Xina (IV): per acabar

El riu Li, prop de Fuxi
Buda reclinat al temple dels tres Budes de Sanghai
El darrer vestigi del Sanghai dels trenta: la banda de jazz del Peace Hotel. Aquí el moment culminant de la seva actuació amb la canço Frenesi

Nenufars a les munstanyes que envolten Yangtzuo
El riu Li prop de Yangtzuo
La mesquita de Xi'an

La gran pagosa de Xi'an
El temple de Confuci a Bei-jing

El meu record literari més antic de la Xina parla d’un alt dignatari que es jubilà per dedicar-se a construir un laberint i escriure una novel·la, però el laberint no fou trobat mai i la novel·la no semblava tenir ni cap ni peus. Aquestes aspiracions parlaven d’una cultura d’alta volada. Mentre viatjava aquest agost un dels llibres que duia era una historia de la filosofia xinesa, la qual servia també per donar testimoni de la seva vitalitat intel·lectual i del fet que, al capdavall, Husserl estava equivocat. La supervivència de la tradició és problemàtica després de dos segles desoladors i haver viscut l’experiment de desculturació integral més gran mai realitzat, la revolució cultural. Sembla, pel que he sentit dir, que el confucianisme, una mena de neoconfucionisme, està esdevenint novament el pensament hegemònic. No puc dir gaire res més. La devoció pel consum sembla produir-se a la manera aisàtica, és a dir, molt més radicalment que a Europa, però també es pot constatar una vitalitat important als temples, no només turística, i pràctiques de la cultura tradicional, com el tai-chi, als parcs públics.

Estranys, setciències i pentatletes

Estranys, setciències i pentatletes és el títol del recull on Josep Monserrat ha aplegat a Barcelonesa d’edicions, cinc estudis de filosofia política clàssica. Si hagués de triar un únic mot parlar dels sentiments que com a lector em desperta aquest text, aquest només podria ser admiració, no tant per la qualitat desplegada a les seves pàgines, que pròpiament no podia ser una sorpresa, com pel seu caràcter de testimoni de la força, la voluntat i la perseverança del seu autor. Hauria també de parlar de la satisfacció, causada per veure com el projecte que Jordi Sales imaginà fa més de vint anys perviu i que a diferencia de tants esforços al capdavall infructuosos, el seu mestratge té una continuïtat a la reflexió austera, sòbria i eficaç d’en Josep. Aquesta continuïtat no ha estat fàcil. Crec que cap de nosaltres fa vint anys era del tot conscient de la intempestivitat de la feina a desplegar. Tothom era més aviat pessimista però de segur no teníem una consciència cabdal de fins a quin punt aquesta reivindicació de la filosofia era aliena als temps que havien de venir, al país que alhora es feia i es desfeia i a la institució on de manera natural la nostra feina hauria d’haver trobat refugi. Per perseverar calia una fortalesa moral real i sé de que parlo, perquè d’altres no l’hem tinguda ...

Tots els articles són prou interessants però, per diferents raons, he llegit amb fruïció els tres últims. El tercer, els orígens de la història política, és alhora una aproximació a i una revindicació de la figura de Tucídides. Un dels goigs més certs viscuts a la meva docència ha estat ajudar a alguns alumnes a viure aquesta experiència fonamental que és llegir la història de la guerra del peloponesi. Josep sintetitza amb cura i brillantor les raons que justifiquen aquesta sensació. El cinquè és una reparació a un dels genis més consistents dels darrers segles, Jonathan Swift. L’autor dels Viatges de Gulliver fou implacable en la seva consideració de la humanitat i aquesta d’alguna manera es prengué una revenja degradant-lo a la consideració d’autor de literatura infantil, com de manera aguda observà Borges. La separació radical i sovint absurda entre estudis literaris i filosòfics serveix per a perpetuar i potenciar aquesta mena d’equívocs que només podrien ser superats com fa en Josep amb una lectura respectuosa de l’arrel i la dimensió filosòfica del geni irlandès. Finalment el quart article és una introducció a l’Anterastai que sense dubte és una de les lectures més clares i més susceptibles d’explicar allò que significa la lectura de Plató des d’un diàleg que mai hagi vist. El fet que potser l’Anterestai no fos escrit per Plató no és cap desavantatge ni molt menys una objecció. Pel contrari potser això facilita el caràcter de síntesi de les idees més rellevants amb que apareix l’escrit.

Youth without youth

Coppola ha trigat més de deu anys en fer una pel·lícula que potser serà la cloenda d’una carrera que comença essent molt brillant i que després va anar perdent en força i qualitat. El seu darrer títol Youth without youth és una coproducció entre diversos països europeus que té com a fonament literari textos de Mircea Eliade. La pel·lícula em sembla simpàtica, interessant però també en un cert sentit insuficient. Les raons dels primers adjectius són clares a hores d’ara. Fer una pel·lícula centrada en temes metafísics com l’exploració de la interrelació entre matèria i esperit o el caràcter il·lusori del temps, tot tornant al tema d’ahir, és francament intempestiu i valent. També resulta oportú el tractament de les dificultats de compatibilitzar la reflexió intel·lectual amb allò que hom anomena comunament vida (un tema també intempestiu quan l’espècie dels intel·lectuals pertany a hores d’ara al gènere dels vividors). Amb tot però al film li manca pel meu gust intensitat, tot es veu sempre com molt llunyà i segurament l’estructura narrativa suggereix una complexitat que tampoc no és tan gran. En tot cas sense explicar res de l’argument dir que l’estructura general de la narració, es correspon a una de les històries preferides de Borges. Dit això, deixaré el dietari per uns dies, els propers, que no seran londinencs. Espero que tothom celebri com cal el solstici d’hivern i un any vinent prosper, refutant el criteri dels economistes i altres menes de futuròlegs.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic

Imaginació

L’activitat que aquest any he triat per no quedar-me tancat en el ghetto espanyol on visc és fer un curs sobre escriptura de guions cinematogràfics. És un curs eminentment pràctic i l’objectiu final es fer un guió curt per un film d’una durada entre 4 i vint minuts. Pel meu anglès és un desafiament de primer ordre. He d’escriure molt, ràpidament i amb precisió, coses les dues últimes més aviat complicades. De moment, treballem poc amb film grans perquè el nostre professor està interessat als curts més que als llargmetratges. Tanmateix, més enllà de les problemàtiques lingüístiques que començo a pensar que ja mai no s’endreçaran del tot, el text és un desafiament terrible per a la meva capacitat. Aquestes setmanes estic copsant alguna cosa que ja sospitava i ara sé de cert. La meva imaginació està en un estat entre rovellada i morta. Potser Borges tenia raó i aquesta és la malaltia més comuna entre els homes de lletres, però això tampoc no és una consolació. Com tampoc ho és el pensar que de fet no cal inventar històries, perquè en conec de molt bones que puc convenientment reciclar o fins i tot pensar que d’històries originals no hi ha més enllà de dues dotzenes.