Manifestació el 26 de març

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.

La saviesa de la veïna

Diumenge visito el Imperial War Museum amb un grup d’amics i els seus fills. En el grup hi ha cinc adolescents. El lloc els hi fa la impressió que cal, però comentem, quan veiem la part dedicada als anys trenta, que al capdavall allò que no es deixa clar, és la gran quantitat de gent, a tot arreu, que pensava que essencialment Hitler tenia raó. Alguns dels nen fan la pregunta de com va poder passar una cosa així. La millor resposta ve a la tarda a la segona pàgina de The Observer on a un reportatge els habitants del Marais de Paris afirmen que les paraules de Galiano no els han sobtat perquè estant del tot habituats a ser anomenats porcs jueus. Especialment lúcid era segurament el testimoni d’una anciana de vuitanta anys que aconsellava als seus nets no portar la kipa, per si algun dia tornen. Tornar, em sembla clar que tornaren, vagin o no vagin aquests cops pels jueus. Unes pàgines més endavant la notícia era que Le Pen, la filla que és més o menys com el pare, sobrepassa a Sarkozy en popularitat a França

Buidament dels carrers

De jove les meves visites a aquesta ciutat tenien com a lloc de pas inexorable les grans botigues dedicades, en un principi, només a discos. La més emblemàtica, Virgin, fa molt temps que ha plegat i sembla que aquest serà possiblement el darrer any d’activitat de la cadena que durant un temps fou la seva competència: HMV. Els números no surten i la competència d’Amazon és massa forta. De moment hi ha previst el tancament de 60 botigues, 20 de les quals pertanyen a la filial Waterstone’s. No és pas l’única xarxa comercial amb dificultat. Segons el Guardian del dissabte entre les empreses amb l’aigua al coll hi figuren Game (els jocs ara es descarreguen), BHS, JJB sports, Clinton Card (aquestes tenien un únic article, les targetes de felicitació, cada cop més obsolet) i Argos. Aquesta darrera semblava encara ben sòlida quan varem arribar a Londres fa sis anys i en els nostres primers temps aquí van passar força estona mirant els seus catàlegs per adquirir els estris indispensables a una casa.

En el cas d’Argos la competència més ferotge no és només les botigues virtuals sinó els grans supermercats com Tesco o Sainbury’s, les quals han anat ampliant progressivament els seus articles de venda. Parlem de supermercats situats generalment als extrarradis o, en el cas de Londres a paratges poc habitats entre els nuclis residencials. Les High Streets, els carrer de cada població o cada barri on es concentra de manera exclusiva l’activitat comercial, comencen a tenir un risc de quedar-se buits o en el millor dels casos ocupats majoritàriament per Poundland, una cadena on tot té el preu d’una lliura, o cases d’apostes; un futur un xic depriment. Potser ajuntaments amb recursos podrien evitar aquesta situació subvencionant i promovent el comerç de qualitat. A les ciutats petites i mitjanes amb poques expectatives això no serà possible. Tot i oficialment haver sortit de la recessió fa dos anys sembla nen probable la proliferació en el futur de ciutats fantasmes. A Catalunya la situació és ben altra però amb les notícies que van arribant sobre les caixes tot fa preveure que l’augment dels locals buits serà també important.

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes .... No és cap condemna, o potser sí, sinó el temps que fa que totes les línies del metro londinenc no funcionen normalment en un cap de setmana. Així ho publicava abans d’ahir l’Evening Standard on me n’assabento que en contra del jo creia totes les línies haurien de funcionar sempre ( amb la meva ignorància pensava que la línia que uneix Waterloo amb la City tancava el caps de setmana de dret, però només ho fa de fet). Aquest mes ha estat el pitjor a la història del Tube, no hi ha perspectives de millora fins el 2012 i la situació dels trens és encara pitjor. L’estat de les instal·lacions (estem parlant del metro més vell del món), els problemes pressupostaris de l’estat britànic i l’experiència fallida de la privatització dels ferrocarrils (molt i molt fallida) ens duen a la conclusió que tot plegat no té solució. Sembla que l’esperit de Detroit avança.

Penínsules

Potser arribarà un dia en què reconeixerem la dimensió de la nostra cultura i la nostra història com avui ens reconeixem geogràficament, és a dir, com una península asiàtica .De fet, des dels punts de vista més radicalment moderns no només pot passar això, sinó que és inevitable.

Irish Cheddar

Fa dos dissabtes a The Guardian les pagines d’economia publicaven una notícia entre ridícula i inquietant. L’anunci per part del ministre irlandès d’agricultura d’una mesura, certament insòlita dins del context europeu dels dos darrers segles: el lliurament de franc, per tothom que ho vulgui, de formatge, naturalment Cheddar irlandès. La notícia volia augmentar la moral d’un país que registra un 13,5% d’atur (crec que menys que Espanya però amb menys talent per a l’economia submergida). Tant l’oposició com el públic en general tingueren una reacció poc favorable envers la proposta i consideraren que tenia un punt d’insultant. El formatge seria sufragat per fons de la Unió Europea, però després d’aquesta setmana sembla que la Unió Europea pagarà molt més que el formatge i la situació del país, on la gent jove està fugint a tota velocitat, no inspira gaires conyes.

Mondariz

La cupula nova i la vella al balneari
La plaça gran de Valladolid

Vinculat indirectament encara a l’institut que no vull esmentar he de seguir els seus períodes vacacionals, per això la setmana passada vaig estar fora de Londres i no he publicat res al dietari. He dividit el meu temps entre Valladolid i el Balneari de Mondariz, a les ries baixes. Aspiro a poder parlar més de Valladolid en el futur, així que deixaré la capital castellana per avui. Al balneari la meva companya va trobar un repòs del que estava molt necessitada i jo també vaig descansar, tot i que, ara per ara, no fora just que parlés de necessitat. El balneari és molt a prop de Vigo, on també vaig ser-hi i em va semblar lletjota, i fou fundat l’any 1873. Entre els seus hostes més famosos figuren Echegaray, malgrat tot és un dels pocs nobels espanyols encara que fos de rebot, i Rockefeller, hoste del balneari en un viatge pel nord d’Espanya a finals dels anys 20. El 1973 es va cremar i ara ha estat recuperat amb l’afegiment d’un spa d’última generació. Les possibilitats de reviure l’antic esplendor semblen ben fundades. No és un fet aïlat, sinó que és la història de la major part d’aquestes instal·lacions, cosa que espero que no sigui un senyal de més semblances entre el nostre temps i els temps de joia i esbargiment que acabaren amb la catàstrofe de la primera guerra mundial.

20000 cavalls

Quan Déu ha mort, els homes poden creure a qualsevol cosa. El retrocés de la religió, als llocs on s’ha produït, ha anat acompanyat de l’adopció d’altres creences sovint no gaire més racionals, malgrat les seves disfresses. Els darrers trenta anys a Occident els objectes d’aquesta adoració de substitució han estat els mercats. De fet, malgrat les evidències que imposa la realitat, no és estrany sentir gent que afirma coses com que el sistema era molt bo, però la ignorància del públic, que malèvolament han contractat hipoteques que no poden pagar, ha estat la causa dels presents desastres. Una operació intel·lectual anàloga a la dels pares de l’església que afirmaren que l’origen del mal mai de la vida era Déu sinó els homes. Tota religió té un aspecte sacrificial. Simbòlic, al cristianisme, real a d’altres religions més arcaiques. Generalment eren animals les víctimes més propiciatòries. En aquesta categoria crec que podem considerar els 20000 cavalls que, segons les agències dedicades al benestar animal, han estat abandonats a la república irlandesa. Durant els anys de les vaques grasses sembla que, fent honor a la tradició rural del país, molta gent va adquirir cavalls. Ara hom s’hi troba que són molt cars de mantenir i molts propietaris han optat per la solució que tradicionalment a Catalunya utilitzem amb els gossos. Ni les agències, ni el prim estat irlandès poden fer-se càrrec i l’única solució prevista és un sacrifici massiu d’aquest animals que de totes maneres no podran sobreviure el proper hivern. De segur que Swift se’n tornaria a la tomba si pogués sortir.

Expectatives migrades

Les coses més simples i evidents són molts difícils de veure. Fa quasi tres segles Hume s’esforçà per fer veure quelcom en aparença obvi, que el futur no té per que ser igual al passat. El seu èxit fou escàs i moltes il·lusions humanes es fonamenten en aquest principi. Hi pensava a l’escocès l’altre dia mentre veia a Internet un dels reportatges publicats a El Pais sobre la precarietat de la situació laboral del jovent. Fa anys que em sembla evident que tota l’orientació, informació que posem al seu abast per ajudar-los a triar és del tot limitada, parcial i confusa perquè tendeix a recolzar-se a aquest punt de partida il·lusori. Potser no es pot fer cap altra cosa, però si podríem advertir si més no de la limitació i feblesa de totes aquestes expectatives. En qualsevol cas allò del que no cap dubte és que després d’haver viscut tants anys bons aquesta il·lusió és absolutament fructífera pel poder i quasi capaç de fonamentar per si mateixa la pau social.

Retallades

Me n'assabento a la feina ahir del discurs del president del govern espanyol a les corts. Faig córrer la notícia, la qual per ningú que vagi seguint l'actualitat, ni que sigui una mica per sobre, podria ser qualificada de sorprenent. Tanmateix, és freqüent una actitud de perplexitat, cosa que confirma des del meu punt de vista la gratuïtat del tòpic de la societat de la informació i també el fet que els meus companys de professió mantenen ferma la seva fe al principi d' "això no ens pot passar a nosaltres", contrastat amb altres gloriosos esdeveniments com la implantació de la LOGSE. Avui els diaris parlen de mesures doloroses i necessàries, tot insinuant amb més o menys força ,que és un ajustament necessari per que tot segueixi essencialment igual. Potser tinguin raó, i tant de bo sigui així, però podria ser que precisament allò que està començant a esdevenir sigui tot el contrari i que la festa s'estigui acabant

Final d'un miratge

Els diaris britànics han informat darrerament d’un canvi de cicle a Irlanda. Després d’una dècada de suspens de l’activitat més definitòria del país, la emigració, en la qual fins i tot el país havia començat a atreure població de l’Est europeu, la situació s’ha capgirat completament. Els originaris de l’Est retornen i els irlandesos, com era habitual, tornen a marxar. L’any 2009 60000 deixaren la illa amb permisos de treball per anar a Canada, Australia i Nova Zelanda, una quantitat molt significativa en un país de quatre milions i mig d’habitants. Eire havia basat la seva prosperitat dels anys passats, quan era el tigre cèltic, molt fonamentalment a la construcció. Com a d’altres contrades la prosperitat però s’ha mostrat efímera i amb poc fonament i sense haver tingut ni el temps ni la voluntat de construir unes xarxes socials anàlogues a las dels països capdavanters de la unió, tocar el dos sembla l’única sortida adient. Per unes altres mentalitats això seria dramàtic però, després de tot el que ha plogut a aquestes terres, la gent marxar amb una certa dignitat i sense fer escarafalls. El futur havia de ser diferent però està resultant sorprenentment igual al passat, una tendència que potser es repetirà a d’altres indrets.

Mortalitat pauperal

The Guardian publica avui resultats d’un informe d’Amnistia Internacional on recull la dada que Estats Units és el país número 41 a la taula de mortalitat maternal, per sota clarament de qualsevol altre país del primer món. En termes estadístics una dona dels EEUU té deu vegades més possibilitats de morir al part que una irlandesa o un cinc que una grega. Evidentment no totes les americanes afronten els mateixos riscos i és fonamentalment la població negra la que pateix aquest perill. La molt anunciada reforma d’Obama no sembla capaç de fer variar gaire aquesta situació. doncs incideix a sectors que presumiblement quedarien encara fora de cobertura. És fàcil treure importància a aquestes dades tot argumentant que parlem de números ben petits, una de 4800 nadiues dels EEUU mor al part. Tanmateix, una de les xifres té una importància indiscutible. La taxa de mortes a l’embaràs fa 19 anys era de 6,6 per 1000, el 2006 es situava a un 13,3%. S’ha doblat, per tant, en vint anys. Llegint aquesta notícia me n’he recordat d’Enmanuelle Todd, el qual va predir a mitjans del 70 l’esfondrament de l’imperi soviètic precisament a partir de l’estudi d’aquesta mena d’estadístiques. Òbviament, quan publicà el seu estudi ningú no li feu cap mena de cas.

Comentaris

A hores d’ara totes les notícies dels diaris en el format electrònic afegeixen obligatòriament els comentaris dels lectors. Generalment són terrorífics. L’actitud més estesa es no prendre-se’ls mai seriosament; infravalorar-los en relació a l’opinió experta que els ha produït. Podria però passar que allò que calgués fer fora el contrari. Que fossin precisament aquest comentaris els que expressessin el sentit del temps, el testimoni d’una barbàrie que no està venint perquè ja és aquí.

lliura esterlina

Un dels records més clars de la meva arribada a Londres l’any 2004 era l’escàndol que sovint em produïen els preus de les coses. No podia pas estar-me de posar el preus en euros i les diferències em semblaven abismals. Tot això està ja passant a la història. En un termini molt breu la paritat entre la lliure i l’euro serà un fet. Tot i que el canvi oficial encara assenyali una petita diferència a favor de la moneda anglesa (1,1 al canvi), diumenge 20 lliures només et proporcionaven 18 euros als cambistes d’Oxford Street Al darrer any, la pèrdua de valor de la lliura ha estat espectacular, fins al punt que això ha propiciat una vigorització de la capital britànica com a destí turístic. Cada cop es troben, per exemple, més francesos que fan viatges ràpids, moguts pel fet que els preus en lliures comencen a ser més que competitius amb els del seu país. Això és bo pel comerç britànic tot i que no és prou per conjurar els presagis negatius sobre el futur dels negocis d’aquesta ciutat. La caiguda de les vendes és molt pronunciada i no sembla que aquest Nadal porti una recuperació. Tanmateix, hi ha unes víctimes molt clares de les caigudes de la lliura: els nombrosos britànics que han preferit jubilar-se a altres llocs d’Europa on la moneda és l’Euro. El seu projecte de vida es basava en gran part a la superioritat del valor de la seva moneda sobre la divisa europea, un fet que ells veien quasi com a natural. La superioritat però, està a prop d’esvair-se. Potser hi ha aquí una lliçó i és que sembla que l’àmbit de l’economia res no es pot donar com a massa segur.

Un nou museu

Jo tinc una tirada per Les Vegas, malgrat, o pel, seu caràcter de desafiament constant al bon gust. La lectura de Baudrillard, com tot el que escrigué, era un xic pedant però no estava gens desenfocada: la ciutat de Nevada és el triomf absolut de la cultura sobre la naturalesa i ensems el lloc per excel·lència de la reducció de la realitat a simulacre. Per això m’ha omplert de joia la notícia llegida aquest cap de setmana a The Guardian on s’anuncia la creació d’una nova atracció turística: un museu dedicat a la Màfia. El projecte estarà inaugurat l’abril del 2010 i tindrà un cost d’uns cinquanta milions de dòlars. El promotor és l’alcalde demòcrata de la ciutat Oscar Goodman, un polític popular que en el seu exercici de l’advocacia ha tingut freqüents relacions amb mafiosos, cosa que, segons ell mateix confessa, no li treu la son: . 'What? To defend people, and protect their constitutional rights, and make sure that the government doesn't take advantage of them? You find that offensive? That's the reason we left England. OK?

La iniciativa em sembla digna d’elogi. El museu no només il·luminarà el passat de la seva ciutat, sinó també, vegi’s el llibre McMafia que comentàvem no fa gaire, segurament el futur d’una bona part de la humanitat. De fet, si com diuen els més pessimistes tot comença a fer fallida potser serà un homenatge a les úniques institucions que funcionaran. Segons m’explicava Fortuny, l’església tampoc va començar de manera massa diferent

Crisi

Absorbit amb les noves obligacions disposo de menys temps per mirar la premsa, però els darrers dies és difícil deixar de buscar un moment perquè els diaris en van plens de notícies econòmiques, la importància de les quals no pot ser menystinguda. Aquí al Regne Unit la crisi ha suposat en un cert sentit un respir pel govern laborista i el seu cap, de sobte projectat a un escenari on pot fer valer la seva reputació de gestor solvent, una reputació de la que està mancat David Cameron, la millor opció del qual, com ja varem comentar, era que no passessin gaire coses d’aquí a les eleccions. Tanmateix, aquest respir por ser momentani. Una situació de recessió mai acostuma a ser favorable als partits que exerceixen el govern i com deia el diumenge Nick Cohen, a un excel·lent article a The Guardian, el nou escenari que podria definir-se sembla més aviat favorable a un vigorització de les posicions de l’extrema dreta, l’opció de les classes mitges quan se n’adonen del caràcter fictici de la seva situació. A The New Statesman per cert la pregunta feta als lectors coincidia amb el tema que en Ferran Saez va tractat a l’Avui fa tres setmanes. La pregunta en concret era si aquesta crisi suposava el final del capitalisme. Una bona part dels lectors pensava que sí. Jo hagués votat més aviat que no, fonamentalment perquè no hi ha cap alternativa. Penso també però, que hi haurà una darrera crisi i no cal ser marxista per això, sinó només tenir una certa sensibilitat històrica. Crec també que aquesta crisi pot ser pitjor que les precedents, per exemple la dels setanta, per dos raons bàsiques: la primera, és que estem a unes societat més atomitzades on les xarxes socials son més febles. La segona, la palesa crisi de lideratge a gairebé tot arreu. No tothom s’ha llegit Lasch, però molta gent està d’acord amb les seves tesis. Les elits fa temps que es van rebel·lar i la nostra situació és del tot antiplatònica: no manen ni de bon tros els millors. (això val per a qualsevol país del món però a alguns països mediterranis, és encara més evident)

Ran

I am a man more sinned against than sinning, aquesta és la proclamació sobre ell mateix i el seu destí que el Rei Lear fa la començament de l’acte tercer quan el trencament amb les seves dues filles grans és del tot palès. El Lear rodat per Kurosawa a mitjans del vuitanta, Ran, sembla estar construït amb la finalitat de posar en dubte i finalment refutar aquesta afirmació. Mentre que a l’original shakesperià el passat de Lear roman a la foscor, al film de Kurosawa aquest passat es fa present en nombroses ocasions tot fent evident que la relativa tranquil·litat de consciència del monarca està mancada de tot fonament cert. De totes les possibles vies d’aprofundiment i comprensió del text de Shakespeare, la política, la familiar o la metafísica, Kurosawa opta decididament per la darrera (de fet és una pel·lícula que sovint agrada molt els filòsofs), tot i fer-ho des d’una perspectiva diferent i en un cert sentit oposada a la de Shakespeare. Mentre que a l’obra original hi ha una certa restauració de l’ordre amb el triomf final d’Edgar, el seny mostrat al capdavall pel duc d’Albany i la victòria final dels anglesos sobre els invasors francesos, a l’obra de Kurosawa no hi veig la més mínima senyal d’esperança. Més aviat al contrari assistim al triomf absolut del Caos que dona títol a l’obra. Els Déus han mort o estan absents, potser indignats enfront del penós espectacle de la raça humana. En tot cas ningú no respon a les nostres pregàries i tot depèn de la iniciativa d’uns homes que massa sovint fan la tria equivocada. Debades cercaríem al King Lear o a qualsevol altra obra de Shakespeare, una imatge alhora tan potent i depriment com la que clou el film: el jove cec, completament sol a un pas de l’abisme, pietós d’un Buddha absent esperant una germana que no ha de tornar mai.

Mil cretins

He llegit amb gust, com sempre, el darrer llibre de Monzó. A hores d’ara parlar de Monzó no és cap descobriment i potser això ho prova el fet que vaig comprar el llibre en un lloc tan poc favorable a la llengua catalana com l’aeroport de Barcelona. He fruït de les dues parts del llibre, la primera, composada de narracions més llargues, i la segona de contes molt breus sovint d’una sola pàgina. Entre tots els contes hi ha però un que m’ha fet una profunda impressió, l’arribada de la primavera. No és tant una història com la descripció d’una situació. La d’un home enfrontat a la decadència irreversible però lenta fins a l’extenuació d’uns pares cansats de viure però amb por de morir. Allò que m’ha impressionat no és segurament un criteri que podem considerar literari, però prou important per la meva aproximació personal a qualsevol text. Em refereixo al caràcter essencialment vertader d’allò que se’ns explica. Una veritat que va més enllà de les circumstàncies personals que pugui estar vivint l’escriptor. D’alguna manera el drama viscut per aquest home que no té nom, és el primordial del nostre temps ja estem destinats a viure-ho com a espectadors, com a protagonistes o potser a la llarga en ambdós papers. Una situació on segurament es condensa moltes de les contradiccions inherents a un progrés civilitzador que s’ha preocupar molt per allargar la vida però no gaire per donar-li sentit.

2001

Miro amb els alumnes 2001: a space odyssey. M’ho passo realment bé. Sempre sento una emoció especial quan veig aquest film que té arrels més a la memòria del sentiment que no pas a un altre lloc. Certament algunes parts de la pel·lícula ara em semblen ben criticables, però quan la veig no puc evitar reviure la impressió que em va causar al cinerama del carrer Florida, l’any 1973 quan va haver la primera reestrena i jo la vaig veure per primera vegada. Kubrick era un tipus ambiciós i mai no va ser tan ambiciós com en aquesta pel·lícula on intentà tractar algunes qüestions més aviat abstruses en un llenguatge purament visual. Genèricament 2001 és un film de ciència-ficció, un gènere cinematogràfic que a hores d’ara sembla pràcticament acabat. Potser perquè tinc malgrat tot alguna mena d’influència, els alumnes reaccionen força bé, tot i que ara per ara és una pel·lícula fora d’època i estranya a la nostra manera de veure. L’exploració de l’espai és una cosa que no motiva gaire la imaginació ni les esperances de la gent. Cap nen ja no vol ser astronauta. El plantejament del film de l’home com a ser entremig entre l’animal i Déu, se’ns ha fet molt més llunyà; Déu està ara una mica més mort. La versió corrent de la teoria de l’evolució no sembla deixar lloc a cap mena de teleologisme sinó al govern d’un atzar sense sentit de l’humor. La tecnologia no ens ha alliberat pas, ni sembla que ho vagi a fer. Potser és possible un mon amb menys treball físic però no s’ha inventat la forma per encabir-hi la major part de la gent en aquest món. El mateix any que vaig veure‘l per primera vegada es va publicar l’informe del club de Roma, el qual d’alguna manera ja va fer la pel·lícula obsoleta, el plantejament redemptorista de Kubrick i Clarke de cop començava a ser sospitós.

J.G.Ballard

En part mitjançant l’obra de Grey, he arribat a llegir aquest any un parell de llibres de J.G. Ballard, un autor del que només havia sentit parlar vagament (coneixia només l’adaptació cinematogràfica d’una de les seves novel·les Crash que rodà fa bastants anys David Cronenberg) Per Gray, Ballard és un dels autors més il·lustratius del moment present en el mateix sentit en que foren il·lustratius Orwell o Huxley. Vaig llegir primer la seva darrera novel·la Kingdom Comes, que em sembla interessant en el seu plantejament sense que em convencés la finalització de la trama. Aquest estiu he llegit Super-cannes i m’ha resultat més interessant. Les dues obres tenen un esquema molt semblant. Totes dues es poden descriure com exploracions per un subjecte, d’entrada badoc, de mons aparentment exemplars però que acaben mostrant-se com àmbits especialment patològics. En el cas de Super-cannes, és un conjunt de zona residencial i parc d’empreses situat a la costa blava francesa. El capítol X és un dels més interessants del llibre. Comença amb una intent d’explicació del turisme com una resta ancestral del nostra passat neolític i erràtic per acabar oferint una visió de la utopia presentada a la novel·la on assistim a la formació d’una super-elit, segregada de la resta de la humanitat i alienada en un sentit proper al marxista, la seva vida consisteix quasi únicament en el treball, tot i que la seva existència no està marcada per la misèria, més aviat, tot el contrari. L’objecte d’aquesta utopia és la total realització, en profit de les corporacions, del potencial creatiu que hom en pugui tenir. El premi és la llibertat de la vella moralitat, tutelat pel domini omniabarcador d’aquestes corporacions. Això sembla una direcció possible per un canvi que efectivament està succeint a marxes forçades:el progressiu increment de la pèrdua de rellevància de les classes mitjanes que de fet són possiblement un luxe que Occident ja no pot ni necessita permetre’s (mesures com les donacions electoralistes de Zapatero em sembla que també tenen aquesta direcció). Evidentment, sense classes mitjanes només podríem parlar de democràcia en un sentit virtual del terme.