The long good-bye

Avui els diaris anaven plens de notícies entorn de la descomposició del govern de Blair, un procés que dura ja molt temps, des de les darreres eleccions on els laboristes obtingueren la majoria absoluta de manera paradoxal, ja que les xifres de vots foren de les més escarransides de la seva història. És un llarg adéu però en aquest cas jo no diria que sigui per algú que ni tan sols mereixia una salutació. Blair és la figura política més important a Europa dels darrers anys per la seva capacitat d’iniciativa i lideratge, tot i que quan el seu final s’acosta no deixà resultats gaire tangibles. Ara mateix, només hi ha dues raons per mantenir-lo a Downing Street: una, personal, arribar als deu anys com a primer ministre, l’altra, de partit, carregar-li el mort de les eleccions de la propera primavera, poc prometedores pel seu partit. Fora d’això és la imatge perfecte del “lame duck” en tots els ordres. En tot cas, les notícies dels darrers dies semblen implicar que el seu final no serà del tot honorable, ja que tirà endavant la investigació sobre la presumible venda de llocs a la cambra dels Lords. Aquí, al Regne Unit tampoc ha estat ben resolt el problema de la financiació dels partits. Un problema que quan surt a la premsa em sembla que es tracta de manera força superficial, tot compadint els pobres partits que no poden front a les despeses que la modernitat i la contemporaneïtat exigeixen. Al capdavall, sovint sembla insinuar-se que hi haurà d’haver un major finançament públic de les campanyes electorals. Allò que ningú sembla plantejar-se és la licitud i la pertinència de les campanyes electorals: qui obre un sobre amb propaganda electoral? Qui ha decidit el seu vot mirant un cartell amb fotos massa palesament retocades i eslògans gairebé per a oligofrènics? En el fons, tinc la impressió que la finalitat real de les campanyes electorals és donar feina a determinades agències publicitàries. Com passa sovint cal invertir allò que generalment es considera com a causa i efecte i el resultat real és el manteniment a càrrec de tothom d’una de les oligarquies més improductives que hagin existit mai: la formada per aquest conjunt difós on es troben polítics i manipuladors de la informació diversos (al nostre país, molt clarament, la classe periodística).