Hereafter

Hereafter és fins ara l’últim treball de Clint Eastwood i malgrat que la seva edat comença a ser avançada no hi ha cap senyal de que pugui ser l’últim. La crítica ha rebut el film amb molta divisió d’opinions, però, per aquí més aviat el film ha tingut poca atenció. Sigth & Sound per exemple li feia una ressenya molt breu. Possiblement aquest refús ha estat influenciat pel tema de la pel·lícula i més concretament per la conjunció del tema i el productor de la pel·lícula Steven Spielberg, la qual per associació d’idees condueix a la recordada amb molta gent amb terror, Always. Com que jo no l’he vista, no puc pas comparar, però crec que Hereafter és una bona pel·lícula i un dels exercicis narratius més ben resolts del seu autor. Eastwood trenca la norma dels directors clàssics que mana no treballar mai amb animals ni nens i mostra un altre cop el seu talent dirigint actors. Tots estan molt bé però el treballs dels dos germans Mclaren és superb a la història més rica emocionalment dels tres. Personalment, m’agrada l’exploració que fa Eastwood del tema. La pel·lícula resulta finalment versemblant tant pels convençuts d’una existència post-mortem, com pels que adopten una posició més escèptica, ja que un perllongament temporal de la consciència tampoc implica necessàriament la immortalitat de l’ànima. Curiosament, i contràriament al que han dit alguns crítics, no és la primera vegada que al cinema d’Eastwood es planteja la qüestió de la vida després de la mort. Dos dels seus westerns estan protagonitzats per cowboys que semblen venir del més enllà, high plains drifter i pale rider.

Kyle Eastwood a Ronnie Scott's

Ahir al vespre. veig l’actuació de Kyle Eastwood al Ronnie Scott’s club de Londres. Ha d’estar tres dies i ahir i avui ha exhaurit les entrades. Kyle lidera un grup de músics californians més o menys de la seva edat, nascut el 1968, d’un nivell pel que varem poder apreciar força alt. El seu concert sabé defugir els dos perills bàsics d’un concert de jazz: la nostàlgia i l’avorriment. Kyle toca el baix i alternà a la seva actuació l’elèctric amb el tradicional. Gairebé tot el concert estigué ocupat per material gravat per la seva banda els darrers anys i només hi hagué una mostra del seu treball cinematogràfic com a col•laborador del seu pare: una interpretació del tema central de Letters from Iwo-jima. Ben segur que el seu treball ha de ser un motiu d’orgull per Clint, un defensor de la idea que el jazz, junt amb el western, ha estat l’aportació més valuosa del EEUU a la cultura del segle XX.

Gran Torino

Fa pocs dies s’ha estrenat aquí a Londres Gran Torino. La vaig veure ahir. És una proposta completament diferent a la de The Challenging que pràcticament devia rodar al mateix temps. Aquest és un film més petit a les seves dimensions de producció i des del meu punt de vista més reeixit. No parlaré gaire de la trama perquè em sembla que és una pel•lícula on cal seguir la història. Clint Eastwood és aquí el protagonista absolut interpretant el paper de Matt Kowalski, un vidu, treballador retirat de la indústria de l’automòbil i veterà de la guerra de Corea que viu sol a un barri decrèpit on ja no queden gairebé americans, essent precisament asiàtica la majoria del nou veïnat.
Quan van sortir notícies del rodatge de la pel•lícula hom va dir que es tractava d’una nova seqüela del la sèrie sobre Harry Callaghan. Vista la pel•lícula però no té gaire sentit parlar d’Harry sinó és perquè evidentment constitueix el personatge més implantat a la memòria fílmica dels espectadors. Evidentment Eastwood fa primordialment allò que en termes pedants podríem dir un exercici de deconstrucció de la seva imatge. Em sembla que tots aquells a qui el personatge els resulti poc simpàtic perdran el seu temps i els diners veient aquesta pel•lícula. Pels que no, com és el meu cas, resulta interessant veure la confrontació de l’heroi políticament incorrecte dels anys setanta amb la seva pròpia decadència i amb un món que potser no és millor ni pitjor, però si certament diferent, del que ens podíem imaginar als anys setanta.
Des del meu punt de vista Gran Torino és un film a defensar. Moltes de les crítiques envers el film han assenyalat la distància entre la importància dels temes i el to lleuger que sovint adopta la pel•lícula i un cert caràcter de pantomima a la interpretació d’Eastwood. Des del meu punt de vista, això és el millor de la pel•lícula i del tot coherent amb la trajectòria d’Eastwood que sempre ha estat un actor distingit amb un sentit de la ironia del tot personal. Com un altre mestre reconegut del cine americà que pot provocar urticàries, John Ford, Eastwood sembla ser un seguidor del principi platònic i nietzschià que afirma la necessitat de barrejar i unificar comèdia i tragèdia. El film té moments realment divertits, sovint relacionats amb la voluntat autoparòdica d’Eastwood, però és també una tragèdia; la tragèdia de la vellesa, de la solitud, de la vida duta sense consciència i autocompresió, de la desmembració de l’estructura familiar, en definitiva, de la decadència d’una certa Amèrica, la dels Kowalsky que treballaven a Detroit, una ciutat que molt rarament es mostrada pel cine americà (que jo recordi la última vegada on és un escenari significatiu és a Stranger than Paradise fa més de vint anys)

Pat Garrett & Billy the Kid

Diumenge passat vaig acabar la meva revisió particular del Western de Peckinpah, assistint a una projecció del film Pat Garrett & Billy the Kidd. La versió projectada al BFI és la coneguda com pròpia del director, diferent de l’estrenada el 1973 i de l’editada fa quatre anys on s’incloïen escenes fins llavors inèdites, fent aparèixer, per exemple, el personatge de la dona del Sheriff Garrett. Imagino que la projectada a Barcelona quan morí Peckinpah, la darrera vegada que vaig veure-la, devia ser la primera versió, considerablement més curta. L’única diferència que em sembla recordar és que llavors Knocking at the Heaven’s Door era cantada per Dylan, mentre que ara només apareix una versió instrumental.
Tot i que el títol fa referència a dos personatges mítics, em sembla que el centre de la pel•lícula és el primer molt més que el segon. Això s’esdevé no només perquè la presència fílmica de Coburn és superior a la de Kristofferson, sinó perquè el seu destí tràgic és del típic heroi peckinpià, mentre que en un cert sentit Billy existeix només com al seu contrapunt. Tot i que el primer tractament no preveia la coincidència dels dos personatges fins l’escena de l’assassinat (que no és la que clou la pel•lícula), la versió actual comença amb una trobada dels dos personatges a Fort Summer on Garrett explica al seu antic amic que es veu obligat a perseguir-lo, el darrer diàleg entre els personatges revela la idea fonamental de la pel•lícula:

Billy: Ol' Pat... Sheriff Pat Garrett. Sold out to the Santa Fe ring. How does it feel?
Garrett: It feels like... times have changed.
Billy: Times, maybe. Not me.
El refús de Billy a canviar suposa una sentència de mort, de la qual Garrett serà botxí, però l’elecció de Garrett implica una altra mena de mort més degradant. Potser és aquí el punt on el trencament amb el western clàssic és més clar. Mentre la mort és quasi sempre elidida al western clàssic, el film de Peckinpah és resoltament tanàtic, possiblement el western més tanàtic de la història. Peckinpah prescindeix de la característica més definitòria del cine americà, la solidesa narrativa, per fer un film que es podria definir com una successió de morts. Això podria ser una objecció, sinó fos perquè cadascuna d’aquestes escenes funciona molt bé, fent que sigui el film més emotiu i malenconiós del seu autor, un efecte aconseguit en una gran mesura gràcies a la banda sonora de Bob Dylan. També és el més tràgic, perquè entre la fidelitat a un mateix i l’adaptació al temps no hi ha un camí del mig. Aquesta manca de perspectives es reflecteix a tots els personatges del film. El nou Mèxic de la pel•lícula (en realitat, rodada a Mèxic) ja no és el país sense límits que apareixia als primers westerns de Hawks, és un lloc on tothom està d’alguna manera empresonat i ningú no té realment on anar, els personatges no tenen res més a fer que esperar llur mort. Si la mirada de Ford sobre el progrés a Liberty Valance era certament escèptica però conservava un punt d’ambivalència, a Pat Garrett no hi ha cap ambigüitat. Els temps no han canviat a millor i el progrés significa la dominació tirànica d’una oligarquia i el final de tota llibertat individual real. És coherent que després d’aquest film Peckinpah ja no tornés mai més al gènere, com li succeí a Eastwood amb Unforgiven, ja no hi podia haver res més a dir.

Changeling

A finals de novembre s’ha estrenat finalment a Londres el darrer film de Clint Eastwood, Changeling. A l’estat espanyol sembla que es dirà el Intercambio que és una traducció fidel però un xic empobridora. A Anglaterra el film ha estat acollit amb una certa fredor i no ha acabat d’omplir les expectatives dels crítics. Certament, les cartes d’Iwo-jima havien marcat un nivell molt alt, difícil de superar, però el fet cert és que amb quasi vuitanta anys Mr. Eastwood segueix al peu del canó, insistint sense defallir a la seva feina. A la pel·lícula se li poden fer molts retrets però jo no diria que és una mala pel·lícula tot i que certament no és extraordinària. Eastwood té l’ofici suficient per fer films on es passa l’estona sense sentir cap missatge de les cèl·lules nervioses del teu cul (l’equivalent a allò que deia Joan Sales de les novel·les, que no han de caure de les mans). Aquesta habilitat, altrament dita domini del seu ofici, li permet construir un film àgil, tot i que possiblement la qualitat del guió no es pot comparar a la dels precedents i en alguns moments, les escenes del manicomi per exemple, el film forneix una certa sensació de dèjà vu. Alguns crítics han dit que el film fluixeja perquè Eastwood és un director d’homes i la pel·lícula està centrada a la història d’una mare soltera i solitària que esdevé una fàcil víctima de la corrupció institucionalitzada. Tot i el predomini masculí, em sembla que hi ha algun bon personatge femení a la carrera d’Eastwood. Potser més exacte fora dir que Eastwood és un director d’actors i que Angelina Jolie, sense estar malament, no té la capacitat interpretativa de Meryl Streep o Hillary Swank. En qualsevol cas la pel·lícula és ben contundent en aquest sentit: el personatge de Jolie és la víctima d’una lògica institucional que es permet definir com a idèntics els conceptes de femineïtat i histerisme.

Allò que ningú pot negar però és la coherència d’aquest treball amb la resta de l’obra d’Eastwood. Hi ha un nexe molt clar entre aquesta afligida mare i el policia protagonista de Dirty Harry, individus que lluiten per no ser anul·lats perl sistema, un tema pràcticament present a totes les seves obres. La mirada crítica sobre les institucions agermana aquest film amb Flags of our fathers, i és certament contundent. Resulta, si més no agraït, que algú recordi que la utilització dels manicomis per a dissidents, poc susceptibles de ser qualificats com a malalts mentals, no fou una pràctica exclusivament soviètica (sense negar l’excel·lència dels soviètics en aquesta modalitat). En aquest sentit el film pot recordar Chinatown tot i que està mancat de la grandesa del treball de Polanski que transcendeix els límits de la història americana per situar-se en un pla molt més universal i tampoc em sembla que es pugui comparar a la que per mi és potser la millor pel·lícula sobre aquest tema The Big Heat de Fritz Lang (un exemple de com utilitzar en favor propi les limitacions imposades per la censura).

Les escenes més interessants del film són les centrades en el personatge de Gordon Nortcorth, l’home sentenciat a mort per l’assassinat de quinze nens. Eastwood es situa aquí en un terreny també molt familiar i que és una constant de la seva obra: la violència exercida contra els febles, els innocents, (Unforgiven) i especialment els nens ( A perfect world, Mystic River). Com el mateix autor diu l’agressió a un nen és la forma més radical de drama i en aquest sentit el personatge de Nortcorth, un dels fundadors de la sinistra tradició americana del assassins en sèrie, ha d’acabar apoderant-se necessàriament del centre de la narració. En descriure la seva peripècia retrobem allò potser més característic del cine d’Eastwood, allò que al laberint havien qualificat com el remot deute amb el gnosticisme.

Clint Eastwood

El NFT ha dedicat el mes de juliol i agost a una retrospectiva completa de la carrera de Clint Eastwood on s’han ofert els seus treballs més emblemàtics com a actor i la totalitat del que ha fet com a director. Sigth & Sound li va donar la portada i l’entrevista central tot proclamant-lo com el millor cineasta americà viu. És un judici que trenta anys hagués estat impensable però que ara resulta prou fonamentat. Alguns dels seus companys que llavors semblaven indiscutibles ara estan del tot oblidats, Bodganovich, Ashby, Friedkin (potser perquè Clint sempre s’ha preocupat més de satisfer-se a ell mateix que no pas de seguir els gustos de l’època), mentre que altres com Scorsese o Coppola, els quals certament han fet obres cabdals, tampoc acaben de resistir en el conjunt de la seva obra la comparació amb Mr. Eastwood. Mentre que l’obra de l’autor d’Unforgiven es caracteritza per un progrés constant, de fet les seves quatre últimes pel·lícules estan de llarg entre les millors que ha fet, les carreres de Scorsese o Coppola s’adeqüen molt més a la noció de decadència. Coppola i Scorsese sempre han pensat en ells mateixos d’acord al concepte europeu d’autor, com remarquen a Sigth& Sound, per bé o per mal, aquesta és una preocupació aliena a Eastwood, el qual sempre ha estat un individualista preocupat de seguir les seves intuïcions. Bona part de l’entrevista gira entorn de la idea de Nick James que Eastwood és el veritable successor de Hawks i Ford. Eastwood reconeix un deute cert amb cadascun d’ells. Pel que fa al segon, Eastwood ha tendit a moure menys la càmera i a centrar-se més en allò essencial, del segon, el fet que cada cop més la trama de la pel·lícula cedeix importància enfront de qüestions com el lloc, l’atmosfera o les relacions. Crec, però, que no cal exagerar tampoc gaire aquestes aproximacions. La major part del cine de Ford o de Hawks és d’un optimisme aliè a un cineasta vital en la seva praxis però pessimista en la seva concepció del món. Mentre que The Searchers és una pel·lícula lluminosa, la negror es allò més característic, no només fotogràficament però també, del cine d’Eastwood. El meu darrer contacte fou la revisió fa uns dies de Million dollar baby, i crec que encara em va agradar més que el primer cop, quan coneixent tota la peripècia pot fixar-te més a una estructura narrativa que és d’una perfecció difícil de trobar a hores d’ara. Es palesa la influència de Ford, per exemple a la manca absoluta de grandiloqüència amb la que està rodada la mort de Hillary Swank, i de Hawks, amb la relació de complicitat mantinguda pel personatge d’Eastwood i el de Morgan Freeman. Ningú no discuteix que és un director d’actors de primer ordre i aquesta pel·lícula en torna a ser un testimoni. Million Dollar baby fou un projecte nascut amb mal peu, perquè cap gran estudi pensava que tenia gaire sentit fer una pel·lícula sobre boxa femenina. Eastwood replicà que el film era una història d’amor entre un pare i una filla i finalment feu la pel·lícula sense cap mena de sou, només un percentatge si en feia algun benefici. Parlar d’amor entre pare i fills és parlar d’educació i mentre la reveia em va a venir al cap la idea d’una identitat entre aquest film d’Eastwood i la narració platònica de la República. Al llibre de Plató no es parla de la boxa femenina professional, però també se’ns explica un procés educatiu que hagués pogut estar un èxit però que es veié trencat per la mort inesperada dels seus protagonistes (cosa que no es diu al llibre, però que era ben coneguda pels seus lectors immediats). Aquesta tardor s’estrenarà el darrer film d’Eastwood, Changelling, que per cert té també a priori molt bona pinta.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic

Una crítica sense solta ni volta

Mentre passejava desvagat i fent temps per veure una pel·lícula al NFT vaig entrar a la petita sucursal de Foyle’s al south bank. Tafanejant hi trobo un curiós llibre que promet fer una recensió de les pitjors 101 pel·lícules de la història del cine. Sobtat per l’ambició del propòsit, segurament més difícil que esbrinar les cent millors pel·lícules, l’examino durant uns minuts. La majoria de les pel·lícules són prou contemporànies, i diria que per aquí anem bé, però a la llista trobo algunes que m’agraden prou. Una d’aquestes és Bird de Clint Eastwood. Llegeixo la petita recensió d’Alan Smithe, és a dir estem parlant d’un llibre anònim, el qual objecta a la biografia de Charly Parker que Eastwood mai no fa clar, per què Charly Parker era millor que el saxofonista que toca a l’estació de metro que ell utilitza habitualment. Certament, probablement jo no he sentit aquest saxofonista però recordo prou bé que el saxo que es sent a la pel·lícula no és de cap passavolant sinó enregistraments del mateix Parker. Sembla que l’estratègia d’Eastwood per presentar la música de Parker era la més senzilla i honesta, deixar-ho sonar, i la crítica de Smith més aviat sembla assenyalar altres problemes sobre la seva capacitat per establir un criteri musical potser extensible als seus criteris cinematogràfics.

Eastwood again

Per atzar en només un espai de quatre dies he tingut l’oportunitat de veure dos films claus a la carrera de Clint Eastwood: la seva darrera realització, Letters from Iwo-Jima, i Bird que no fou el seu primer treball, de fet duia quinze anys d’activitat com a director des de Play Misty for me, però si la primera on va tenir un important èxit de crítica. Totes dues coincideixen en situar-se entre les seves millors obres. Certament, també aquí cap parlar d’una bona predisposició provocada per fets aliens al film. En el cas de Bird la devoció compartida per la figura extraordinària que fou Charlie Parker, un dels músics fonamentals del segle XX. Quasi vint anys després de la seva realització, no em sembla que el film hagi perdut res de la seva vigència. Eastwood fou valent per presentar una versió del personatge poc afalagadora pel públic al qual en principi podria adreçar-se la pel·lícula, el jazz ja havia esdevingut una música per intel·lectuals, i no es dedicà a conrear mites ben vius llavors com per exemple atribuir el geni de Parker única i exclusivament a les drogues. Vista a hores d’ara i més enllà del seguiment biogràfic de Parker, és fàcil trobar els trets més característics d’aquesta cineasta, les històries del qual tendeixen a coincidir a la crueltat del destí, en un sentit de vegades proper al gnosticisme, tot i que els homes lluny de ser innocents també hi juguen la seva part. Bird és una crònica implacable d’una vida que s’escola molt, massa, ràpidament; tot enduent-se l’existència d’un artista genial però que acompanya el do lliurat pel destí amb una irracional i inexhaurible capacitat d’autodestrucció. (imagino que Eastwood no va llegir mai el conte de Cortazar, el perseguidor, però hi ha una certa coincidència en la manera en que tots dos s’aproximen a la figura de Parker).Fonamental al film és el treball del darrer guanyador de l’Oscar, Forrest Withaker, certament el seu treball és amb molta diferència allò millor a The last King of Scotland i la interpretació al film d’Eastwood no és pas inferior tot i que no li suposés cap nominació.
Letters from Iwo-Jima parteix d’una base que fa el film ben atractiu, des d’un punt de vista això sí, del tot subjectiu. Un llibre que vaig llegir i rellegeixo amb intens plaer sempre és la història de Bartleby, l’escrivent que decidí un dia que s’estimava més no fer res i deixà tota activitat fins a morir. Una de les possibles explicacions que el narrador atribueix a l’estranya conducta de Bartleby, és l’influx que sobre el seu estat d’ànim hagués pogut tenir el seu anterior treball, responsable de les cartes mortes a correus. Totes les cartes a les que es refereix el títol de la pel·lícula d’Eastwood són cartes mortes, perquè el film comença amb el descobriment de la correspondència escrita per les tropes destinades a la illa, recuperades cinquanta anys desprès, les quals mai pogueren ser enviades. A diferència del film americà, aquest no és gaire coral, sinó que es centra a dues figures la del general al comandament de la illa i el soldat Saigo, dues figures totalment contraposades en la seva relació amb la milícia: un militar professional i un home sense la més mínima engruna de vocació militar, però unides pel seu amor a la vida i en particular als seus fills; les cartes del general s’adrecen al seu fill petit i Saigo parla sovint de la seva filla que mai no ha vist i que té poques esperances de veure alguna vegada. Letters from Iwo-jima és una pel·lícula amb una narrativa més clara i senzilla que la de l’altra part del díptic, potser amb un discurs d’entrada menys ambiciós però que acaba finalment sent del tot contundent en la seva condemna de l’absurditat de la guerra. És també una pel·lícula més emotiva, perquè reflecteix una situació desesperada (contrastant amb els americans que no podien perdre), i sobretot profundament humana. En aquest sentit possiblement la pel·lícula més semblant d’Eastwood és malgrat les diferències òbvies de gènere és The Bridges of Madison County, per què a totes dues la seva saviesa narrativa és utilitzada essencialment en la descripció i la construcció d’una emoció

Vera Drake

Els resultat de la votació de l’acadèmia de diumenge passat ha suposat la revenja d’allò succeït fa tres anys quan fou Clint Eastwood qui guanyà per Million Dollar Baby i Scorsese es torna a quedar a un pas de la ¿glòria? amb la seva biografia de Howard Hughes. Ara l’italoamericà ja ha deixat la il·lustre congregació de damnificats per l’Acadèmia formada entre d’altres per Orson Welles, Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock, Howard Hawks, King Vidor o David Linch (ometo als directors que no han treballat habitualment a Hollywood) i entrar a un altre on son presents gents com Robert Benton, Mike Nichols, John G. Avildsen o James L. Brooks. Un canvi que potser no és ben bé motiu de celebració. En tot cas aquesta tarda no en vull parlar ni de Scorsese, ni d’Eastwood. Junt amb ells dos hi era nominat fa tres anys un director anglès, Mike Leigh, per una pel·lícula anomenada Vera Drake. No la vaig veure llavors, fou un any de trasbals mentre mirava d’acomodar-me a la ciutat de Londres, però vaig tenir l’oportunitat de recuperar-la a la televisió fa un parell de dissabtes i em va semblar una pel·lícula extraordinària. La protagonista, Vera Drake, és una senyora dedicada a les feines de casa, al seu marit i al seus fills, ja grandets. Com la meva avia, amb la que coincidiria generacionalment, la meva mare i tantes altres dones, la seva vida esta completament lliurada als altres (tot i que en el cas de Vera és veritablement corresposta amb l’estimació dels fills i del marit). La diferència és que Vera té un secret: als seus moments d’oci es dedica a practicar avortaments. Ho fa totalment de franc i per les mateixes raons per les que ha dedicat la seva vida a la seva família i és la imatge de l’hospitalitat amb tothom: per un impuls sincer de lliurament al proïsme. Vera és una de les imatges més convincents de bondat, i en un cert sentit de santedat, que ha ofert el cinema dels darrers anys, però és també algú que infringeix la llei, per la qual cosa acabarà rebent el seu càstig. La pel·lícula no explica gaire més cosa que l’activitat d’aquesta dóna, el seu empresonament, judici i la devastació soferta per la seva família això si amb unes interpretacions de primer ordre i una presentació del tot convincent d’un moment poc gloriós de la història anglesa, com foren els anys cinquanta.

Flags of our fathers

La darrera pel·lícula de Clint Eastwood ja ha estat estrenada a Londres i a Barcelona. Jo vaig veure-la a aquesta darrera ciutat, junt amb el meu germà Xavi i el Toni. No em va decebre en absolut, tot i que mirat fredament (exercici un xic difícil però necessari, al capdavall, no podem abstreure’ns del fet que entrem a veure les pel·lícules d’Eastwood pensant que segurament ens agradaren molt) hom pot fer algunes objeccions a la narració: el caràcter un xic reiteratiu de la història i la manca de definició dels altres soldats “oblidats”, tot i que hom podria raonar que aquesta manca de definició no és gens casual, sinó que és la millor manera d’expressar la seva posició a la història. Tanmateix considero un encert la línia general de la narració, on es combina el relat de la batalla i la descripció del repugnat procés propagandístic animat per la fotografia més famosa de la segona guerra mundial. La descripció de la batalla és clarament deutora de la pel·lícula de Spielberg, saving private Ryan, (Spielberg és un dels productors de la pel·lícula), però si en aquest àmbit Eastwood no va gaire més enllà del fet pel director jueu, si que el supera en la radicalitat i coherència del seu discurs, molt il·lustratiu, d’un dels aspectes més depriments de la nostra cultura: la facilitat manipuladora dels medis de comunicació de masses. El significat de la pel·lícula sense dubte s’ha d’establir a partir del contrast entre la demagògia de la vida pública americana, que per arrelada sembla natural, i les virtuts senzilles, modestes i veritables que constitueixen el fonament de la vida dels soldats: la companyonia, l’amistat i la lleialtat; les úniques raons valides per fet una acció tan forassenyada com pujar un penya-segat com el de l’illa d’ Iwo-jima.