The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic

Malick i Clooney

D’ençà la meva tornada de Berlín he pogut veure dues estrenes bastants important de les efectuades darrerament a les pantalles londinenques. Totes dues arribaran aviat a Barcelona, si no ho han fet ja. Una d’elles és el darrer treball de Terrence Malick, la seva particular visió dels orígens dels Estats Units que ofereix al film: A new world. Com ja he explicat altra vegada en aquest bloc, Malick és un cineasta amb formació filosòfica i devoció per Heidegger, la qual cosa significa que a les seves mirades no hi ha lloc per a cap mena d’innocència. A new world és un intent de recreació del paradís, cosa que en un cert sentit és l’element comú de tota l’obra de Malick que he vist. La pel·lícula es veu molt bé, personalment em va emocionar menys que The thin red line, però cal reconèixer que és una obra més coherent i l’estructura narrativa presentada a l’espectador està definida d’una manera més clara. La protagonista de la història és la india Pocahontas, que permeté amb la seva magnanimitat la supervivència de la primera colònia britànica establerta a la costa de Virginia i que finalment es presentà a la cort de Charles II i es casà amb un anglès. Malick la presenta com una heroïna espiritual, un personatge animat per una mística naturalista i panteista que li permet tenir una visió ètica superior a la dels homes que l’envolten, blancs i indis. Tanmateix, la solució de Pocahontas fou la derrotada per la història i la fusió de civilitzacions que ella en un cert sentit representà fou l’opció perdedora i això té alguna cosa a veure amb allò que en una expressió de significat poc intuïtiu s’anomena “oblit del ser”. El film formalment és bellíssim com ja ho era l’anterior.
El segon film Good nigth and good Luck, és una revisió del temps del macartisme duta a terme aquest cop per George Clooney. De totes les vegades que he estat al cine aquí potser és aquesta la que més he patit els meus problemes amb la llengua anglesa. És una pel·lícula molt dialogada i que m’ha costat molt de seguir. De fet, només quan el protagonista parlava a la càmera televisiva en les seves intervencions em feia una idea clara. Tanmateix des del punt vista formal és una molt bona pel·lícula amb un muntatge molt més àgil del que darrerament ens té acostumats el cine americà i una posta en escena que ens porta fàcilment als cinquanta mitjançant la seva fotografia en blanc i negre, per poder barrejar filmacions de l’època, i una banda sonora basada en el jazz. Clooney, fill d’un anchorman televisiu i nebot de músics de jazz, se situa en un terreny on es sent molt bé. La pel·lícula és fonamentalment la història de Edward R.Murrow, interpretat amb autoritat per David Strathairn, un presentador de CBS que jugà un paper important a la caiguda del senador McCarty encara que hagué de pagar un preu important per la seva determinació. La pel·lícula es una crida a la consciència política i a la responsabilitat dels mitjans de comunicació i és un acte d’afirmació de l’Amèrica liberal envers si mateixa. Tanmateix, la insistència en recordar la desfeta del lamentable personatge que fou el senador McCarty acaba donant massa llum a una època que al capdavall fos molt fosca. La desfeta de l’ultradretà senador fou una feble consolació enfront de les victòries més significatives obtingudes pels elements més reaccionaris de la política americana com, per exemple, la destrucció del seu moviment sindical (cosa que en un cert sentit ens explica, tot i que des d’un punt de vista dretà i antisindical, Elia Kazan a On the waterfront)