Mil cretins

He llegit amb gust, com sempre, el darrer llibre de Monzó. A hores d’ara parlar de Monzó no és cap descobriment i potser això ho prova el fet que vaig comprar el llibre en un lloc tan poc favorable a la llengua catalana com l’aeroport de Barcelona. He fruït de les dues parts del llibre, la primera, composada de narracions més llargues, i la segona de contes molt breus sovint d’una sola pàgina. Entre tots els contes hi ha però un que m’ha fet una profunda impressió, l’arribada de la primavera. No és tant una història com la descripció d’una situació. La d’un home enfrontat a la decadència irreversible però lenta fins a l’extenuació d’uns pares cansats de viure però amb por de morir. Allò que m’ha impressionat no és segurament un criteri que podem considerar literari, però prou important per la meva aproximació personal a qualsevol text. Em refereixo al caràcter essencialment vertader d’allò que se’ns explica. Una veritat que va més enllà de les circumstàncies personals que pugui estar vivint l’escriptor. D’alguna manera el drama viscut per aquest home que no té nom, és el primordial del nostre temps ja estem destinats a viure-ho com a espectadors, com a protagonistes o potser a la llarga en ambdós papers. Una situació on segurament es condensa moltes de les contradiccions inherents a un progrés civilitzador que s’ha preocupar molt per allargar la vida però no gaire per donar-li sentit.