Bigger than life

Bigger than life fou un film realitzat per Nicholas Ray l’any 1956. El protagonista principal fou el productor del film James Mason. Relativament poc coneguda en comparació a altres obres del mateix director, resisteix segurament amb avantatge la comparació amb la major part d’elles. De fet, després de la visió l’altre nit, l’havia vist només una vegada fa més de vint anys, diria que és un dels films americans més interessants dels cinquanta, tot i que malauradament el final del film no resulta del tot satisfactori, fent-se massa clara la imposició del final feliç. En aquest sentit, succeeix el contrari que A rebel without a cause (el film segurament més emblemàtic de Ray) on el final, amb la mort de Plato, resulta coherent amb el fil dramàtic de la narració, tot i que en conjunt em sembla molt superior el film protagonitzat per Mason. Tots dos comparteixen una gran eloqüència visual i en el cas de Bigger than life podem parlar sense dubtes de mestratge. Ray desenvolupà una gran capacitat expressiva amb elements que en directors convencionals eren només ornamentals: la pantalla ample, l’ús del color, les angulacions de càmera...
Bigger than life és la història d’un professor d’institut que per mantenir el nivell de vida d’un americà mitjà es veu forçar a fer hores extres en una companyia de taxis. Exhaust no dóna atenció als símptomes d’una malaltia arterial amb un caràcter fatal. Els metges però decideixen provar una droga nova llavors, la cortisona. Ed Avery, aquest és el nom del mestre, es recupera però la seva personalitat experimenta canvis que li duen a desenvolupar trets clarament psicòtics fins a esdevenir una amenaça per la seva família. El film respon a la finalitat del lluïment del seu protagonista i certament l’evolució del personatge serveix per que Mason deixi clara la seva ductilitat com a actor. La pel•lícula fou però un fracàs absolut segurament perquè trencava un dels manaments fonamentals, segons Fritz Lang, del cinema americà: la idea que el protagonista ha de ser John Does. En el film de Ray, el protagonista no només és un intel•lectual sinó que parla anglès d’Anglaterra, fet molt estrany que mai arriba a ser explicat
Allò però he trobat més atraient del film és la descripció feta del treball del seu protagonista, ja que incideix en un dels temes que del que vaig parlar a la meva descripció del malestar a l’ensenyament: el caràcter ambigu que ha anat adquirint la professió d’ensenyant, marcada per la contraposició entre uns individus formats amb mentalitat de pertànyer a una mena d’elit, i que de fet requeririen aquest reconeixement per fer el seu treball d’una manera convincent, i una realitat en la què són de fet només petites peces d’una maquinària que produeix un bé de consum, mai de manera prou barata pels que els paguen. Llavors parlava, seguint Bordieu, d’un desplaçament de camp, el qual seria el rerefons de la tensió que Avery havia negociat amb més o menys encert com qualsevol altre membre d’un claustre, però que esclata com a conseqüència de la seva addicció, la qual li permet manifestar un ressentiment que feia molts anys que s’havia anat covant (la interpretació de Mason, com se n’adonà Truffaut, és prou bona per mostrar que la metadona no canvia Avery, sinó que li permet mostrar-se com sempre havia estat). Un ressentiment però que més enllà dels professors pot afectar a tothom definible com a intel•lectual, en un moment on ningú, fora dels que aspiren a ser reconeguts com a intel•lectuals, experimenta cap mena d’admiració i fins i tot respecte per aquesta mena de figura.

In a lonely place

In a Lonely place és una de les dues pel•licules que Nicholas Ray feu per la productora Santana, propietat de l’actor Humphrey Bogart. El lloc solitari és Hollywood i la pel•lícula és una de les més afortunades en les que Hollywood es retractà a ell mateix. El guió era esplèndid per il•lustrar la vessant més neuròtica del personatge Bogart, però també per reflectir les inquietuds de Ray, la seva obsessió pels desplaçats, per la gent incapaç de tornar a una casa que ja no existeix. Completà el repartiment la que llavors era la seva esposa Gloria Grahame (anys després del divorci es convertiria en la seva jove perquè és casà amb el fill de Ray. Tingué fills amb tots dos) una de les actrius més atractives i interessants del cine americà. In a lonely place és una pel•lícula desesperançada i enormement comprensiva amb les febleses dels seus personatges. Des del meu punt de vista la més emocionant de totes les pel•lícules filmades per Ray., potser perquè tampoc no acabo de veure ben clar com es pot resoldre l’equació que no saben resoldre ni els personatges de Bogart ni el de Grahame: la fórmula per estimar i seguir essent un mateix.

In der Lauf der Zeit

Fou cap al final de la dècada dels seixanta si no recordo malament quan Stanley Rosen ens oferí el seu Nihilism que ja constituïa la llavor de tota la seva producció posterior. Lúcidament escrigué llavors que el problema del nostre temps no és tant haver renunciat a la recerca de la veritat com haver-la trobada i no estar capaç de suportar el tedi inherent a aquesta gens envejable possessió. Fora una suposició contra les lleis de l’estadística pensar que Wim Wenders havia llegit aquest llibre en el moment de la seva aparició, però mentre el dia de cap d’any tornava a veure al NFT, el seu In der Lauf der Zeit em sembla que aquest fora el tema que millor podria expressar el sentit d’aquesta pel·lícula. Probablement inacceptables pel públic actual i segurament incomprensibles, les tres hores del film de Wenders són un testimoni cabdal del pathos de la seva època i d’una manera d’entendre el cine que clarament ha passat avall. El motiu fonamental de l’esmentada incomprensibilitat rau en el fet que una de les possibles lectures és considerar-ho un exercici hermenèutic sobre el treball de directors anteriors com, per exemple, Nicholas Ray, però aquí el text original està gairebé perdut: les pel·lícules de Ray estan oblidades i són en molts casos de difícil accés. La temàtica general del seu cine fou però aquella en la que Wenders centrà la seva narració: la impossibilitat de retornar a casa, malgrat que sigui un el nostre somni aquest desig acaba sovint sent només la causa de malsons. En el cas dels dos protagonistes de la pel·lícula el retorn es produeix però no pas per quedar-s’hi sinó per constatar que hi hagut un passat i que només des de la història, la memòria, hi ha una reconciliació amb la nostra identitat i la possibilitat de, tot i seguir en el camí, apropar-se a alguna mena de sentit, un cop exclosa la possibilitat de romandre a un lloc, és a dir d’excloure el camí d’una civilització que per sota de la seva aparença triomfal és essencialment il·lusòria.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic