Com tots els anys

Passen cinc minuts de les set (hora solar). Gairebé és del tot fosc

Optimisme i pessimisme

Tant en el laberint com en aquest mateix dietari, he parlat molt de perdedors i per això em sembla una mínima justícia incloure aquest fragment de Daniel Dennet que planteja la qüestió des d’un punt de vista radicalment oposat:
Qualsevol ser viu és, des d’una perspectiva còsmica, increïblement afortunat simplement per estar viu. La majoria, més del 90%, de tots els organismes que han viscut sobre la terra han mort sense cap descendència viable, però ni un sols dels nostres antecessors, remuntant-nos fins al començament de la vida a la terra, ha patit aquesta desgràcia tan habitual. Hem estat originats d’una infrangible línia de guanyadors que abasta milers de milions de generacions i aquests guanyadors foren en cada generació, el més afortunats dels afortunats, un entre cent, mil o potser un milió. Així, per més desgraciat que et puguis sentir en qualsevol moment del present, pensa que la teva presència en el planeta és testimoni del paper que la sort ha jugat en el teu passat.
(Freedom Evolves, Daniel C. Dennet, p. 273)
El raonament no només es consolador sinó ben fonamentat, possiblement adient pels temps que ens esperen, sí les previsions més catastrofistes sobre el futur de la nostra economia, arriben a fer-se realitat. Personalment quan llegeixo aquestes notícies, relacionades amb una fallida econòmica de l’estat, em resulten difícilment creïbles. Els meus 46 anys de vida sempre han estat de vaques, més o menys, grosses. Demà però explicaré Hume als meus alumnes de segon i els diré, i recordaré per mi mateix, que pensar que el futur ha de ser igual al passat no és gaire més que una mena de superstició.

canvi climàtic

The Observer ahir publicava una enquesta prou demolidora entorn de la qüestió del canvi climàtic. Tot i que les afirmacions dels científics semblen prou contundents, la major part dels britànics no creuen en absolut que el canvi climàtic tingui res a veure amb qualsevol acció humana. El resultat és interessant i dona peu a moltes consideracions, en primer lloc, òbviament, potser confirmar allò que molts filòsofs ja havien anticipat, Nietzsche potser el que de manera més brillant, només ens interessa la veritat fins a un cert punt i allò que no ens és útil no potser reconegut com a veritat. També podem fer consideracions polítiques sobre la poca confiança suscitada pels polítics. No ajuda a la causa del canvi climàtic que la gravetat del problema sigui anunciada pels mateixos que afirmaren, per exemple, l’existència de les armes iraquianes. Hom pot concloure, també, que això no deixa de ser el fruit d’una estratègia equivocada per part dels defensors d’aquesta causa tendents a una presentació massa parcial dels fets tot mostrant només les evidències que van al seu favor. Personalment, el meu temor és que això sigui una mostra de quelcom que pot passar en el futur, la previsible pèrdua de prestigi i fiabilitat de la paraula dels científics enfrontats a un públic amb una educació cada cop més superficial i pedestre (si algú no esta gaire d’acord que reflexioni sobre el sentit d’aquesta nova andròmina del nou batxillerat, Ciències per al mon contemporàni, constatació del fet que tot l’esforç dedicat a la divulgació de la cultura científica a l’ESO és pràcticament inútil). Mentre tant, però segueixen esdevenint-se fets catastròfics. Així el mateix diari informava que la meitat de les destil·leries de les Hèbrides, on es fan alguns dels millors Whiskies de malta, han hagut d’aturar la seva producció per la sequera. El mes de maig ha estat excepcionalment sec i en aquells indrets no tenien prevista cap mena de mesura per a una situació tan poc habitual. Esperem que l’estiu sigui més generós, perquè un mon mancat d’aquest preciós elixir seria ben difícil de viure.

In der Lauf der Zeit

Fou cap al final de la dècada dels seixanta si no recordo malament quan Stanley Rosen ens oferí el seu Nihilism que ja constituïa la llavor de tota la seva producció posterior. Lúcidament escrigué llavors que el problema del nostre temps no és tant haver renunciat a la recerca de la veritat com haver-la trobada i no estar capaç de suportar el tedi inherent a aquesta gens envejable possessió. Fora una suposició contra les lleis de l’estadística pensar que Wim Wenders havia llegit aquest llibre en el moment de la seva aparició, però mentre el dia de cap d’any tornava a veure al NFT, el seu In der Lauf der Zeit em sembla que aquest fora el tema que millor podria expressar el sentit d’aquesta pel·lícula. Probablement inacceptables pel públic actual i segurament incomprensibles, les tres hores del film de Wenders són un testimoni cabdal del pathos de la seva època i d’una manera d’entendre el cine que clarament ha passat avall. El motiu fonamental de l’esmentada incomprensibilitat rau en el fet que una de les possibles lectures és considerar-ho un exercici hermenèutic sobre el treball de directors anteriors com, per exemple, Nicholas Ray, però aquí el text original està gairebé perdut: les pel·lícules de Ray estan oblidades i són en molts casos de difícil accés. La temàtica general del seu cine fou però aquella en la que Wenders centrà la seva narració: la impossibilitat de retornar a casa, malgrat que sigui un el nostre somni aquest desig acaba sovint sent només la causa de malsons. En el cas dels dos protagonistes de la pel·lícula el retorn es produeix però no pas per quedar-s’hi sinó per constatar que hi hagut un passat i que només des de la història, la memòria, hi ha una reconciliació amb la nostra identitat i la possibilitat de, tot i seguir en el camí, apropar-se a alguna mena de sentit, un cop exclosa la possibilitat de romandre a un lloc, és a dir d’excloure el camí d’una civilització que per sota de la seva aparença triomfal és essencialment il·lusòria.

Mil cretins

He llegit amb gust, com sempre, el darrer llibre de Monzó. A hores d’ara parlar de Monzó no és cap descobriment i potser això ho prova el fet que vaig comprar el llibre en un lloc tan poc favorable a la llengua catalana com l’aeroport de Barcelona. He fruït de les dues parts del llibre, la primera, composada de narracions més llargues, i la segona de contes molt breus sovint d’una sola pàgina. Entre tots els contes hi ha però un que m’ha fet una profunda impressió, l’arribada de la primavera. No és tant una història com la descripció d’una situació. La d’un home enfrontat a la decadència irreversible però lenta fins a l’extenuació d’uns pares cansats de viure però amb por de morir. Allò que m’ha impressionat no és segurament un criteri que podem considerar literari, però prou important per la meva aproximació personal a qualsevol text. Em refereixo al caràcter essencialment vertader d’allò que se’ns explica. Una veritat que va més enllà de les circumstàncies personals que pugui estar vivint l’escriptor. D’alguna manera el drama viscut per aquest home que no té nom, és el primordial del nostre temps ja estem destinats a viure-ho com a espectadors, com a protagonistes o potser a la llarga en ambdós papers. Una situació on segurament es condensa moltes de les contradiccions inherents a un progrés civilitzador que s’ha preocupar molt per allargar la vida però no gaire per donar-li sentit.

Reflexions d'estiu (III)

Truth de Blackburn té com a objectiu fonamental la defensa d’una concepció minimalista de la veritat. El concepte de veritat que hom pot extreure de l’activitat discursiva humana és massa poca cosa per donar un fonament seriós a cap de les grans teories sobre la veritat. La conclusió on es vol arribar, és que cal oblidar-se de la veritat per passar a parlar de veritats. No pas en un sentit relativista sinó més aviat aristotèlic, tot pensant que la veritat es diu de moltes maneres. No té més sentit parlar d’un element comú a les diferents raons que fan un enunciat vertader, del que tindria donar una resposta única a la qüestió de perquè hi són dins els passatgers d’un avió. Cal refusar endinsar-se en els àmbits de la metateoria en contra de concepcions, la batalla contra les quals mai no pot ésser guanyada. Cal, diu explícitament, desencoratjar-nos de cercar alguna cosa més general. La única propietat que sembla ser característica de la noció de veritat és precisament, com deia Frege, la seva transparència. Blackburn defineix la seva posició com quietisme, i la contraposa a les altres nocions bàsiques sobre la teoria de la veritat: L’eliminativisme, el realisme i el constructivisme. El tret més essencial de la seva proposta és el minimalisme, que sorgeix com a conseqüència raonable de preguntar-se coses com si és mes veritat un mapa demogràfic d’un territori que un mapa físic. La seva línia d’argumentació esta farcida de moments interessants com la seva confrontació amb Rorty, l’obra del qual es presentada com l’exponent més clar de la crisi del concepte de representació, tot presentant idees ben suggeridores, com afirmar que el pragmatisme és la teoria del coneixement pròpia del darwinisme. Em va semblar particularment interessant la crítica a Rorty perquè a apunta a allò que des del meu punt de vista constitueix l’element més essencial del projecte moderns; el nucli de les seves objeccions és que la llibertat mai pot tenir un caràcter de fonament.
Mentre que a l’àmbit de la ciència aquesta proposta sembla ésser prou plausible no s’esdevé el mateix a l’àmbit de la moral. El seu punt de vista, però, és que el relativisme provocat per la qüestió de la impossibilitat de justificar els nostres propis punts de vista, allò que ell anomena “hidden dark forces” és sovint una distracció que defuig la qüestió principal, la qual és al capdavall la de si podem sentir-nos orgullosos o avergonyits de la nostra posició. Dit d’una altra manera, la filosofia del segle XXI no pot anar més lluny de Plató com qualsevol bon lector del Gorgies recordarà.

Constatació

Plou, i tot sembla indicar que els homes segueixen morint i segueixen sense ser feliços.

Evidència

De manera inexorable i absurda cada any no podem defugir arribar a la mateixa conclussió: per la mare de Déu d'agost a les set (hora solar) ja és fosc.