la seva posició a la història. Tanmateix considero un encert la línia general de la narració, on es combina el relat de la batalla i la descripció del repugnat procés propagandístic animat per la fotografia més famosa de la segona guerra mundial. La descripció de la batalla és clarament deutora de la pel·lícula de Spielberg, saving private Ryan, (Spielberg és un dels productors de la pel·lícula), però si en aquest àmbit Eastwood no va gaire més enllà del fet pel director jueu, si que el supera en la radicalitat i coherència del seu discurs, molt il·lustratiu, d’un dels aspectes més depriments de la nostra cultura: la facilitat manipuladora dels medis de comunicació de masses. El significat de la pel·lícula sense dubte s’ha d’establir a partir del contrast entre la demagògia de la vida pública americana, que per arrelada sembla natural, i les virtuts senzilles, modestes i veritables que constitueixen el fonament de la vida dels soldats: la companyonia, l’amistat i la lleialtat; les úniques raons valides per fet una acció tan forassenyada com pujar un penya-segat com el de l’illa d’ Iwo-jima.

Plató com a periodista

Llegeixo en el bloc d’ Arcadi Espada ( per casualitat, ja que no ho faig habitualment) una referència a la presentació del llibre d’entrevistes que Ignacio Ramonet ha fet amb Fidel Castro. No és un llibre que tingui especial interès a llegir, però em crida l’atenció que Ramonet justifiqui el seu treball, dient que l’entrevista és un gènere pràcticament fundador de la literatura i que té el seu primer precedent en els diàlegs que Plató mantingué amb Sòcrates. Arcadi Espada, suposo que menys afectat pel tema que jo, es limita a comentar que Ramonet mereix un zero en filosofia. Certament l’afirmació de Ramonet no fora tolerable per a un alumne de batxillerat i és d’aquelles que mostren la fragilitat, per dir-ho suament, d’una cultura personal. Desconec el grau d’èxit amb el que Ramonet va fer el batxillerat i tampoc no m’importa, allò que em sembla colpidor és la capacitat per pontificar sobre coses que un desconeix absolutament. Ser ignorant és una cosa, potser a hores d’ara tampoc excessivament greu, però molt més greu és pontificar judicis categòrics sense cap mena de fonament com fa Ramonet. Són d’aquesta mena els fonaments de les opinions i els judicis publicats a Le Monde Diplomatique? Fa molts anys, recordo quan es va retirar el director d’un famós diari barceloní que en Jordi Sales reflexionà que venien mals temps, perquè fins llavors, de maneres variades, en general la gent que havia accedit al periodisme tenia una certa cultura, cosa de les que les generacions següents mancaven (malgrat o precisament per tenir una titulació universitària). Sembla clar que Ramonet és un avençat a al seu temps.